El
dia que a Madrid se n’adonin que no hi tenen res a fer, es mouran. Que no es
mamen pas el dit, els que manen. De moment, ja ho veu, artilleria lleugera:
declaracions, amenaces, asfíxia econòmica, legislació invasiva sense manies,
mobilització de veus amigues als mitjans de comunicació, crítiques
indiscriminades als moviments de la Generalitat, menysteniment dels acords del
Parlament, guerra bruta a les clavegueres, intents de manifestacions a
Barcelona... Res. Encara no s’ha mogut res. Fins ara podríem dir que estan fent
només guerra psicològica. Fa bé, si la nostra força és la decidida voluntat del
poble, cal desmoralitzar el poble. Creuen que se’n poden sortir amb aquestes
armes. Artilleria lleugera, ja li he dit.
Estic
ben d’acord amb el meu comunicant.
-
La força dels que estem a favor del dret a decidir - és a dir, a favor del Dret
- rau en la voluntat majoritària, pacífica, il·lusionada i democràtica de poder
expressar què volem ser en una votació lliure i oberta. La força dels nostres
oponents rau en el seu poder per impedir-ho. Tenen la força legal, la força
física, la força mediàtica i la força econòmica al seu favor. I tenen també, no
podem oblida-ho, la força de la por.
Vostè,
amic lector, creu que tenim por?
-
Que si en tenim? Fa tres-cents anys que els unionistes troben la manera
d’imposar el seu criteri, per les bones o per les males. Mentre han tingut la
paella pel mànec ens han imposat les seves condicions de pau amb falses
promeses de canvis i de respecte i quan no ens hi hem avingut, ens han fet
acotar el cap per la força de les armes. Ha mort molta gent, molta, al llarg
dels anys de “conllevancia del problema catalán”. Seríem bojos si no tinguéssim
por.
-
De moment, amenacen. Les amenaces creen la por, que és el que esperen. Si tenim
prou por, no els caldran pas canons. És com una partida de cartes: es té el joc
que es té però val el joc que l’adversari es pensa que tens. I miri, jo estic
segur que s’arribarà a un acord i que el que estem discutint ara mateix, sense
que ningú ho digui, són els termes de l’acord. Ells proven de pactar que sembli
que canviï tot però que no canviï res.
No
veig que sigui possible.
-
No ho veu? En tenen prou amb dues coses: que espanyolitzar vulgui dir, com fins
ara, castellanitzar i que el control dels nostres diners públics no canviï de
mans. Amb aquestes dues coses en tenen prou. Tota la resta podria ser
negociable.
Home
– li dic – jo no firmaria pas.
-
De més verdes en maduren.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada