30 de maig del 2013

Negar les evidències

Es tracta de negar la major. Com el fet que hi hauria la possibilitat que els ciutadans d'Espanya assumissin que l'esforç fiscal català en benefici de les autonomies més febles no està donant el resultat que se'n podia esperar i acceptessin que cal reformar el sistema; els mitjans de propaganda més addictes a l'oligarquia política i financera amb base a Madrid dediquen els seus esforços a negar les evidències. Aquests dies, mentre se'ns confirmava que el dèficit català es manté, malgrat la crisi, per sobre dels 16.000 milions d'euros anuals, els arguments més sentits i llegits sobre el tema són: que no és cert que hi hagi dèficit; que Catalunya rep més del que aporta a l'Estat; que les balances fiscals s'haurien de calcular d'una altra manera; que la balança fiscal s'ha de combinar amb la comercial i la financera; que no és cert que Catalunya pagui impostos, sinó que els paguen els ciutadans; que hem d'estar molt agraïts a l'Estat, que ens envia, amb prou sacrifici, fons de liquiditat... Alguns ja han arribat a un “Catalunya ens roba” contundent i definitiu. Què us pensàveu? Que n'hi havia prou amb pagar? Doncs no, pagar, callar i castigats per mentiders.


És evident que no es tracta pas d'explicar-se bé, ni de fer pedagogia. El sistema els va bé. Els espanyols que reben part de la solidaritat obligada d'algunes zones de l'Estat –curiosament de Catalunya, València i les Balears– temen perdre aquest privilegi o haver d'acceptar que se'ls controli l'ús que en fan. Els val més creure que ens queixem per vici, per garreperia. El millor és no meneallo. Si féssim bogada hi podrien perdre algun llençol. S'apunten al cor de negar les evidències, a benefici d'inventari.
Caldria potser explicar algun dia que, del corrent de diner que surt de les comunitats “riques” en forma de “solidaritat”, una bona part es perd pel camí i mai no arriba allà on podria afavorir la modernització i la reactivació econòmica de les zones més deprimides. Els resultats de tants anys en són una prova evident. Si teniu a la mà unes balances fiscals de tot l'Estat feu les sumes i les restes pertinents. No estem ajudant els que ho necessiten: estem engreixant aquella oligarquia de les grans obres faraòniques i de les comissions de sota mà, dels sobres amb sobresous, dels càrrecs institucionals o empresarials repartits al palco del Bernabéu.
Per acabar, encara que no serveixi per convèncer ningú. És cert que els territoris no paguen impostos. Però sí que reben les inversions i els serveis que es paguen amb aquests impostos. El dèficit és una resta. És el resultat de comparar les entrades i les sortides. Els ciutadans paguem i els ciutadans patim les conseqüències del dèficit. No cal ser gaire espavilat per entendre-ho.



Continua llegint »

21 de maig del 2013

Especulació sobre les llengües



El ministre Wert, durant una sessió de control al Govern en el Senat. Foto: EFE.
1
La viabilitat
de Catalunya s'ha
de fonamentar en
la llibertat de tots, perquè tots s'hi sentin com a casa

A veiam si tindran raó els que parlen de pensament únic a Catalunya, de dictadura de les tesis sobiranistes oficials. Tants anys dient-ho i jo que no me'ls creia, perquè sempre he donat més crèdit a la realitat que a les prèdiques de la premsa madrilenya. Doncs mira, ara resulta que potser tenien alguna raó. Es veu que no es pot discrepar dels que s'arroguen la possessió de la veritat, l'essència del patriotisme i es presenten com a guies espirituals del poble en el seu camí cap al futur. En Sebastià Alzamora va tenir la gosadia de proposar públicament que la futura i desitjada Catalunya nou estat d'Europa mantingués com a segona llengua oficial el castellà. Ja hi vam ser. L'Albert Pla, indignat, responia considerant que els arguments a favor de la cooficialitat en una hipotètica Catalunya independent eren inconsistents, ingenus, surrealistes i propers als postulats del ministre Wert. Com diu Alzamora, déu n'hi do!! Es veu que ser lingüista porta aquestes coses.
Doncs, ves per on, després de pensar que el que puguem dir ara des de les pàgines dels diaris, en Pla, l'Alzamora o jo mateix, és pura i dura especulació, que no ha de tenir ni tindrà cap mena d'influència en la concreció de la realitat quan el problema tingui l'oportunitat de plantejar-se –si la té, aquesta oportunitat–, em sembla de justícia fer costat al bilingüisme defensat per una de les parts. Posats a especular, fem-ho bé. Siguem raonables. Acceptem que, com s'ha dit tantes vegades, la nostra pàtria és la llengua. Respectem i no traïm aquells que han viscut per salvar-nos els mots, per recordar-nos el nom de cada cosa, treballem per accedir al ple domini de la terra, la nostra terra, amb totes les nostres forces. Però deixem ben oberts els ponts del diàleg, permetent que també a casa nostra convinguin molts noms a un sol amor.
Una hipotètica Catalunya independent ha de comptar amb tota la seva riquesa, la dels vells catalans i la dels nous catalans, sigui quina sigui la llengua en què se senten més còmodes. O prendrem el mal exemple de l'Estat espanyol uniformador que blasmem, que patim, que ens margina i menysté?
Si cal establir la llengua oficial d'un estat català –cosa que caldrà veure i que decidiran o decidirem els catalans, tots, quan sigui l'hora– no seria raonable oblidar la realitat lingüística del país, convertir la llengua pròpia en imposició per a la meitat dels ciutadans. Ben al contrari, la viabilitat de Catalunya s'ha de fonamentar en la llibertat de tots, perquè tots s'hi sentin com a casa. Des d'aquest punt de vista diria que les dues llengües haurien de tenir una garantia legal de respecte absolut, almenys per una generació. I no crec que calgui ni especular més enllà. Que els néts decideixin.
Torna a l'inici

Continua llegint »