24 de novembre del 2014

Ni crema ni val res

La fiscal en cap de Barcelona, Ana Maria Magaldi, en la roda de premsa que va fer la setmana passada.
1
Era popular a la Girona del meu avi –potser a finals del segle XIX– un personatge que tenia al seu càrrec la feina d'encendre els fanals dels carrers quan es feia fosc. No en sé el nom. Tenia alguna disminució i parlava molt malament. Els fanals cremaven petroli i calia enfilar-se a una escala portàtil per encendre els cremadors o per omplir els dipòsits. Sembla que, un vespre, el fanaler va tenir dificultats per encendre un fanal, va fer algun gest equivocat, va relliscar i va caure de cap. Quan l'atenien els veïns, ell es lamentava en el seu parlar infantilitzat: Ai, el tap. Ai, te cou. El petoli Can Pianti no tema i no val des.” Ho escric tal com ho recitava el meu avi. (Seria: “Ai, el cap. Ai, que cou. El petroli de Can Prianti no crema i no val res.”) Gràcies a aquesta queixa doble, ens assabentem que el petroli de l'enllumenat dels carrers de la ciutat el subministrava una botiga, Can Prianti, que va ser oberta al públic fins la segona meitat del segle passat al carrer de l'Argenteria.
Can Prianti i Can Magaldi eren dues llauneries importants a Girona. Els seus propietaris formaven part d'una colònia italiana força activa que va arribar fugint de les guerres garibaldines. Jo en recordo, a més dels dos citats, els Nicolazzi, que regenten encara l'hotel Peninsular. Dels dos llauners italians de Girona no n'he sabut mai més res. Fins aquesta setmana.
Segons sembla, la néta, besnéta o rebesnéta dels llauners enriquits es va dedicar al dret, va fer oposicions i entrà a la fiscalia de Barcelona. N'és la cap. Es diu Ana María Magaldi i s'ha sentit ofesa quan la premsa del país simplificava les coses dient que els fiscals catalans no veien motiu per presentar la querella contra el president Mas. En tot cas, els que no ho veien clar eren els nou membres de la fiscalia del TSJC. No s'hi val a generalitzar. La senyora Magaldi va fer una roda de premsa –sense preguntes i sense català, tot sigui dit– per deixar-ho clar. Ella i altres fiscals catalans creuen que el 9-N es van cometre diversos delictes que cal perseguir. Cadascú té dret a opinar i les fiscals, més. Llevat dels ciutadans del país, es veu.
Deixem-ho. Garibaldi va lluitar per aconseguir la unitat d'Itàlia. Un grup d'italians fugen cap a Girona per discrepància amb aquella idea unionista. Al cap dels anys, una néta, besnéta o rebesnéta dels fugitius posa de manifest la seva bel·ligerància contra els catalans que volen opinar sobre l'unionisme espanyol. El món és molt petit i dóna voltes sobre si mateix inevitablement. Me'n guardaria prou, de criticar-ho. La senyora Magaldi és una dona important. I sembla disposada a ocupar càrrecs més alts en la seva carrera de defensora de la llei. Potser el petroli de Can Magaldi cremava més bé que el de can Prianti.

Continua llegint »

10 de novembre del 2014

Carta als amics d'Europa

Ja sé que teniu greus problemes per resoldre, assumptes urgents, prioritaris, d'enorme abast. Però avui, dilluns, 10 de novembre del 2014, goso distreure la vostra atenció i demanar-vos que mireu cap al petit país que teniu desdibuixat als mapes, a la ratlla dels Pirineus, que malda per fer-se sentir, enmig del xivarri eixordador del tragí internacional, per demanar només respecte.

Continua llegint »

2 de novembre del 2014

Votar per un país i un projete

            No, jo tampoc no tinc les respostes. Potser no les té ningú. Però tenim les peguntes: Què passarà si...? Què farem quan...?  Sabrem resoldre...? D’on sortiran els diners per...? Qui es refiarà de nosaltres quan...? Què faran els que es diuen amic? I els que no ens en són? Resistirem les dificultats?
Sabeu què us dic? Ens en sortirem. Venim de cisternes seques que esdevenen cims i ha estat molt llarg d’esperar un alçament de llum en la tenebra. Em viscut al fons del pou la major part de la nostra vida – i més al fons els que tenim més anys – Sabem que ho podem resistir, que pitjor no podem estar. Recordo ara que fa molts anys, el 1947, Franco va convocar un referèndum. No té cap importància la pregunta. El sí assegurat havia de servir al dictador per provar de ligitimar-se davant el món. No tenia cap garantia. A les meses electorals s’hi concentraven els primers espases de la falange local. Quan els votants lliuraven la papereta al president, aquest, abans d’introduir-la a l’urna, l’alçava ostentosament per poder veure a contrallum què deia a dins. Doncs bé, el meu avi, republicà de tota la vida, demòcrata convençut, va anar a votar no, segons la seva consciència. Un demòcrata no pot deixar de votar, em va dir.
Ara el país, el poble del nostre país és convocat a una exercici de participació ciutadana. Cap demòcrata pot quedar-se a casa. No hem pogut fer un referèndum com cal perquè el parlament espanyol no ha volgut delegar l’autoritat per fer-lo. No hem pogut fer una consulta popular d’acord amb la llei catalana corresponent, perquè el govern de Madrid la va impugnar i el T.S. suspendre. Ens queda, per expressar el nostre pensament polític, un procés de participació el dia 9, que també intenten impedir. Però no podran. Votarem. Els demòcrates votarem. I el nostre vot, que no tindrà el valor jurídic d’un referèndum, ni la força política d’uns consulta, valdrà molt més. Expressarà, abans de que res i més que res, la voluntat decidida de Catalunya per decidir el seu futur. Com més difícil ens posin en fet de votar més pes polític i més força tindrà cada vot. Té importància, naturalment, el resultat final, però és una importància de segon ordre. El que realment contarem els ciutadans i contaran tots els demòcrates del món occidental serà el nombre de vots. Tots els que anem a votar el 9 N sabem que Catalunya no és una colònia disfressada de comunitat autònoma, que és una nació amb  sobirania pròpia i ho demostra exercint-la.
Que serem molts m’ho diu el nas. Però sobretot, les veus dels que m’envolten. I l’exemple d’uns amics ben diferents que estan residint temporalment a Itàlia i a Àustria i que vindran expressament el dia 9 per poder votar. Tenim un projecte de país il·lusionant per construir. Tots hi cabem i tots i fem falta.





Continua llegint »