22 de setembre de 2014

Contra res i contra ningú


Una imatge de la gran festa popular de la Diada de l'Onze de Setembre a Barcelona. Foto: AFP.

Sí, ja sé que han passat molts dies, que hem viscut la festa del referèndum escocès, que estem paint el no... Ja assumeixo, feliç, la solemne majoria del Parlament que va dotar-nos de la imprescindible llei de consultes. D'acord, però jo encara rebobino la Diada nostra, contundent, exemplar, amb els cors de tanta gent glatint alhora. Em tornen al cap les imatges ben diverses, les famílies unides per la festa, els amics retrobats per a l'ocasió, els companys de feina que es presenten les parelles, els socis esquerps de velles entitats sumats a la pinya, els veïns o coneguts que han compartit autocar...
La meva crònica de la setmana passada provava d'explicar tot això, però es va quedar curta. L'espai és l'espai i no és pas de goma. A més, cada participant hauria pogut fer un relat com el meu, o molt millor, i calia deixar lloc a tothom, que cada lector afegís mentalment les seves vivències a les meves. Però hi trobo a faltar una referència als cants i crits que compartírem ritualment a tocar del carrer Pau Claris. Un detall només i quedaré tranquil. En un moment donat, entre l'eufòria col·lectiva, va esclatar un “boti, boti, boti, espanyol el que no boti”, que va morir d'esllanguiment al cap de pocs segons. Cap indicació. Senzillament els que havien començat s'adonaren de l'error: a la V no hi érem contra res ni contra ningú. Van ser uns segons.
Això em permet recordar un fet de la Diada del 2013, la de la Via Catalana. Feia estona que fèiem l'onada agafats de la mà. Érem a prop de la Jonquera. De sobte veiem un vehicle que avança, sense pressa, com si vingués de Figueres i es dirigís a la frontera. És un cotxe normal, discret, amb dues o tres persones, una de les quals, probablement per provocar, fa voleiar per la finestra una bandera espanyola —com que vaig ser tan ruc que no vaig fer la foto que corresponia, ara no puc assegurar si era amb gallina o sense, però crec que era sense—. La majoria dels que formàvem la cadena no férem cap cas del vehicle. Una minoria important va saber reaccionar i un aplaudiment amable i discret va saludar els nostres visitants.
Cert que comentàrem el cas i férem les nostres suposicions. Pel que sabíem, la carretera era tancada al trànsit, cosa que feia creure que el vehicle només podia ser dels organitzadors o de les forces de l'ordre. Però és clar, a la Jonquera hi ha Policia Municipal, Mossos d'Esquadra i Guàrdia Civil... Com que el cotxe no portava identificació, podíem imaginar el que volguéssim. No us diré el que nosaltres vàrem imaginar. No cal. En tot cas, ens sentírem molt orgullosos de la reacció de la qual vam ser protagonistes. Si una bandera espanyola se sumava a la festa popular era benvinguda.

Continua llegint »

15 de setembre de 2014

La normalitat de la Diada

1
És prou aviat però hem decidit anar a Barcelona en tren i els horaris manen. A la plaça de Catalunya, gairebé deserta, trobo en Bosch Martí, que tafaneja els diaris. Feia dies que no coincidíem. No, ell no anirà a la V de Barcelona. Amb el seu amic Carreras van a protestar davant el Deutsche Bank, com ja van fer l'any passat. Suposo que es queixen de les retallades però no li pregunto. Escolto, això sí, com m'explica la manifestació de fa pocs dies davant l'ajuntament, amb negres, gitanos i més damnificats. Lamenta que El Punt no se'n va fer ressò. El cas és que jo tampoc li dedico l'atenció que em demana. Només entenc que exhibiren cartells que ell mateix havia fet.
El TGV ve puntual. Va ple. No veig pas samarretes de l'ANC, ni grogues ni vermelles. Però nosaltres tampoc en lluïm, de manera que no podem saber quants som manifestants de la Diada i quants no. Veig el col·lega i amic Toni Puigvert. Ens saludem. “Cap a Barcelona?”, dic estúpidament. “Sí”, em respon, “però hi vaig a treballar”. La conversa no dóna per més, que cal seure i deixar lliure el passadís. Entesos. Anirà a la manifestació per feina. Coses de l'ofici. Fa molts anys vaig ser a l'Escala a la sortida de la Marxa de la Llibertat, enviat pel Tele/eXprés. Vaig acabar detingut per la Guàrdia Civil, com la majoria dels periodistes presents. Eren altres temps.
El matí barceloní ofereix un paisatge sorprenent. Arreu, grups d'expedicionaris que fan temps a les terrasses dels bars o als parterres dels jardins. M'adono d'un cert moviment que es decanta cap a l'Arc de Triomf, on hi ha diverses carpes o envelats. El personal es mou sense pressa, lluint els colors de la senyera. Tinc la impressió que hi ha molt més groc que vermell. Quan nosaltres ens apuntàrem, ja fa dies, ens deixaven triar sector i color. Vam triar el 61 i el vermell. La confirmació deia: “D'acord: 61 i groc”. Què hi farem. Els estrangers que visiten la capital potser pensen que hi ha un partit de futbol d'alta volada. Aviat les dosis de samarretes els trauran de l'error. De tota manera, més endavant trobaré indumentàries reciclades d'àmbit futbolístic evident: al costat d'una de groga del Brasil, n'hi detecto una de vermella de Xile.
L'acte es fa llarg. Hi falten els jocs de la Via de l'any passat. No es pot tenir tot. Quan donem per acabada la V, seiem al passeig de Sant Joan, davant una desfilada tranquil·la, inacabable, cap a l'Arc de Triomf. Cap al final l'engresca una mica un grup d'anarquistes organitzat. Ha estat un deliri d'estelades, però també de dotzenes de banderes, algunes de significat enigmàtic per mi.
Ja a casa, xifres de la Policia Municipal: érem 1.800.000 persones, si fa no fa. La Cope n'ha comptat només 300.000. Se'n deuen haver cansat, de comptar.

Continua llegint »

8 de setembre de 2014

La llei suprema



El ministre Cristobal Montoro, en la seva darrera compareixença al Congrés. Foto: AGÈNCIES.
1

Ara ho tenim clar. De fet, era evident des de sempre, però calia que algú ho digués. Que ho digués una autoritat important. Un ministre, posem per cas. Que ho digués on s'han de dir aquestes coses, al Congrés dels Diputats. Amb la solemnitat d'un ple. Cristóbal Montoro parlava de Jordi Pujol i del seu reconeixement d'incompliment fiscal. El resum, la lliçó, és aquesta: “No pot fer un torcebraç amb l'Estat i lucrar-se personalment". Són dues coses incompatibles. O bé es fa el torcebraç amb l'Estat o bé es lucra personalment.” Les dues coses, no. La frase demana algun aclariment. Primer, cal entendre qui fa un torcebraç amb l'Estat. Aquell que delinqueix? Aquell que pledeja contra l'Estat? El que treu les tropes al carrer contra l'Estat? Segurament. Però, sobretot, segons el ministre, aquell que opina, parla, escriu o actua per canviar les coses que l'Estat considera essencials. Ara mateix, la unitat indissoluble sembla ser la més important.
Després, cal entendre què vol dir el ministre quan parla de lucrar-se personalment. Està referint-se als sobresous dels càrrecs oficials que pagaven des de la caixa B del Partit Popular? Als tripijocs del senyor Zaplana que declarava públicament que “me he metido en política para forrar-me”? A la fortuna per explicar de les més altes personalitats del regne? Potser sí, però, sobretot i de moment, a uns comptes corrents andorrans que no tributen al fisc.
De manera que, des del Congrés i de boca de ministre d'Hisenda, se'ns fa saber que a l'Espanya actual està permès lucrar-se personalment sempre que qui ho faci no atempti contra la unitat de l'Estat. Fins i tot es deixa clar que el mateix Pujol i les seves actituds il·lícites –les reals i les suposades– eren ben conegudes pels organismes de l'Estat des de feia molts anys i que no eren perseguides ni denunciades en considerar que Pujol no suposava cap perill per a l'statu quo de la sagrada unitat espanyola.
Ben clar. D'això en diem un estat democràtic. Aquesta és la llei, la norma, el model que cal preservar per al futur. El país que hem de defensar per als nostres fills i per als seus fills. Intocable, que funciona com una màquina ben untada, protegida sota el paraigua de la Constitució, garantida per la força de l'exèrcit, sublimada en la corona indiscutible, regada i conreada per les altes instàncies judicials i policials, beneïda per la majoria de les mitres subvencionades. Pels segles dels segles, amén.
I el poble? Com deien els versos populars que no reproduiré, les conferències de sant Vicent de Paül. A poc a poc, amb l'excusa de la crisi, convertim els últims drets del ciutadà que encara ens queden en simples beneficis penitenciaris. De què ens queixem?

Continua llegint »