27 de desembre de 2014

El meu conte de Nadal 2014

Haurà de ser un altre dia

Quan Joshua ben Sie  va entrar al Tabernacle va semblar fondre’s en la penombra. La tremolosa flama del ciri que aguantava a la mà dreta només arrancava fugisseres espurnes daurades als braços de la memorà. Com sempre, en va tenir prou. Mentre acostava la flama als ciris sagrats, els seus ulls castigats de tants anys es van anar adaptant a la foscor del recinte. Ja intuïa la taula del pa, gairebé a tocar; però ni l’arca, ni tan sols el vel del querubí entre els lleons, que coneixia prou bé, li eren visibles. Quan encenia el tercer ciri va sentir la veu, com li havia passat altres vegades. La mateixa veu fonda, sorda, greu, solemne que ell atribuïa a un patriarca,  a un àngel, potser al mateix Jahvè. Es va quedar immòbil, amb el ciri a la mà, la flama del quan s’inclinava com si rebés un alè inexplicable. I la veu va dir -  o ell va creure entendre:

Continua llegint »

22 de desembre de 2014

Nadal abans del darrer acte

Per Nadal, pessebres. Pastorets i torrons. La pau per a tothom. Amén.
Sento la veu d'algun amable lector que mana la pressa. Escolti, em diu, que si ara no fem els deures, potser no hi serem a temps. Es pot saber què cony fan els partits? Ell no és pas malparlat de mena, però quan s'enfada en deixa anar alguna. Que si llista única, que si proposta compartida, que si... I els dies passen. S'haurà acabat el mític Tricentenari i el més calent és a l'aigüera. Volem ser independents o no en volem ser? Hem de sortir altre cop al carrer a fer espectacles per la televisió? Hem de tornar a votar amb caixes de cartró? Què més volen?

Continua llegint »

10 de desembre de 2014

Condemnats a ser feliços

Miri, tal com jo ho veig, això no pot acabar bé.
Ja hi som, penso, un altre que s’apunta al mal averany. Segur que parla del procés. Tots els pessimistes creuen que ha arribat el moment de parlar del procés. Fins ara preferien callar, somriure per sota el nas, desdenyosament, fent-se els savis. Ara ja comencen a remenar la cua, a fer-se sentir, a opinar. Jo ho trobo molt bé. Estem en un moment de la història prou important com perquè tothom hi digui la seva. Els Empresaris de Catalunya (EC), posem per cas, que es declaren contraris a la independència. David Bisbal i Maria Valverde, que brinden amb Freixenet per cent anys d’unió. Ens estem normalitzant. Tots aquests ja estan fent campanya pel no. Caminem cap al referèndum, ara sí.

Continua llegint »

1 de desembre de 2014

El meu got és mig ple

Ara mateix em declaro sobrepassat pels esdeveniments. Per sort, no sóc ni he pretès mai ser un analista polític. Algú em pot explicar on som? La partida d'escacs que estan jugant els presidents Mas i Rajoy és d'una complexitat que depassa la meva escassa capacitat analítica. Arribo a entendre la defensa siciliana tossuda d'una de les bandes, però la capacitat imaginativa desplegada per l'altra ja fa dies que corre molt més que jo. Curiosament, de la meva perplexitat se'n deriva una creixent esperança: qui mena aquest procés sap què fa, té més d'una jugada estudiada per endavant, és capaç d'intuir els moviments del contrari, sembla conèixer molt bé les forces reals que hi ha sobre el tauler i ha previst l'estratègia indispensable per posicionar-les per treure'n el màxim rendiment. Com que la potència i el nombre de les peces és desigual des del començament, aquest saber fer que demostra em fa tenir fe en el resultat.
Sobrepassat com estic, tinc prou seny per entendre que el president Mas juga amb un cert avantatge. Malgrat la seva escassetat de forces, no pot perdre. En el marc estricte del tauler legal sobre el que es juga la partida, només hi ha tres possibles finals. Una victòria evident representaria el reconeixement del dret a decidir del catalans, un referèndum legal i acordat i potser la independència dins d'Europa. Contràriament, una derrota clara voldria dir tornar a la situació anterior: l'autonomia minvant, l'escanyament econòmic persistent i l'erosió sistemàtica de tot allò que Catalunya ha pogut salvar fins ara. Les taules, el mig punt, conduirien cap a un camí del mig, una tercera via negociada que permetés algun avenç real en la relació entre l'Espanya una i indivisible i el necessari reconeixement dels trets essencials de la nació catalana. En cap dels tres supòsits es perd, perquè la derrota –dolorosa, lamentable, sagnant– ens deixa al mateix lloc on som: en el camí cap a la desaparició com a poble i com a país.
He fet un esforç per veure el got mig ple. Dec ser optimista de mena. Segur que, amb els mateixos arguments, es poden veure les coses ben negres. Que cadascú s'ho miri com pugui.
Però crec que cal tenir clar que la possibilitat d'arribar a la independència mereix un esforç. La història ens diu que els pobles que s'han pogut regir per si mateixos han tingut més oportunitats per crear unes condicions de vida millors per als seus ciutadans. No tots n'han sabut, és clar. Diria que val la pena intentar-ho, encara que amenacin el president amb la presó. Com he dit algun cop, es veu que per aconseguir alguna cosa en aquest Estat en què vivim, s'ha de saber anar a la presó per aconseguir que et respectin.

Continua llegint »