25 d’agost de 2017

Algunes preguntes que demanen resposta


  • Un dels nois de Ripoll, abans d’intentar el segon atemptat va anar a comprar a la betzinera. Molt bé. Va pagar – segons van dir a la tele - amb un bitllet de 500 euros.  D’on havia sortit aquell bitllet? De la setmanada? A vosaltres us paguen amb bitllets de 500?
  • b)      Si el grup de Ripoll treballava per encàrrec de l’Estat Islàmic, o d’alcaeda, o del que fos, com és possible que no tinguessin  un expert en manipular els productes per fabricar les bombes?
  • c)       Quan els va esclatar la bomba a les mans, amb morts i ferits, decidiren que havien d’aplicar un pla b. Immediatament, sense ni  tenir temps de pair el fracàs de les bombes. Perquè tenien tanta pressa?  Què feia tant urgent aquella acció desesperada? Hi ha alguna cosa al calendari religiós, polític o social que els interessés destorbar expressament?
  • d)      L’imam de Ripoll, l’Abdelaki es Satty, havia  estat relacionat amb l’atemptat de Madrid. Aigua passada perquè no va ser condemnat. Però sí que ho va ser per tràfic de drogues. Condemnat a presó i expulsió del país. Un jutge va decidir suspendre l’expulsió. Qui el va convèncer? Quin interès hi tenia?  No podria ser que a algú li convingués tenir un imam hihadista dormint a Ripoll, o allà on fos, per activar-lo quan l’hagués de menester per fer una feina bruta?
  • e)      Recordeu que “s’ha de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys”? No ho poden pas encarregar als soldats. Ho han encarregat a l’imam controlat de Ripoll?
  • f)   És veritat el que es diu que els familiars dels màrtirs tenen la vida resolta per sempre?  Per si de cas, jo ho vigilaria.

  • No, jo no sé les respostes.  Però algú ho hauria d’estudiar seriosament.


Continua llegint »

23 d’agost de 2017

La sang dels innocents

                    
Tot està dit, per bé o per mal. Va passar el que temíem de temps. Uns adolescents de Ripoll, dirigits per cervells criminals amb predicament islàmic, la van fer grossa. La majoria van acabar màrtirs de la fe i tenen assegurat el seu lloc al paradís. Els seus veïns no s’havien adonat de res. Els amics i companys tampoc.  La família tampoc. Ho diuen i ho repeteixen cada vegada que els posen una càmera al davant. Per si ens ho volem creure. Per si ens convé creure’ns-ho. Per si els fem el favor de creure-ho.  Abans de res: si aquests criminals de la mitja lluna són al paradís per haver matat infidels, a mi aquest paradís no m’interessa. Si de cas, prefereixo l’infern dels cristians. Hi haurà menys mala gent.
Sí, la culpa és de l’imam. Tenim la mala sort que no va trobar feina a Bèlgica quan hi oferia els seus serveis fa pocs mesos. Es veu que les coses són així: ofereixes les teves prèdiques a les comunitats de fidels. No calen diplomes. Sí que demanen, a Bèlgica, que no es tinguis antecedents penals, sembla. El nostre amic de Ripoll en tenia. La policia espanyola, tan col·laboradora per tot el que calgui, no va dir res. Els mateixos musulmans de Ripoll es queixen: si ens ho haguessin dit no l`hauríem volgut. Es veu que no n’havien de fer res. Ni els musulmans de Ripoll ni els mossos. “No és que els volguem criticar però no són gaire de fiar. Amb això del procés... Ells que s’espavilin. No fos cas que...”
 I ara les medalles. Els guàrdia civils tenen la mosca al nas. Han de refregar-los pels morros la feina dels mossos? Perquè és això, es fa la feina sense deixar que ells hi prenguin part i ara reparteixen medalles. Tantes vegades com han donar ells la cara i han fet la feina bruta¡  No són gelos, perdoni. És que, si s’ho mira bé, es van fer les coses com calia? Com és que parlaven d’una explosió de butà? No veien que aquella destrucció indicava explosius de veritat?  Deixem-ho estar. I no es queixin més, que ja està promès que al setembre tindran accés a les dades d’Interpol. S’ho creu?
Però tornem a Ripoll. Les mares plorant davant les càmeres. Commouen. Elles no tenen la culpa de res. Elles no sabien ni saben res. Perquè a casa seva mana el marit i després el germà del marit i després el fill gran i després el fill petit. Ella no és ningú. Ella va a l’assistenta social. Ella va a treballar on pot per dur un cèntims a casa. Ella calla. No, no podia saber res. I, si ho sabés, es guardaria pla bé d’obrir la boca. És una dona musulmana com cal. Plora i implora.
El que hauríem d’intentar ara és que ningú tragui cap profit de la sang dels innocents.





Continua llegint »

20 d’agost de 2017

Per molts anys, Domènec Fita

En Fita és un artista inquiet, actiu, de vegades entremaliat, sempre exigent amb si mateix, explorador de camins, original, tossut, compromès.
Sí, especialment compromès. Res del  que afecta a la societat, als amics, a la ciutat, a Catalunya, al món, li és aliè. Només cal que li feu saber: si pot ajudar, s’hi posa amb cos i ànima. Oh, en Domènec Fita! Els gironins ens hem de felicitar de tenir-lo tants anys present, vetllant per nosaltres en silenci des del seu niu de Montjuïc.  Però no cal insistir. Tots som amics d’en Fita. Ell és el nostre amic. Ens en refiem.
Tot això ve al cas perquè en Fita fa 90 anys. Noranta anys donen per molt. Mireu, segurament vaig conèixer en Fita quan va plegar de l’Opus Dei.  Va ser després de mort del fundador. Havia patit discrepàcies, però la ruptura té un desencadenant artístic. Va assistir a la inauguració de Castelldaura. Ell ens explicava que quan tothom cantava les excel·lències d’aquella mostra de força i de diner, va dir: “ Perdoneu, aquí l’única cosa autèntica que hi ha són els vaters, que són de la casa Roca. La resta és tot fals”.  Cito de memòria.  Ens o deia a l’Aragó i a mi quan el vàrem entrevistar per la revista Presència.  Que potser estava una mica ofès perquè no li havien encarregat res ni l’havien consultat? Potser sí. Però, si heu estat mai a Castelldaura o a Torreciudad segur que estareu d’acord amb el seu diagnòstic estètic.  Tot és fals.
Després surt de l’Opus (devia ser el 75) i en Fita necessita explicar el seu canvi, ell que tan s`havia significat al costat de l’obra d’Escrivà de Balaguer. En aquells moments el bisbe de Girona, en Narcís Jubany, tenia una guerra oberta amb els membres de l’Obra. He de creure que era una  lluita pel poder entre una concepció integrista i retrògrada  i les idees del concili. Fita parla “d’acció organitzada contra els bisbes”.  Narcís Jubany quan va parlar amb en Fita va veure la llum. Ell era el propietari secret d’una revista amb una certa nomenada de crítica. Va moure el fils i Presència va publicar les declaracions escandaloses d’en Fita.  Escandaloses per l’Opus, és clar.
Aquesta petita història té la seva importància. En Joan Ribas firmava a Presència i n’era un dels membres del nucli dur episcopal. Però en Joan Ribas treballava a la gestoria d’en Paredes Hernánez – que només era cosí de l’altre  Joan Paredes Hernández que es va dedicar a la política, com veurem – i en Paredes Hernández de la gestoria era de l’Opus.  Ja hi som.
Segons explicava en Joan Ribas, el seu  cap el va cridar al despatx i li va augmentar el sou de manera important.  Després, quan ja havia cobrat la nova paga generosa, el va tornar a cridar i li va dir que havia de triar: o continuar a Presència o continuar al seu despatx. Eren coses incompatibles. En Joan Ribas, com hauria fet qualsevol, va triar la feina. Va deixar de firmar els articles a Presència però hi va continuar fent d’administrador i redactor com abans.  Se’n devia confessar. Potser al senyor bisbe.
Però no patiu. En Joan Ribas amb un soci es van posar pel seu compte i van crear l’agencia Ribas Àlvarez.  Amb molta sort. Per alguna estranya connexió que no he pogut acabar d’esbrinar - i que passava probablement per l’advocat Coll Noguer  del que n‘eren clients les càrniques i el bisbe - el grup d’empreses més importants que tenia de clientes en Paredes Hernández, que eren del gremi de la carn,  es van passar a la nova agència.  La seva fidelitat va tenir premi.
Tornem a l’amic Fita, que fa anys, amb el cap clar i moltes coses per fer.  
A casa seva, a Montjuïc – va ser el primer vei de la urbanització quan el van expropiar de Sarria per fer-hi l’autopista -  ens vam aplegar una colla de ciutadans disposats a fer alguna cosa per guanyar la democràcia . S’havien convocat unes eleccions municipals i s’hi podia presentar gent que no era del règim. El tercio familiar, en deien.  Molt més tard vaig saber que aquella reunió la convocava en Jaume Curbet Hereu  i era l’inici del partit d’en Josep Pallach (PSC Reagrupament) a Girona. Aparentment en aquella reunió es va oferir a tots els assistents – una trentena asseguts a terra – la possibilitat de ser candidats. Tots anàvem declinant la invitació. Només dos van fer un pas endavant, en Joan Paredes i en Joan Carbó. És evident que ja ho tenien pactat.
Em vaig oferir per fer-los de cap de premsa i així va ser.  Vaig fer la mateixa promoció de tots dos, llevat d’una entrevista al Correo Catalàn, que en Carbó va demanar que no es publiqués perquè tenia escrúpols  per la data d’aparició. El cas és que en Paredes va sortir bé i ell es va quedar a 16 vots. Em permeto pensar que l’entrevista hauria decantat alguna voluntat. Uns mesos després l’empresa d’en  Carbó va passar moltes dificultats. Sort que no vaig sortir regidor, em va comentar.
Llegeixo que a la reunió de can Fita hi havia, al costat d’en Curbet, l’Esteve Vilanova, la  Montserrat Hosta, en Paco Pluma, en Pere Thió... Eren socialdemòcrates i anticomunistes.  Com que no ho sé, no puc pas dir que el partit que fundaven tenia l’especial benedicció del bisbe. Però tot podria ser. En tot cas, l’amic Joan Paredes va ser el primer regidor que parlà en català als plens. Va fer molta feina polìtica. Tot i que l’alcalde Bonet li va dir que” a l’ajuntament no s’hi anava a fer política”. I l va encolomar les escombraries.

En Fita en fa 90. Que sigui per molts anys!!!

Continua llegint »

22 de juliol de 2017

Encara queda temps

        Doncs miri, es veu que l’amic Sánchez el va llegir i li està fent cas – em diu un amable lector. 
Jo em penso que no, que encara el tenim massa verd. Caldria un cop de geni, en el sentit d’armar-se del valor que cal per encetar un camí nou i cremar les naus, com diuen que va fer en Cortés a les Amèriques. M’enteneu?
-         -  Què vol dir cremar les naus?
-          - Ho dic en sentit figurat. Jugar-se-la seriosament.  Parlo de la seva carrera política. Ser o no ser. En Pedro Sánchez ja sap que de ser a no ser hi va només un pas. Per això li suggeria fa unes setmanes que havia de jugar fort. Què hi podia perdre?
-          - M’ho haurà d’explicar més bé.  Perquè en Pedro ja ha fet la declaració de Barcelona per acostar-se als catalans i està parlant cara a cara amb els de Pablo Iglesias, per intentar girar la truita a Madrid.
- Li reconec. Ha fet un parell de gestos en el camí correcte. Però no serviran de res si no s’espavila molt. El temps passa inexorable. Cal sumar moltes voluntats per descavalcar el PP de les poltrones governamentals.  I per sumar s’ha de parlar, negociar, cedir, matisar...
-          Vostè creu que no ho fa?
-          - Ara m’ha mort. Potser sí que està teixint en silenci els pactes imprescindibles. Però de moment el trobo tebi, poc decidit. Sap allò del rei que va dir ·”París bé val una missa”? Doncs Pedro hauria d’entendre que la Moncloa bé val un referèndum.
-        -   I com ho explica al seus votants de l’Espanya profunda?
-          - Perdoni, el polític és ell. Jo només opino des del carrer. Però imagini que fos capaç de fer entendre que la política repressiva de Rajoy porta a la independència de Catalunya.  Que la fa inevitable, amb referèndum o sense.  I envia la contra-proposta:  acceptarà que els catalans decidim en nostre futur si li deixem que ens faci primer una proposta llaminera per quedar-nos.
-         -  Massa poc temps.... Vostè ja ho deia . El primer d’octubre se’ns tira a sobre.
-        -   D’acord. Cal guanyar temps. Parlem del temps. Primer de tot, abans de res, pactem  una pregunta i una data. UNA DATA. Ho entén?  Només per seure  a negociar ja té més temps.  Els independentistes sempre han dit que estaven disposats a pactar la data i la pregunta. Que comenci per aquí.
-          - I ho pot fer tot això?
-       -    Cert que no encara. Primer  Pedro Sénchez ha de ser a la Moncloa. Per tant, cal temps per presentar la moció de censura. I guanyar-la.  Es pot presentar com  l’home capaç  resoldre el problema de l’encaix català. Un heroi a les espanyes...
-        -   I  si al referèndum surt que sí?
-      -     Doncs acotar el cap i negociar bé les condicions de la separació. I pactar la col·laboració futura.  Però tot dependria, estiguin segur, de l’oferta que fos capaç de presentar per  si ens quedàvem.

El queno podem fer és acceptar més temps que ens facin banyuts i haguem de pagar el beure. 

Continua llegint »

20 de juny de 2017

Les cartes estan repartides

No  sé pas si hi són a temps. El 2 d’octubre se’ls tira a sobre com se’ns hi tira a nosaltres. Però deixeu que posi negre sobre blanc la millor sortida. Comencem. Tenim en Pedro Sánchez de secretari general del Psoe després de superar la defenestració “definitiva” de la que fou víctima per haver pogut pensar que era possibles arribar al govern amb un pacte amb Podemos i els separatistes. Doncs ja tornem a ser al punt de sortida. S’hi veu amb cor?
Imaginem que sí. Com esta les coses? Els de Pablo Iglesias estan dient que s’hi posen bé. Que per treure Rajoy de la Moncloa farien el que calgués; i accepten el referèndum català pactat. Què falta? Falta pactar-lo.
Els socialistes han assumit un estat plurinacional, però no admeten que la sobirania es divideixi. Per tant, ara no estan pel dret a decidir, però s’hi acosten una mica. Continuen en el projecte boirós de l’estat federal. Potser asimètric, com demanava Maragall? No queda clar. Però és un camí a posar sobre la taula.
Els independentistes estan entossudits en el referèndum o referèndum. No els han deixat cap sortida. Puigdemont repeteix tantes vegades com pot que està disposat a negociar fins al darrer moment. A negociar-ho tot? Estic segur que gairebé tot. Esquerra no parla tant de diàleg, però no veuria malament donar un cop de mà als que descavalquessin Rajoy i el PP del govern.
Les cartes estan repartides. Si el Pedro Sánchez rejovenit i rehabilitat per la militància fos capaç de jugar-les prou bé, estic ben segur que es trobaria un desllorigador a tres bandes.
Abans del 2 d’octubre?  Si s’acordés ajornar la consulta als catalans com a condició per resoldre seriosament i amb justícia els problemes de relació que ens han portat fins aquí, potser sí.
Imaginem un pacte solemne que proposi – com ja s’ha dit més d’un cop - blindar les competències en cultura i llengua, assegurar un finançament just, recuperar els punts bàsics de l’estatut ribotat per Alfonso Guerra i els seus, que restableixi la independència del poder judicial, que enceti de veritat el camí cap a la federació... Si es pactés tot això, perdona amic lector, però veuríem el cel obert.
Fins i tot el pacte es podria posar a votació en referèndum a Catalunya o a tot Espanya.
No vull somniar. Però el polític decidit que fos capaç de liderar un projecte com aquest rebria, ben segur, el vist i plau de la majoria dels espanyols, que fa temps demanen als polítics que es posin a la feina i resolguin els problemes en lloc de crear-los amb els seus càlculs electorals.
Pot Pedro Sánchez jugar aquesta partida? La vol jugar? 

Segur que no és fàcil. Però hi té molt a guanyar. I tots els ciutadans  també.

Continua llegint »

18 de juny de 2017

A França ho tenen clar?


La publicació d'aquesta fotografia a la xarxa ha provocat incredulitat. Amb raó. Seria tan fàcil manipular una imatge!! La veritat és que jo no m'he fixat mai en els cartells de la sortida sud de Perpinyà, on em diuen que, certament, les indicacions són com les veiem a la foto.
És que el govern francès s'ha apuntat al carro independentista català? Prou sabem que no.Llavors, què ha passat?
Em diuen que ja fa anys que aquesta senyalització es va instal·lar. Perquè? No ho podem saber. Tan podem creure que en aquell moment, molt abans de l'inici del Procés, volien fer gràcia al client català, que deu ser el més nombrós en el camp turístic, com, ben al contrari, remarcar que aquell territori francès, que anomenem la Catalunya Nord, no és Catalunya, si per anar a Catalunya cal prendre l'autopista que teniu al davant.
Ara, fa bonic, com hi ha món!!

Continua llegint »