12 d’agost de 2017

Guerra contra Catalunya, segons JOSÉ RAMÓN BLÁZQUEZ

Hay una guerra contra Catalunya
POR JOSÉ RAMÓN BLÁZQUEZ  a Deia
CATALUNYA siempre anduvo diez pasos por delante. El dinamismo de su economía, su apertura intelectual y las prioridades de su clase dirigente, junto con su masa crítica territorial, han conferido a aquella nación mediterránea una proyección superior a la que España le proponía, hoy igual que siempre, lastrándola y sometiéndola a una unidad ficticia y empobrecedora. Antes la obligaron por la fuerza y ahora también, al modo teatral como se hacen hoy las cosas en la política del Estado. Sí, hay una guerra contra Catalunya, con el objetivo de humillarla y mantener a toda costa el triste canon democrático que se fijó en la Transición, tributario del franquismo.
La decidida voluntad de una amplia mayoría de catalanes de iniciar un futuro por su cuenta y riesgo se enfrenta, en desigual batalla, a todos los poderes imaginables, desde el poder judicial a las fuerzas policiales (y también las militares, más sutilmente), el control y extorsión sobre su economía, pasando por el oprobioso poder de la propaganda que ejercen los medios públicos y privados, desde donde los siervos del Estado disparan sus insultos, mentiras y tergiversaciones para repudiar y desprestigiar las aspiraciones legítimas de un pueblo que solo tiene razones democráticas. El espectáculo de España cargando contra Catalunya su arsenal de amenazas y vejaciones es digno de ser analizado. Nos esperan muchas jornadas de deshonra y coerción que se prolongarán hasta el mismo 1 de octubre y aún después. El otoño catalán será el preludio del invierno ético español con la plena exhibición de sus bajezas y sus ilegítimos orígenes, sea cual sea el resultado del heroico empeño del proyecto liderado por el president Puigdemont.
España está en campaña de humillación de Catalunya. Es tan débil su posición política que ni siquiera ha tenido el atrevimiento de usar la norma más canalla de su Constitución, el artículo 155, que faculta al Estado la ocupación institucional de una comunidad autónoma y la privación de sus derechos. La renuncia del uso de esta solución es táctica. Los estrategas han pensado en algo más cruel, desatando un procedimiento que tiene cinco áreas: la judicial, la económica, la policial y la opinión pública, además de la internacional. Cada una de ellas está actuando de forma autónoma, pero coordinada con las otras operaciones de sometimiento y extorsión en su formato más burdo. La vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, dirige el gabinete de la guerra de Catalunya -de momento incruenta- del que forman parte la cúpula de Interior, los tribunales Constitucional y Supremo, los servicios de inteligencia y algunos expertos en comunicación social, junto con los altos poderes económicos del Estado y asesores sobre asuntos catalanes. De nuevo España, se va a la guerra, la guerra sucia. Ya lo hizo en Euska
La ley del más fuerte La humillación que se cierne sobre Catalunya pretende ganar la primera batalla, quizás la menos importante, pero más valorada por los dirigentes: la propaganda. El objetivo específico es que la derrota del proyecto independentista no salpique a la totalidad de la ciudadanía catalana y se concrete sobre la clase política nacionalista. El argumento de comunicación es el valor supremo de la ley sobre la voluntad del pueblo. Con esta cantinela nos vienen machacando desde hace meses: que lo legal es más que lo legítimo, que lo formal y lo limitado son más que el fondo y la libertad. No sé si están logrando ganar la batalla de la opinión pública más allá del amplio sector conservador de la sociedad española, heredero de la ignorancia y el vasallaje franquistas y que constituye hoy el electorado del PP y Ciudadanos, pero nadie que conozca el sentido de la historia y el imparable poder de los cambios sociales puede aceptar una razón tan insuficiente y mezquina. De hecho, quienes reclaman el acatamiento de la legalidad son los que, amparando la corrupción, despreciando el autogobierno vasco durante treinta años y negando la separación de los poderes, menos cumplen su propia legalidad. La ley es solo su pretexto arbitrario.di. Ahora cae sobre Catalunya.
No es el valor de la ley lo que se invoca contra Catalunya: es la ley del más fuerte. Hay una escenificación de la fuerza que se transforma en judicialización de la política: España ha lanzado su arsenal judicial contra los que reclaman poder votar el 1 de octubre. Los tribunales, que en mayor o menor medida (como hemos visto en la bochornosa declaración de Rajoy en la Audiencia Nacional, protegido por el juez desde el estrado) están bajo control del gobierno central y, además, disponen casi a su antojo del manejo de los tiempos y un indiscutible poder de intervención sobre los parlamentos y los gobiernos, como ya conocimos en Euskadi con la inhabilitación de Atutxa, Knörr y Bilbao, víctimas del asalto político de los jueces a sueldo del Estado. Ahora se ha reeditado en Catalunya, aumentado y no corregido.
INHABILITAR ES HUMILLAR La humillación consiste en amenazar a los cargos institucionales y los empleos de los funcionarios colaboradores del referéndum, a quienes se acusaría de sedición, como en los mejores tiempos de la purga franquista tras el golpe de 1936. De momento, ya han depurado a Artur Mas, a las exconsejeras Irene Rigau y a Joana Ortega, además de al congresista Francesc Homs. Camino de igual muerte civil van el exsenador de ERC, Santiago Vidal; el director general de Comunicación de la Generalitat, Jaume Clotet; el excoordinador del comité ejecutivo del Pacto Nacional por el Referéndum, Joan Ignasi Elena; el secretario general de Presidencia, Joaquim Nin, y el director general de Atención Ciudadana, Jordi Graells. Pueden ser decenas, cientos, miles, los catalanes ajusticiados por inhabilitación antes y después del 1-O. Ejecutados, en definitiva, porque la inhabilitación por causas democráticas aniquila a los condenados. Catalunya no necesita mártires para tener razón, porque suya es toda la libertad. Se supone que los represaliados asumirán con honor su sacrificio.
La Guardia Civil tiene un papel relevante en este conflicto, aún sin sangre y fuego. Hace unos días, sin ninguna excusa judicial, varios agentes verdes penetraron en el Parlament y en dependencias de la Generalitat para requerir información documental sobre los casos de presunta corrupción de la antigua CiU. Esta abrupta irrupción es de una gravedad extrema y muestra hasta qué punto el Estado estaría dispuesto a usar cualquier pretexto para configurar una nueva versión de Tejero, otro 23-F, que derribara al suelo a los representantes de la sociedad catalana.
Catalunya también tiene contra sí su propia Quinta Columna. La patronal ha hecho causa con el Estado. También la división de las fuerzas partidarias del derecho a decidir debilita la razón del 1 de octubre. La cobardía ha provocado dimisiones tácticas. La mayoría de los medios de comunicación infunden miedo al futuro y denigran el proceso. Y mucha gente se quiebra, víctima de sus vacilaciones. España es una máquina de disparar amenazas y ofensas contra funcionarios, empresas, pensionistas, trabajadores, ciudadanos. Es otra forma de terror. El bombardeo es insistente con la sinrazón de una legalidad que es preciso superar y vencer. España hace trampas y violenta la democracia. No tiene legitimidad alguna para machacar a Catalunya.
La lección catalana es que la estructura del Estado y el entramado político y jurídico que la sostiene han caducado. Demuestra que España miente bellacamente cuando afirma que todo es posible en democracia. Y como España no quiere cambiar, hay que forzar su estrecha y dudosa legalidad. Con la fuerza de la política. La historia está llena de ejemplos de heroicas rupturas que cambiaron y mejoraron las naciones. Sea lo que sea que vaya a ocurrir, Catalunya ya ha ganado esta guerra. Nunca hubo más razón para la sedición, gran virtud liberadora.


Continua llegint »

22 de juliol de 2017

Encara queda temps

        Doncs miri, es veu que l’amic Sánchez el va llegir i li està fent cas – em diu un amable lector. 
Jo em penso que no, que encara el tenim massa verd. Caldria un cop de geni, en el sentit d’armar-se del valor que cal per encetar un camí nou i cremar les naus, com diuen que va fer en Cortés a les Amèriques. M’enteneu?
-         -  Què vol dir cremar les naus?
-          - Ho dic en sentit figurat. Jugar-se-la seriosament.  Parlo de la seva carrera política. Ser o no ser. En Pedro Sánchez ja sap que de ser a no ser hi va només un pas. Per això li suggeria fa unes setmanes que havia de jugar fort. Què hi podia perdre?
-          - M’ho haurà d’explicar més bé.  Perquè en Pedro ja ha fet la declaració de Barcelona per acostar-se als catalans i està parlant cara a cara amb els de Pablo Iglesias, per intentar girar la truita a Madrid.
- Li reconec. Ha fet un parell de gestos en el camí correcte. Però no serviran de res si no s’espavila molt. El temps passa inexorable. Cal sumar moltes voluntats per descavalcar el PP de les poltrones governamentals.  I per sumar s’ha de parlar, negociar, cedir, matisar...
-          Vostè creu que no ho fa?
-          - Ara m’ha mort. Potser sí que està teixint en silenci els pactes imprescindibles. Però de moment el trobo tebi, poc decidit. Sap allò del rei que va dir ·”París bé val una missa”? Doncs Pedro hauria d’entendre que la Moncloa bé val un referèndum.
-        -   I com ho explica al seus votants de l’Espanya profunda?
-          - Perdoni, el polític és ell. Jo només opino des del carrer. Però imagini que fos capaç de fer entendre que la política repressiva de Rajoy porta a la independència de Catalunya.  Que la fa inevitable, amb referèndum o sense.  I envia la contra-proposta:  acceptarà que els catalans decidim en nostre futur si li deixem que ens faci primer una proposta llaminera per quedar-nos.
-         -  Massa poc temps.... Vostè ja ho deia . El primer d’octubre se’ns tira a sobre.
-        -   D’acord. Cal guanyar temps. Parlem del temps. Primer de tot, abans de res, pactem  una pregunta i una data. UNA DATA. Ho entén?  Només per seure  a negociar ja té més temps.  Els independentistes sempre han dit que estaven disposats a pactar la data i la pregunta. Que comenci per aquí.
-          - I ho pot fer tot això?
-       -    Cert que no encara. Primer  Pedro Sénchez ha de ser a la Moncloa. Per tant, cal temps per presentar la moció de censura. I guanyar-la.  Es pot presentar com  l’home capaç  resoldre el problema de l’encaix català. Un heroi a les espanyes...
-        -   I  si al referèndum surt que sí?
-      -     Doncs acotar el cap i negociar bé les condicions de la separació. I pactar la col·laboració futura.  Però tot dependria, estiguin segur, de l’oferta que fos capaç de presentar per  si ens quedàvem.

El queno podem fer és acceptar més temps que ens facin banyuts i haguem de pagar el beure. 

Continua llegint »

20 de juny de 2017

Les cartes estan repartides

No  sé pas si hi són a temps. El 2 d’octubre se’ls tira a sobre com se’ns hi tira a nosaltres. Però deixeu que posi negre sobre blanc la millor sortida. Comencem. Tenim en Pedro Sánchez de secretari general del Psoe després de superar la defenestració “definitiva” de la que fou víctima per haver pogut pensar que era possibles arribar al govern amb un pacte amb Podemos i els separatistes. Doncs ja tornem a ser al punt de sortida. S’hi veu amb cor?
Imaginem que sí. Com esta les coses? Els de Pablo Iglesias estan dient que s’hi posen bé. Que per treure Rajoy de la Moncloa farien el que calgués; i accepten el referèndum català pactat. Què falta? Falta pactar-lo.
Els socialistes han assumit un estat plurinacional, però no admeten que la sobirania es divideixi. Per tant, ara no estan pel dret a decidir, però s’hi acosten una mica. Continuen en el projecte boirós de l’estat federal. Potser asimètric, com demanava Maragall? No queda clar. Però és un camí a posar sobre la taula.
Els independentistes estan entossudits en el referèndum o referèndum. No els han deixat cap sortida. Puigdemont repeteix tantes vegades com pot que està disposat a negociar fins al darrer moment. A negociar-ho tot? Estic segur que gairebé tot. Esquerra no parla tant de diàleg, però no veuria malament donar un cop de mà als que descavalquessin Rajoy i el PP del govern.
Les cartes estan repartides. Si el Pedro Sánchez rejovenit i rehabilitat per la militància fos capaç de jugar-les prou bé, estic ben segur que es trobaria un desllorigador a tres bandes.
Abans del 2 d’octubre?  Si s’acordés ajornar la consulta als catalans com a condició per resoldre seriosament i amb justícia els problemes de relació que ens han portat fins aquí, potser sí.
Imaginem un pacte solemne que proposi – com ja s’ha dit més d’un cop - blindar les competències en cultura i llengua, assegurar un finançament just, recuperar els punts bàsics de l’estatut ribotat per Alfonso Guerra i els seus, que restableixi la independència del poder judicial, que enceti de veritat el camí cap a la federació... Si es pactés tot això, perdona amic lector, però veuríem el cel obert.
Fins i tot el pacte es podria posar a votació en referèndum a Catalunya o a tot Espanya.
No vull somniar. Però el polític decidit que fos capaç de liderar un projecte com aquest rebria, ben segur, el vist i plau de la majoria dels espanyols, que fa temps demanen als polítics que es posin a la feina i resolguin els problemes en lloc de crear-los amb els seus càlculs electorals.
Pot Pedro Sánchez jugar aquesta partida? La vol jugar? 

Segur que no és fàcil. Però hi té molt a guanyar. I tots els ciutadans  també.

Continua llegint »

18 de juny de 2017

A França ho tenen clar?


La publicació d'aquesta fotografia a la xarxa ha provocat incredulitat. Amb raó. Seria tan fàcil manipular una imatge!! La veritat és que jo no m'he fixat mai en els cartells de la sortida sud de Perpinyà, on em diuen que, certament, les indicacions són com les veiem a la foto.
És que el govern francès s'ha apuntat al carro independentista català? Prou sabem que no.Llavors, què ha passat?
Em diuen que ja fa anys que aquesta senyalització es va instal·lar. Perquè? No ho podem saber. Tan podem creure que en aquell moment, molt abans de l'inici del Procés, volien fer gràcia al client català, que deu ser el més nombrós en el camp turístic, com, ben al contrari, remarcar que aquell territori francès, que anomenem la Catalunya Nord, no és Catalunya, si per anar a Catalunya cal prendre l'autopista que teniu al davant.
Ara, fa bonic, com hi ha món!!

Continua llegint »

12 de juny de 2017

Aigua, senyor, i de la bona

Sempre s’havia dit: hi ha aigua sense gas, amb gas i aigua de Vilajuïga. Doncs mira, resulta que hem estat a punt de quedar-nos sense la que considero millor. Fa poques setmanes l’empresa que la comercialitzava va anunciar que havia de tancar. No li sortien els números.
A mi, això de l’aigua em té preocupat. No ho acabo d’entendre. Aneu al bar de la cantonada. Demaneu una aigua. Mireu d’on ve. Us en donaran de la Sierra de Guadarrama, del Pirineus aragonesos, de Sòria o de Madrid.  Ara, si aneu a Andalusia, a Madrid o a Sòria us poden donar aigua del Montseny, de Caldes o de Sant Aniol. Fa de mal explicar. L’aigua té un preu gairebé nul en origen. Els costos són embotellar-la i repartir-la. Posar-la en ampolles deu costar el mateix a totes les marques. Per tant, el preu hauria d’estar en relació a la distància que ha de recórrer. Però no.
Us asseguro que he preguntat en diversos llocs. En confiança m’han dit que l’aigua que tenen els bar si els restaurants no la trien pas: els l’ofereix, gairebé de frac, el repartidor d’altres begudes, generalment cervesa. Els camions que distribueixen la cervesa – que és el producte amb el que es guanyen la vida – carrega l’aigua on li és més barata. El transport no li costa res. Entesos.
Un dia em vaig interessar concretament per l’aigua de Vilajuïga. Sap què passa?, em van dir: que els que exploten les fonts estan condicionats per les distribuïdores i les distribuïdores els exigeixen preus ínfims, que només compensen als que poden posar al mercat milions d’ampolles. Els manantials de Vilajuïga no permeten pas això. No poden regalar aigua perquè tenen només la que raja. Ho entén? De manera que no arriba al consumidor perquè els repartidors no la distribueixen.
D’aquesta conversa en fa uns tres o quatre anys. I mira, va petar. Per sort Grífols, una multinacional catalana amb criteri, ha decidit comprar l’empresa. Són gent que saben el que es fan. Segur que han estudiat el cas i seran capaços de fer sostenible el negoci. Ells es dediquen a la medicina, però voleu millor medicina que un got de l’ aigua més bona del món, segons Salvador Dalí

?


Continua llegint »

7 de juny de 2017

El millor elogi que m'han fet a la xarxa



El que pugui pensar Pius Pujades no m'importa en absolut. I si és un consell seu, faré tot el contrari. 


MANUEL CUYAS GIBERT

19:44
6-juny 16

(biògraf, al dictat, de Jordi Pujol)

Continua llegint »