No, jo tampoc no tinc les respostes. Potser no les té
ningú. Però tenim les peguntes: Què passarà si...? Què farem quan...? Sabrem resoldre...? D’on sortiran els diners
per...? Qui es refiarà de nosaltres quan...? Què faran els que es diuen amic? I
els que no ens en són? Resistirem les dificultats?
Sabeu què us dic? Ens en sortirem. Venim de cisternes
seques que esdevenen cims i ha estat molt llarg d’esperar un alçament de llum
en la tenebra. Em viscut al fons del pou la major part de la nostra vida – i
més al fons els que tenim més anys – Sabem que ho podem resistir, que pitjor no
podem estar. Recordo ara que fa molts anys, el 1947, Franco va convocar un
referèndum. No té cap importància la pregunta. El sí assegurat havia de servir
al dictador per provar de ligitimar-se davant el món. No tenia cap garantia. A
les meses electorals s’hi concentraven els primers espases de la falange local.
Quan els votants lliuraven la papereta al president, aquest, abans
d’introduir-la a l’urna, l’alçava ostentosament per poder veure a contrallum
què deia a dins. Doncs bé, el meu avi, republicà de tota la vida, demòcrata
convençut, va anar a votar no,
segons la seva consciència. Un demòcrata no pot deixar de votar, em va dir.
Ara el país, el poble del nostre país és convocat a una
exercici de participació ciutadana. Cap demòcrata pot quedar-se a casa. No hem
pogut fer un referèndum com cal perquè el parlament espanyol no ha volgut
delegar l’autoritat per fer-lo. No hem pogut fer una consulta popular d’acord
amb la llei catalana corresponent, perquè el govern de Madrid la va impugnar i
el T.S. suspendre. Ens queda, per expressar el nostre pensament polític, un
procés de participació el dia 9, que també intenten impedir. Però no podran.
Votarem. Els demòcrates votarem. I el nostre vot, que no tindrà el valor jurídic
d’un referèndum, ni la força política d’uns consulta, valdrà molt més.
Expressarà, abans de que res i més que res, la voluntat decidida de Catalunya
per decidir el seu futur. Com més difícil ens posin en fet de votar més pes
polític i més força tindrà cada vot. Té importància, naturalment, el resultat
final, però és una importància de segon ordre. El que realment contarem els
ciutadans i contaran tots els demòcrates del món occidental serà el nombre de
vots. Tots els que anem a votar el 9 N sabem que Catalunya no és una colònia
disfressada de comunitat autònoma, que és una nació amb sobirania pròpia i ho demostra exercint-la.
Que serem molts m’ho diu el nas. Però sobretot, les veus
dels que m’envolten. I l’exemple d’uns amics ben diferents que estan residint
temporalment a Itàlia i a Àustria i que vindran expressament el dia 9 per poder
votar. Tenim un projecte de país il·lusionant per construir. Tots hi cabem i
tots i fem falta.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada