15 de desembre de 2017

Èxode d’empreses

                                
Bé, amic, ja les tenim aquí. L’hora de la veritat. Podrem fer allò que demana de tant de temps: comptar-nos.  Tornem a les eleccions plebiscitàries. Deu estar content.
-         -  Sí, com a totes les eleccions, al final es fan comptes. Però quin valor tenen? Vull dir més enllà de les lectures que en faci cada partit.  Recorda les últimes? Que si s’havien de comptar escons, que si s’havien de comptar vots. Així tots guanyen.  Li diré més: els que no reconeixien la victòria en escons del bloc sobiranista el 2015 tampoc reconeixen la victòria en  vots del referèndum del 2017.  I així anem..
-        -   Com vol dir?
-   - Home, declaració d’independència al Parlament, article 155 al Senat, ordres de presó per tothom, exili a Bèlgica, ocupació de la Generalitat, convocatòria d’eleccions autonòmiques per part de Madrid. I la fuga d’empreses, entre d’altres coses.
-       - Anem a pams. De tot el que vostè recita li diré que l’única cosa que va fer Catalunya va ser una declaració del Parlament. Una votació i un paper. Res més. Tots els problemes que venen després emanen del 155. O no?
-         -  La fugida d’empreses...
-  - Bé, li puc acceptar que unes quantes empreses, especialment les bancàries, reaccionaren defensivament davant la tempesta borsària que es desencadenà després de la declaració. Però mai no sabrem si la tempesta era espontània o era provocada. Quan es tenen els mecanismes que té un estat es poden fer moltes coses. Però li admeto. Els bancs van moure la seu com si es creguessin que la independència seria efectiva l’endemà per assegurar-se el paraigua comunitari.
-         -  I  els dos milers de societats més petites?
-          - Jo no li puc respondre amb dades a la mà. Però entengui que em sembla estrany que dos milers d’empreses – si algú les ha comptat bé - tinguessin els papers a punt per fer el salt en quatre dies. Tenien por? No m’ho crec. Les empreses catalanes s’adapten a les circumstàncies com fan arreu del món. Que hi ha dependència?, doncs endavant; que hi ha independència? , doncs també endavant. Els mercats de les empreses catalanes són cada dia més arreu del món.
-          - No creu que tinguessin por?
-         -  Ep, és clar que tenien por. Imaginis que vostè té una empresa. Li poden enviar un inspector de treball, un d’hisenda, un de sanitat, un de.... Cada inspector és capaç de trobar alguna cosa que no fa bé, per més estricte que sigui. I per tant, té unes quantes sancions al damunt del cap com una espasa de Damocles.
-         - Pot passar, és clar.
-      - Llavors el seu assessor, ben assessorat, li diu que podria evitar-se molts problemes si decidís una cosa tan senzilla com canviar de domicili. Ho entén?  I si vostè encara gosa posar excuses i diu que ho ha d’acordar l’assemblea general, l’Estat totpoderós canvia la llei i ja està.
-        -   En té proves de tot això que diu?
-          - Proves? Vol una prova més contundent que les 2000 proves en forma de canvi inesperat de seu social?

-          Entesos. Només podem fer una cosa: votar assenyadament.

Continua llegint »

23 de novembre de 2017

Preguntes del provocador

Primera pregunta: què hi feia a Ripoll el  traficant de drogues i sospitós de terrorisme Abdelbaki Satty?
-         Aquesta és fàcil: Preparar un escamot de joves per fer la guerra santa.
Segona pregunta:  com és que els agents del CNI, que l’havien reclutat quan era a la presó, no informaren als mossos de la seva activitat?
-         Potser perquè no volien compartir mèrits si el subjecte aportava alguna informació rellevant. Potser perquè ja els anava bé tenir un escamot latent amagat  a Ripoll, per fer-ne us quan els convingués.
Tercera pregunta: Com és que el Satty i els seus soldats decideixen actuar precisament a Barcelona el mes d’agost, el disset d’agost?. Qui va donar l’ordre?
-         Una casualitat, probablement.
Llavors, quarta pregunta: l’imam i els seus deixebles estan fabricant bombes a Alcanar, amb poca traça. Els esclata un artefacte a les mans. Moren alguns dels terroristes. Perquè els que queden han d’atemptar immediatament? Què els urgeix tant? Qui els mana la pressa?
-         No en tinc ni idea. Però deixi de numerar les preguntes, que em posa nerviós...
Entesos. A començaments de juliol, el que va ser ministre Garcia-Margallo va dir que “a partir de la segona quinzena d’agost començaran a passar coses a Catalunya”. Vostè no creu que aquell home sabia alguna cosa dels plans de l’imam de Ripoll?
-         És molt agosarat pensar-ho...
D’acord. Però respongui: perquè creu que havien  de començar “a passar coses” a patir del 15 d’agost?
-         Home, per mirar de frenar el referèndum. Sembla evident.
Exacte. I ho volien evitar fent actuar la guàrdia civil i la policia nacional, tan abans com durant el dia 1 d’octubre.  Necessitaven, doncs, portar uns milers de guàrdies a Catalunya. I sembla correcte el raonament?
-         M’ho sembla. Bé els varen dur...
Sí, i ho varen fer sense excusa. L’excusa amb la que comptaven – és uns suposició – els va fallar.
-         Quina suposició? Quina excusa? Ara pregunto jo.
Imagini que tenien coneixement – gràcies al confident de Ripoll – que es preparava un atemptat o una cadena d’atemptats a Catalunya. Bombes esclatant a punts de gran afluència de públic. Pànic entre la ciutadania. Els mossos superats per totes bandes. Cal ajuda. I l’ajuda arriba en forma de milers d’antidisturbis. Els catalans agraïts: els estan defensant. Els mossos agraïts: els estan ajudant. Tot a punt per evitar el referèndum il·legal de l’1 d’octubre.
-         Vol dir que als ministeris sabien el que havia de passar i ho van deixar fer per treure’n avantatge política?
Li faré una darrera pregunta. Si els mossos van resoldre els atemptats amb tanta professionalitat i eficàcia, com entén que se’ls critiqués d’una manera tant descarada des de la premsa del règim?
Jo li respondré que no ho sé.  Però sàpiga que ja entenc on em vol portar amb les seves preguntes i no penso picar. Vostè voldria que pensés que des d’alguna instància del govern, o pròxima al govern, es va activar la cèl·lula terrorista de Ripoll per justificar una intervenció de Catalunya. Ep! Fins aquí podíem arribar. Jo no difamo ni difonc difamacions. Vagi a Madrid i faci les preguntes que vulgui. Jo no tinc respostes ni les vull tenir. I menys ara.


Continua llegint »

13 de novembre de 2017

Peix al cove, ara de veritat

Sap què li dic? Cada dia em convenço més que els catalans se sortiran amb la seva. Estan jugant molt bé les cartes, tot i que no les tenien pas bones. Li diria que els defensors de l’Espanya eterna s’han refiat massa de la seva capacitat per controlar o canviar les regles del joc, que es creien seu.
–Perdoni, jo soc ben català, com ja deu saber. Així que quan parla dels catalans també està parlant de mi.
–D’acord. Però jo intentava referir-me als catalans que poden moure els fils, dissenyar l’estratègia, prendre decisions... Polítics, líders civils, mitjans de comunicació, sindicats.... Han entès què demanava el poble i han trobat la manera de canalitzar la seva força cap a un resultat. Quan dic els catalans vull dir els que formen part del que anomenem procés.
–Doncs miri, tenim mig govern a la presó i l’altre mig a l’exili, el Parlament dissolt, la Generalitat intervinguda per l’article 155, les finances desateses, els càrrecs importants al carrer... i les empreses que marxen del país. Ja em dirà d’on li ve, l’optimisme que destil·la.
–Per on vol començar? Pel final? Miri, les empreses, vull dir les grans empreses com els bancs, marxen perquè han entès que el procés d’independència és imparable. No es poden pas arriscar a quedar fora de la UE ni un sol dia, de manera que canvien la seu social. El govern a la presó, a Madrid o a Brussel·les. És cert, han mossegat la carnassa. Però, sigui sincer, es pensa que el govern català no esperava aquesta maniobra? Jo diria que la va provocar. Es va posar d’esquer ell mateix perquè Madrid, allò que anomenem Madrid, piqués l’ham. Ara el peix té l’esquer a la boca però també hi té l’ham. Des de Catalunya, o des de Brussel·les, només cal que els catalans estirin el fil amb molta cura perquè la presa no s’escapi. Ha pescat mai, vostè? Doncs ja sap de què li parlo. Quan la senyora Lamela dictava presó, vaig sentir l’estrebada del cordill. Havien picat. Ara cal saber treballar la canya i el rodet.
–I el 155? No veu com ens estan esclafant?
–Sí, el peix es regira, estira, mossega. Així es va clavant l’ham. Perdoni, no li he dit què és l’ham. Què té atrapat el peix dels rajois? L’ham és l’autoritat europea. Política i financera. Europa ha dit que Catalunya era un afer intern, sempre que no hi hagués violència. I que es convoquessin eleccions. Ho entén? No sis mesos o més de grapejar els afers de Catalunya per preparar unes eleccions a la carta. No. Immediates. I aquí ve l’últim detall, molt important. Gràcies al pacte amb els socialistes –tan criticat, per cert– no ha pogut controlar els mitjans de ràdio i televisió com volien. S’imagina con n’haurien sigut, de difícils, les coses amb Catalunya Ràdio i TV3 en contra?
–Dit així, amic, el pescador ha de saber tibar el fil amb prudència. Ara sí que podrem dir allò de peix al cove. Vigilant que no es giri la truita i el peix no es mengi el pescador.


Continua llegint »

30 d’octubre de 2017

Roba o no roba?

No es pot dir que Espanya ens roba. És políticament incorrecte. Entesos. Què volem dir quan diem Espanya? Parlem dels espanyols? És evident que la majoria dels espanyols no roba. I dels que roben, pocs ens deuen robar a nosaltres. No, Espanya no ens roba. Quedi clar en aquest sentit.
El que passa és que, si algú ha dit alguna vegada la frase “Espanya ens roba” no parlava pas d’això, que es ofensiu i que és injust. El terme Espanya en aquesta frase es referia a un ens nebulós format pels centres de poder polític, econòmic, social, empresarial, cultural, jurídic i administratiu al que solem anomenar Madrid, que té les coses muntades de tal manera que:
Paguem més impostos que la resta dels espanyols pel sol fet de ser catalans – realitat documentada des del segle dinou, si més no.
Tinguem l’obligació d’aprendre la llengua de Castella sense que els castellans hagin de conèixer la nostra, com si això fos una norma divina.
Les polítiques d’infraestructures que ajudem a pagar siguin pensades sempre per comunicar el país amb la capital; mai per donar un servei eficient als nostres ciutadans: corredor mediterrani, autovies gratuïtes, trens de rodalies, aeroports centralitzats, aves sense passatgers...
Tot plegat, el dèficit fiscal, tan denunciat i discutit. Com que es pot comptar de moltes maneres, el debat es inútil. Tots el càlculs posen en evidència que, proporcionalment, a Catalunya s’hi inverteix menys (s’hi pressuposta menys i s’executa molt menys) del que seria raonable. Dades oficials deixen clar que són contribuents nets només Madrid, Catalunya, València i Balears. Sempre. Anys rere any. No tenim les xifres de Madrid, però la seva aportació neta es pot justificar fàcilment si recordem que les grans empreses tributen allà la seva facturació a tot l’estat. Quan pagues un litre de gasolina tributes a Madrid per posar un exemple clar. Conclusió: l’ens Espanya el paguem Catalunya, València i Balears. Sorprenent.
Tot això no es pas robar. Robar és un delicte tipificat per la llei. Com en podríem dir? Resultats dels compte d’explotació?
Davant el perill que el negoci se’n vagi en orris per culpa d’uns milions de catalans abduïts per les tesis sobiranistes, des el primer d’octubre ha començat una operació per salvar el que es pugui del botí (o com se’n digui). Recordeu? Després de la segona guerra europea, els americans del nord es van cobrar l’ajuda militar enduent-se empreses senceres de l’Alemanya vençuda. Els russos van fer el mateix. Doncs ara allò que en diem Espanya s’està enduent totes les empreses que pot cap a casa seva. No les poden desmuntar i carregar en camions. De  moment traslladen, les seus socials, per anar pensant en moure les seus fiscals i, quan es pugui, tota la resta. Per si de cas.  Ep, que aquí no roba pas ningú: tot és perfectament legal. Els empresaris marxen a respirar aires nous per voluntat pròpia. Casualment s’adonen, just ara, que s’havien equivocat quan van instal·lar-se a Catalunya. Que no els convenia.

Sabeu aquell de l’empresari tèxtil que val al ministeri i deixa el cotxe amb el xofer a la porta.  I li pregunten al xofer: que fa el teu amo? I ell respon: roba. 

Continua llegint »

11 d’octubre de 2017

El rei enrocat

El 23 de febrer, aquell 23 de febrer, el rei se’n va quedar amb les ganes.  Ya no puedo volverme atrás, va haver de dir als seus militars i guàrdia civils.  Però li feia mal al cor, segur, haver de plantar-se davant la fidel infanteria desplegada al Congrés del Diputats per salvar la Pàtria.  Tan bonic. Todos al suelo.  I els pretensiosos  que es crien amb el dret de posar o no posar reis només perquè els havien votat quatre desinformats, a callar.  El capità general de tots els exèrcits va haver de cridar l’alto a la corrua de sergents condecorats i estrellats que li oferien una victòria plàcida. La victòria de les essència pàtries.
No va poder ser. L’estratègia recomanava aturar el cop. Tots els sables a casa. Els tancs a la caserna. Ja ho tinc tot estudiat i preparat. No patiu: la Loapa i els reglaments, les interpretacions modulades de les lleis, els tribunals de tots nivells, els partits endeutats amb la banca amiga, la conferència episcopal sota pali, les lleis orgàniques del rodet parlamentari, els negocis bruts dels de casa i dels de fora... Calia salvar la lletra grossa de la sagrada Constitució.  Era el passaport per passar les fronteres europees. No podem pas perdre el passaport.  Mentre tinguem el tinguem a la butxaca tot anirà bé. Podreu escurar bancs i caixes, escanyar tants pobres com sigueu capaços de fabricar, centralitzar el que convingui, canviar lleis laborals, rebentar el mercat immobiliari després de saquejar el paisatge i els recursos naturals. Ho enteneu? La constitució, ben llegida pels ulemes de la llei, dóna per molt.
I va aturar el cop. Moltes gràcies majestat. A disposar.
Però el pare ja és fora. El fill, que es va dir Felip per què quedés clar la jeia que li tocava, també es troba un matí amb un bon grapat de tejeros assaltant la democràcia. No entren pas al Congreso, ni al Parlament, ni al Senat. Ara ho tenen més fàcil: l’enemic és als ajuntaments, a les escoles, als centres cívics, provant de votar. Fan cua per votar. I són catalans. Ara sí, cap problema. Porres a l’aire i bona estomacada. HO fan molt bé, que són especialistes ben qualificats. Els deixem fer, que aquests catalans mal dirigits prou s’han guanyat un escarment. Que n’aprenguin. A por ellos.
I surt el rei fill i diu sense entrebancar-se que tot està bé, que salvaran el passaport,  i la unitat d’Espanya, i el sistema, i la llei, i l’ordre i la pau. Oblida els ferits, oblida els ciutadans, oblida els vots... Creu que les nostres institucions històriques han estat ocupades i cal rescatar-les. Ens hem de rendir a l’evidència de la força. No cal parlar de diàleg. Ni de negociació. Sap molt bé que els que manen a Madrid no volen negociar res perquè ja ho tenen tot. Seure a negociar significa perdre alguna cosa.
Si no fos irreverent diria que tenim un rei abduït per forces ocultes. Però no ho dic. No fos cas...


Continua llegint »

6 d’octubre de 2017

Santa innocència

Aquella dona va rebre un cop de porra al cul - i no m’ensenya la marca per pudor i perquè no insisteixo – quan feia cua per anar a votar. No ho entén. Quin mal feia? –
-         El referèndum era il·legal – li explico
-         Vol dir? Si el Parlamernt de Catalunya havia aprovat una llei que el convocava, devia ser legal...
-         Sí, però la llei que vostè diu estava suspesa i ben suspesa pel TC.
-         Diu suspesa, no pas anul·lada.
-         Exacte.
-         És a dir, que no sabrem si la llei era bona o no fins que el TC decideixi amb una sentència. Mentrestant només estava suspesa.
-         Té raó, però no veig la diferència.
-         Doncs l’hauria de veure. J vaig a votar amb tota la gent d’acord amb una llei que està suspesa. A sé, hauria de saber, que la validesa del meu vot depèn del que decideixi el TC. Si diu que la llei del Parlament era bona, el meu vot va a missa; si decideix que la llei no val, el meu vot queda sense efecte.
-         Es podria explicar així.
-         Llavors, perquè m’han d’atonyinar per evitar que voti?  Ni vostè, ni jo, ni el senyor Rajoy no pot saber, o no hauria de poder saber, què decidirà el TC. I actua com si ja hagués dictat sentència.
-         Imagini’s que el TC dóna la raó al Parlament.
-         Però – li dic- tots sabem què dirà el TC....
-         I ho troba normal? Jo no. Jo he de pensar que tenien moltes ganes de repartir llenya als catalans i van trobar l’excusa per imposar la llei de la força contra la llei de la raó.
-         Cert – he de reconèixer- li he de donar la raó que n’hi havia prou amb esperar la sentència per saber si la llei del Parlament era legal. Si, com diuen els defensors de la garrotada a l’esquena, no ho era, havien d’anul·lar el resultat.
-         Sap que penso? Que ja el tenien anul·lat abans de començar.
-         I el rei, no ho  podia aturar?
-         Perdoni, si vostè vota per una república, espera que el rei li faci costat? Sap què li dic, que  la seva innocència i la seva fe en la democràcia són immenses i expliquin perfectament la marca que no vull veure al seu cul.


Continua llegint »