25 de novembre de 2013

La pregunta o les preguntes


No ens poséssim pas nerviosos. Les coses s'han de fer bé i al ritme que manin les circumstàncies. Però és ben cert que els ciutadans del país, la base, centenars de milers dels que es van mobilitzar quan calia i que treballen per assegurar un millor futur per al país, s'intranquil·litzen quan comproven que les coses no marxen tan bé com voldrien, no van tan de pressa com desitgen. Saben que són els partits i el Parlament i el govern els que han d'administrar la seva força expressada al carrer. Ara mateix, els veu encallats a decidir dues coses ben senzilles: la data del referèndum i la pregunta a fer. El ciutadà pot creure que la causa de tants dubtes pot ser la lluita soterrada entre partits. I això no seria bo. De manera que els responsables de l'ANC es van reunir a Seva (Osona) i han donat el seu parer: “Vol que Catalunya sigui un estat independent?” Aquesta és la pregunta clara i directa que proposa l'Assemblea Nacional Catalana per a la consulta. El secretariat de l'ANC ha reiterat a Seva que la data s'ha de fixar per abans del 31 de maig de l'any que ve.
A més, proposen una candidatura unitària a les eleccions europees.
És el que ha de fer l'ANC, proposar en la línia de les tres grans manifestacions. Demanàvem que Catalunya fos un nou estat d'Europa. Ho demanava molta gent. Quanta? Sempre és difícil comptar manifestants. A més, què en pensa d'això la gent que no era al carrer? L'única manera de saber-ho per poder obrar políticament en conseqüència és fent una consulta.
“Però Madrid no ens la deixarà fer –em retopa un amic, escèptic–. I, per tant, tant hi fa dir com no dir. Podem preguntar el que vulguem i fer-ho el dia que ens agradi més. No la podrem fer.”
No sé què dir-li. Potser té raó. Ara, tot sigui dit, no sé a quin demòcrata li abelleix continuar vivint en un país en què els ciutadans no tenen dret a decidir què volen fer ni com volen viure. Ni puc entendre que els ciutadans d'Espanya, els demòcrates, que n'hi ha, acceptin que les coses es facin d'aquesta manera en nom seu. He de pensar que la simple obstrucció no és viable.
“Hi veu alguna sortida? Jo no.”
Si els demòcrates ho volen, es podria negociar la pregunta. Per exemple, abans de parlar d'independència, un govern democràtic espanyol podria preguntar als catalans si volen continuar a Espanya tal com hi són ara. No els compromet a res més que, en el cas d'una resposta previsible negativa, negociar una altra pregunta a partir d'alguna fórmula imaginativa que provés de resoldre els que anomenen “problema català”. Potser alguna model federal, com demanen alguns.
“I si diem que no?”
Llavors ja no queda altra sortida que la independència. Però podríem dir que sí.

Continua llegint »

12 de novembre de 2013

La guerra que toca

Dirigents del PP durant la campanya que va dur a terme en contra de l'Estatut de Catalunya. Foto: EL PUNT AVUI.
1
Els missatges, com obusos d'artilleria, van arribant, imparables, ben dirigits, calculadament desmoralitzadors: que és impossible, que ningú ho acceptaria, que no tindria cap validesa, que ens portaria a la ruïna, que Europa no ens voldria, que seríem fora de les Nacions Unides, que no podríem exportar si no és pagant taxes i recàrrecs, que no tindríem energia elèctrica, que hauríem de sortir de l'euro i inventar una nova moneda, que farien boicot als nostres productes, que no podríem accedir als mercats financers, que no es reconeixerien els títols de les nostres universitats, que no podríem pagar el petroli, que seríem un país de cambrers dedicats a viure del poc turisme que salvéssim, que les empreses ens deixarien, que es trencarien les famílies, que el Barça no podria jugar a cap lliga seriosa, que ens carregarien la part del deute espanyol que ens correspon. Plego ja, però les previsions catastròfiques no paren pas aquí. Són infinites. Deu tocar. Del final de la Guerra Civil fins ara, ja han passat de molt els 50 anys que Espartero establia entre bombardeig i bombardeig de Barcelona.
Cert que no maten la gent pel carrer. Alguna cosa hem guanyat. Però maten la nostra il·lusió, maten l'esperança, maten el delit de ser, maten el projecte de futur. És la guerra. Guerra de conquesta, d'evangelització, de salvació, de colonització, d'alliberament; la guerra santa de sempre. Ja no els calen benediccions canòniques comprades al mercat de la simonia habitual. Quan poden, lloguen algun actor secundari de la política europea que reciti les seves consignes amenaçadores. De moment, en tenen prou. Com sempre, paguen els seus soldats de la ploma, de la paraula o del pensament amb els nostres diners –botí blanquejat al banc polivalent i eteri de la solidaritat sense explicacions ni comptes.
És la guerra. S'amaguen i escuden darrere una Constitució pactada en aquell moment per sortir de la dictadura, vetllada pels generals a les sales de banderes, que tenia tantes lectures com calgués, però sempre amb la santa idea de mantenir les restes del vell imperi sota la bota castellana. Potser caldria que algú es preguntés, a la capital de l'estat orgullós que ens ataca, com serà l'Espanya que els quedarà a les mans quan s'acompleixin els seus auguris. D'on sortiran els diners per pagar els interessos del deute que han contret, qui els fiarà noves injeccions de capital, què podran hipotecar per oferir garanties als mercats, com mantindran la maquinària governamental que han bastit a l'ombra dels seus somnis de grandesa. Algú hauria de començar a pensar com es paguen les autopistes lliures de peatge i els trens d'alta velocitat.
Dels nostres problemes, si es presenten, ja ens n'ocuparem nosaltres, si tot va bé.

Continua llegint »