29 de desembre de 2015

Vacances de Nadal

Aquest any els escolars tenen sort El calendari els dóna unes vacances que s'allarguen fins al dia 11 de gener. Un parell de dies de propina aparent. Com que el dia de tornar a escola és, de sempre, el dia 8, i el dia 8 cau en divendres, el bon seny ha permès que guanyin un dia, que amb el cap de setmana són tres. Ja he sentit pares que es queixen. Que estan desesperats. Què en faran de la mainada tants dies? El problema, que sempre és greu quan no hi ha escola, aquest any s'allarga. Rondinen, es queixen dels mestres, malparlen de les autoritats, lloguen centenars de cintes de vídeo amb dibuixos animats i altres variants de distraccions pacífiques. Quantes vacances! Però tot plegat no és res. Un dia de propina i prou. El que passa és que els pares s'han acostumat a fer servir l'escola de guarderia. I quan els falla la guarderia ja no saben què fer. La societat demana a les autoritats que trobin solucions a un problema fictici Un problema creat a casa mateix. Quan les famílies tenien avis i àvies, i tietes sovint, a casa tot era més fàcil. Quan les famílies tenien fills de totes les edats, i els grans es feien càrrec dels petits de forma ben natural, tot era més fàcil. Hem anat cap a la família mínima. A Barcelona ja mor més gent que no pas en neix. Si ho mireu bé, això no pot pas funcionar de cap de les maneres. Ni quan els fills van a escola ni quan són a casa. Ja sabem que el dia que ens toqui jubilar-nos, els que tinguin feina, els joves, no seran prou per mantenir-nos. I també donarem la culpa de tot a les autoritats. De fet, si estem disposats a pagar-ho bé, qualsevol Administració ens resoldrà els problemes: ens tindrà guarderies perpètues, que no tanquin mai, residències de vells on aixoplugar-nos el dia de demà, i el que convingui. Però tot això val molts diners. I a l'hora de pagar els impostos, també rondinem de les autoritats. Es ben clar: el que ens agradaria, el que demanem inconscientment, és allò de tenir la dona borratxa i el vi al bot. Que ens ho donessin tot sense haver de pagar res. Com que som a les festes de Nadal, tan casolanes, us recomano que hi penseu, que penseu en l'avi i en l'àvia, en el fill que pot venir i en tot allò que representava una família. O que continueu rondinant...
Article publicat a l'Avui el 1982

Continua llegint »

La riera i la passera

D'uns anys ençà aquest bloc era un canal per on enviava els articles que publicava al Punt, amb l'afegitó circumstancial d'alguna aportació dispersa.
Al Punt hi tenia establert fa temps un sistema de col·laboració pràctic i força eficient. Cada setmana hi enviava un article de temàtica gironina, que es publicava a les pàgines d'informació local; d'altra banda, enviava també un article mensual per a les pàgines de l'edició nacional, que solien versar sobre temes polítics, educatius, lingüístics o d'interès més general. Això va funcionar un temps.
Quan el Punt es va fusionar amb l'Avui, va caldre una reorganització dels articulistes habituals. Per algun motiu es va decidir que les meves col·laboracions setmanals es mantinguessin però que es deixés de publicar l'article de l'edició general. Per entendre'ns, continuava al Punt i no a l'Avui. Cert que escric sovint sobre Girona, però també és cert que quan es va prendre la decisió devia ser - després de l'Espinàs - qui més articles havia signat a les pàgines de l'Avui en tota la seva història.
No passa res. Ben orgullós de poder dirigir-me als lectors de les comarques de Girona cada setmana. De fet, els temes es van anar alternant -l'actualitat mana - i parlava de coses de Girona o de fora de Girona amb molta llibertat.
Ara, des de dilluns 11, els meus articles al Punt Avui aniran a les pàgines nacionals, però només una vegada cada mes. Entesos.
Com que això d'escriure és més un vici que una professió, miraré de mantenir el contacte amb tots vosaltres a través d'aquest bloc.
Res no canvia. Hi trobareu els articles del Punt i els afegitons que calgui.
Com deia la Carmen Alcalde quan va haver de deixar Presència "Per a passar la riera, més amunt o més avall trobaràs una passera"

Continua llegint »

22 de desembre de 2015

Temps d’espera als núvols

Maco, mira que  m’ho poses difícil. Dius que l’article és per dilluns. Sí, és clar, sempre és pel dilluns, llevat que hi hagi canvis de darrera hora. I vols dir que no és el cas?
A veure, que hàgim anat a votar tots els espanyols i que les enquestes més fiables diguessin fins el darrer moment que cap previsió era sòlida, no és un cas d’aquells que justifiquen una pausa? Com vols que pugui escriure sobre allò que no ha passat? Perquè, és clar, pot ser que el PP torni a guanyar, però ho farà amb tres partits trepitjant-li l’ombra. Tindrà possibilitats de confegir una majoria per formar govern? I quina seria, si de cas?
Oh, sí, vosaltres ho veieu molt clar. Serà amb Ciutadans. Punyeta. Quin dia m’ho dieu això? El mateix divendres que jo escric o el diumenge a les dotze de la nit, amb els formatges dibuixats al davant? O potser el dilluns, ara mateix, tot llegint distretament el diari. A mi, si us he de ser franc, també m’agradaria poder llegir ara el diari del dilluns abans de fer el meu comentari. Us el cobraria molt car...
A hores d’ara sembla que podem tenir un PP + C’s o un PSOE + Podemos.  O govern de dretes o govern d’esquerres, ras i curt. La teoria més senzilla. Però, perdoneu, i si aquestes combinacions no sumen? I si sumen C’s + Podemos o PP + PSOE? Us ho imagineu?  I no penso en d’altres variables que semblen contra natura, de moment.
De manera que caldrà esperar asseguts.
Mentrestant podem fer recompte de vots catalans. Com diu? Que quin recompte? Docs de seguida caldrà saber si els sobiranistes sumen més o menys que els no sobiranistes.  Com que la CUP no juga en aquesta competició, alguns dels seus vots hauran anat a d’altres opcions. En fi, que el Procés s’haurà reforçat o s’haurà afeblit en unes eleccions que podríem considerar foranes, però que no ho són. També caldrà sumar i restar. El resultat pot ajudar a desencallar la  investidura d’Artur Mas o, ben al contrari, posar-hi més entrebancs. M’heu dit que teniu el diari del dilluns? No? Fins dilluns? Probablement sigui indiferent, que una cosa no condicioni l’altra.
Sabeu què, parlarem de futbol que és la sortida més airosa pels dies enfangats com el d’avui. Un cop d’ull al Barça, als jugadors lesionats, als darrers resultats.  Per cert, no jugaven el Mundialet? Sí, al Japò, em penso. Que ja han jugat la final? Em podeu girar la pàgina i deixar-me mirar el resultat? Jugaven en Neymar i en Messi? Es va fer mal algú? Som campions?
No m’ho podeu dir, és clar. Vosaltres ja ho sabeu, i el resultat també, però no me’l podeu dir. Ho  entenc.
De manera que l’única notícia segura és que s’ha acabat la campanya electoral. Podem respirar uns dies.  A veure si al final, el Barça acaba fitxant en Nolito.... De més verdes en maduren.



Continua llegint »

14 de desembre de 2015

Els nostres i els altres

Ens ho havíem imaginat, perquè eren anys sense informació real, creïble. Sabíem que milers d’espanyols s’apuntaven cada any a la petita esperança d’uns jornals a preus d’Europa. Pensàvem en els pobres que havien d’anar a fer la verema. Viatjant de nit, en trens lents, fumats, plens de maletes. Entrepans i vi de la bota. Les eines i molt de gènere de casa per cuinar i estalviar-se els preus francesos. Ens dèiem, sí, potser sí que els sous són europeus, però el tracte.... 
Van arribar els 80, democràcia inclosa. Encara passaven els trens carregats de veremadors, de València a Barcelona;  de Barcelona a Figueres, de Figueres fins a França. Com era possible? Encara la verema?  Allò s’acabaria molt aviat. I dos periodistes gironins, en Xavier Martí i en Jordi Mestres, s’afanyaren a aixecar acta del que podia ser un dels últims viatges de veremadors. En Xavier amb la ploma esmolada, en Jordi amb l’objectiu a punt. S’enfilaren al tren amb una colla valenciana i els acompanyaren  en el seu camí cap a la vinya francesa que els esperava amb el raïm madur  i els jornals grassos. Bé, el resultat d’aquell treball es va publicar a El Periódico. Però el podeu recuperar al catàleg de l’exposició Verema dels 80, una emigració civilitzada, a la Casa de Cultura.
L’exposició - la darrera que va tenir temps de pensar i organitzar la malaguanyada Natàlia Molero - és un petit reconeixement que Girona fa al fotògraf Jordi Mestres. Perquè en Jordi és un primer espasa de la fotografia, encara que no n’hàgiu sentit parlar gaire. Com que és un amic, m’estalviaré de cantar-li jo els mèrits acreditats. Torneu al catàleg. Hi trobareu un retrat del personatge escrit per Xavier Martí, que ens aclarirà molt les coses.  Després, repasseu l’exposició:  les magnífiques, netes, contundents imatges que en Jordi ha servat d’aquell viatge.  Sabreu ara el que ells comprengueren el 82, i que expliquen amb l’adjectiu de civilitzada. Mireu les cares, els gestos, les expressions de la gent de la verema. Comprendreu que, contra el que havíem acceptat creure, no hi ha dramatisme. És una excursió, sovint familiar, cap a una feina temporal que ajuda cada any a viure amb decència.

Aneu-hi, mireu i llegiu. En Mestres i en Martí es mereixien l’homenatge. Són dos exemples definitius que a Girona – la petita Girona de les capelletes de sempre, i la gran Girona de les catedrals de sempre – hi ha dues menes de gent: uns que són dels nostres i sobresurten en política, en literatura, en art, en fotografia, a les publicacions, a la universitat, al món social; i els altres que, ves a saber perquè, no són dels nostres. Costa tant que aquests darrers surtin al diari!!  En aquest cas ha calgut una Natàlia Molero de mitjancera. 

Continua llegint »

7 de desembre de 2015

Un alçament de llum en la tenebra

L'article de David Fernàndez al diari Ara ha revifat el caliu de l'esperança. Duia per títol Sortir-nos-en i el vaig reproduir íntegre al meu blog. Podeu accedir-hi quan vulgueu, però ja us aviso que la prosa del dirigent de la CUP és brillant i espessa alhora, barroca, una mica críptica, polisèmica. Demana reflexió i el domini de moltes claus interpretatives per no perdre massa aviat el fil del discurs. Però hi ha dues frases contundents. La primera és el títol: Sortir-nos-en. El lector i l'elector –hagi sigut quin hagi sigut el seu vot– el fan seu. Tenim els peus en un fangar però l'horitzó net i el cel és blau davant nostre. Estem obligats a sortir-nos-en. La segona frase que en destaco és la que marca potser el camí per fer possible el títol: “potser l'únic possible, ara mateix, són dos vots al procés al costat d'un pla de xoc real i concret”.

Sé que ens en sortirem. Ha costat tant, arribar fins aquí!
Sembla mentida, a hores d'ara, que la solució sigui tan fàcil, tan evident, tan sabuda. Podríem pensar que hem estat perdent el temps, fent volar coloms, discutint sobre el sexe dels àngels. Però no és pas així, per sort. Les feixugues i fatigants negociacions que alguns, potser molts, consideraven innecessàries, hauran servit, si el pas que volem fer es consolida, l'oportunitat per debatre a fons què és el que volem quan demanem un nou estat, el nostre. Les diverses taules de treball, especialment les que estan dibuixant des del no res aquest “pla de xoc” que ho ha de desencallar tot, ens ajuden a pensar el futur que hem d'anar construint, l'horitzó cap al qual cal dirigir els nostres passos. Molts ciutadans ho havien demanat amb insistència: volien saber què deien quan votaven sí o quan votaven no. Atrapats en el fangar de les negociacions, els nostres polítics –si més no els convençuts de la necessària desconnexió– hauran dissenyat les línies mestres del projecte. Feina feta.

És clar que hauria estat més enriquidor que s'haguessin sumat al debat les forces que n'han quedat fora. Els seus punts de vista ens són tan o més necessaris per estructurar l'edifici que s'està bastint. Sap greu no haver-hi pogut comptar. I és important que els tinguem en compte perquè el procés té encara un llarg recorregut quan traiem els peus del fang i en aquest recorregut tots hi han de dir la seva. El país que finalment construirem ha de ser de tots. I tots s'hi ha de sentir còmodes.

El caliu de l'esperança s'ha revifat. És l'hora de posar-se a caminar, sense recances. Pas a pas, sabent com sabem que res no serà fàcil, però que tot és possible. Em sumo modestament a la il·lusió col·lectiva. Sé que ens en sortirem. Ha costat tant, arribar fins aquí! Recordeu, sisplau, com és llarg d'esperar un alçament de llum en la tenebra.

Continua llegint »

3 de desembre de 2015

Text de David Fernàndez, recomanat

“Fes bé la teva part, només en això resideix l’honor”
Alexander Pope
Hivern(s). I amunt que sempre fa pujada i gener serà costerut i a corre-cuita. Panoràmica: anomalia democràtica inquisitorial, emergència social davant el paisatge devastat que deixa la crisi i excepcionalitat política constituent amb històrica majoria social independentista. Momentum: sortir-nos-en. Podrem? Aquest cop, no és pas poc, de nosaltres depèn. Fils a l’agulla, enmig d’un país atrotinat que cal reconstruir amb tanta paciència insistent com filosofia de guàrdia urgent. Ja deia Adorno que l’esperança rau sempre en els que no troben consol.
Dialèctica processal. Potser els dos darrers mesos -poc edificants en tants sentits i tan reals alhora- han tingut la virtut de desvetllar-nos del país que encara som. Tal com és, sense mites ni ritus. Més val saber-ho, que la culpa de la cara mai no la té el mirall. La reductio ad unum, un error de tots? Tal vegada. ¿Els estirabots devastadors de vella política? Ull viu que les ferides curen, però les cicatrius romanen i no es pot jugar a escacs amb guants de boxa. ¿La mania de mirar a una altra banda i fer-se l’orni? L’autoengany sempre és la pitjor mentida: ajuda molt poc no voler entendre -minimitzar, banalitzar, justificar- que el cràter deixat per la corrupció, l’impacte de les pitjors retallades o la gestió patrimonialista del procés -maldestra herència de confondre país i partit- no són endebades. Per això la CUP rondina i esbrina, pur sentit comú, que present i futur no poden reproduir el passat. Quan del pes de la història ningú se’n pot desempallegar mai i les motxilles compten tant com pesen. Per sort, ara i aquí, el futur ho pesa tot i compta molt més: el dilema ja no és mantenir el procés, sinó eixamplar-lo. Res al pap, doncs: per trobar la millor resposta sempre són imprescindibles totes les preguntes.
De puntetes no s’hi val. Amagar el cap sota l’ala i fer-se l’orni ja no serveix. Llums i taquígrafs, diu la vella consigna: al què, al quan, al com i al qui, malauradament encara per concretar, li falta la requisitòria cabdal. Per a què? Insistim-hi, doncs: per sortir-nos-en. Clau de volta, ens ho creiem o no? Sí, mil cops sí i amb tots els dubtes, esclar. Des de la rabiüda necessitat -obstinació tossuda i esperança perseverant- de creure-hi.
El rostre de l’altre sempre hi és. I amb ell, les seves raons. Coctelera catalana amb totes les contradiccions juntes i algunes paradoxes: després de dècades maldient dels polítics que diuen una cosa i després fan la contrària, ara ho trobem contradictori? Lloguem cadires? En què quedem? Curiós país, el nostre, on la verge és negra, el goril·la és blanc i li riem els gols cada diumenge als que porten Qatar-ISIS al davant i Unicef-refugiats al cul. País-contradicció. En fi.
Ponts i camins. On arrela avui l’enginyeria de l’esperança? Molt se n’ha parlat, de transversalitat; una altra cosa és creure-se-la. Elogi de la contradicció complexa, de la pluralitat coral, on més he après i desaprès els darrers tres anys ha estat discutint amb un empresari sobre capitalisme senil, amb un mosso sobre el concepte neuròtic de seguretat i amb un caputxí franciscà sobre l’ètica de la decència comuna. El més semblant a un país parlant amb si mateix furetejant altres futurs. Modest criteri i principal virtut de l’aportació cupaire: esclarir com desfigura la nostra societat un capitalisme ludòpata que tot ho esmicola. És a dir, la certesa crua i dura de l’enorme feinada que queda per fer. Si volem sortir-nos-en.
Per no oblidar-ho mai. Que enmig i enfront, sobretot, hi tenim un Estat de cop, variant postmoderna del cop d’estat i de mercat, esbotzant-ho tot i a mata-degolla. El Leviatan d’una màquina de guerra; un TC fet búnquer; el FLA com a Fons de Liquidació de les Autonomies; tot un sistema de poder -bancs, Església i exèrcit (els sona?)- escanyant la llibertat política catalana i, amb ella, les possibilitats de justícia social. És a dir, de sortir-nos-en. Fi de cicle i fi de règim, en l’hora de nosaltres mateixos, quan març no és cap alternativa, pidolar dos vots en xec en blanc no arreglaria gaire res i cal pressuposar que en el joc de la gallina ningú no es vol estimbar.
Que rodi la bola, com a divisa i prec. Hi ha partit, cal jugar-lo sencer i és prohibit dopar-se. Però ateses les tensions i dificultats -en part ben lògiques, que qui es discuteix per darrere són, entre d’altres, dos projectes tan antagònics i contradits com CDC i la CUP- suggereixo traçar la línia d’un mínim comú denominador. Desbloqueig del bucle i desgel per passar pantalla. Efecte Arquimedes, ball de bastons de les contradiccions i fràgil equilibri malabar, potser l’únic possible, ara mateix, són dos vots al procés al costat d’un pla de xoc real i concret. Concret i real, com la pobresa i la desigualtat que ens ofega i estreny. Ho dic a compte i risc, per poder xiular col·lectivament que el partit ha començat i que sortim a guanyar, val a dir, a construir. I després seguim teixint: i patint, com sempre. Ho escric sense cap consol: organitzem el pessimisme, xiuxiuejaria Breton; cal fracassar més i millor, escriuria Beckett; no tenim cap opció i és per això que ho intentem, poetitzarien els autònoms alemanys. Però sortim-nos-en. Abans mil cops sortir a jugar i potser perdre, que ni tan sols no comparèixer al terreny de joc. In dubio, doncs, pro procés. Sempre.
Corol·lari i exordi. Per arribar a l’horitzó, sempre s’ha de trepitjar molt de fang: un peu a terra i un altre al futur. El tens temps de la tensa espera on tot s’aprèn i es deslloriga. La calma com a factor revolucionari, que qui vol fer alguna cosa cerca un estri i qui no una excusa. Constant humana també: només del dubte neix l’alliberament. Per això retruny tant Josep Maria Esquirol a La resistència íntima : generositat i humilitat, la resistència sempre sol ser discreta. Contracertesa pràctica: per engegar-ho tot a dida, sempre hi serem a temps. Mentrestant endavant, que endarrere ja no hi ha res: només un passat decadent i mediocre on no podem tornar, d’imposició grisborbònica, cartró pedra autonòmic i fractura neoliberal. Passa-ho: sortim-nos-en. Que rodi la bola de la llibertat.andez

Continua llegint »

1 de desembre de 2015

Bons mestres per a bones escoles

Fa uns mesos llegia que les autoritats educatives del país havien acordat que els nostres infants necessitaven treballar més en algunes assignatures – per dir-ho en termes que ens entenguem -, sobretot les matemàtiques i l’anglès.  Em va semblar molt bé. Ara, perdoneu, ningú deia qui seria l’encarregat de reforçar aquestes matèries a les escoles. Cal entendre que serien els mateixos mestres? És que els nostres sacrificats mestres, que tenen prou dificultats per fer aprendre a llegir i escriure, a fer quatre operacions i a raonar amb una mica de lògica els nostres menuts, trobarien temps i – sobretot – tindrien els coneixements necessaris per assumir amb èxit les noves exigències curriculars?
Era una pregunta retòrica. Ja ho devíeu pensar.  Jo sempre m’he preguntat com és que calen uns estudis especialitzats per ser professor d’educació física, o per impartir música, fins i tot per ensenyar religió, i en canvi qualsevol mestre generalista està plenament capacitat  per fer entrar el raonament matemàtic al cap dels seus alumnes.  No us ho heu preguntat mai?  Pel que fa als idiomes, sí que es demana una preparació específica. Ara, esteu segurs que tenim un planter d’especialistes en anglès suficient per a tota la xarxa educativa?
He explicat més d’una vegada que, als anys cinquanta,  l’institut de Girona va fer un intercanvi d’alumnes amb el licée de Perpinyà. Vaig constatar una cosa: tots els nois de Perpinyà sabien parlar espanyol amb fluïdesa; cap dels alumnes gironins era capaç de mantenir una conversa en francès.  I, de francès, n’estudiàvem!!   Probablement nosaltres sabíem més verbs irregulars que ells, més gramàtica. Però ells havien après a parlar en castellà.
Vaig cada setmana a unes classes de conversa en francès que organitza l’Ajuntament. Les imparteix una professora jubilada.  És francesa i va estudiar a França. Havia treballat en una gran escola gironina. En un moment  determinat, va arribar l’ordre d’introduir l’anglès a les aules. Decisió assenyada. La direcció va estudiar la situació. Sí, a l’escola tenien una mestra que sabia parlar l’anglès. No en tenia pas cap títol, però el sabia. Que qui era? Doncs la senyoreta francesa, que l’havia après a l’escola del seu país.
No ens desanimem. S’ha entès que calen més matemàtiques i més anglès a les aules. S’ha decidit millorar la preparació dels mestres. Santa paraula!! Cal aconseguir que al magisteri hi entrin els millors, els més ben preparats. Quan jo vaig fer magisteri es va donar entrada a la normal a estudiants que només tenien el batxillerat elemental. Fins aquell moment exigien el superior. Va ser una mala decisió, al meu entendre. L’estem pagant.

  

Continua llegint »

23 de novembre de 2015

Apadrinar escultures ciutadanes

Una vintena d’amics de la Unesco aplegats a la plaça de Catalunya. Molts anys en poques cares. Algun passavolant que s’hi encanta. Deu ser migdia i tocaria ser dissabte. No plou, però poc se’n falta i un airet esmolat remou mansament  les branques del baladre que fa companyia al bust de Prudenci Bertrana. Alguna ullada de sol per l’esperança.  Totes les mirades envolten el bronze de l’artista, que va modelar en guix un altre gironí, Ricard Guinó.  La trobada ha de servir per encarrilar l’apadrinament de l’escultura pública per part de la fundació Bertrana. El president, Joan Domènech, es compromet a tenir-ne cura. Són les petites coses imprescindibles que mantenen el pols cultural de la vella Girona, la feina de formiga treballadora que és l’associació d’amics de la Unesco.  Poc més enllà, a la plaça del Vi, una xaranga de diables i tambors ha congregat un centenar de curiosos. Les comparacions són odioses, per definició.
El nostre passat, simbolitzat dissabte en les figures de Bertrana i Guinó, Guinó i Bertrana. L’escultor, que va acabar firmant per dret al costat de Renoir les peces escultòriques (va ser les mans de Renoir esculpint).Bertrana, massa clarivident, massa sincer, massa honest. Dos gironins de volada, encara que Bertrana hagués nascut a Tordera. Dos gironins que devien servat un regust amarg de la seva ciutat, la petita Girona del tombant entre els segles XIX i XX.
  Guinó que trobem a Wikipedia com un “escultor francès d’origen espanyol”, va haver d’emigrar nord enllà per poder desenvolupar la seva vocació havent passat per l’escola d’arts i oficis de Girona i per Belles Arts de Barcelona. Mai no va tornar. Per la seva banda, Bertrana, pintor, literat i activista cultural, que escandalitzà les ments benpensants de la ciutat amb el seu Josafat que tornava a posar Girona al mapa literari, i que gosà denunciar amb Diego Ruíz la bogeria del general-heroi  Àlvarez de Castro.
La Girona del seu temps, més grisa i més negra que mai, ciutat levítica, ciutat de frares i militars, emmurallada, arraulida sota els campanars omnipresents, freda i humida, resclosida, no va poder oferir cap futur al jove Guinó del carrer de Sant Josep, ni va poder permetre la rebel·lia incòmode del pintor-escriptor.  Tots dos van acabar lluny de la seva ciutat. Era inevitable. Penso que és bo que els dos gironins inadaptats rebin al cap dels anys el reconeixement que se’ls negà en vida. Un reconeixement compartit, en l’escultura que Guinó va fer de Bertrana.

Al costat del padrí, la presidenta de l’entitat promotora, Dolors Reig, la professora d’història de l’art, Lluïsa Faxedas; i Glòria Granell ,Isabel Muradàs, en representació de l’Ajuntament, i Lluís Lucero, com a lector.

Continua llegint »

15 de novembre de 2015

L'anticicló de les CUP

                       De fa dies que tenim un anticicló situat just a sobre dels nostres caps.  Ho té tot aturat: boires, inversió tèrmica, mar en calma, vents suaus i manyacs. Diuen que girarà potser una mica de tramuntana cap a l’Empordà i rodalies. Poca cosa. Calma. Tots quiets.  Les borrasques passen lluny, nord enllà, on diuen que la gent és... Deixem-ho aquí. Sí, potser sí, desvetllada i feliç.   Nord enllà, segur? I si la borrasca es congria més cap a ponent, com passa sovint en aquestes latituds?
L’anticicló de les Cup.  La boira baixa de les denúncies de corrupció (una corrupció que es dona per segura quan encara res no s’ha demostrat), les sospites indemostrables d’infiltracions massives de la policia espanyola a les assembles que tot ho han de decidir, l’airet suau dels somriures negociadors sobre la duresa de les posicions enrocades, el sol de l’estiuet de Sant Martí de les propostes generoses i creatives que haurien de desencallar les situacions, la fresca esperable de les nits de novembre a cada votació infructuosa del Parlament.  Calma total, veles preparades sense el vent necessari, mortes. El mar sembla un mirall, però potser ens enganya – massa sovint el sabem traidor. Els mariners disposats, esperant les ordres, i el passatge inquiet. Arribarem a port? Hi serem a temps?
Novembre de boires baixes. Ens movem amb molt d’esforç a cop de rem, perillosament, que les aigües venen esquitxades de troncs morts de la darrera llevantada.  Cal saber esquivar els perills. Cal mantenir el rumb amb només l’agulla, cal imaginar les línees d’una costa sabuda però fosa en l’infinit.  Sobretot, cal mantenir la moral de la tropa, dels capitans, de la tripulació, dels soferts viatgers. El somni d’ Ítaca que ens movia a tots es fon a cada cop de rem, a cada braçada. Som realment en el bon camí? Queda algú que n’estigui prou segur com per prendre l’arjau sense dubtes al cor?  Recorda algú, de veritat, com es desplega la vela?  Potser fa massa temps que ens hem deixat remolcar.
Parlen de girar cua, de saltar de la barca, de canviar el comandant. La por té aquestes coses. La   gent té la por arrapada a la pell, malgrat els crits i la gesticulació lleonina de tants dies. Els déus del mar i del vent  ho deuen saber i esperen asseguts al seu Olimp. Ells mateixos es venceran, pensen. Es dividiran, diuen.
Ens dividirem? Que no ho enteneu, anem al mateix vaixell, viurem, si de cas, la mateixa vida, o morirem la mateixa mort.

Els vells mariners ens diuen que el primer vent de la tempesta s’endurà les bromes que ens aclaparen. Una llarga, fecunda, riallera, esperançadora, esclatant clariana ens marcarà el moment.  Veles a l’aire.  Ningú no recordarà les angoixes ni les pors. El moment de la feina.

Continua llegint »

10 de novembre de 2015

Jordi Soler: poca broma


La revista Girones em va demanar un perfil de l'amic Jordi Soler, fotògraf, escriptor, compaginador, publicitari... i humorista. La revista la trobareu als quioscos i llibreries d'arreu.  Hi ha moltes més coses interessants. Us recomano una entrevista molt àmplia al poeta i agitador cultural Josep Tarrés.  El meu article és aquest:



Jordi Soler: poca broma

Comencem malament. Que jo sàpiga, a en Jordi Soler l’han detingut i engarjolat dues vegades a Girona. La primera per “delito contra la religión catòlica y delito contra el régimen”. La segona per espionatge. Poca broma.
 O molta broma, si ens ho mirem bé.
 La primera detenció es va produir per haver escrit – ell i jo a mitges – una rèplica de la passió que representaven al Municipal. La que en diríem seriosa duia per títol La llum de la veritat. La nostra, la de broma, escrita tota en rodolins, La llum del quarto fosc. La que anomenem seriosa per entendre’ns la signaven els amics Narcís Jordi Aragó i Josep Maria Capella, persones de gran predicament en els medis catòlics de la ciutat. La rèplica humorística la signàvem en Narcís Jordi Soler i en Josep Maria Pujadas, significats representants de l’esquifit moviment cultural alternatiu, que es movia entre la Rambla, la Residència Internacional d’en Josep Tarrés i l’Arc d’en Luís Bonaventura.
La segona detenció vingué després d’un muntatge organitzat per fer una broma a un conegut rellotger. Se li va fer creure que un servei d’espionatge estranger li demanava una col·laboració retribuïda. Per raons rocambolesques que no cal explicar la policia va organitzar un servei de vigilància especial a la plaça de Sant Agustí. Els amics Soler i Carbó, fotografiaren els vigilants i enviaren les proves al rellotger (i, de retruc, a la policia). La broma va sortir rodona.
Ara em direu: així aquest és en Jordi Soler? Un bromista, un pocasolta, gairebé un delinqüent?
Evidentment que no. M’ha agradat començar per aquí perquè el sentit de l’humor sí que explica molt el personatge. Però anem a pams. En Jordi Soler ha estat articulista, compaginador, fotògraf, creador publicitari, fotogravador, creador de mots encreuats, pintor ceramista, actor de cinema i algunes coses més, sense deixar de ser sempre un gran humorista. Des del meu punt de vista, ha excel·lit en tots els camps en els que s’ha mogut.
Els lectors del Punt-Avui poden veure cada dia el seu personatge Sísif en el que es manifesten les múltiples cares de l’artista polifacètic: rebel, irònic, sarcàstic, surrealista, crític, indignat, absurd, irreverent, càustic, enjogassat, sovint estrambòtic. El Sísif, en els traços del qual jo hi veig sense pensar un autoretrat del seu autor, té el rostre que recorda el perfil de l’actual província de Girona – us n’havíeu adonat? – però va néixer, segons explica el mateix Jordi, com una caricatura cruel del superior jeràrquic que va tenir a Madrid. Sovint, darrera l’acudit evident, s’hi amaguen sentits críptics, missatges problemàtics, picades d’ullet de jugador de truc, insinuacions discretes que només s’adrecen a lectors fidels o a còmplices desconeguts.
Molt anys abans del naixement del Punt Diari, en la més opaca foscor de la dictadura, en Jordi Soler, l’Hèlios, com es feia dir, fornia les vetllades gironines de l’Arc, i d’altres locals de la ciutat, amb l’engrescadora tasca de crear, un darrera l’altre, sense parar i entre l’esclat de riure del públic amic que l’envoltava, milers d’acudits perfectament delictius en l’època que es feien. Us milers de dibuixos que deuen dormir a centenars de calaixos gironins; dibuixos que els deuen portar a la boca un sabor dolç i amarg a l’hora cada cop que els troben casualment.
He dedicat força temps a recopilar tots els acudits heliogabàlics que m’ha estat possible per intentar posar-los a l’abast del públic. Són majoritàriament inèdits, diversos, increïbles, temàticament dispersos. Crec que haurà valgut la pena si arriba el moment de posar-los en forma de llibre a l’abast de tothom. En tot cas, la tasca recol·lectora, per dir-ho d’alguna manera, sembla acabada. La resta és qüestió de temps i tossuderia.
Repassant els acudits es fa evident el paisatge en que naixeren: la barra del bar, entre amics, dibuixant sobre qualsevol paper que tenia a l’abast, sense preocupacions estilístiques ni aspiracions artístiques. Són dibuixos d’un sol ús, com els acudits que s’expliquen a la sobretaula. Importa la intenció, la idea, la gràcia. Si alguns, o algunes parts de molts, tenen valor per la seva execució això és possible perquè l’autor sap dibuixar i no pot amagar-ho.
Al lector d’avui, malgrat que ni el sexe ni la religió siguin tabús, l’estripat i corrosiu temari  del Jordi Soler dels anys setanta el pot escandalitzar encara. Superada la foscor ideològica de la dictadura, oblidats els cànons estrictes de la censura, guanyada la democràcia, assumits els principis de llibertat i de respecte, algunes de les paràboles estrambòtiques que llavors ens feien somriure ara el poden ferir. Possiblement, els acudits que hem aplegat serveixin també per explicar i fer entendre – per oposició frontal -  què va ser el franquisme, com manipulava les consciències, quin era l’univers en el que es movia la societat gironina. Cada acudit era un crit de protesta, un clam reivindicatiu de llibertat, sovint un renec d’impotència i de desesperació. “Por el imperio hacia Dios” era el lema del règim.  Déu, els militars, la falange, les primeres comunions, les cases de tolerància – eufemisme per designar els bordells – la formació del Espíritu Nacional, les pel·lícules censurades.... Tot plegat era el ciment que relligava les estructures del règim. Els petits dibuixos de l’Hèlios, que ens guardàvem a la butxaca discretament, eren petites gotes corrosives que anaven soscavant aquella solidesa que semblava invencible.
En Jordi havia arribat a Girona quan tenia setze o disset anys. Havia nascut a Terrassa, un xic per casualitat, el 1938. La seva mare, soltera i mestra, va haver d’amagar aquell fill per poder conservar la feina. Fins i tot quan finalment va venir a Girona, vivia amb un seu oncle i anomena tia a la seva mare. La moral del nacionalcatolicisme era inflexible. Però el règim no en tenia prou. Aquella mare, l’Assumpció Soler, va guanyar el premi  Fastenrath als Jocs Florals de París del 1959, però no el va poder anar a recollir per amenaces directes de la inspecció d’ensenyament.
A Girona va intimar aviat amb en Carles Vivó, en Josep Tarrés, en Josep Maria Romaguera i d’altres com jo mateix, amb inquietuds artístico-literàries, que  arribàrem a  crear el grup Gàrgola, amb seu no definida a la Residència. Férem intents per crear una revista, un grup de teatre, organitzàrem conferències... Però, sobretot, tinguérem llargues xerrades passejant, rambla amunt, rambla avall, fins que la motorització general del país ens en va llevar el costum.  I, és clar, les nits de l’Arc, amb  en Lluís Bonaventura, que l’inicià en el món de la fotografia i li oferí el marc idoni per desenvolupar el seu art com a dibuixant d’humor.
Encara avui, cada dia, en Jordi treballa al diari, fotògraf, dibuixant, articulista... el que calgui, com sempre.

Continua llegint »

9 de novembre de 2015

En el compàs d'espera




Un bon amic amic em deia fa pocs dies: "Com podem viure pendents del que decideixin els de la CUP? Com podem organitzar el futur condicionats pel vot d'aquests antisitema?"
Em fa rumiar. Passa sovint que els partits importants necessiten els vots dels petits quan no tenen la majoria absoluta. I això és bo per a la democràcia. Llavors, què ens espanta de la suma de Junts pel Sí amb la CUP? Pensem-hi. Evidentment que no és tranquil·litzador que posem més poder del que els correspon pels seus deu diputats a les mans dels que propugnen una Catalunya fora de la UE, fora de la zona euro, fora del sistema de defensa occidental.
I no és pas que els negui el seu dret a defensar tot això i a posar en evidència les enormes contradiccions del nostre sistema polític. Fan una funció social remarcable quan ens obliguen a posar en qüestió tantes i tantes coses que donàvem per bones i que ens han portat al capitalisme salvatge, a la creixent desigualtat social, a la misèria creixent de les classes populars, a la depauperació de la classe mitjana... Necessitem el seu crit d'alerta al Parlament. Però els podem donar la clau del nostre govern? De moment les urnes han dit que no, que han de ser el que són, una important minoria que ajudi a matisar les línies polítiques de la majoria.
Llavors què hem de fer? Esperar que ells mateixos es convencin a si mateixos en múltiples assemblees que han de ser moderats a l'hora de negociar la candidatura del president? Moderats? Ells? Si fossin moderats no serien la CUP.
Arribats aquí –i fa dies que hi som– per què no es busquen els vots o les abstencions necessàries en altres racons de l'arc parlamentari? Que no és fàcil? Naturalment. Però, mirin, hi ha un grup, el de Catalunya Sí que es Pot, que ens reconeix com a nació, que ens fa costat per poder decidir el futur. Voleu dir que no hi ha camí per córrer en aquesta direcció? Que caldrà alguna renúncia? Sempre que es pacta n'hi ha. Però els amics de la CUP demanen el cap del president, el mascaró de proa del procés. Hi ha sacrifici més gran? Què en faran, del cap d'Artur Mas? Presentar-lo en safata a la taula dels Rajoys madrilenys? O penjar-lo com un trofeu al cim de les seves assemblees? Segur que els nostres diputats electes saben tot això més bé que jo i ho tenen en compte. Me'n guardaria pla bé, de donar-los consells. Fan la seva feina tan bé com saben. Som els votants els que hem repartit unes cartes enverinades que ells han de jugar.
A diferència del bon amic del començament, jo tinc moltes esperances. Veureu com tot acaba sortint bé. Perquè ho volem la majoria: els del sí, els de la CUP, els de Sí que es Pot, i jo, i tu mateix, lector.

Continua llegint »

2 de novembre de 2015

El debat sobre el procés


Notícia: dimecres passat a TVE van fer un debat sobre la situació a Catalunya i hi van convidar un periodista favorable al procés, el company Iu Forn. És cert que el van compensar amb un altre periodista català, l'Arcadi Espada, ferotge lluitador per la nostra espanyolitat.
Ja ho veieu, equilibri de forces. Bé, equilibri si no tenim en compte els sis professionals del programa que, lògicament i com sempre, parlaven de bogeria, de cop d'estat, d'il·legalitat, d'odi a Espanya, d'adoctrinament massiu, de manipulació de la història i tot allò que es diuen entre ells per no haver de preguntar-se què està passant a Catalunya. Una veu entre vuit ja és molt.
Val a dir que el poc que va poder explicar l'Iu va estar bé. Com que ja sabia on anava, no va pas provar de convèncer ningú. És prou hàbil i prou irònic per saber explicar que el problema que té Espanya a Catalunya va força més enllà de les històries que els venen cada dia els tertulians de plantilla.
Va sortir a la conversa l'inevitable tema de la cortina de fum –ara no us sabria dir en quins termes–. La teoria és rodona i ja la sabeu. Resulta –diuen– que tot el problema de la mobilització catalana, les manifestacions, els referèndums demanats, el 9-N, les eleccions plebiscitàries, les declaracions parlamentàries, tot, tot, és una cortina que s'han inventat els convergents per tapar una suposada corrupció del tres per cent. De fet, també ho podrien explicar a l'inrevés, que els poders de la capital s'han inventat la corrupció convergent com una cortina de fum per tapar el moviment independentista. O bé, seguint el mateix argument, podríem pensar que tota la corrupció que s'ha destapat al voltant del PP també és una cortina de fum per tapar alguna cosa. El que passa és que no se m'acut què tapa.
Mireu, ja poden fer espectacles amb guàrdies civils traginant caixes i ordinadors, ja poden posar querelles i tancar alcaldes a la presó, ja poden fer proclames de transparència. Els partits es financen amb aportacions dels simpatitzants. Lògicament, els primers simpatitzants d'un partit són els que tenen accés als pressupostos públics. La seva economia en depèn i solen ser gent agraïda. Que això porta fàcilment a la corrupció? Ho saben tots i no canvien el sistema. Que la corrupció la paguem entre tots? Que les obres públiques surten més cares? Que es fan obres que no caldrien? Que hi ha autovies sense cotxes, aeroports sense avions i aves sense passatgers? Ho veiem cada dia. I veiem com es fan els ulls grossos els uns als altres. De fet, sense els diners de la corrupció cap partit pot competir en unes eleccions. El sistema obliga.
A mi no m'agrada, però ells, els del BOE, tenen la paella pel mànec. I fan veure que s'escandalitzen.

Continua llegint »

26 d’octubre de 2015

Viure sota les bombes

Sabeu què passa? Que vaig néixer el gener del 38. Sé molt bé de què parlo.
El gener del 38 Girona s'arrupia cada vegada que sonaven les sirenes. Els que podien es ficaven als refugis, als soterranis, sota les arcades de pedra, si n'hi havia. A fora muralla un cosí havia cavat un túnel sota el marge de la muntanya i allà dins deixàvem passar les males hores que l'aviació italiana dedicava a la ciutat. Quan unes bombes van caure a un centenar de metres de casa i van enfonsar unes cases, la meva família va entendre que era el moment de buscar més bon sopluig i ens vam anar a refugiar a Adri.
De manera que dec tenir un coneixement gairebé innat del que és un bombardeig. Sento instintivament el xiulet de les bombes. I cauen. No paren de caure. Fa dies que han sonat les sirenes i encara sonen. Aparentment els avions enemics busquen objectius estratègics però, com passa sempre, els efectes col·laterals són tan o més importants que els declarats com a directes. Ho heu patit? Ho heu vist? Us retrunyen les orelles? Us han ferit? Teniu alguna víctima a la família? Si heu dit que no, teniu molta sort.
Bombardegen els partits que lideren el procés, les entitats que fan costat al procés... És fàcil veure els efectes sobre un FC Barcelona, culpable de deixar el camp a les forces civils reivindicatives: l'exèrcit d'inspectors de l'agència tributària ha oblidat totes les entitats esportives per concentrar forces al voltant del que consideren un bastió de l'independentisme. La primera baixa va ser el president Rosell... Però han trobat altra vegada aliats ben pagats fora d'Espanya i no paren de caure pedregades des de les altes instàncies esportives, amb sancions per la Masia, per les estelades, per accions al camp...
Ja fa dies que tenim assetjat el president Mas i membres del seu govern per les forces de la fiscalia espanyola. No n'hi ha pas prou. Ara la guàrdia civil assalta els locals de CDC per buscar proves de suposats delictes en el finançament, unes quantes baixes en forma de presoners de guerra. I les sirenes continuen sonant.
Que no passa res? Bombes sense parar. Avui he rebut un paper d'hisenda. Deu ser la felicitació per les Fires, he pensat. Però no. Han decidit que fa no sé quants anys –els justos per ser-hi a temps– no vaig afinar prou amb la declaració de renda. Amablement, em deixen pagar dos mil euros de més. No és que el paper ho digui clar, però he entès que les bombes que ens envien són cares. Algú les ha de pagar.
Sí, ja podeu ben riure. El bombardeig no s'atura. Els avions van passant, com quan jo vaig néixer, i deixen la seva càrrega indiscriminadament sobre els nostres caps.
Ah, i a més ens les fan pagar. A veure si ens trobarem tots a Adri.

Continua llegint »

19 d’octubre de 2015

Fer volar coloms des d'Ullastret

Si us he de dir la veritat, a mi em feia il·lusió. Havia visitat el poblat ibèric d'Ullastret coincidint amb una de les ocasions que el llac era ple a causa de les pluges persistents que el Daró havia conduït fins allà potser per fer-nos entendre la realitat de les coses. Amb les ruïnes emmirallant-se a l'aigua, era fàcil d'imaginar la possibilitat que la gran capital ibèrica d'Indigècia potser havia tingut sortida al mar. I, posats a fer volar la imaginació, es podria creure, ves perquè no, que el nom d'Ullastret fes referència a un pas difícil que calgués navegar entre el mar i el llac. Fer volar coloms, ja ho veieu, i poca cosa més.

Un grau és un port. De manera que ja tenim, si més no de nom, un port a Pals
Fa unes setmanes vaig visitar Pals. Es fa difícil des del Padró imaginar un port que fos la base de les caravel·les del Colom català que fa dies que cueja pels cenacles erudits, amb pros i contres esgrimits amb passió. De Pals al mar hi ha una tirada. Però certament una tirada plana, que s'ha vestit de conreus d'arròs o de verdes pistes de golf. Sempre ha estat així aquell paisatge? Segur que no. Però com ha canviat? Fa de mal saber. Ara, deixeu que us expliqui la meva sorpresa ingènua quan ben aviat, circulant cap a mar, m'adono que la platja de Pals té el nom de platja del Grau. Ep! El grau és el port. Ho hauríeu de saber i segur que ho sabeu. Per si queda algun dubte penseu en el Grau de València, el Grau de Castelló i tants d'altres. Un grau és un port. De manera que ja tenim, si més no de nom, un port a Pals.
Tornem a Ullastret. Miro el mapa i inundo amb la ment els arrossars i les planes de Pals i veig que del grau fins a la llacuna hi ha una distància relativament curta. Estem parlant d'una zona d'aiguamolls, que el Ter ha anat modelant des que –per raons polítiques que ara seria de mal explicar– li fou obligada la desembocadura al sud del Montgrí, o des d'abans. De manera que torno a pensar en un poblat ibèric de 6.000 ànimes, capital d'un extens territori, que aplega a les seves sitges el gra de molts tributs, i que comercia per mar amb una àmplia zona de la Mediterrània oriental. Que el pas era estret? Només cal utilitzar petites embarcacions des del port fins al llac. Encara fer volar coloms.

Però sento un reportatge en el que el director del museu, Gabriel Prado, reconeix
que han estudiat amb col·legues alemanys el tema i que han arribat a la conclusió que és molt probable aquell accés marítim des del llac d'Ullastret fa 2500 anys. Abans que els romans vinguessin i canviessin el curs de la història.

I abans que els sediments del Ter fessin recular la costa i amaguessin alguna pàgina del nostre passat. Fins i tot la del Colom, que potser va volar des d'aquestes costes cap a les noves terres, encara que aquesta hipòtesi requi tant a tanta gent.

Continua llegint »

12 d’octubre de 2015

Festa, per si de cas


No. Li dic que no. Quan parlen del Día de la Raza no estan pas parlant de la raça aragonesa, encara que sigui la festa del Pilar i el Pilar sigui a Saragossa. Entesos?
—Doncs de què parlen?
—Perdoni, jo diria que, d'un temps ençà, ja li han canviat el nom. Ara en diuen, si no vaig errat, Día de la Hispanidad. És a dir, que, si de cas, estaven parlant de la raça hispànica. Si hi hagués races –cosa que els científics han posat en dubte de fa temps– hi hauria una raça hispànica, com hi ha una raça blanca i una raça negra.
—Deixi, deixi, no sigui incorrecte políticament.
—Ho veu? Res de races. La hispanitat és una qualitat –genètica?, política?, geogràfica?, filosòfica?, històrica?– que té la gent que en algun moment ha tingut alguna cosa a veure amb l'autoritat dominant a la península Ibèrica.
Dic jo, per dir alguna cosa.
—A veure si ho entenc. Si algú prové d'una família que ha donat grans i nobles noms a la història d'aquesta terra és hispànic. Cisneros, pensant en el cardenal; Olivares, pensant en el comte duc; Díaz de Vivar, pensant en el Cid... Abderraman, pensant en el califa de Còrdova...
—Ep, cagada! No, no. Ens estem descuidant del més
important: cal, a més a més, que sigui un nom ben cristià.
I encara una altra cosa imprescindible: ha d'enraonar castellà. Tots els indis sud-americans, purs o de sang barrejada, són hispànics si han après alguna forma de llengua castellana. I els filipins, pel sol fet que algun avantpassat
la parlés.
—Ens estem fent un embolic. Els belgues i holandesos, que van tenir l'honor històric de pertànyer a la corona espanyola, no són hispànics?
—No. Ells són protestants. Prou volia el rei fer-los canviar d'idea i convertir-los
en hispànics. Però les coses van anar com van anar. Ells s'ho perden.
—Els deu saber greu... Però ho poden resoldre ara mateix. Només cal que es facin guàrdies civils. Immediatament tindran tots els drets d'hispanitat i el patronatge del Pilar.
—Ja veig que està de broma.
—Perdoni. No me n'he sabut estar. Però, bromes a part, pensi que deu haver-hi algun motiu per triar com a patrona una verge tan aragonesa. Faci memòria: la bandera era l'aragonesa; la patrona, aragonesa... Es veu clar l'intent
del nacionalisme espanyol més ranci d'apropiar-se símbols aragonesos.
—De tota manera jo avui faré festa. Tot això que tinc.

Continua llegint »

10 d’octubre de 2015

Un editorial de combate. De Ramón Cortarelo.

Por fin los genios de la Meseta se dan cuenta de la crisis del Estado español. Confiaban en la nulidad residente en La Moncloa para soslayar la "cuestión catalana" sin mostrar el pelo de la dehesa. Y descubrieron que la nulidad ha hecho lo que cabía esperar de él: nada. Y eso con suerte porque donde ha hecho o dicho algo ha sido para empeorarlo todo.

Y ahora la cuestión revela su imponente naturaleza de crisis constitucional, se quiera o no.

En el pasado, cuando el nacionalismo español, sempiternamente dominante, se veía en peligro recurría el expeditivo método de bombardear Barcelona para mostrar a los catalanes su fraterno afecto. Entre bromas y veras todavía hace poco recordaba esta práctica uno de los padres de la Constitución, lamentablemente fallecido. Pero es poco realista. Ni en sueños cabe pensar en una agresión militar del tipo que sea contra Cataluña. Europa no lo permitiría.

No se pueden emplear las armas. Pero se empleará todo lo demás. En primer lugar, los jueces y el conjunto del ordenamiento jurídico con una plétora de recursos, prohibiciones, suspensiones, pleitos querellas, todo lo que pueda ahogar la administración catalana. Y, por supuesto, los medios de comunicación. ¿No acaban de hacer besar o jurar la bandera al personal de TVE? Como cuando los soldados van a entrar en combate. Un editorial de El País equivale a un bombardeo ideológico, político, moral. El de hoy, Mas pende de un hilo, es una pieza ciegamente partidista y una muestra de la falsedad y los embustes con que los medios españoles contribuyen a la manipulación y el engaño de sus lectores. No tiene desperdicio. Un editorial es una pieza de opinión. Pero hasta en los editoriales ha de respetarse la regla de oro de que las opiniones son libres, pero los hechos son sagrados y no es el caso. El editorial tiene tres facetas muy lamentables: 1) falsea los hechos; 2) su opinión es libre, pero muy injusta; 3) contribuye a la campaña del miedo y a legitimar un gobierno cuya incompetencia y corrupción ha llevado al país a este desastre.

1. Falsea los hechos. Sostiene El País que Mas ha perdido el plebiscito del 27 de septiembre. Ese plebiscito que el nacionalismo español, incluido El País, negó hasta el 26 de ese mes. Y, por tanto, ha perdido en el fondo las elecciones mismas. Debacle del 27 de septiembre, dice, porque, cuando quieren meter miedo, los españoles hablan gabacho. Y, por si quedara algún incrédulo diciendo que el independentismo en realidad ha ganado las elecciones y el referéndum, El País sostiene que "la prensa internacional de calidad y las cancillerías" han dictaminado lo contrario. Es justo al revés. La prensa internacional dio por ganador al independentismo. El truco radica en ese "de calidad". Si les muestras Il Corriere della Sera, por ejemplo, hablando de victoria independentista te dirán que no es "de calidad". Y lo de las cancillerías es tan chistoso que debe de habérsele ocurrido a Margallo. En todo caso ¿no eran unas elecciones autonómicas normales? ¿Por qué acudir a los medios extranjeros para difundir una trola más? Porque nadie da crédito a las trolas de la prensa española. Ni ellos.

2. Opinión injustaEl País tiene ojeriza a Mas. Es una muestra de la actitud cada vez más reaccionaria y retrógrada del medio, pues cree que cabe ignorar y reprimir o suprimir un amplio movimiento social espontáneo y mantenido por la voluntad de la gente a base de descabezarlo. Realmente muy típico de quien no cree que la gente tenga autonomía de juicio y exprese civilizadamente sus preferencias, de quien no entiende la democracia ni de lejos, de quien piensa que todo lo que se mueve es obra de un caudillo. Como el mismo Mas dice, lo han investigado hasta la pata de Adán... y no han podido sacarle nada. Así que van por él en otro terreno: el del desprestigio personal, su ridiculización y el juicio injustamente negativo sobre sus motivaciones. Habla El País de que el M.H. va de semitapado en cuarto lugar en la lista. La expresión lleva mala uva y trata de vincular a Mas con la tradición corrupta del PRI mexicano del tapado. Y ¿qué habría dicho El Paíssi hubiera ido en primer lugar de la lista? Jefatura, movimiento, nazismo, populismo, personalismo, etc. Hicieron bien los indepes poniéndolo en cuarto lugar, así los otros no saben qué decir. Y claro lo dejan.

Continua llegint »

5 d’octubre de 2015

Banderes al vent de tramuntana


Vigilen, és clar que vigilen. És la seva feina. Que què vigilen? No li sabria dir, però pot estar segur que els guàrdia civils que ressegueixen la costa catalana tenen alguna missió. Per exemple: evitar que els extracomunitaris  desesperats que venen de països llunyans desembarquin impunement. O no?
  - Potser sí que té raó. Però no he pas sentit dir que hagin impedit en els últims anys cap desembarcament. Vostè n’ha sabut alguna cosa?
  - No. Jo tampoc. Però no és només el tràfic de persones. Hi ha el contraban. El tabac, les drogues, jo què sé. Sempre hi ha gent que fa negoci saltant-se  les fronteres i els drets de duana.
  - No li diré pas que no.  Però és que no tenim duanes des de fa una colla d’anys.
  - Perdoni, tota la ratlla de la costa és una frontera. Es pot entrar de tot si es té els mitjans necessaris. Ells ho han d’impedir. Vigilen.
  - Digui-m’ho a mi. Aquest dia, pels volta de la Diada, els civils van detectar una embarcació amarrada al port de Colera que duia il·legalment una estelada penjada al pal.
  - No foti!! Una estelada? Això sí que és un delicte perseguible. I Més en una zona geogràfica tan perillosa.
  - Perillosa?
  - . Que no sap com bufa la tramuntana? Una bandera penjada al nord de la Costa Brava pot onejar de forma escandalosa hores i hores.
  - Doncs deu ser per això que per les mateixes dates les forces de l’ordre estatals van detectar i controlar, només als ports de Llançà, Colera i Portbou,, una dotzena d’embarcacions engalanades amb senyeres estelades.
  - I com han reaccionat?
 - Com havien de reaccionar: aplicant la legislació vigent. I quatre-cents euros de sanció als propietaris respectius.  Cal escarmentar els infractors de la llei.
  - És que la llei prohibeix penjar una estelada al màstil dels vaixells? O a la popa?
 - Jo diria que no és aquest  el problema. La llei obliga els vaixells espanyols a tenir una bandera espanyola. Si no en duen cap de penjada, no passa res si la tenen per posar. Ara, no en poden pas penjar-ne una altra si no hi ha l’oficial. La sanció ve per aquí.
  - Llavors vostè tenia raó: els guàrdia civils de la costa catalana vigilen. No tinc gaire clar si la seva vigilància és útil, si aporten seguretat, si impedeixen  tràfics il·legals, si ajuden els navegants... Tot això no ho sé. El que ja tinc clar és que escarmenten els mariners massa arriats que no arrien les estelades.
  - Pensi que per aquells verals hi va haver un petit terratrèmol fa pocs dies. Imagini el que podria haver passat si no haguessin retirat les estelades dels ports.
  - És ben clar: amb uns serveis de vigilància tan notables s’ha evitat posar el país en greus perills.
  - I han aplegat uns cinc mil euros, que sempre venen bé.

Continua llegint »

28 de setembre de 2015

És l’hora de la feina

Sí, tots estem mirant els formatges dels resultats electorals, amb els colors de cada partit, fent les sumes i les restes. Però, sigui quin sigui el color predominant, cal recordar que la feina de veritat encara està per fer. I que l’hem de fer tots plegats, com el que som, un sol poble.
Que quina és la feina? Sembla mentida que m’ho pregunteu. Cal començar a negociar, des d’ara mateix, des d’ahir si es pogués. Hem de sumar totes les forces per negociar amb tothom el nostre futur d’acord amb els resultats. I d’acord amb tot allò que ja no és discutible. Som una nació, tenim dret a decidir com ens volem organitzar, amb qui volem pactar i què volem pactar.
Hem demostrat que el nostre futur ens interessa, i molt, a tots, amb una participació extraordinària en unes eleccions que no podien ser el que volien ser però que tampoc eren el que volien que fossin. El dibuix del formatge que tenim al davant és el nostre retrat, la nostra imatge explicada en xifres. És cert que té moltes lectures possibles, algunes interessades. Però n’hi ha una d’indiscutible: som un poble divers, plural, en què tenen cabuda múltiples maneres d’imaginar el futur. Però estem disposats a dialogar, a raonar, a discutir i a lluitar perquè aquesta diversitat pugui continuar convivint pacíficament i raonablement per assegurar un futur esperançador als nostres fills.
El que tu vas votar ahir diumenge, amic lector, ja no té importància. El que vaig votar jo, tampoc. Aportàrem la nostra pinzellada particular al gran quadre que representa la nostra realitat col·lectiva. Nostra, de tots. Ara és l’hora de defensar-la. Som com som, i no com voldrien que fóssim. Sobretot, som lliures per continuar creant-nos a nosaltres mateixos.
Catalunya s’ha forjat sempre així al llarg de la història. Som un país de pas, gresol d’identitats i de cultures. Les diferències ens uneixen i ens enriqueixen. Afrontem les dificultats i les tempestes amb el cor fort i l’esperança tossuda davant les incerteses i els problemes.
Mireu el formatge d’aquest matí. La nostra cara que es mostra nítidament al món. No podem permetre que ens la desfigurin interessos externs amagats darrere proclames suades i promeses imperials. Ens en podem sentir orgullosos. Som com ens ha fet el transcurs de la història, a patacades massa sovint, amb cops de sort algunes vegades, sempre amb l’esforç decidit del poble –un poble que mai ha estat igual, mai ha sigut el mateix, com el riu que passa cap al mar, amb aigua nova cada dia– construït a poc a poc sobre milions de voluntats individuals de millora, de creixement, de superació.
Som i serem un país d’oportunitats. Tenim l’oportunitat de ser un país consolidat i fort. Només depèn de nosaltres. Depèn de tu, de mi, dels que han votat com tu o com jo, i dels que han votat colors diferents. I dels que no han votat. No patiu. Votaran en la convocatòria vinent.

Continua llegint »

21 de setembre de 2015

Abans del recompte definitiu

Si li he de dir la veritat espero  que tinguem un resultat prou clar, que puguem fer números fàcils després de les eleccions del 27. Sumar i restar.  Ens han portat  fins aquí, fins a unes eleccions plebiscitàries, que és una mena d’invent  legal per saber què carai pensem els catalans sobre la futura relació amb Espanya, malgrat no poder convocar el referèndum que caldria.
-                  -  Això rai! Només ha de sumar els sís i els nos.
-                  -  Entesos, amic. Però com que ningú haurà pogut votar ni sí ni no, la cosa es complica. S’hauran de sumar  vots de candidatures diverses.  Alguna de prou ambigua...
-                 -  Jo, com gairebé tothom, ho tinc clar: sumem el Junts pel sí  i la Cup per una banda i els altres per l’altra. La majoria guanya.
-            -  D’acord, en principi. Però, la majoria de vots, com demanen alguns, o d’escons, com diuen els altres?  I encara, em vol dir per quins set sous hem de comptar les paperetes del Catalunya sí que es pot com si fossin nos? 
-              - Deixi-m’ho pensar.  En un referèndum es compten els vots; en unes eleccions, els escons.  Si jugues a la brisca no et poden demanar que facis el recompte de punts com a la butifarra, dic jo. Però si es dona el cas que es guanya – o es perd - de les dues maneres, tot estaria més clar.
-                 -  Estigui segur que els contraris al Procés voldran comptar vots.  On posa els de Podem...?
-            -   Pel que fa als vots dels de Podem (i també els d’Unió i PSC), com que demanen un referèndum legal i pactat que de moment no es pot fer, els hauríem de considerar  abstencions.  Voten uns partits que s’abstenen de decidir fins que es donin les circumstàncies ideals.
-                  - Si, home!
-                -  Ho veig clar: només es poden sumar com a nos els vots del PP i de Ciutadans. Ep! Si  és que fem unes eleccions plebiscitàries. Ja li dic: comptar els que volen un referèndum legal i acordat com a vots negatius seria tan erroni com comptar-los com a positius.  No sabem què votarien si haguessin de triar entre el sí i el no.
-                   - Vostè m’ho està posant molt difícil.
-                - Gens. Com que formalment són unes eleccions, el que valen són els escons que treu cada partit, i els diputats decidiran el que han de fer. Aquestes són les regles del joc que ens han deixar jugar. 
-                -  A Madrid estan espantats: han fet que tothom ens avisi que ens faran fora d’Europa. Què en pensa?
-          - El més lògic: Europa vol tranquil·litat. Si no ens movem, contents. Si ens movem tenen un problema: qui pagarà el deute d’Espanya?  Ells, primer de tot, volen cobrar. Una Espanya minimitzada farà fallida. Són faves comptades. De manera que des de totes les instàncies es buscarà la manera d’aconseguir o bé que ens quedem (amb un nou acord) o que assumim una part del deute espanyol.  De les dues maneres ens mantenim a la U. E. Els interessa a ells, els espanyols els primers.


Continua llegint »

16 de setembre de 2015

Un article que no s'ha perdut

A començaments del 2006, la Diputació de Girona va editar un llibre de la col·lecció Josep Pla dedicat a Josep Fontbernat. Era un llibre coral, amb molta aportació de l'Emili Casademont però també de Carles Fontserè, Víctor Gay, Joan Gay i pròleg de Montserrat Vayreda. A mi m'encarregaren l'epíleg, que vaig escriure amb molt de gust. El llibre es va editar i en tinc un exemplar a les mans. Però no es va distribuir. Sembla que el meu text no havia agradat a la  filla de l'homenatjat, la Marylou. Un paper d'en Dani Vivern va substituir els meus records en l'edició que finalment va sortir al carrer. Jo escrivia això:

                       



 El retorn de Josep Fontbernat


De fet, tot va començar amb un malentès. M’explico.
Em va venir a veure al Punt Diari un xicot d’Anglès a qui no coneixia. Es deia – he sabut que és mort de fa anys – Joaquim Moreno, Quimet. No sé si va demanar per mi perquè era el director o perquè em llegia la columna diària Punt i seguit. Tant li fa. Em va dir que era del PSC, que li agradava el diari que estàvem fent i que ens podia ajudar. Havia localitzat, a Perpinyà, unes fotografies de l’enterrament del poeta Antonio Machado, inèdites, úniques, sensacionals. Podíem ser es primers de publicar-les si convencíem les filles de Josep Fontbernat que ens les cedissin. Bé, que ens les venguessin.
Val a dir que, llavors, el nom d’en Fontbernat em deia poca cosa. Formava part, això sí, d’un llunyà panorama d’estels del firmament català d’una època anorreada per la  guerra. Però prou difuminat per l’amnèsia col·lectiva imposada pel franquisme. Probablement, no hauria estat capaç de situar el nom més enllà del núvol gris i tèrbol de la tempesta bèl·lica.
Ara, Machado sí que tenia cara i ulls. Formava part del cos cultural que, per ser castellà, s’impartia als instituts, malgrat les seves idees. De manera que em vaig apuntar a la idea de recuperar aquelles fotos. No és pas que anéssim gens grassos, llavors, al Punt. Ben al contrari, passàvem uns dels moments més difícils, fins al punt que havíem de mirar la pesseta cada dia. Però em va semblar que, a més de l’èxit de publicar-les, aquelles fotos es podien negociar i vendre a alguna agència. Si tot anava com em prometia en Moreno, les fotos ens podien sortir barates si sabíem trobar la manera de posar-les al mercat a bon preu i afavorir així aquelles germanes que no coneixia.
Vam concertar una entrevista i, carretera amunt, cap a Perpinyà. Anàvem en el meu cotxe. Pel camí, ves per on, parlàvem ben poc de les fotografies o de Machado. Vam parlar sobretot dels Fontbernat. En Moreno, que havia fer certa amistat amb les filles, em va explicar que passaven un mal moment des de la mort del pare. Que la Josette  estava impedida, que la Marylou era mare soltera, amb un noi adolescent. Segons el parer del meu acompanyant, la situació econòmica angoixant que patien havia impulsat la Marylou – impedida de treballar a causa de la dependència absoluta de la seva germana – a buscar un fill que li donés dret als ajuts familiars francesos. Ves a saber si tenia raó. En tot cas, vaig conèixer el noi, que era la nineta dels ulls de mare i tieta.
La casa de les germanes Fontbernat era una planta baixa en un carrer humil que crec recordar pròxim a l’estació,  la gare, el centre de l’univers dalinià. Formaven una família admirable, animosa i orgullosa del seu pare, del que parlaven i que celebraven sempre que en tenien ocasió. Després de les presentacions, vam entrar a parlar de les fotografies. Era una col·lecció de força qualitat, que oferia ben diverses perspectives d’un enterrament. S’hi veia molta gent, però no hi vam saber reconèixer cap cara. Era un enterrament important, això sí. Calia, abans de res, que algú més entès identifiqués els personatges que acompanyaven el dol. Ho faríem, naturalment.
Es va parlar de preu. En Quim ja m’havia avançat que les germanes necessitaven els diners i que calia ajudar-les. Vam fer una oferta ajustada i la van acceptar. Vam parlar força estona intentant esbrinar si eren el que elles pensaven. Tenien alguns dubtes, certament. Calia fer certes consultes des del diari. El cas és que ens vam entendre. Potser m’equivoco però penso que en vam pagar  vint-i-cinc mil pessetes. De manera que vam enfilar la carretera cap a Girona amb les fotos a la butxaca.
En arribar, en Quim em va convèncer que les hi deixés un dia perquè ell coneixia un veterà d’Anglès que podia identificar algun dels personatges assistents al sepeli. Ho vam fer així. Però quan l’endemà me les va tornar em va confessar que n’havia fet còpies per si les germanes Fontbernat es desdeien del tracte. “Com que ja saben que n’hi ha més còpies...”, va dir. No sé pas què n’hauria fet d’aquelles còpies si el tractes s’hagués trencat.  Però el problema no va pas venir per aquest cantó. Al cap d’un parell de dies, la Marylou va trucar per aclarir les coses: s’ho havien rumiat bé i havien arribat a la conclusió que aquell enterrament no podia ser de cap manera el d’Antonio Machado. Segur que era d’un personatge important, però no pas de Machado. Potser de Pompeu Fabra o d’algun altre català de l’exili. El seu pare no hauria pas tingut les fotos si fos de Machado.
De manera que van tornar a fer el camí a Perpinyà, cua entre cames. Vam retornar les fotos i vam recuperar els diners. Sempre em va quedar el dubte: ¿sabien des del primer moment les germanes Fontbernat que les fotos no eren pas del l’enterrament de Machado? Ho sabia en Quim Moreno? No seria gens difícil de creure que, en una conversa dels tres sortís la possibilitat que tinguessin a les mans el reportatge que deien, que valoressin el seu interès històric, i que en Quin les animés a vèncer els seus dubtes raonables i decidissin publicar-les. Si fos així, s’entendria fàcilment que després, soles, en parlessin i s’adonessin que la versió tenia poques possibilitats de ser certa i que ben aviat tothom s’adonaria del que podia ser un frau. De manera que va decidir desfer el malentès. En cap moment vaig creure que ens volguessin fer passar gat per llebre. De fet, l’interès de les dues germanes estava centrat en tot moment en reivindicar la figura del seu pare, injustament oblidat per un país que tornava a entrar en la normalitat després de tants anys de dictadura. Aquelles dones es feien estimar. Això explica potser l’excés de cel d’en Quim per ajudar-les.
De les converses amb les dues germanes – altrament amables i honestes, senzilles i franques – en va sortir una certa amistat i una sintonia humana important. La vaig reflectir en alguns texts a la meva columna diària, sense pretensions erudites. I com que em feren saber que el gran Josep Fontbernat, el seu pare, estava enterrat a Andorra, en una tomba oblidada, sense ni tan sols una làpida que recordés el seu nom, se’m va acudir que calia fer-hi alguna cosa. Llavors ja havia situat el nom Fontbernat en el meu mapa cultural. Què podia fer? Què podíem fer els gironins per reconciliar-nos amb la nostra pròpia història? Si més no, posar la làpida sobre la tomba andorrana del que podia haver estat president de la Generalitat per mèrits ben contrastats. I vaig demanar als lectors que em fessin costat. Havia de ser un petit homenatge al gran home que va ser, però també una mena d’acte de desgreuge per a les seves filles.
Per sort, les coses van anar bé. A la resposta popular, generosa, s’hi va sumar ben aviat l’ajuntament d’anglès. I en lloc de la simple làpida es va decidir el trasllat de les restes al cementiri del poble on va créixer. I allà és encara.
Lamentablement, les coses van sempre molt de pressa. Em diuen que el vell cementiri on hi ha la tomba de Josep Fontbernat, el cementiri vell d’Anglès, ha quedat mig oblidat després que s’inaugurés el nou. La tomba que visita la filla Marylou a Anglès, quan és al poble amb la seva família,  no està pas en les condicions que mereix el nom de Fontbernat i el que representa. Jo diria, un cop més, que cal fer-hi alguna cosa. I ara ho hauria de fer l’ajuntament d’Anglès, que ha sabut dedicar al l’Home dels Cent Homes una sala a l’hostal d’entitats que el consistori ha fet a Can Sendra.
Si en poden sortir de coses del malentès d’unes fotografies.

Pius Pujades


    

Continua llegint »