20 de juny de 2017

Les cartes estan repartides

No  sé pas si hi són a temps. El 2 d’octubre se’ls tira a sobre com se’ns hi tira a nosaltres. Però deixeu que posi negre sobre blanc la millor sortida. Comencem. Tenim en Pedro Sánchez de secretari general del Psoe després de superar la defenestració “definitiva” de la que fou víctima per haver arribat a pensar que era possibles arribar al govern amb un pacte amb Podemos i els separatistes. Doncs ja tornem a ser al punt de sortida. S’hi veu amb cor?
Imaginem que sí. Com esta les coses? Els de Pablo Iglesias estan dient que s’hi posen bé. Que per treure Rajoy de la Moncloa farien el que calgués; i accepten el referèndum català pactat. Què falta? Falta pactar-lo.
Els socialistes han assumit un estat plurinacional, però no admeten que la sobirania es divideixi. Per tant, ara no estan pel dret a decidir, però s’hi acosten una mica. Continuen en el projecte boirós de l’estat federal. Potser asimètric, com demanava Maragall? No queda clar. Però és un camí a posar sobre la taula.
Els independentistes estan entossudits en el referèndum o referèndum. No els han deixat cap sortida. Puigdemont repeteix tantes vegades com pot que està disposat a negociar fins al darrer moment. A negociar-ho tot? Estic segur que gairebé tot. Esquerra no parla tant de diàleg, però no veuria malament donar un cop de mà als que descavalquessin Rajoy i el PP del govern.
Les cartes estan repartides. Si el Pedro Sánchez rejovenit i rehabilitat per la militància fos capaç de jugar-les prou bé, estic ben segur que es trobaria un desllorigador a tres bandes.
Abans del 2 d’octubre?  Si s’acordés ajornar la consulta als catalans com a condició per resoldre seriosament i amb justícia els problemes de relació que ens han portat fins aquí, potser sí.
Imaginem un pacte solemne que proposi – com ja s’ha dit més d’un cop - blindar les competències en cultura i llengua, assegurar un finançament just, recuperar els punts bàsics de l’estatut ribotat per Alfonso Guerra i els seus, que restableixi la independència del poder judicial, que enceti de veritat el camí cap a la federació... Si es pactés tot això, perdona amic lector, però veuríem el cel obert.
Fins i tot el pacte es podria posar a votació en referèndum a Catalunya o a tot Espanya.
No vull somniar. Però el polític decidit que fos capaç de liderar un projecte com aquest rebria, ben segur, el vist i plau de la majoria dels espanyols, que fa temps demanen als polítics que es posin a la feina i resolguin els problemes en lloc de crear-los amb els seus càlculs electorals.
Pot Pedro Sánchez jugar aquesta partida? La vol jugar? 

Segur que no és fàcil. Però hi té molt a guanyar. I tots els ciutadans  també.

Continua llegint »

18 de juny de 2017

A França ho tenen clar?


La publicació d'aquesta fotografia a la xarxa ha provocat incredulitat. Amb raó. Seria tan fàcil manipular una imatge!! La veritat és que jo no m'he fixat mai en els cartells de la sortida sud de Perpinyà, on em diuen que, certament, les indicacions són com les veiem a la foto.
És que el govern francès s'ha apuntat al carro independentista català? Prou sabem que no.Llavors, què ha passat?
Em diuen que ja fa anys que aquesta senyalització es va instal·lar. Perquè? No ho podem saber. Tan podem creure que en aquell moment, molt abans de l'inici del Procés, volien fer gràcia al client català, que deu ser el més nombrós en el camp turístic, com, ben al contrari, remarcar que aquell territori francès, que anomenem la Catalunya Nord, no és Catalunya, si per anar a Catalunya cal prendre l'autopista que teniu al davant.
Ara, fa bonic, com hi ha món!!

Continua llegint »

12 de juny de 2017

Aigua, senyor, i de la bona

Sempre s’havia dit: hi ha aigua sense gas, amb gas i aigua de Vilajuïga. Doncs mira, resulta que hem estat a punt de quedar-nos sense la que considero millor. Fa poques setmanes l’empresa que la comercialitzava va anunciar que havia de tancar. No li sortien els números.
A mi, això de l’aigua em té preocupat. No ho acabo d’entendre. Aneu al bar de la cantonada. Demaneu una aigua. Mireu d’on ve. Us en donaran de la Sierra de Guadarrama, del Pirineus aragonesos, de Sòria o de Madrid.  Ara, si aneu a Andalusia, a Madrid o a Sòria us poden donar aigua del Montseny, de Caldes o de Sant Aniol. Fa de mal explicar. L’aigua té un preu gairebé nul en origen. Els costos són embotellar-la i repartir-la. Posar-la en ampolles deu costar el mateix a totes les marques. Per tant, el preu hauria d’estar en relació a la distància que ha de recórrer. Però no.
Us asseguro que he preguntat en diversos llocs. En confiança m’han dit que l’aigua que tenen els bar si els restaurants no la trien pas: els l’ofereix, gairebé de frac, el repartidor d’altres begudes, generalment cervesa. Els camions que distribueixen la cervesa – que és el producte amb el que es guanyen la vida – carrega l’aigua on li és més barata. El transport no li costa res. Entesos.
Un dia em vaig interessar concretament per l’aigua de Vilajuïga. Sap què passa?, em van dir: que els que exploten les fonts estan condicionats per les distribuïdores i les distribuïdores els exigeixen preus ínfims, que només compensen als que poden posar al mercat milions d’ampolles. Els manantials de Vilajuïga no permeten pas això. No poden regalar aigua perquè tenen només la que raja. Ho entén? De manera que no arriba al consumidor perquè els repartidors no la distribueixen.
D’aquesta conversa en fa uns tres o quatre anys. I mira, va petar. Per sort Grífols, una multinacional catalana amb criteri, ha decidit comprar l’empresa. Són gent que saben el que es fan. Segur que han estudiat el cas i seran capaços de fer sostenible el negoci. Ells es dediquen a la medicina, però voleu millor medicina que un got de l’ aigua més bona del món, segons Salvador Dalí

?


Continua llegint »

7 de juny de 2017

El millor elogi que m'han fet a la xarxa



El que pugui pensar Pius Pujades no m'importa en absolut. I si és un consell seu, faré tot el contrari. 


MANUEL CUYAS GIBERT

19:44
6-juny 16

(biògraf, al dictat, de Jordi Pujol)

Continua llegint »

6 de juny de 2017

Fer les amèriques

La cúpula del Casal Català.



És curiós. Uns dies a Buenos Aires, amb l’escapada obligada fins a Iguazú,  i ja em veig amb cor d’opinar sobre el cel i la terra. Els periodistes som així, de pretensiosos.
A primer cop d’ull, què us diria? Doncs que l’Argentina, si no fos que està a més de deu mil quilòmetres mar enllà, seria un bon candidat per entrar a la Unió Europea.  Molt més que la Turquia que ho pretén de tants anys. L’Argentina que vaig poder veure és un país completament europeu. Alguns comparen Buenos Aires amb Madrid, d’altres amb Barcelona. A mi em recordava més la capital catalana, tot i faltar-li, com és lògic, el pòsit d’història d’abans de l’aventura americana. Els carrers ben alineats, l’acompanyament del verd a les voreres, els colors dels taxis, la vida apressada als carrers... Potser com la Barcelona d’abans de Maragall i el seu Barcelona posa’t guapa.
Perquè, això sí, la ciutat es veu que ha anat de baixa, que ha viscut un creixement espectacular en èpoques d’eufòria econòmica però que després ha hagut d’estrènyer -se el cinturó de forma sostinguda. Es fa difícil caminar per moltes de les seves àmplies voreres a causa dels esvorancs que ningú no es preocupa de reparar. El vianant ha de mirar a terra si no vol ensopegar. I també es fa evident que el comerç no passa bons moments: si voleu obrir una botiguera segur que trobareu local adient sense gaire problemes. Hi ha moltes persianes abaixades. Però cal fixar-s’hi. No és pas evident. Es veu una oferta comercial potent i comparable a les millors ciutats del món.
La crisi, que dura d’anys, es nota potser en el parc de vehicles. Hi ha molt trànsit. Les marques són majoritàriament europees i japoneses, però es veu que la majoria dels vehicles traginen molta història a l’esquena. Els concessionaris ensenyen els nous models als aparadors amb ofertes contundents de terminis i facilitats. Però no vaig veure circular cotxes de nivell modest ni segones marques: ni Seat, ni Skoda, ni Kia, ni Tata, per dir noms que em sonen. Imagino que l’argentí prefereix un Mercedes usat que un vehicle nou de marca poc reconeguda.
La moneda argentina és el peso, que val poquet. Per un euro te’n donen 18 o 19. La inflació s’ha contingut una mica. La gent parla del 40 per cent, però les dades comprovables la situen ara en el 25 per cent. Curiosament no es veu interès en cobrar les coses en moneda estrangera. Fins i tot fan complicat col·locar-la als bancs  (demanen tenir-hi compte corrent) i les oficines que s’hi dediquen fan el tràmit farragós. No vaig acabar d’entendre el problema. Potser venen d’èpoques amb forta evasió de capital i s’han tornat suspicaços. Ho comprendria.
Una visita a un museu i uns desplaçaments en autobús em permeteren entendre que hi ha molta gent treballant per poca feina, cosa que fa pensar que ho han de fer per pocs diners. Ells es queixen de sous baixos i preus cars. Segurament tenen raó.
Ara, si hagués de fer un pronòstic, diria que el país anirà endavant per poc que endrecin l’economia i l’administració. Tenen tanta aigua¡¡¡ Les ribes del Rio de la Plata són un immens delta que deu produir o hauria de produir una riquesa comparable a les desembocadures del Nil o del Mekong.
L’Argentina ha sigut un país ric, ple d’oportunitats. Algun dia explicaré com un rebesavi meu, ebenista de professió, hi va anar a fer les amèriques, amb dona i criatures. Si les coses li haguessin anat bé - i era el més fàcil llavors -jo no seria al món.
Ja en parlarem.




Continua llegint »

18 de maig de 2017

La vacuna basca

Si jo hagués d’inventar-me un estat com Espanya, esteu-ne ben segurs, hi posaria un país com Euscadi de torna.
-          Com vol dir, de torna?
-          Això, que acabi de fer el pes. Vostè s’imagina com seria Espanya sense el País Basc? Impossible. No existiria. Ara mateix, llegeixi els diaris, el govern de Rajoy no podria aprovar els pressupostos. Ho veu?
-          Perdoni – replico al meu lector – això és pura anècdota. 
-          Ja ho sé. Però pensi. Vostè creu que el castellà seria el que és? Ja deien els savis que el castellà neix del contacte del llatí peninsular amb els dialectes de les valls esquerpes del nord. La jota, la zeta i tantes altres coses.
-          Bé, algun savi sí, però no pas tots.
-          I què hi fa? Els que ho diuen ho pensen perquè hi ha una base.  Però és igual. Anem a les guerres carlines. Vostè és conscient de com va condicionar la història hispànica aquell rosari de conflictes? Sí ja sé que es van estendre també a Catalunya i més enllà. Però la força va ser al nord.
-          Potser sí...
-          I eta? Vol ignorar la influència d’eta en el devenir de la transició després del franquisme? L’anomenada lluita contra eta va ser el ciment que va soldar el nacionalisme espanyol en un moment prou delicat. I encara avui el cuiden, l’efecte eta. O es pensa que tenen els presos dispersos per justícia? Eta encara ajuda a inventar una mena de destí comú, un argument nacional compartit.
-          Però si eta ja ha plegat...
-          Queda el fantasma, que els polítics espanyols poden treure a passejar cada vegada que els convé. La lluita basca contra Espanya, el terrorisme i tot això, va servir de vacuna. Vostè sap els diners que es van repartir amb l’excusa d’eta. Riguis d’en Roldan, que només va fer el que feien tots però sense dissimular.
-          No sabria què dir-li.
-          No m’ha de dir res. I de la llengua? Sap què?  Si encara es parla una mica de basc és perquè el necessitaven a Madrid.
-          A Madrid? No l’entenc.
-         Doncs és la vacuna. Miri, un país com Espanya, plurinacional i pluriligüístic, sobretot plurilingüístic, necessita que algú parli basc. Si no hi hagués el basc tothom hauria hagut d’assumir que calia conèixer totes les llengües oficials de l’estat. I seria ben fàcil. Escolti, si en té l’oportunitat, la televisió de Galicia. S’adonarà que ho entén gairebé tot sense haver estudiat mai gallec. I el català seria ben assequible per poc que s’ensenyés a les escoles. No tindrien cap excusa. Però és clar, qui té els nassos d’obligar als espanyols a aprendre el basc?   Doncs ja està. Amb el castellà ja en tenen prou. De manera que els bascos són imprescindibles per fer i mantenir un estat castellà. I per aprovar els pressupostos d’en Rajoy.
-          Potser té raó, si més no en part. Els convenen el País Basc i Navarra. Encara que els constin tan cars com els costen.

-          Ep! Que badem? Ha de dir “ que ens costen”. Entesos?

Continua llegint »