27 d’abril de 2015

Un bon llit per al rei


Sempre passa igual. Recordeu aquell rei que, desgraciat com era, buscava la camisa d'un home feliç (probablement per quedar-se-la)? Sí? I que quan els seus servents van trobar l'home, va resultar que no tenia camisa? Deu ser dura, la vida dels reis.
Mireu, no fa pas gaire, en un país remot del qual no recordo el nom, un rei tenia mala jeia. Havia provat llits de
tota mena i preu, matalassos de llana, de molles, de làtex i de diverses combinacions aleatòries, sense trobar la manera de poder descansar els seus ossos cansats quan la seva jornada laboral li permetia buscar el merescut descans. Un exèrcit de servidors discrets i meticulosos havien regirat tots els racons del vell regne i fins i tot dotzenes d'espies havien investigat palaus estrangers i gran hotels del món sencer, sense ser capaços de descobrir un llit que s'avingués a l'ossada del monarca. Aquella era una missió impossible.
Però llavors el rei del país remot va saber d'una petita ciutat que tenia un hostal que servia les menges més exquisides del món. La ciutat estava situada al límit del seu regne, però va decidir complaure's el païdor de la millor manera possible, potser per compensar els problemes irresolts del seu dormir reial. Al cap i a la fi, un bon tiberi sol produir somnolència, va pensar.
No era pas fàcil tenir taula parada a l'hostal triat. Reis i prínceps, senyors i poderosos es diputaven les taules d'aquell reconegut cuiner. Calien mesos i anys d'espera per tenir l'honor d'aquella taula. Però, és clar, el rei és el rei. Li van fer un amable forat a l'atapeït calendari. El rei va seure, va sopar, va fer el rotet i se'n va anar a dormir. Tenia habitació reservada en una fonda discreta de la petita ciutat. Déu meu! El sopar va ser extraordinari, com esperava. Però el llit ho va ser tant o més! Allò era el que havia estat buscat tota la vida, un matalàs que l'acollís com una mare.
No va dir res. Quan va tornar a la cort, encomanà als seus servidors que li busquessin discretament la marca del matalàs de la fonda. En volia un. Pagaria el que fos. Va maleir la tropa d'ineptes que tant deien haver suat buscant i que no havien sigut capaços de trobar una cosa tan evident i fàcil com el matalàs miraculós de la
fonda discreta de la petita ciutat del restaurant reconegut arreu.
Els servidors van córrer a preguntar. En aquell temps les coses ja tenien marca, de manera que només calia un nom i una adreça. “On heu comprat aquest matalàs?”, preguntaven a l'amo de la fonda. “De quina marca és?” “Perdoneu –va dir l'amo–, el vaig comprar en una fàbrica que els liquidava perquè havia fet fallida. La marca ja no existeix. De matalassos com aquest no en fa ningú. El que els feia es va arruïnar.” El país és com és.

Continua llegint »

20 d’abril de 2015

La fauna amiga de l'Onyar


Vaig veure, ja fa temps, com una gavina empaitava uns aneguets que nedaven en fila darrere la seva mare, Onyar enllà. I com l'últim de la fila era convertit en sucós esmorzar de l'àgil depredador. Va ser una casualitat, que en fos testimoni, però l'escena deu ser força habitual a la bucòlica postal que tenim estesa al mig de la ciutat. Per sort, quan els polls dels ànec són un xic crescuts, aprenen la manera d'esmunyir-se del perill.
Potser per això no em va sorprendre la petita història recent d'un ànec femella que va anar a raure al jardí d'una casa del Barri Vell –relativament vell, que parlo de la zona que queda entre el carrer Nou del Teatre i el del Portal Nou (ja veieu que els noms contradiuen la suposada antigor)–, hi va fer niu i hi van néixer una dotzena de pollets. Com que a la casa hi ha mainada, la niuada sobrevinguda es va convertir en un espectacle familiar que compartien amics i coneguts. Se'ls ha improvisat una bassa precària, amb una palangana vella. Al jardí, hi ha una escala que uneix dos nivells. Aquella escala va ser un camp d'entrenament important, on els petits aprengueren a saltar els obstacles que els impedien seguir la mare exigent. Els més maldestres van sortir-ne, sembla, un xic malparats (i, si la brama és certa, el més menut hi va deixar la pell).
El cas és que, uns dies més tard, demano notícies a l'amic que m'ha fet la primera crònica dels fets. Perquè, per una altra via, una font prou creïble, m'ha arribat que la família alada dispesera ha aixecat el vol, o més ben dit, ha marxat carrer enllà, en ordenada fila, cap al riu, on podran fer vida normal. No sé com han pogut saltar la paret que tanca el jardí, o si els han obert la porta. No en sé res. Per això pregunto.
“Sí –em diu l'amic informant–, van anar al riu. Sembla que un dels menuts va trobar la manera de passar per sota de la porta i va quedar al carrer, aïllat. Un problema per a la mare, és clar. Però la família d'acollida s'adonà de la situació i van obrir la porta. Com si ho esperés, la mare ànec es posà al davant de l'estol i sí, un darrere l'altre, carrer avall, cap a l'areny de l'Onyar.”
Em diuen que la cap de família de l'aviram ho tenia tan clar que ni va buscar un accés fàcil. Va anar directa al mur del riu i es va tirar a baix, sense manies. Naturalment, els polls, obedients, la van seguir. I sembla que algun en va sortir una mica escalabrat. Vés a saber. Potser serà una lliçó prou útil per a la vida d'ànec que tot just comença com a figurant de luxe del paisatge que els gironins oferim als qui ens visiten.
Quan passo pel riu, no sóc capaç de localitzar els ànecs de la història. Ara, de gavines sobrevolant l'aigua, en veig unes quantes.

Continua llegint »

15 d’abril de 2015

La nena, sant Jordi i el drac


1
He hagut de passar pel taller i sembla que ja començo a veure el camí recte al meu davant. Una caiguda absurda –totes ho deuen ser–, una intervenció quirúrgica que resulta insuficient i mesos de tenir un braç maldestre penjat de la bona voluntat del cabestrell. Paciència, diuen, després de la intervenció definitiva i tornar a començar a entrenar músculs, nervis i tendrums.
A la sala del fisioterapeuta, mostrari de gamats de tota mena en procés de recuperació, m'arriba la petita història de sant Jordi, que us he reservat sense permís de la protagonista. Us ho mereixeu tot.
Sembla que la nena té sis anys. No n'he retingut el nom, i em sap greu. El cas és que li han explicat ben oportunament la llegenda de sant Jordi en qualsevol de les versions que corren aquests dies per fer boca de la gran festa catalana del llibre i de la rosa. Ha sabut de la golafreria del drac, de la dolçor de la princesa, de la gallardia del cavaller per salvar-la. Tot li ha semblat prou bé, fora d'un detall, i ha demanat les explicacions oportunes.
“Mama –pregunta–, i abans d'agafar la princesa, què menjava el drac dolent?”
“Oh! És clar, nenes que no eren princeses.”
“Mama –vol saber–, i si sant Jordi era tan bo i tan valent, com és que no sortia a defensar totes aquelles nenes?”
Les rondalles i els contes tenen aquestes coses, que s'han d'anar adaptant als nous temps i, sobretot, als nous criteris socials i morals. La petita història del drac i el cavaller ens ve, molt probablement, des d'Egipte i els seus déus, fa milers d'anys, i prou ha sabut anar posant-se al dia per perviure en el pensament popular. O es va encartonar a l'època del romanticisme i espera l'enginy d'algun narrador que li faci un repàs de pintura moderna per salvar-la per molts anys més? Vés a saber.
La mare de la nena, que explicava la seva experiència, destacava la vivor de la filla i el seu esperit reivindicatiu, potser feminista. Jo diria que era més. La nena és més llesta del que creien els que l'havien sentit protestar. Demana una societat igualitària, justa, democràtica, lliure, solidària, fraternal. A la seva manera, és clar. En el món dels seus contes, que és el nostre. De moment, per a totes les nenes –ella inclosa– i ben aviat, també per als nens, que, si no vigilem, també seran cruspits per algun drac malèvol que potser ara mateix ja està preparant alguna retallada en el benestar de tots els ciutadans. En benefici propi, naturalment.

Continua llegint »

6 d’abril de 2015

La batalla del paper imprès

1
La guerra del paper és tan real com les altres. Ja diuen que, en les guerres, el primer que es mata és la veritat. Els diaris, les televisions i les ràdios es posen al servei dels poders propis, mirant de crear un estat d'opinió favorable entre els seus lectors. I, és clar, s'acusa l'enemic de manipular la informació, de mentir descaradament, d'explicar una història imaginària. Des d'aquest punt de vista, és evident que estem vivint una autèntica guerra: els mitjans espanyols en una banda i els catalans a l'altra. A la revista Capçalera, que edita el Col·legi de Periodistes de Catalunya, s'acaba de publicar un estudi en què es posa de manifest la diferència de criteri amb què és tractat el procés català en vuit diaris d'ampli abast, quatre de Madrid i quatre de Barcelona. El treball, signat per quatre professionals del portal Report.cat, impulsat pel mateix Col·legi (i a què podeu accedir des de casa), deixa clar, amb dades comprovables, el rol que ha assumit cada editora.
Espai dedicat al tema, tractament informatiu, ús de la fotografia, manipulació de xifres, selecció d'opinions, vocabulari dels titulars... Tot es comptabilitza després d'analitzar més de tres mil pàgines dels diaris ABC, La RazónEl País, El MundoAraLa VanguardiaEl Periódico i El Punt Avui. Ben aviat, us podreu sorprendre. Per l'ordre anterior, pàgines analitzades que han dedicat al procés: 233, 200, 133, 189, 499, 319, 269 i 685. No m'ho feu sumar, però diria que El Punt Avui ha dedicat al procés tantes o més pàgines que els quatre diaris de Madrid junts.
Però passem al posicionament. A El Punt Avui, el 89'9 % de les informacions són favorables al procés; un 5'7 %, neutrals; un 1%, a favor de la tercera via i un 3'3%, contràries. A l'Ara: a favor, 78'2%; neutrals, 14'2%; tercera via, 3'5% i contraries, 4'1%. La Vanguardia: 29'9%, neutrals; 48'5%, favorables; 6'8%, tercera via i 14'8%, contràries. El Periódico: 42'5%, neutrals; 31'3%, favorables; 4'7%, tercera via i 21'5%, contràries. Pel que fa als diaris de Madrid, tenim: ABC, 1'3%, favorables; 13%, neutrals; 2'1%, tercera via i 83'6%, contràries. La Razón: 2'4%, favorables; 9'8%, neurals; 1'5%, tercera via i 86'3%, a favor. El Mundo: 3'6%, favorables; 12'3%, neutrals; 2'8%, tercera via i 81'3%, contràries. El País: 10'9%, favorables; 41'1%, neutrals; 13'1%, tercera via i 10'9%, favorables. En podeu treure les conseqüències que vulgueu. A mi, el que més m'ha impactat i sorprès és el poc interès que desperta la tercera via.
Estem parlant de diaris de paper. Ara, sumeu-hi els digitals, la ràdio i, sobretot, la televisió. Recordeu que a TVE, que paguem tots, es fa un resum de les portades i els continguts de la premsa espanyola: sempre hi surten els quatre diaris madrilenys i mai els dos catalans que no tenen edició en castellà.

Continua llegint »

5 d’abril de 2015

Un article de Jaume Nolla recomenat

Antoni Rovira i Virgili a Debats sobre el catalanisme(1913): “L'ús del català a Catalunya és un cas de llibertat.” “A Catalunya ha d'emprar-se arreu la llengua catalana, perquè és la nostra, perquè és la que parlem, perquè és la dels nostres pensaments i la dels nostres sentiments.” Cal recórrer als nostres clàssics per mirar de redreçar algunes idees que darrerament imperen en alguns sectors de la política i del moviment independentista. Malgrat les bones intencions dels seus redactors, alguns dels articles d'aquesta nova Constitució Catalana han estat un nyap notable.
Els que fa anys que lluitem per aconseguir que el nostre país sigui un estat com qualsevol altre del món ens hem enfilat per les parets en llegir-la, com li ha passat al Sr. Joaquim Arenas, pare de la immersió lingüística, el qual, fa vuit dies a les pàgines de Presència, deixava anar aquest encertat argumentari: “L'única llengua oficial de la República Catalana ha de ser el català. Tota la resta és una traïció. Traïció a una història, a una cultura, a una ciència, a una gent que va morir pel català –en Carles Rahola, per exemple, entre molts altres–, a una gent que es va jugar la vida pel català, que van ser denunciats per fer classes en català, a un moviment que va des d'acabada la guerra fins a la restauració de la Generalitat de resistència a favor del català. I ara... per uns miserables vots insegurs volen carregar els neulers a la població castellana, que si no, no ens votaran. Home, gràcies! Per tant, si el català no ha de ser l'única llengua oficial a Catalunya amb mi que no hi comptin. Jo no votaré a favor de l'estat català.”
El sr. Arenas té tota la raó. Qui ha tingut la voluntat de destruir una llengua, no ha estat precisament el poble català. Però ara, per segons qui, hem de ser tan tolerants i tan bones persones que cal anar sempre amb el lliri a la mà, amb la finalitat que ens la tornin a fotre. I què passarà a l'hora de la veritat? Que la hiperprotecció a d'altres llengües, ens tornarà a deixar allà on som ara. Com si no hi hagués prou exemples històrics al respecte. Els que sempre tenen ganes de tocar l'arquet, Paco Caja i acòlits, per exemple, s'empararan en aquestes lleis i voldran crear el gueto que tant enyoren. Estem realment en un nivell lingüístic d'igualtat amb el castellà? Ni a les llibreries, ni als quioscos, ni als canals de televisió, ni al cinema, ni enlloc. Encara avui dia hi ha gent que després de viure 50 anys o més a Catalunya, ni parlen ni han fet mai cap esforç per entendre una sola paraula de català. El Sr. Arenas afirma amb lògica: “El castellà ha de tenir un estatus de llengua tutelada, que no perdi cap dret lingüístic.” Però el fet que sigui especialment protegida i que se'n potenciïn polítiques de manteniment als mitjans de comunicació, només obeeix ara a una qüestió de vots. Ho diuen els de Súmate: Quién puede ser catalán? Quien quiera serlo. Per tant, ser català és una qüestió de voluntat. Sense imposicions, cert, però amb el benentès que ser català implica un amor clar i sincer cap a la llengua catalana. Altrament, tot és comèdia a la plaça.
Tornem al mateix text d'en Rovira i Virgili: “Qui no l'entén, l'ha d'aprendre, com aprenen el francès els que van a viure a París, l'anglès els que van a viure a Londres i el castellà els que van a viure a Madrid. Encara que no fos per pròpia conveniència, per cortesia, haurien d'aprendre la llengua catalana els qui amb els catalans conviuen.” Dit això, és molt probable que tant des de sectors independentistes com de sectors espanyolistes se'm titlli d'integrista, de feixista o qualsevol animalada semblant, però mentrestant em preguntaré: tot l'esforç (i molt sovint econòmic) que he fet per a la meva llengua i el meu país, l'hauré fet endebades?

Continua llegint »