31 de desembre de 2013

El meu conte de Nadal 2013

Tot allò que feu a un d'aquests petits meus, a mi m'ho feu
  (Mt 25,45)


Cruïlla de camins
                                  
Si en va tenir, de sort, aquella pobre noia. Estava perduda, sola, desemparada. Havia fugit del seu poblet rural per amagar el seu pecat i la seva culpa que cada dia que passava es feia més evident en el perfil de la seva cintura, malgrat els esforços que esmerçava cada matí en cenyir-se la faixa sota el vestit balder. Què podia fer? No tenia cap horitzó al seu davant. El dia que rebutjà l’absurda proposta de matrimoni del vellet fuster quedà condemnada a l’escarni i a la marginació. Només podia fugir a vila, on potser  passaria desapercebuda prou temps, fins a infantar. Després, Déu diria.  Però a vila les coses no eren pas fàcils. Molta gent, molta riquesa, sí; però aconseguir una rosegó de pa i un recó arrecerat per arraulir-se les nits es feia cada cop més difícil.
Quan s’acostà al vell convent, aquella tarda de divendres, havia arribat al límit de les seves forces. Avançava entre els camps gebrats fent tentines, molt a poc a poc, amb l’esquena aclofada sota el pes de la desesperació, les cames botides, les mans balbes com ceps nerviosos arrapades al petit farcell que contenia les seves pertinences: rebuig d’escombraries, almoina miserable. Se sentia morir i ja no podia ni volia lluitar més. Era el final. I en donava gràcies a Déu. No havia pogut. Era hora de rendir-se. Definitivament. Buscava un racó tranquil, quiet, solitari. Res més. Resseguia els murs esquemàtics del vell casalot. Només pedra i ciment amagant l’horitzó de capvespre. A la portalada mig il·luminada, la figura negra de la monja. Potser un somriure amable als seus ulls. Un brot d’esperança per arrapar-s’hi.
Es deien igual, gairebé. Ella Míriam, en record d’una besàvia que no havia conegut. La monja, sor Maria. Es van entendre aviat. Per estalviar l’escàndol al convent, la religiosa acomodà la seva protegida en unes cambres abandonades que havien estat corral quan la comunitat tenia bestiar, al fons de l’hort que s’allargassava a llevant de l’edifici principal. Li va facilitar mantes i menjar calent. Li assegurà quietud i secret, els tres àpats diaris i l’atenció precisa quan li arribés l’hora del part. Sí, havia tingut molta sort la Míriam aquella tarda de divendres.
Ara el món petit de la Míriam tornava a ser amable, comprensible. Vetllava les hores de solitud fent confortable aquell recó que li servia de casa. Se sentia com en un palau reial. Amb les robes que li havien donat les germanes amigues, cosia vestits, preparava bolquers, improvisava el bressol a la vella menjadora. A cap de pocs dies havia oblidat les hores difícils, les angoixes, els malsons. Sense adonar-se’n convertí aquell corral abandonat en la seva casa, la de sempre, i quan alçava el cap creia saber, a l’altra banda dels murs que tancaven les hortes, el paisatge de la seva infància, dels seus jocs, de les corredisses esbojarrades amb els amics del poble, rieral enllà, entre els canyers i les mates de joncs, amb les rialles de tots trenant cançons amb el cant dels ocells que alçaven el vol. Al seu cor, quan l’agulla treballava entre els seus dits, tornava a ser a la porta del casalot dels pares, la seguretat familiar arraulida als seus peus, jugant amb el gos cridaner i la mandra eterna del gat, el sol de ple escalfant-li l’esquena, el futur al seu davant, incert però manyac.
Recordava, és clar, la visita de l’Àngel, que ho va canviar tot.  Com ho podria oblidar. Va ser un moment sorprenent, esclatant, aclaparador, com un cop de maça al mig del cervell, com un llamp que la travessés de dalt a baix i que la deixà clavada al terra humil de l’entrada familiar. I després les paraules, música de mil instruments, a cau d’orella. La feu sentir definitivament dona, la dona més bonica del món, la reina de totes les gràcies, la protagonista definitiva d’alguna història meravellosa, heroïna de conte de fades, princesa de tots els castells, beneïda entre totes les dones. Va saber que el seu ventre verge tenia un destí de privilegi, inexplicable, decisiu, sagrat. Un núvol de felicitat va embolcallar-la i es va sentir transportada molt lluny del poble miserable. Segura per sempre, reina per sempre, rica per sempre, lliure, poderosa, bonica, dolça, admirada, envejada, estimada. Es deia Àngel. Es va presentar sense avisar i es feu fonedís de la mateixa manera. Només en va quedar el record i les promeses. I la cremor d’enyorament al cor que ben aviat esdevingué coragre quan el pas dels mesos li dibuixà la corba de la panxa per escàndol d’amics i de parents. Fins que, massa esquerpa potser, confiada en les paraules que se li havien gravat al cervell, bandejà sortides negociades, esquifides, vergonyants. I va fugir.
Ara donava per bones les angoixes i les misèries del viatge. Al cobert conventual, sota la protecció benèvola de les monges i l’amistat generosa de Sor Maria, deixava passar els dies comptats d’espera, ordenant la mica de roba que li donaven, repassant bores i cosint betes, netejant de pols tots els racons del niu que cada dia sentia més seu. Es veia a si mateixa en mig d’una aureola inexplicable – felicitat i llum – tènue, gairebé imperceptible, que la aïllava de tot, la defensava de tot, com una clova natural.
Era feliç perquè sabia que preparava el món per al fill que venia. I al fons del pensament, amagada, la seguretat  - l’esperança injustificada, de fet – que aquell món,  en algun moment, el podria compartir amb l’Àngel i el nen. S’hi sentiria bé? Seria del seu gust? El beneiria? I tornava a la feina, mirant de no pensar.
Quan  els primers dolors la cridaven al part, tot van ser corredisses entre l’hort i el convent, entre les àmplies sales nobles i l’estable humil. Hi havia aigua bullent i roba neta, gasses i cotó fluix, mans expertes a punt, consells, indicacions, ordres. La Míriam deixava fer les germanes amigues, una mica espantada pel tràngol que li venia a sobre. La veritat és que no hi havia pensat i els primers dolors la van sorprendre. No seria fàcil, va pensar. I no ho va ser. Llavors, quan ja cridava sense saber-ho, li van donar el tassó de beuratge per ajudar les contraccions. Va entendre això. Les contraccions. La veu amiga li deia: respira, respira, respira. Ja estarà. Una mica més i ja estarà. Respira. Ja falta poc. Has de ser valenta...
La veu de la germana la tranquil·litzà. El dolor ja era suportable. Sorpresa, cregué sentir la veu de la seva mare entre les altres. Potser era una il·lusió. Intentava veure la cara de les dones, però no aconseguia destriar-les de la mena de remolí que girava al seu voltant. Mama, va dir, molt baixet, sense forces, però no va tenir resposta. Les cares es perdien i les veus també. El remolí es fonia en el no res.
Quan es va despertar la Míriam estava sola i ja era fosc.  No recordava gairebé res del que havia passat. Encara li cremava als llavis la darrera paraula que havia dit: mama. S’adonà que tot havia estat un somni. Recordà les corredisses de les germanes, la imminència del part, el dolor insuportable. Havia nascut el nen? Sí, una coïssor al baix ventre li indicava. La tibantor de la panxa havia cedit i havien passat les urgències del tràngol. Provà d’asseure’s. Es movia amb dificultat.  Comprovà que tenia el jaç net, immaculat, com si li haguessin fet de nou. Es palpà el ventre provant d’entendre la seva situació. Llavors va sentir la veu de Sor Maria: “No et moguis gaire, has perdut molta sang, estàs molt feble”.
- I la criatura? – va gosar preguntar.
-  Has tingut un part difícil – li va dir la monja, amb veu suau – hem fet tot el que podíem. Era un nen, però no l’hem pogut salvar. Ens ha sabut tant de greu!! Ara t’has de posar bona. Has perdut molta sang.
No l’havien pogut salvar. Havia perdut molta sang. No en treia més explicacions. Tastà una mica de brou que una germana li va dur, i aviat es va tornar a dormir, amb el cap enterbolit i una  pena immensa al cor.
Aquella nit arribaren al convent els magnats de l’orient. Havien sabut del naixement amb prou temps com per ser-hi. Ells es feren càrrec del nadó promès que alletava una dida de lloguer i, agraïts, deixaren els seus regals: or, encens i mirra, a la comunitat. Al matí, a trenc d’alba, ja eren fora del convent, camí de llunyans paisatges. Quan sortien per la gran arcada de la porta  es van creuar amb uns pastors del rodal, espellifats i carregats de pols, que venien a conèixer, deien, l’infant que havia de néixer. Duien regals: formatges i matons, que oferiren a la Míriam, provant de consolar el seu plor. Algú explicà, confusament, la visita d’un Àngel quan aplegaven el ramat la nit abans. Només sentir el nom i la Míriam ja semblava un altra. En poca estona estava dreta i valenta, neta i pentinada, somrient a les melodies del flabiol de canya que bufava el més menut de la colla.
Aquella mateixa nit ja era amb els seus nous amics a la cleda. Mai els petits xaiets del ramat tindrien una pastora més dedicada.

Continua llegint »

18 de desembre de 2013

Article recomenat

LLuís Bassets ha escrit, amb tot el seny del món, l'article que us adjunto:

http://elpais.com/elpais/2013/12/17/opinion/1387309605_023360.html

Continua llegint »

16 de desembre de 2013

Un any de coll


Compareixença del president Mas i els representants dels partits per donar a conèixer la pregunta. Foto: EFE.
“Tu creus –em deia dimecres passat l'amic que sempre és escèptic– que no ens podem posar d'acord amb una pregunta i una data? Som així, els catalans. Com vols que ens en sortim? Només una pregunta i una data. I la pregunta, a hores d'ara, la podria redactar un nen de deu anys. I la data, com sap tothom, ha de ser l'any vinent. Tenim uns polítics que...”

Com que jo sóc força més optimista –potser perquè les meves perspectives eren molt més escasses quan tots dos érem xiquets– vaig fer una catxa. “Queden dies per acabar el desembre i tindrem pregunta i data a temps”, vaig dir. El cor m'ho va fer dir. I la vaig encertar de ple i aviat. De tota manera, quan el divendres gallejava amb totes les plomes de la cua esteses al sol, sabia que la sort –com gairebé sempre – havia decidit la polèmica. La sort i una mica de lògica, que sempre pesa, encara que de vegades no ho sembli.
A CiU li convenia espavilar. Sense acord amb ERC –data i pregunta–, no tindria pressupostos, hauria de convocar eleccions anticipades i probablement les perdria (segons la lògica de la crisi encara ben viva i les prediccions de les enquestes). Per tant, CiU faria mans i mànigues perquè tot anés bé. A ERC, ben mirat, tampoc li convenia provocar la crisi. Potser sí que seria guanyadora en unes hipotètiques eleccions. Però li convenia fer de timoner descarat en tota la travessia de la Via Catalana, sense tenir garantit un suport incondicional dels seus socis convergents? Perquè, si els desplaçava del govern, feia de mal esperar-ne gaire voluntat participativa. La situació actual, l'equilibri aconseguit fins ara, ha anat prou bé a les dues formacions. Per tant, el més lògic era mirar d'allargar-lo tant com fos possible, sense perdre la cara.
Ha estat així. Els dos socis s'han assegurat un any de coll per continuar preparant el final del procés, per intentar que a Madrid algú es decideixi a prendre's seriosament el problema català. I actuar en conseqüència.
Perquè, de moment, a la capital de l'Estat continuen creient que negar el problema és la millor manera de resoldre'l, que el temps juga a favor seu, que els catalans canviarem de pensament per esgotament, que ens barallarem, que la por ens dominarà. Des de totes les tribunes només arriben missatges coincidents: si diuen ben fort i moltes vegades el que voldrien que passés, acabarà passant. Però com que, ben mirat, no tenen cap projecte de país mínimament engrescador per esperar, per oferir –a catalans i a no catalans–, el més probable és que més ciutadans espanyols es desentenguin del seu “mando y ordeno”, únic fonament del seu estat. Fa poc, en una enquesta, el 40 per cent dels espanyols ja assumia que els catalans ens independitzéssim.

Continua llegint »

8 de desembre de 2013

Jugades d’envit




El dia que a Madrid se n’adonin que no hi tenen res a fer, es mouran. Que no es mamen pas el dit, els que manen. De moment, ja ho veu, artilleria lleugera: declaracions, amenaces, asfíxia econòmica, legislació invasiva sense manies, mobilització de veus amigues als mitjans de comunicació, crítiques indiscriminades als moviments de la Generalitat, menysteniment dels acords del Parlament, guerra bruta a les clavegueres, intents de manifestacions a Barcelona... Res. Encara no s’ha mogut res. Fins ara podríem dir que estan fent només guerra psicològica. Fa bé, si la nostra força és la decidida voluntat del poble, cal desmoralitzar el poble. Creuen que se’n poden sortir amb aquestes armes. Artilleria lleugera, ja li he dit.
Estic ben d’acord amb el meu comunicant.
- La força dels que estem a favor del dret a decidir - és a dir, a favor del Dret - rau en la voluntat majoritària, pacífica, il·lusionada i democràtica de poder expressar què volem ser en una votació lliure i oberta. La força dels nostres oponents rau en el seu poder per impedir-ho. Tenen la força legal, la força física, la força mediàtica i la força econòmica al seu favor. I tenen també, no podem oblida-ho, la força de la por.
Vostè, amic lector, creu que tenim por?
- Que si en tenim? Fa tres-cents anys que els unionistes troben la manera d’imposar el seu criteri, per les bones o per les males. Mentre han tingut la paella pel mànec ens han imposat les seves condicions de pau amb falses promeses de canvis i de respecte i quan no ens hi hem avingut, ens han fet acotar el cap per la força de les armes. Ha mort molta gent, molta, al llarg dels anys de “conllevancia del problema catalán”. Seríem bojos si no tinguéssim por.
Però sabem que ara no poden enviar un exèrcit, no poden pas tornar a bombardejar Barcelona. Formar part de l’Europa democràtica imposa unes condicions. I ells ho saben i nosaltres també.
- De moment, amenacen. Les amenaces creen la por, que és el que esperen. Si tenim prou por, no els caldran pas canons. És com una partida de cartes: es té el joc que es té però val el joc que l’adversari es pensa que tens. I miri, jo estic segur que s’arribarà a un acord i que el que estem discutint ara mateix, sense que ningú ho digui, són els termes de l’acord. Ells proven de pactar que sembli que canviï tot però que  no canviï res.

No veig que sigui possible.
- No ho veu? En tenen prou amb dues coses: que espanyolitzar vulgui dir, com fins ara, castellanitzar i que el control dels nostres diners públics no canviï de mans. Amb aquestes dues coses en tenen prou. Tota la resta podria ser negociable.
Home – li dic – jo no firmaria pas.
- De més verdes en maduren.

Continua llegint »

25 de novembre de 2013

La pregunta o les preguntes


No ens poséssim pas nerviosos. Les coses s'han de fer bé i al ritme que manin les circumstàncies. Però és ben cert que els ciutadans del país, la base, centenars de milers dels que es van mobilitzar quan calia i que treballen per assegurar un millor futur per al país, s'intranquil·litzen quan comproven que les coses no marxen tan bé com voldrien, no van tan de pressa com desitgen. Saben que són els partits i el Parlament i el govern els que han d'administrar la seva força expressada al carrer. Ara mateix, els veu encallats a decidir dues coses ben senzilles: la data del referèndum i la pregunta a fer. El ciutadà pot creure que la causa de tants dubtes pot ser la lluita soterrada entre partits. I això no seria bo. De manera que els responsables de l'ANC es van reunir a Seva (Osona) i han donat el seu parer: “Vol que Catalunya sigui un estat independent?” Aquesta és la pregunta clara i directa que proposa l'Assemblea Nacional Catalana per a la consulta. El secretariat de l'ANC ha reiterat a Seva que la data s'ha de fixar per abans del 31 de maig de l'any que ve.
A més, proposen una candidatura unitària a les eleccions europees.
És el que ha de fer l'ANC, proposar en la línia de les tres grans manifestacions. Demanàvem que Catalunya fos un nou estat d'Europa. Ho demanava molta gent. Quanta? Sempre és difícil comptar manifestants. A més, què en pensa d'això la gent que no era al carrer? L'única manera de saber-ho per poder obrar políticament en conseqüència és fent una consulta.
“Però Madrid no ens la deixarà fer –em retopa un amic, escèptic–. I, per tant, tant hi fa dir com no dir. Podem preguntar el que vulguem i fer-ho el dia que ens agradi més. No la podrem fer.”
No sé què dir-li. Potser té raó. Ara, tot sigui dit, no sé a quin demòcrata li abelleix continuar vivint en un país en què els ciutadans no tenen dret a decidir què volen fer ni com volen viure. Ni puc entendre que els ciutadans d'Espanya, els demòcrates, que n'hi ha, acceptin que les coses es facin d'aquesta manera en nom seu. He de pensar que la simple obstrucció no és viable.
“Hi veu alguna sortida? Jo no.”
Si els demòcrates ho volen, es podria negociar la pregunta. Per exemple, abans de parlar d'independència, un govern democràtic espanyol podria preguntar als catalans si volen continuar a Espanya tal com hi són ara. No els compromet a res més que, en el cas d'una resposta previsible negativa, negociar una altra pregunta a partir d'alguna fórmula imaginativa que provés de resoldre els que anomenen “problema català”. Potser alguna model federal, com demanen alguns.
“I si diem que no?”
Llavors ja no queda altra sortida que la independència. Però podríem dir que sí.

Continua llegint »

12 de novembre de 2013

La guerra que toca

Dirigents del PP durant la campanya que va dur a terme en contra de l'Estatut de Catalunya. Foto: EL PUNT AVUI.
1
Els missatges, com obusos d'artilleria, van arribant, imparables, ben dirigits, calculadament desmoralitzadors: que és impossible, que ningú ho acceptaria, que no tindria cap validesa, que ens portaria a la ruïna, que Europa no ens voldria, que seríem fora de les Nacions Unides, que no podríem exportar si no és pagant taxes i recàrrecs, que no tindríem energia elèctrica, que hauríem de sortir de l'euro i inventar una nova moneda, que farien boicot als nostres productes, que no podríem accedir als mercats financers, que no es reconeixerien els títols de les nostres universitats, que no podríem pagar el petroli, que seríem un país de cambrers dedicats a viure del poc turisme que salvéssim, que les empreses ens deixarien, que es trencarien les famílies, que el Barça no podria jugar a cap lliga seriosa, que ens carregarien la part del deute espanyol que ens correspon. Plego ja, però les previsions catastròfiques no paren pas aquí. Són infinites. Deu tocar. Del final de la Guerra Civil fins ara, ja han passat de molt els 50 anys que Espartero establia entre bombardeig i bombardeig de Barcelona.
Cert que no maten la gent pel carrer. Alguna cosa hem guanyat. Però maten la nostra il·lusió, maten l'esperança, maten el delit de ser, maten el projecte de futur. És la guerra. Guerra de conquesta, d'evangelització, de salvació, de colonització, d'alliberament; la guerra santa de sempre. Ja no els calen benediccions canòniques comprades al mercat de la simonia habitual. Quan poden, lloguen algun actor secundari de la política europea que reciti les seves consignes amenaçadores. De moment, en tenen prou. Com sempre, paguen els seus soldats de la ploma, de la paraula o del pensament amb els nostres diners –botí blanquejat al banc polivalent i eteri de la solidaritat sense explicacions ni comptes.
És la guerra. S'amaguen i escuden darrere una Constitució pactada en aquell moment per sortir de la dictadura, vetllada pels generals a les sales de banderes, que tenia tantes lectures com calgués, però sempre amb la santa idea de mantenir les restes del vell imperi sota la bota castellana. Potser caldria que algú es preguntés, a la capital de l'estat orgullós que ens ataca, com serà l'Espanya que els quedarà a les mans quan s'acompleixin els seus auguris. D'on sortiran els diners per pagar els interessos del deute que han contret, qui els fiarà noves injeccions de capital, què podran hipotecar per oferir garanties als mercats, com mantindran la maquinària governamental que han bastit a l'ombra dels seus somnis de grandesa. Algú hauria de començar a pensar com es paguen les autopistes lliures de peatge i els trens d'alta velocitat.
Dels nostres problemes, si es presenten, ja ens n'ocuparem nosaltres, si tot va bé.

Continua llegint »

22 d’octubre de 2013

El camí real per al país real

“Ara pla! Els que hi entenen, o sembla que hi poden entendre, asseguren que una declaració unilateral d'independència no tindria cap valor jurídic. De manera que cal fer abans el referèndum, i s'ha de fer legal, amb tots els ets i uts. Legal dins de les lleis espanyoles. Però com que un referèndum d'autodeterminació afectaria tots els ciutadans de l'Estat –que es proclamen propietaris indivisos del territori català–, no es pot pas convocar només a Catalunya: en tot cas, caldria consultar tots els espanyols. Seria maco, és clar. Però mai Madrid plantejaria una pregunta sobre la independència de Catalunya. Ves a saber què respondrien els votants de Logronyo o els de Huelva. Aquestes coses l'Estat no les fa si no en pot assegurar el resultat que desitja. Imagina‘t per un moment que als amics espanyols, cansats de tanta campanya contra Catalunya, se'ls acut decidir que ja n'hi ha prou de queixes que no entenen i voten que sí, que ens en podem anar. L'Estat amb les coses de menjar no hi juga. No es poden pas deixar a la discrecional voluntat dels ciutadans. És a dir, que tampoc.”
“Però, a veure, una declaració unilateral per què no tindria valor jurídic? Imagino que el valor el dóna el reconeixement que es pugui rebre dels altres estats del món. Qui ens reconeixeria? Letònia, Estònia... No n'hi hauria pas prou. Caldria poder ser apadrinats per algú de pes en el concert internacional. I millor que ens fessin costat els veïns europeus: Alemanya, França, la Gran Bretanya, Itàlia. Al final, comptat i debatut, necessitem que en avali la mateixa Espanya per no tenir problemes.”
“D'acord. Però parlem clar: el que ens diu la història és que els estats acaben sempre acceptant la realitat. Si ens féssim independents, seríem independents. Al cap de poc temps s'aniria guanyant el reconeixement jurídic i polític. O les simpaties. Darrere els bàltics, probablement vindrien alguns països sud-americans, que tenen memòria dels seus problemes per desempallegar-se de la prepotència castellana.”
“Deixi-ho córrer. No caldrà anar tan lluny. El dia que a Madrid entenguin que el camí –encara que sigui difícil– no té tornada, aquell dia, en pot estar segur, trobaran la manera de resoldre el problema de manera pacífica. Perquè (ells ho saben i nosaltres, també) el problema és que, des del decret de Nova Planta fins avui, se'ns ha exigit per ser espanyols deixar de ser catalans. Aquesta imposició s'ha mantingut per la força de les armes durant tres segles. Ens volien només per pagar les factures de les seves guerres europees o els delirants plans ferroviaris de l'alta velocitat. Saben ells i sabem nosaltres que es podria conviure en un estat compartit, de ciutadans iguals. Un estat plurinacional, pluricultural i plurilingüístic. L'estat real.”

Continua llegint »

9 d’octubre de 2013

Sense peus al coll, millor

07/10/13 02:00 - 

És clar que sí: la Via Catalana té, com a mínim, dues alternatives positives. I poso de banda la que seria la primera, que vol dir deixar-ho tot tal com està. La poso a banda perquè és l'única fàcil, realitzable, legal i pactada amb Madrid, que no comporta amenaces ni penalitzacions, que no té incògnites, ni comporta angoixes. Qui no vulgui pols que no vagi a l'era. Qui demana tranquil·litat, quietud, seguretat, pau, concòrdia, bon rotllo, garanties i més coses, que es quedi a casa, que calli, que digui amén i que no canviï res. Siguem espanyols –de fet, españoles– amb totes les conseqüències. Seguim el model perfecte que va aplicar el gran valedor de l'Espanya sense problemes, pacificada, quieta, silent: elgeneralísimo Franco Bahamonde, caudillo por la gracia de Dios. Siguem espanyols com manen els cànons: una pàtria, una nació, un poble, una llengua, un destí, una cultura, un partit (si de cas, de cara a Europa, dos i ja és massa), un himne, una bandera, una història, una religió, una raça, un ideal, una televisió (potser amb canals temàtics per decidir), un grup editorial, una única classe social dirigida pels millors entre els fidels, una escola, un equip de futbol multicampió, una llei, un tribunal... 
Ras i curt: per assolir la pau absoluta en tenim prou amb deixar de ser catalans, pagar i callar.
Però anem a les alternatives que deia al començament. Totes dues passen per la consulta. Decidir democràticament si volem ser independents d'Espanya. És una pregunta clara, té dues úniques respostes. Però té un inconvenient: deixa fora de joc aquells que voldrien aconseguir un encaix amb l'Estat espanyol diferent de l'actual, un encaix que no suposi renunciar al que som ni pagar per ser el que som, un encaix possible si hi hagués voluntat a les dues bandes, si es negociés seriosament. Queden fora de joc els federalistes, els confederalistes, els reformistes, els del pacte fiscal... Massa gent.
Llavors, pensant en aquest grup, podríem passar a l'altra alternativa. Proposar la continuïtat dins d'Espanya però canviant dràsticament les regles de convivència. Proposar una pregunta que sembla clara: vol mantenir-se dins d'Espanya però canviant el model d'encaix? Podríem respondre-hi  o no. Decidiríem lliurement. Però, imaginant un  majoritari, quin hauria de ser l'encaix? Qui el decidiria i com? Aquesta opció demanaria que s'hagués pactat abans entre Madrid i Barcelona un model. De manera que la consulta es podria fer al final del procés negociador, que hauria durat anys, anant tot bé. I encara, recordant la reforma de l'Estatut, sabem que ens hi podrien passar el ribot per on volguessin, abans i després de la consulta.
De manera que, per fer contents a tots, millor declarar la independència i després, si cal, negociar possibles encaixos. Sempre es negocia més bé si no tens un peu al coll.

Continua llegint »

26 de setembre de 2013

Un bon article respon a Javier Cercas

Continua llegint »

17 de setembre de 2013

La llarga Via Catalana


Bé, ja està tot dit. La Via va funcionar com un rellotge suís, amb l'alegria mediterrània que ens correspon. Cada dia admiro més els responsables de l'Assemblea Nacional Catalana, que sap treballar amb eficàcia i sense protagonismes. Massa vegades veiem com algunes de les nostres organitzacions s'emmirallen i imiten absurdament els models espanyols, com si al món no hi hagués models contrastats de més eficàcia. Som a la via encertada, cosa que sol garantir arribar al destí. I sabeu què us dic? Modestament, tan modestament com vulgueu, me'n sento orgullós. I no pas només per haver anat a la Jonquera a enllaçar les mans amb uns amics de Badalona, ni només per haver-me apuntat quan va ser l'hora a l'Assemblea. Em sento orgullós d'haver cregut, contra tota esperança, que, empenyent amb la meva escassa força, potser algun dia cauria el mur vergonyant que encerclava el meu poble i m'encerclava a mi. Han calgut molts anys, molts. I moltes petites fes i petites forces. Però el mur està tan madur, tan a punt de caure com ho estava el de Berlín el 1989. En podeu estar segurs. Caldrà una empenta final, un gest, però caurà.
M'agradaria pensar que ha estat la meva generació la que ha fet possible el miracle. Els que vam néixer just quan s'acabava la guerra. Els que tinguérem una infància macerada al sol i serena del movimiento nacional, amb el xup-xup del nacional catolicismo i el bany maria de la lluita contra els rojos separatistas. Alguna cosa hi devem tenir a veure, si més no pels Cara al sol amb el braç enlaire, els nou primers divendres de mes, els caídos por Dios y por España i la unidad de destino en lo universal. Vàrem aguantar. Exiliats a casa mateix, estrangers al nostre país; educats, ensinistrats, domesticats sota el jou i davant les fletxes, aguantant la dialèctica de los puños y las pistolas, la dictadura de la ignorància, la misèria, la humiliació, el menyspreu.
 Però no seria veritat: ens van seguir dos, tres, quatre generacions de catalans tan o més decidits que aquells supervivents del 38, que han sabut construir sobre la nostre feble i temorenca resistència un univers d'il·lusions i d'esperances. Ens han obert camins de llibertat i de realització col·lectives. Han estat valents, han tingut fe, han après a plantar cara. Junts vam guanyar la democràcia, vam recuperar la veu, vam sortir al carrer per explicar al món que som el que som i que ho volem ser.
L'alegria festiva que va allargassar-se de nord a sud –400 quilòmetres de joia– ja no era combativa. No es desplegava contra ningú-.Quan un turisme va passar davant la cadena –a tocar de la Jonquera– exhibint al vent una bandera espanyola, la Via Catalana va reaccionar espontàniament amb un picar de mans general. Tot un símbol.

Continua llegint »

6 de setembre de 2013

L'Espanya subsidiada i la casta depredadora. Recomnat de cor

Eugeni Casanova

06.09.2013

L'Espanya subsidiada i la casta depredadora

El gran èxit de la casta depredadora, extractiva, faraònica espanyola és parlar en nom dels olivaters de Jaén, dels esparters d'Almeria o dels jornalers extremenys, malgrat que ja no queden olivaters, esparters ni jornalers. Aquesta oligarquia d'arrels històriques necessita l'enemic català per a aglutinar els sentiments primaris de l'Espanya eterna i continuar fagocitant l'estat i devorant-ne els recursos.

L'eslògan de Convergència 'L'Espanya subsidiada viu a costa de la Catalunya productiva' ha aixecat les ires immediates tant de la caverna com de l'esquerra 'solidària' i 'internacionalista', que s'han afanyat a treure el 'santcristo' gros de 'Los santos inocentes': el burgès opulent que nega el pa al peó descalç, el gras que no vol donar les engrunes a l'afamegat, la voracitat sense entranyes, Dickens al sol.

És un discurs transversal a Espanya i es remunta al segle XVII: 'Son los catalanes el ladrón de tres manos' (Quevedo). La presidenta entrant de la Junta d'Andalusia, en 'el primer discurs del segle XXI', segons definició de la vice-secretària general del PSOE, va vociferar contra 'el desafiament sobiranista' i va ultrapassar Rajoy qualificant-lo de tebi amb els catalans. Dreta i esquerra, Intereconomía i La Razón, el socialista Guerra afirmant que 'és xenòfob dir que Espanya roba Catalunya' o el comunista Anguita amb l'històric 'la burgesia catalana és la pitjor de totes'. Avui no es pot fer política a Espanya sense atacar els 'separatistes insaciables' i és el roc a la faixa de Rajoy per a guanyar les pròximes eleccions: si sotmet els catalans, tota la resta no tindrà importància –ni tan sols Bárcenas–­. D'aquí ve l'interès d'administrar els temps i dilatar les accions.

Tant de bo que l'Espanya subvencionada fossin els olivaters, els jornalers i els nens desnodrits (només s'ha dit que n'hi hagi a Catalunya, no pas a Andalusia ni a Extremadura): amb un 0,1%  del PIB nostrat n'hi hauria de sobres. L'Espanya que en realitat dessagna el 8,5 % de 'la Catalunya productiva'  és una oligarquia atàvica i opulenta d'encuny franquista, que ve del XIX i amb arrels anteriors, que no tan solament degluteix els esforços dels catalans, sinó els de tot arreu allà on li arriben els tentacles. A Madrid, un sanedrí d'uns pocs centenars de famílies controla tots els mecanismes de l'estat, l'administració, l'exèrcit, l'Església, els bancs i les empreses que de mans públiques van anar a mans d'amics. Es passen els càrrecs i els privilegis de pares a fills i no tenen cap inconvenient a saltar de la dreta a l'esquerra des que la situació política ho permet. Aquesta colla és el responsable directe del desastre històric d'Espanya i els primers interessats a regenerar-la haurien de ser els seus mateixos connacionals. Això explica la jugada de la casta d'atiar el clàssic enemic exterior, ja sigui la Catalunya 'insolidària' –el recurs habitual–, la pèrfida Albió amb Gibraltar o l'escanyapobres alemany.

Comença a haver-hi una bibliografia abundant sobre la qüestió que presenta dades historiogràfiques i econòmiques inqüestionables: 'Delenda est Hispania' (Albert Pont), 'Espanya, capital París' (Germà Bel), 'L'espoli fiscal. Una asfíxia premeditada' (Ramon Tremosa), 'Madrid és una illa. L'Estat contra la ciutadania' (Óscar Pazos)... El Cercle Català de Negocis ha estudiat a fons els desastres que origina aquesta sangonera i n'ha fet una divulgació exhaustiva. Manuel Tuñón de Lara va descriure ja fa anys l'oligarquia financera i terratinent, que està en la base de l'endarreriment espanyol. Aquell 'hidalgo', per al qual treballar era un deshonor tot i que sovint vivia en la misèria (un cas únic en la sociologia universal, segons l'historiador Jaume Fàbrega), es complementa amb el 'señorito', un altre prototip local, reciclat en diputat o assessor.

El fenomen ha estat estudiat a escala internacional pels economistes Daron Acemonglu i James A. Robinson a 'Why Nations Fail: The Origins of Power, Prosperity, and Poverty' (2012), on encunyen el terme 'elit extractiva': allò que és determinant per al desenvolupament d'un país és la qualitat de les institucions i el control democràtic de les actuacions dels polítics. Els països 'tancats' on una minoria egoista domina els mecanismes de l'estat fracassen econòmicament i socialment. És el cas d'Espanya.

Aquesta elit ('casta', segons la versió llatina més pròxima de Gian Antonio Stella i Sergio Rizzo: 'La casta', 2007) és fundacional de l'estat castellanoespanyol. A la Villa y Corte dels últims anys, l'extracció esdevé 'depredació' per les dimensions de la voracitat, o 'faraònica', per evocació de l'antic Egipte, on la societat sencera dedicava tota l'energia a bastir les sepultures dels dirigents. És el reflex del moment actual, on una minoria de banquers, polítics i especuladors ben connectats han portat a la misèria el país sencer. Tots els recursos s'han destinat als seus capricis i al seu enaltiment, començant per l'entramat político-bancari: 97.000 milions a fons perdut, o la família reial, el cap visible i notori de tot el sistema.

Hi ha ningú que pugui pensar que els aeroports sense avions, l'AVE sense passatgers, les autopistes sense cotxes o els contractes de les monarquies àrabs no han tingut uns beneficiaris concrets? Els noms consten al BOE i tots formen part de la casta. La UE acaba d'ordenar d'investigar les concessions de dues autovies espanyoles perquè han costat el doble que les alemanyes amb traçats similars. De fet, Isabel II ja va portar l'estat a la fallida per construir línies ferroviàries que enllaçaven el Palacio de Oriente amb els 'reales sitios', naturalment sense cap productivitat. L'AVE, que havia d'unir Espanya 'amb cables d'acer', segons la insigne Magdalena Álvarez, ha repetit l'experiència cent cinquanta anys més tard.

No n'aprenen o, més aviat, no n'aprenem. El CCN explica que, des que la isolada Madrid va esdevenir capital per un misteri no aclarit, l'estat ja ha fet fallida vint-i-dues vegades. La mitjana és superior a una per generació, cosa que evidencia les dimensions del desastre i la insídia de la trepa dominant.

Ho detalla el gallec Óscar Pazos: Felip II va crear una capital en el no-res i per aixecar-la i proveir-la va devorar els recursos de l'estat. L'administració d'un imperi mundial situada en un ermàs lluny del mar i de qualsevol via lògica de comunicació, un caprici surrealista sense parangó en el món que al segle XXI volen consagrar amb el delirant corredor central. La ciutat-sol, que després es va voler emmirallar en París, tal com prova Germà Bel, va convertir d'entrada en un desert el país circumdant perquè els pagesos restaven obligats a vendre la producció de blat a la cort amb preus intervinguts, i va anar escampant la desolació en cercles concèntrics.

La casta capitalina ha 'segrestat ­–explica Pazos– els òrgans de poder de l'estat i ha creat una trama d'interessos per governar des de la distància i en profit propi. No tan sols ha absorbit la política, la banca, els mitjans de comunicació, la burocràcia, l'empresa i les arts, sinó que ha posat tots els entrebancs possibles per aniquilar la iniciativa de les ciutats que li poguessin fer ombra. El procés s'ha legitimat i exacerbat aquests darrers anys amb l'organització d'un estat 'burocràtic, judicialitzat i funcionaritzat que viu d'esquena a la ciutadania, de la qual és l'enemic principal'. També de l'andalusa i l'extremenya, ben entès.

No cal dir que la casta té delegats arreu dels dominis per aconseguir la vampirització total, particularment a Catalunya. 'Els qui es venen abans no els vulguin comprar', en paraules recents d'Oriol Junqueras, o potser 'els quatre-cents que ens trobem a tot arreu', en comptabilitat precisa de Fèlix Millet. Són majoritàriament els 'empresaris del BOE', com els defineix el CCN, oligarques que es lucren de les concessions de l'estat i que van obertament contra els interessos del 99% de les empreses del país, que són petites i mitjanes. No cal dir que unes són l'Espanya subvencionada i les altres la Catalunya productiva. No cal posar-hi olivaters ni jornalers.

Eugeni Casanova, periodista i escriptor

Continua llegint »

2 de setembre de 2013

‘Margaritas' per al record


Una partidària de la Falange , durant una manifestació, en una imatge d'arxiu. Foto: EL PUNT AVUI.
1
Calia justificar i enaltir la figura del ‘caudillo', la seva guerra i la dictadura
Vés a saber per què, se'm va acudir demanar a una amiga que havia estudiat a Girona quan era obligatòria l'assignatura de Formación del espíritu nacional el llibre que seguien les noies de la Falange, les flechas, de la secció femenina. El tinc a les mans. Formación política. Lecciones para las flechas. Sección femenina del FET y de las JONS. Té més interès per a mi quan hi llegeixo: “Al hablar de las flechas, hablamos de toda la juventud afiliada, tanto margaritas como luceros o flechas. También hay que tener en cuenta que estas virtudes exigidas a las afiliadas tienen que motivar también a las escolares y aprendices.
Es tracta d'un catecisme, amb preguntes i respostes. “¿Qué es en la actualidad Franco? El jefe de todos los españoles, que está construyendo ante la historia una España universal.” “¿Cómo era la situación de España al nacer el nacionalsindicalismo? La de una nación en descomposición histórica, a causa del liberalismo y la democracia.” “¿Qué son el liberalismo y la democracia? Los sistemas políticos que están deshaciendo el mundo.
Espero que ja ho hàgiu entès. Calia justificar i enaltir la figura del Caudillo, la seva guerra i la seva dictadura, amb una argumentació entre teològica i pseudofilosòfica ben travada pels ideòlegs dels feixisme espanyolitzat pels grans fundadors: Onésimo Redondo, Ledesma Ramos i, sobretot, José Antonio Primo de Rivera. Estem parlant de la Falange, Cara al sol con la camisa nueva, himne del que, segons explicava un dels seus creadors, José Antonio, va dir tot seguit: “Nos ha quedado cojonuda. La haremos cantar en la calle de Alcalá con acompañamiento de pistolas.
Però tornem al catecisme. “¿Quién, pues, deberá acometer la revolución? [els falangistes sempre van tenir la seva “revolución pendiente”] La revolución es la tarea de una resuelta minoria inasequible al desaliento.” “¿Pero de una minoria per sí sola? No; mandada por un jefe que sea capaz de revelar al pueblo [...] su auténtico destino.
Deixo el llibre a banda. La secció femenina tenia l'encàrrec del règim franquista de posar la dona al seu lloc, a casa, sota la tutela del pare o del marit, educar-la el just i necessari per ser mare, servir a taula i ser obedient al llit. Aquesta va ser l'autèntica contrarevolució que anul·lava les llibertats de la República: divorci, avortament, escola mixta, igualtat laboral... Por el imperio hacia Dios. I Déu manava, via capellans, la moral, les normes socials, la família, la manera de vestir, les relacions entre sexes, el dret civil...
Fa pocs dies ens deixava Maria Cubarsí, que va ser l'ànima de la secció femenina a Girona fins al darrer moment. Que Déu l'hagi perdonada.

Continua llegint »

19 d’agost de 2013

Queden veus honestes

19/08/13 02:00 - PIUS PUJADES



1

D'acord. Jo també l'estimo. Un amic desconegut que signa Miguel González va publicar al diari El País, el dia de la Mare de Déu d'agost, un article honest titulat Catalunya, t'estimo. És notícia, perquè procuro llegir i escoltar tot el que es diu a la capital del regne sobre el procés català i ben poques veus honestes hi estic trobant. Bàsicament, tothom s'entossudeix a fer-nos jurar la Constitució sagrada i a vaticinar-nos grans mals si gosem desobeir el manament de la unitat. Asseguren que ens equivoquem quan pensem que no ens respecten tal com som, que ens equivoquem quan calculem les balances fiscals, que ens equivoquem quan analitzem infraestructures. I que aquests errors neixen d'una educació general –escola i mitjans de comunicació tendenciosos i manipuladors–. Conclouen inevitablement considerant que tot plegat serà un foc d'encenalls sense projecció cap al futur. Cap anàlisi seriosa de les causes, cap dada real, cap argument consistent.
Doncs bé, calia una veu com la de Miguel González, que coneix Catalunya i que coneix Espanya. Ell, que ha parlat amb els seus amics catalans, sap que alguna cosa s'ha trencat, que el divorci és inevitable. Li sap greu, per nosaltres, que haurem de patir fins a trobar un nou encaix al món, i per ells, que es quedaran sense una part essencial del seu univers. Entén el que ha passat, el que està passant.
Recorda com recelava dels polítics catalans quan parlaven de “nosaltres”. “Qui som «nosaltres»?, me preguntabaY naturalmente, «nosaltres» éramos/eran los catalanes y «ells» son/somos todos los demás. Esa afirmación del «nosotros» por contraposición a los demás, de los nuestros frente a los ajenos, está en la base del actual distanciamiento.”
Quan arriba a Madrid detecta el mateix problema: “Los catalanes han sido «los otros»: los egoístas, los tacaños, los insolidarios. Algunos partidos y medios de comunicación han rivalizado en explotar la catalanofobia con fines comerciales o electorales. Las falacias y tópicos de una parte han alimentado los de la otra.”
Però ha anat més al fons del problema: “Las instituciones españolas nunca han asumido, más allá de la retórica, que la pluralidad lingüística y cultural de España constituye una riqueza. Brillan por su ausencia las cátedras de catalán en universidades de Madrid, las obras de teatro o películas en catalán que pueden verse en la capital, los políticos que –sin tenerlo como lengua materna– se plantean aprenderlo.”
Creu que ha faltat amor, amor demostrat i expressat. “Me doy cuenta de que, aunque somos muchos los que queremos a Cataluña desde este lado del Ebro, quizá no lo hemos dicho lo suficiente y hemos dejado que monopolicen el discurso los que identifican España con ellos mismos, intolerantes y excluyentes.
Gràcies, amic.

Continua llegint »

8 de juliol de 2013

Guanyar-se les coses importants




El secretari general del PSOE , Alfredo Pérez Rubalcaba, durant una roda de premsa. Foto: EFE.
1
La intenció de sempre, que canviï el que calgui i que tot quedi com està

“Si los catalanes quieren la independencia que se la ganen con sangre”, deia una d'aquelles ments preclares del falangisme hispànic quan a les Corts discutien el primer Estatut d'autonomia. Érem a començaments dels anys trenta. Després, les coses van anar com van anar. Hi hagué Estatut retallat, Generalitat recuperada, 6 d'octubre, 18 de juliol i la dura travessia del desert franquista que s'endugué les esperances de més d'una generació. Poques veus sobrevisqueren per provar de salvar-nos els mots. Però algunes ho intentaren a contravent i encara poden anar vivint de les desolades restes del naufragi. Havíem pagat amb molta sang aquells pocs anys d'esperançada travessia política. De manera que els preclars ideòlegs de l'Espanya imperial atrotinada havien tingut raó. Els Onésimo Redondo, Ledesma Ramos, Primo de Rivera i companyia que embastaven estratègies i sargien imaginaris de futur per a la seva Espanya eterna amb l'Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini al fons. Una mena de precedent de la FAES a l'estil d'aquells anys funestos.
Recordo tot això avui, pocs dies abans de l'8 de juliol, perquè em sembla sentir la mateixa ferum d'incomprensió en alguns cercles d'opinió que dominen els mitjans madrilenys. No, no es parla pas de sang. De fet, ni tan sols es parla d'independència si no és per fer mofa dels pobres ciutadans manipulats que, mal conduïts per líders corruptes i inútils, s'han deixat dur a un camí sense sortida. Al darrere de tant de menyspreu només hi ha la seguretat del que pensa, i no li cal dir-ho, que té a la màniga l'as de la força. No volen entendre que l'Espanya que tant diuen que defensen té un problema que ha de resoldre. Prefereixen pensar que el problema el té Catalunya i que ells poden ser la solució. I aquest plantejament que els deu tranquil·litzar la consciència és molt general també entre els polítics que tenen l'encàrrec democràtic de menar el govern de l'Estat.
Ha costat déu i ajuda que l'oposició socialista escoltés les veus que li arribaven des de Catalunya i comencés a imaginar una reforma federal –tímida i temorenca– per mirar de donar resposta als sentiments dominants a casa nostra. No conec els detalls actuals de la proposta, però s'ensuma ja la mateixa intenció de sempre, que canviï el que calgui però que tot quedi com està. Paraules i molt controlades: poques, prudents, imprecises, de variades interpretacions, fàcils de capgirar a la primera negociació seriosa. Els únics indicis d'una lleugera disposició a assumir el problema en els seus termes reals.
Sembla com si tots estiguessin pensant: si volen res, que s'ho guanyin. Amb sang? Jo diria que no. Però potser sí amb presó. Recordem que els dos primers presidents van anar a la presó pel país...
Darrera actualització ( Dilluns, 8 de juliol del 2013 02:00 )
Publicat a

Continua llegint »

30 de maig de 2013

Negar les evidències

Es tracta de negar la major. Com el fet que hi hauria la possibilitat que els ciutadans d'Espanya assumissin que l'esforç fiscal català en benefici de les autonomies més febles no està donant el resultat que se'n podia esperar i acceptessin que cal reformar el sistema; els mitjans de propaganda més addictes a l'oligarquia política i financera amb base a Madrid dediquen els seus esforços a negar les evidències. Aquests dies, mentre se'ns confirmava que el dèficit català es manté, malgrat la crisi, per sobre dels 16.000 milions d'euros anuals, els arguments més sentits i llegits sobre el tema són: que no és cert que hi hagi dèficit; que Catalunya rep més del que aporta a l'Estat; que les balances fiscals s'haurien de calcular d'una altra manera; que la balança fiscal s'ha de combinar amb la comercial i la financera; que no és cert que Catalunya pagui impostos, sinó que els paguen els ciutadans; que hem d'estar molt agraïts a l'Estat, que ens envia, amb prou sacrifici, fons de liquiditat... Alguns ja han arribat a un “Catalunya ens roba” contundent i definitiu. Què us pensàveu? Que n'hi havia prou amb pagar? Doncs no, pagar, callar i castigats per mentiders.


És evident que no es tracta pas d'explicar-se bé, ni de fer pedagogia. El sistema els va bé. Els espanyols que reben part de la solidaritat obligada d'algunes zones de l'Estat –curiosament de Catalunya, València i les Balears– temen perdre aquest privilegi o haver d'acceptar que se'ls controli l'ús que en fan. Els val més creure que ens queixem per vici, per garreperia. El millor és no meneallo. Si féssim bogada hi podrien perdre algun llençol. S'apunten al cor de negar les evidències, a benefici d'inventari.
Caldria potser explicar algun dia que, del corrent de diner que surt de les comunitats “riques” en forma de “solidaritat”, una bona part es perd pel camí i mai no arriba allà on podria afavorir la modernització i la reactivació econòmica de les zones més deprimides. Els resultats de tants anys en són una prova evident. Si teniu a la mà unes balances fiscals de tot l'Estat feu les sumes i les restes pertinents. No estem ajudant els que ho necessiten: estem engreixant aquella oligarquia de les grans obres faraòniques i de les comissions de sota mà, dels sobres amb sobresous, dels càrrecs institucionals o empresarials repartits al palco del Bernabéu.
Per acabar, encara que no serveixi per convèncer ningú. És cert que els territoris no paguen impostos. Però sí que reben les inversions i els serveis que es paguen amb aquests impostos. El dèficit és una resta. És el resultat de comparar les entrades i les sortides. Els ciutadans paguem i els ciutadans patim les conseqüències del dèficit. No cal ser gaire espavilat per entendre-ho.


Continua llegint »