26 de setembre de 2013

Un bon article respon a Javier Cercas

Continua llegint »

17 de setembre de 2013

La llarga Via Catalana


Bé, ja està tot dit. La Via va funcionar com un rellotge suís, amb l'alegria mediterrània que ens correspon. Cada dia admiro més els responsables de l'Assemblea Nacional Catalana, que sap treballar amb eficàcia i sense protagonismes. Massa vegades veiem com algunes de les nostres organitzacions s'emmirallen i imiten absurdament els models espanyols, com si al món no hi hagués models contrastats de més eficàcia. Som a la via encertada, cosa que sol garantir arribar al destí. I sabeu què us dic? Modestament, tan modestament com vulgueu, me'n sento orgullós. I no pas només per haver anat a la Jonquera a enllaçar les mans amb uns amics de Badalona, ni només per haver-me apuntat quan va ser l'hora a l'Assemblea. Em sento orgullós d'haver cregut, contra tota esperança, que, empenyent amb la meva escassa força, potser algun dia cauria el mur vergonyant que encerclava el meu poble i m'encerclava a mi. Han calgut molts anys, molts. I moltes petites fes i petites forces. Però el mur està tan madur, tan a punt de caure com ho estava el de Berlín el 1989. En podeu estar segurs. Caldrà una empenta final, un gest, però caurà.
M'agradaria pensar que ha estat la meva generació la que ha fet possible el miracle. Els que vam néixer just quan s'acabava la guerra. Els que tinguérem una infància macerada al sol i serena del movimiento nacional, amb el xup-xup del nacional catolicismo i el bany maria de la lluita contra els rojos separatistas. Alguna cosa hi devem tenir a veure, si més no pels Cara al sol amb el braç enlaire, els nou primers divendres de mes, els caídos por Dios y por España i la unidad de destino en lo universal. Vàrem aguantar. Exiliats a casa mateix, estrangers al nostre país; educats, ensinistrats, domesticats sota el jou i davant les fletxes, aguantant la dialèctica de los puños y las pistolas, la dictadura de la ignorància, la misèria, la humiliació, el menyspreu.
 Però no seria veritat: ens van seguir dos, tres, quatre generacions de catalans tan o més decidits que aquells supervivents del 38, que han sabut construir sobre la nostre feble i temorenca resistència un univers d'il·lusions i d'esperances. Ens han obert camins de llibertat i de realització col·lectives. Han estat valents, han tingut fe, han après a plantar cara. Junts vam guanyar la democràcia, vam recuperar la veu, vam sortir al carrer per explicar al món que som el que som i que ho volem ser.
L'alegria festiva que va allargassar-se de nord a sud –400 quilòmetres de joia– ja no era combativa. No es desplegava contra ningú-.Quan un turisme va passar davant la cadena –a tocar de la Jonquera– exhibint al vent una bandera espanyola, la Via Catalana va reaccionar espontàniament amb un picar de mans general. Tot un símbol.

Continua llegint »

6 de setembre de 2013

L'Espanya subsidiada i la casta depredadora. Recomnat de cor

Eugeni Casanova

06.09.2013

L'Espanya subsidiada i la casta depredadora

El gran èxit de la casta depredadora, extractiva, faraònica espanyola és parlar en nom dels olivaters de Jaén, dels esparters d'Almeria o dels jornalers extremenys, malgrat que ja no queden olivaters, esparters ni jornalers. Aquesta oligarquia d'arrels històriques necessita l'enemic català per a aglutinar els sentiments primaris de l'Espanya eterna i continuar fagocitant l'estat i devorant-ne els recursos.

L'eslògan de Convergència 'L'Espanya subsidiada viu a costa de la Catalunya productiva' ha aixecat les ires immediates tant de la caverna com de l'esquerra 'solidària' i 'internacionalista', que s'han afanyat a treure el 'santcristo' gros de 'Los santos inocentes': el burgès opulent que nega el pa al peó descalç, el gras que no vol donar les engrunes a l'afamegat, la voracitat sense entranyes, Dickens al sol.

És un discurs transversal a Espanya i es remunta al segle XVII: 'Son los catalanes el ladrón de tres manos' (Quevedo). La presidenta entrant de la Junta d'Andalusia, en 'el primer discurs del segle XXI', segons definició de la vice-secretària general del PSOE, va vociferar contra 'el desafiament sobiranista' i va ultrapassar Rajoy qualificant-lo de tebi amb els catalans. Dreta i esquerra, Intereconomía i La Razón, el socialista Guerra afirmant que 'és xenòfob dir que Espanya roba Catalunya' o el comunista Anguita amb l'històric 'la burgesia catalana és la pitjor de totes'. Avui no es pot fer política a Espanya sense atacar els 'separatistes insaciables' i és el roc a la faixa de Rajoy per a guanyar les pròximes eleccions: si sotmet els catalans, tota la resta no tindrà importància –ni tan sols Bárcenas–­. D'aquí ve l'interès d'administrar els temps i dilatar les accions.

Tant de bo que l'Espanya subvencionada fossin els olivaters, els jornalers i els nens desnodrits (només s'ha dit que n'hi hagi a Catalunya, no pas a Andalusia ni a Extremadura): amb un 0,1%  del PIB nostrat n'hi hauria de sobres. L'Espanya que en realitat dessagna el 8,5 % de 'la Catalunya productiva'  és una oligarquia atàvica i opulenta d'encuny franquista, que ve del XIX i amb arrels anteriors, que no tan solament degluteix els esforços dels catalans, sinó els de tot arreu allà on li arriben els tentacles. A Madrid, un sanedrí d'uns pocs centenars de famílies controla tots els mecanismes de l'estat, l'administració, l'exèrcit, l'Església, els bancs i les empreses que de mans públiques van anar a mans d'amics. Es passen els càrrecs i els privilegis de pares a fills i no tenen cap inconvenient a saltar de la dreta a l'esquerra des que la situació política ho permet. Aquesta colla és el responsable directe del desastre històric d'Espanya i els primers interessats a regenerar-la haurien de ser els seus mateixos connacionals. Això explica la jugada de la casta d'atiar el clàssic enemic exterior, ja sigui la Catalunya 'insolidària' –el recurs habitual–, la pèrfida Albió amb Gibraltar o l'escanyapobres alemany.

Comença a haver-hi una bibliografia abundant sobre la qüestió que presenta dades historiogràfiques i econòmiques inqüestionables: 'Delenda est Hispania' (Albert Pont), 'Espanya, capital París' (Germà Bel), 'L'espoli fiscal. Una asfíxia premeditada' (Ramon Tremosa), 'Madrid és una illa. L'Estat contra la ciutadania' (Óscar Pazos)... El Cercle Català de Negocis ha estudiat a fons els desastres que origina aquesta sangonera i n'ha fet una divulgació exhaustiva. Manuel Tuñón de Lara va descriure ja fa anys l'oligarquia financera i terratinent, que està en la base de l'endarreriment espanyol. Aquell 'hidalgo', per al qual treballar era un deshonor tot i que sovint vivia en la misèria (un cas únic en la sociologia universal, segons l'historiador Jaume Fàbrega), es complementa amb el 'señorito', un altre prototip local, reciclat en diputat o assessor.

El fenomen ha estat estudiat a escala internacional pels economistes Daron Acemonglu i James A. Robinson a 'Why Nations Fail: The Origins of Power, Prosperity, and Poverty' (2012), on encunyen el terme 'elit extractiva': allò que és determinant per al desenvolupament d'un país és la qualitat de les institucions i el control democràtic de les actuacions dels polítics. Els països 'tancats' on una minoria egoista domina els mecanismes de l'estat fracassen econòmicament i socialment. És el cas d'Espanya.

Aquesta elit ('casta', segons la versió llatina més pròxima de Gian Antonio Stella i Sergio Rizzo: 'La casta', 2007) és fundacional de l'estat castellanoespanyol. A la Villa y Corte dels últims anys, l'extracció esdevé 'depredació' per les dimensions de la voracitat, o 'faraònica', per evocació de l'antic Egipte, on la societat sencera dedicava tota l'energia a bastir les sepultures dels dirigents. És el reflex del moment actual, on una minoria de banquers, polítics i especuladors ben connectats han portat a la misèria el país sencer. Tots els recursos s'han destinat als seus capricis i al seu enaltiment, començant per l'entramat político-bancari: 97.000 milions a fons perdut, o la família reial, el cap visible i notori de tot el sistema.

Hi ha ningú que pugui pensar que els aeroports sense avions, l'AVE sense passatgers, les autopistes sense cotxes o els contractes de les monarquies àrabs no han tingut uns beneficiaris concrets? Els noms consten al BOE i tots formen part de la casta. La UE acaba d'ordenar d'investigar les concessions de dues autovies espanyoles perquè han costat el doble que les alemanyes amb traçats similars. De fet, Isabel II ja va portar l'estat a la fallida per construir línies ferroviàries que enllaçaven el Palacio de Oriente amb els 'reales sitios', naturalment sense cap productivitat. L'AVE, que havia d'unir Espanya 'amb cables d'acer', segons la insigne Magdalena Álvarez, ha repetit l'experiència cent cinquanta anys més tard.

No n'aprenen o, més aviat, no n'aprenem. El CCN explica que, des que la isolada Madrid va esdevenir capital per un misteri no aclarit, l'estat ja ha fet fallida vint-i-dues vegades. La mitjana és superior a una per generació, cosa que evidencia les dimensions del desastre i la insídia de la trepa dominant.

Ho detalla el gallec Óscar Pazos: Felip II va crear una capital en el no-res i per aixecar-la i proveir-la va devorar els recursos de l'estat. L'administració d'un imperi mundial situada en un ermàs lluny del mar i de qualsevol via lògica de comunicació, un caprici surrealista sense parangó en el món que al segle XXI volen consagrar amb el delirant corredor central. La ciutat-sol, que després es va voler emmirallar en París, tal com prova Germà Bel, va convertir d'entrada en un desert el país circumdant perquè els pagesos restaven obligats a vendre la producció de blat a la cort amb preus intervinguts, i va anar escampant la desolació en cercles concèntrics.

La casta capitalina ha 'segrestat ­–explica Pazos– els òrgans de poder de l'estat i ha creat una trama d'interessos per governar des de la distància i en profit propi. No tan sols ha absorbit la política, la banca, els mitjans de comunicació, la burocràcia, l'empresa i les arts, sinó que ha posat tots els entrebancs possibles per aniquilar la iniciativa de les ciutats que li poguessin fer ombra. El procés s'ha legitimat i exacerbat aquests darrers anys amb l'organització d'un estat 'burocràtic, judicialitzat i funcionaritzat que viu d'esquena a la ciutadania, de la qual és l'enemic principal'. També de l'andalusa i l'extremenya, ben entès.

No cal dir que la casta té delegats arreu dels dominis per aconseguir la vampirització total, particularment a Catalunya. 'Els qui es venen abans no els vulguin comprar', en paraules recents d'Oriol Junqueras, o potser 'els quatre-cents que ens trobem a tot arreu', en comptabilitat precisa de Fèlix Millet. Són majoritàriament els 'empresaris del BOE', com els defineix el CCN, oligarques que es lucren de les concessions de l'estat i que van obertament contra els interessos del 99% de les empreses del país, que són petites i mitjanes. No cal dir que unes són l'Espanya subvencionada i les altres la Catalunya productiva. No cal posar-hi olivaters ni jornalers.

Eugeni Casanova, periodista i escriptor

Continua llegint »

2 de setembre de 2013

‘Margaritas' per al record


Una partidària de la Falange , durant una manifestació, en una imatge d'arxiu. Foto: EL PUNT AVUI.
1
Calia justificar i enaltir la figura del ‘caudillo', la seva guerra i la dictadura
Vés a saber per què, se'm va acudir demanar a una amiga que havia estudiat a Girona quan era obligatòria l'assignatura de Formación del espíritu nacional el llibre que seguien les noies de la Falange, les flechas, de la secció femenina. El tinc a les mans. Formación política. Lecciones para las flechas. Sección femenina del FET y de las JONS. Té més interès per a mi quan hi llegeixo: “Al hablar de las flechas, hablamos de toda la juventud afiliada, tanto margaritas como luceros o flechas. También hay que tener en cuenta que estas virtudes exigidas a las afiliadas tienen que motivar también a las escolares y aprendices.
Es tracta d'un catecisme, amb preguntes i respostes. “¿Qué es en la actualidad Franco? El jefe de todos los españoles, que está construyendo ante la historia una España universal.” “¿Cómo era la situación de España al nacer el nacionalsindicalismo? La de una nación en descomposición histórica, a causa del liberalismo y la democracia.” “¿Qué son el liberalismo y la democracia? Los sistemas políticos que están deshaciendo el mundo.
Espero que ja ho hàgiu entès. Calia justificar i enaltir la figura del Caudillo, la seva guerra i la seva dictadura, amb una argumentació entre teològica i pseudofilosòfica ben travada pels ideòlegs dels feixisme espanyolitzat pels grans fundadors: Onésimo Redondo, Ledesma Ramos i, sobretot, José Antonio Primo de Rivera. Estem parlant de la Falange, Cara al sol con la camisa nueva, himne del que, segons explicava un dels seus creadors, José Antonio, va dir tot seguit: “Nos ha quedado cojonuda. La haremos cantar en la calle de Alcalá con acompañamiento de pistolas.
Però tornem al catecisme. “¿Quién, pues, deberá acometer la revolución? [els falangistes sempre van tenir la seva “revolución pendiente”] La revolución es la tarea de una resuelta minoria inasequible al desaliento.” “¿Pero de una minoria per sí sola? No; mandada por un jefe que sea capaz de revelar al pueblo [...] su auténtico destino.
Deixo el llibre a banda. La secció femenina tenia l'encàrrec del règim franquista de posar la dona al seu lloc, a casa, sota la tutela del pare o del marit, educar-la el just i necessari per ser mare, servir a taula i ser obedient al llit. Aquesta va ser l'autèntica contrarevolució que anul·lava les llibertats de la República: divorci, avortament, escola mixta, igualtat laboral... Por el imperio hacia Dios. I Déu manava, via capellans, la moral, les normes socials, la família, la manera de vestir, les relacions entre sexes, el dret civil...
Fa pocs dies ens deixava Maria Cubarsí, que va ser l'ànima de la secció femenina a Girona fins al darrer moment. Que Déu l'hagi perdonada.

Continua llegint »