És prou aviat però hem decidit anar a Barcelona en tren i els horaris manen. A la plaça de Catalunya, gairebé deserta, trobo en Bosch Martí, que tafaneja els diaris. Feia dies que no coincidíem. No, ell no anirà a la V de Barcelona. Amb el seu amic Carreras van a protestar davant el Deutsche Bank, com ja van fer l'any passat. Suposo que es queixen de les retallades però no li pregunto. Escolto, això sí, com m'explica la manifestació de fa pocs dies davant l'ajuntament, amb negres, gitanos i més damnificats. Lamenta que El Punt no se'n va fer ressò. El cas és que jo tampoc li dedico l'atenció que em demana. Només entenc que exhibiren cartells que ell mateix havia fet.
El TGV ve puntual. Va ple. No veig pas samarretes de l'ANC, ni grogues ni vermelles. Però nosaltres tampoc en lluïm, de manera que no podem saber quants som manifestants de la Diada i quants no. Veig el col·lega i amic Toni Puigvert. Ens saludem. “Cap a Barcelona?”, dic estúpidament. “Sí”, em respon, “però hi vaig a treballar”. La conversa no dóna per més, que cal seure i deixar lliure el passadís. Entesos. Anirà a la manifestació per feina. Coses de l'ofici. Fa molts anys vaig ser a l'Escala a la sortida de la Marxa de la Llibertat, enviat pel Tele/eXprés. Vaig acabar detingut per la Guàrdia Civil, com la majoria dels periodistes presents. Eren altres temps.
El matí barceloní ofereix un paisatge sorprenent. Arreu, grups d'expedicionaris que fan temps a les terrasses dels bars o als parterres dels jardins. M'adono d'un cert moviment que es decanta cap a l'Arc de Triomf, on hi ha diverses carpes o envelats. El personal es mou sense pressa, lluint els colors de la senyera. Tinc la impressió que hi ha molt més groc que vermell. Quan nosaltres ens apuntàrem, ja fa dies, ens deixaven triar sector i color. Vam triar el 61 i el vermell. La confirmació deia: “D'acord: 61 i groc”. Què hi farem. Els estrangers que visiten la capital potser pensen que hi ha un partit de futbol d'alta volada. Aviat les dosis de samarretes els trauran de l'error. De tota manera, més endavant trobaré indumentàries reciclades d'àmbit futbolístic evident: al costat d'una de groga del Brasil, n'hi detecto una de vermella de Xile.
L'acte es fa llarg. Hi falten els jocs de la Via de l'any passat. No es pot tenir tot. Quan donem per acabada la V, seiem al passeig de Sant Joan, davant una desfilada tranquil·la, inacabable, cap a l'Arc de Triomf. Cap al final l'engresca una mica un grup d'anarquistes organitzat. Ha estat un deliri d'estelades, però també de dotzenes de banderes, algunes de significat enigmàtic per mi.
Ja a casa, xifres de la Policia Municipal: érem 1.800.000 persones, si fa no fa. La Cope n'ha comptat només 300.000. Se'n deuen haver cansat, de comptar.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada