El
segle passat va ser el de la popularització de les màquines. Màquines aplicades
a la vida de la gent del carrer. Màquines a peu pla. La màquina d’escriure, la
màquina de cosir, la màquina de segar, la màquina de batre, la màquina de
rentar, la màquina de fer botifarres, la maquineta d’afaitar, la maquineta de
fer punta al llapis... I jo recordo, a Adri, com els parroquians de Can Joan
venien amb la màquina, i la màquina era
la bicicleta. I l’encenedor era també la màquina.
Quan
les màquines es van anar imposant també la llengua es va mecanitzar, com heu
vist. Cada màquina era la màquina de...
Fins que algunes màquines prengueren nom. L’encenedor, l’afaitadora, la
segadora, la cossetxadora... Sí, he
dit cossetxadora expressament, perquè
quan va aparèixer aquesta màquina estàvem en ple franquisme i el català es
batia en retirada a tot arreu. De la màquina de segar i batre, la
recol·lectora, en deien cossetxadora.
Allò sí que era un bon invent!! Després de milers d’anys de segar a mà, fer les
garbes, fer els cavallons, traginar les garbes a l’era, batre amb els cavalls,
separar el gra de la palla, ensacar el gra i fer els pallers a cops de forca,
una recol·lectora entrava al camp daurat de cereal madur i en sortia amb les
saques plenes de gra i les bales de palla dormint al rostoll. Com un miracle.
Que
perquè us parlo ara de les màquines? Estic llegint el darrer premi Prudenci
Bertrana, El dia que vaig fer vuit anys,
d’Antoni Pladevall, presentat fa unes setmanes a la Casa de cultura de la mà
d’en Rafel Nadal. Una crònica minuciosa,
pulcre, estilitzada, precisa dels records que l’autor serva de la seva
infància, de finals dels seixanta, en una masia osonenca. Una infància que li
permet recrear una societat rural, aferrada al terrós, discreta, sovint gasiva,
penjada de la tradició popular, dels costums ancestrals, salvadora dels mots,
dels girs de la llengua, de les expressions més genuïnes, del nom de cada cosa.
El llibre és d’agrair. No dic que sigui una obra mestra, sublim, perquè no pretén
pas ser-ho. Pladevall torna a retre homenatge a la gent senzilla que ens salvaren
de la misèria absoluta de la postguerra, posant la mica de pa necessari a
l’abast de la població captiva del franquisme.
Ell
recorda l’entrada de les màquines modernes en aquell món de l’arada romana. Tot
comença amb una bàscula. Però acaba assegut al volant d’un tractor.
Parlant
de màquines, quan descriu la primera cossetxadora,
ves per on, la memòria li falla. El que descriu és, crec entendre, una màquina
de batre – que devia ser de la casa Batlle. Però com que no ens parla del coll
de girafa d’aquells monstres, que abocava la palla al cim de paller en
construcció, em quedo amb el dubte.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada