30 de maig del 2013

Negar les evidències

Es tracta de negar la major. Com el fet que hi hauria la possibilitat que els ciutadans d'Espanya assumissin que l'esforç fiscal català en benefici de les autonomies més febles no està donant el resultat que se'n podia esperar i acceptessin que cal reformar el sistema; els mitjans de propaganda més addictes a l'oligarquia política i financera amb base a Madrid dediquen els seus esforços a negar les evidències. Aquests dies, mentre se'ns confirmava que el dèficit català es manté, malgrat la crisi, per sobre dels 16.000 milions d'euros anuals, els arguments més sentits i llegits sobre el tema són: que no és cert que hi hagi dèficit; que Catalunya rep més del que aporta a l'Estat; que les balances fiscals s'haurien de calcular d'una altra manera; que la balança fiscal s'ha de combinar amb la comercial i la financera; que no és cert que Catalunya pagui impostos, sinó que els paguen els ciutadans; que hem d'estar molt agraïts a l'Estat, que ens envia, amb prou sacrifici, fons de liquiditat... Alguns ja han arribat a un “Catalunya ens roba” contundent i definitiu. Què us pensàveu? Que n'hi havia prou amb pagar? Doncs no, pagar, callar i castigats per mentiders.


És evident que no es tracta pas d'explicar-se bé, ni de fer pedagogia. El sistema els va bé. Els espanyols que reben part de la solidaritat obligada d'algunes zones de l'Estat –curiosament de Catalunya, València i les Balears– temen perdre aquest privilegi o haver d'acceptar que se'ls controli l'ús que en fan. Els val més creure que ens queixem per vici, per garreperia. El millor és no meneallo. Si féssim bogada hi podrien perdre algun llençol. S'apunten al cor de negar les evidències, a benefici d'inventari.
Caldria potser explicar algun dia que, del corrent de diner que surt de les comunitats “riques” en forma de “solidaritat”, una bona part es perd pel camí i mai no arriba allà on podria afavorir la modernització i la reactivació econòmica de les zones més deprimides. Els resultats de tants anys en són una prova evident. Si teniu a la mà unes balances fiscals de tot l'Estat feu les sumes i les restes pertinents. No estem ajudant els que ho necessiten: estem engreixant aquella oligarquia de les grans obres faraòniques i de les comissions de sota mà, dels sobres amb sobresous, dels càrrecs institucionals o empresarials repartits al palco del Bernabéu.
Per acabar, encara que no serveixi per convèncer ningú. És cert que els territoris no paguen impostos. Però sí que reben les inversions i els serveis que es paguen amb aquests impostos. El dèficit és una resta. És el resultat de comparar les entrades i les sortides. Els ciutadans paguem i els ciutadans patim les conseqüències del dèficit. No cal ser gaire espavilat per entendre-ho.



0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada