9 de setembre de 2012

Cal agafar el tren de l’11


Demà surten al carrer a la capital catalana, darrera una pancarta que reclama un estat nou dins d’Europa, centenars de milers de catalans que han pujat al tren d’un moviment popular disposat a acabar amb la ignomínia del decret de Nova Planta, encara que ja ni en tinguin memòria. Un decret que va instaurar, sota la força de les armes borbòniques, un procés d’anorreament sistemàtic, conscient, pertinaç i tossut de la nació catalana per convertir-la en una colònia més de l’imperi castellà. Així s’ha fet al llarg de tres segles, de vegades amb bones paraules, sovint a sang i foc. I, lògicament, tot el cost de tant d’esforç l’hem hagut de pagar a través dels impostos els colonitzats.
Pel que fa al nostre encaix amb Espanya, podem pensar, de forma gradual: ja està tot bé, caldria millorar el finançament, s’ha de respectar l’ordinalitat després de ser solidaris, pacte fiscal, estat federal, estat federal asimètric, estat confederal, estat lliure associat, independència. De la mateixa manera que a l’estació del tren de Portbou pots triar: quedar-se a terra o agafar bitllet per Colera, Llançà, Figueres,  Flaçà, Girona, Caldes, Maçanet, Granollers o Barcelona (i ja se que me’n salto).


        .                    

Totes les opcions em semblen prou respectables, fins i tot la dels que es queden a terra considerant que ja estem prou bé. Però és bo que el món conegui els sentiments i les aspiracions del poble català a començament del segle XXI, quan, mig de la crisi econòmica, s’està configurant l’esperançadora Europa del futur, en la que podem ser una petita peça fonamental per la indiscutible situació estratègica, pel dinamisme econòmic i cultural, per la demostrada capacitat de regeneració i assimilació i per la voluntat manifesta de participar directament en la construcció europea. Tothom ha d’entendre que el llast feixuc que ens carrega l’ indiscutible dèficit fiscal imposat per l’administració espanyola invalida els esforços d’una regió europea per poder contribuir positivament en el redreçament econòmic imprescindible a tots nivells. Que aquest drenatge de recursos i la seva evident mala gestió política persistent resulta nefasta tan per Catalunya com per Espanya com per Europa.
L’Europa democràtica, multilingüe i multicultural no pot permetre al seu si la continuïtat de la tricentenària política d’anorreament nacional i cultural establerta pel decret borbònic ni la continuada sagnia econòmica que patim els catalans.
Des d’aquest punt de vista, amic lector, si no ets dels que es pensen quedar a terra perquè les coses ja estan bé com estan, has pujar la tren. Qualsevol dels dos trens: el simbòlic  que m’he inventat a l’estació de Portbou, o el de la manifestació de demà mateix. Tots dos tenen com a destinació Barcelona.

Continua llegint »

2 de setembre de 2012

Del pacte fiscal a la majoria absoluta


                                 Es pot saber què en pensa, d’això del pacte fiscal?
Ja hi tornem a ser. Ja li vaig dir que hi estava a favor, com gairebé tothom. Que paguem massa i el que paguem es queda pel camí i no torna. Recordo que a vostè li semblava que no ens en podíem sortir, que Madrid s’hi posaria de cul. De fet, crec el seu punt de vista era que no ens podien dir que sí perquè necessitaven els nostres diners per anar tirant. Ja veu que l’escolto.
- Doncs miri, encara li diré més: ni a Madrid ens poden donar res que s’assembli a un concert econòmic ni els partits catalans  el volen. Vostè llegeix els diaris? Escolta la ràdio? S’ha fixat en el que diuen demanar? Paraules, paraules, paraules. Què vol dir pacte fiscal? Només és un jóc de dues paraules. Si algú vol negociar ha de fer una proposta clara. Si no volem ni podem continuar regalant el 10 per cent del nostre PIP `re ser espanyols, cal deixar clar fins on estem disposats a arribar. Podríem dir que, d’entrada,  no volem pagar res. Podríem dir que només volem pagar un 1 per cent, o un 2, o potser un 4 – el que ens semblés raonablement justificable. Hauríem de proposar els terminis temporals  d’aquesta aportació, que no pot pas ser per sempre més. Caldria estudiar i concretar a què es destinaria la nostra aportació per assegurar-ne l’eficàcia. I controlar tot el procés. Vostè n’ha sentit parlar de tot això? Oi que no? Doncs ja estem entesos. Paraules i més paraules.
Aquest home és un pessimista de mena. Ja en tornarem a parlar després de la Diada. Quan s’hagin vist els presidents Rajoy i Mas, sabrem cap a on pot derivar la qüestió. Alguna cosa hauran de dir i de fer. Ja es comença a entendre que Catalunya no pot continuar amb un sistema que la posa en situació de ser rescatada – com un favor – amb els diners de pocs mesos de superàvit fiscal .Hem de demanar humilment que ens deixin una petita part dels nostres diners? És tan absurd i tan il·lògic que no es pot admetre.
- No? I què faran? Un tancament de caixes? Una vaga de fam? Més protestes al carrer? La independència? Vostè creu en això de la independència? Qui l’ha de declarar? I qui li farà costat si se la juga? Algú està disposat a anar a la presó? Recorda que Macià va anar a la presó? Que Companys també?  Miri, li explicaré ben clar. Els convergents juguen la carta del pacte fiscal, sense deixar de festejar els independentistes. Sembla que amenacin Madrid: o pacte fiscal o ens separem. Però se n’estan prou de dir-ho. El que diuen és que si no hi ha pacte fiscal, aprofitaran la indignació general per convocar eleccions. I ho faran. Trauran la majoria absoluta que no tenen i ja no sentirem a parlar mai més del famós pacte fiscal. Qui dies passa al govern, anys empeny.

Continua llegint »