29 de maig de 2015

Políticament correcte

Els candidats i les candidates dels partits –i potser les partides– que es presenten a les eleccions es deuen creure que els electors, i sobretot les electores, són curtets, penso jo. Ja fa anys que s'han posat d'acord a distingir sempre entre mascles i femelles en totes les seves intervencions. Deuen haver arribat a la conclusió que acceptar la norma gramatical que estableix que el plural masculí inclou els dos sexes és una forma de masclisme. Potser tenen raó. O han comprovat que fer aquesta distinció de gènere reiterada els dóna vots entre les votants femenines. No sé pas si l'encerten. I tant me fa. Les orelles em xeriquen cada vegada que ho sento, però potser són els anys.
A l'inici d'aquesta campanya municipal vaig poder llegir un cartell d'Iniciativa Verds que havien penjat al pont de l'Alférez Huarte, davant de la plaça del mercat de Girona. Com que em va sorprendre, en vaig fer una fotografia. Va ser una sort, perquè al cap de pocs dies la pancarta havia desaparegut. No en sé les causes: potser se la va endur el vent, potser la junta electoral va considerar que el lloc no era idoni. No voldria pensar que va ser una autoritat acadèmica la que decidí que s'havia de treure. Que per què? Doncs perquè allò que en diem correcció política trepitjava la correcció gramatical. De retruc feia de mal entendre.
A veure: la pancarta deia “Lluitem junts/ i juntes?”, en dues línies. Per tant, es podia llegir que ells sí que lluiten, o han de lluitar, junts; però és dubtós que elles ho facin o ho hagin de fer. Això en el cas que el canvi de ratlla sigui a causa d'un punt i a part elidit. Si no hi havia punt i a part, l'interrogant final i el dubte abastaven a ells i a elles. No sabíem qui lluitava i qui no ho feia, i si ho feien junts o separats.
Perquè –i que em perdonin els amics d'Iniciativa i dels Verds que van junts– si l'interrogant no era l'expressió d'un dubte, cosa ben probable, el problema de comprensió tornava a ser complicat. Suposem que en lloc d'una pregunta era un crit, una instigació a lluitar. Bé. Llavors, ells han de lluitar junts i elles han de lluitar juntes. Però d'això se'n desprèn inevitablement que lluitaran separats. Si ells van junts i elles van juntes, han d'anar separats i separades per força.
Serà que els responsables polítics de la pancarta es van adonar de la incongruència i la van retirar per aquest motiu? El cas és que he vist a la televisió algun anunci que està redactat en termes similars. Políticament correcte. Gramaticalment absurd.

Continua llegint »

17 de maig de 2015

Desmemòria florida

Tota la merda al mig de la plaça: runa, escombraries, deixalles, brossa. Es tractava d’això, de fer entendre als perdedors que no eren pas un poble. Eren només un femer, un abocador, una mena de pou negre del món. Havien perdut. Els que no havien mort, els que no eren a la presó, els que no havien hagut de fugir, no eren pas innocents. Només la magnanimitat i la condescendència dels vencedors explicava que poguessin habitar encara el poblet mig derruït. I havien de treballar amb les seves mans culpables en la tasca d’abocar cada dia més porqueria a la que havia estat orgullosa plaça major, per merèixer el permís per reconstruir les seves cases.
Calladament, els vilatans capcots s’anaren organitzant per sobreviure, acceptant l’autoritat arbitrària dels invasors, encarnada  sovint en persones del mateix poble, com sol passar. Res d’extraordinari.
Però les coses es van allargar molts anys. I ben aviat, per algun atzar ben previsible, entre els fems de la plaça hi va anar a parar algun pinyol de cirera. I com que no li van faltar fems ni l’aigua de la pluja, nasqueren algunes petites plantes entre la runa i la porqueria. Aquelles brots verds inesperats haurien mort ben segur abans de créixer de no ser que alguns veïns se’ls feren seus i començaren a tenir-ne cura: en treien les herbes del voltant, les regaven, apartaven les pedres que els impedien desenvolupar-se, les femaren quan ja s’havien esgotat les deixalles de l’època més difícil, les aclariren si convenia. Primer ho feien discretament, per no molestar l’autoritat. Després van adonar-se que els mateixos que havien creat el femer a la plaça també miraven de tenir cura dels petits cirerers inesperats i se’ls miraven com si fossin seus. Al cap i a la fi, deien, la merda que contenia els pinyols l’havien abocada ells.
De manera que, entre tots, convertiren aquella plaça condemnada en un jardí que cada primavera floria i fruitava en benefici de tots, veïns i visitants – amb el temps, les cireres d’aquell poblet es feren famoses arreu. En parlaven viatgers en les seves cròniques,  les cantaven els trobadors que recorrien el país, pintors d’arreu venien a pintar la meravella d’aquella plaça enjardinada, modèlica per l’ordre de la plantació, la bellesa del seu jóc de colors, la fresca ombra que amorosia les tardes de passeig, l’alegria de la quitxalla enfilada a les branques abastant els fruits madurs, la retrobada harmonia dels edificis del vell poble reparat al voltant del jardí.

I un dia, ves per on, algú va pensar en fer un homenatge als “creadors” del jardí de la plaça. Santa innocència!!
Ara que Girona acaba de viure el seu anyal esclat de flors em ve a la memòria el vell conte del  poble vençut.

Continua llegint »

11 de maig de 2015

El nostre Killybegs

Killybegs és Irlanda. La miserable Irlanda de la fam, de l’opressió, de la ràbia, de l’odi, del sacrifici, de la lluita, de la fred, de la desesperació, de la sang, de l’alcohol, del fum de tabac, del patriotisme absolut, de la llengua que es fon entre els dits, de la religió dels vells creients i dels joves ateus, de la traïció. Killybegs és la violència: a casa i al carrer. A l’aire que es respira, a la pluja persistent, al vent.
Ara que ja ha passat Sant Jordi i ja heu comprat el llibre de compromís, perquè toca, per amistat, per regalar, per si un dia... ara uns recomano un llibre de debó, un text dels que marquen època, que cal haver llegit i potser rellegit per tenir alguna idea del que va ser la guerra d’alliberament irlandesa contra la dominació britànica. Retorn a Killybegs, de Sorj Chalandon, que he llegit en traducció del francès de Josep Alemany.
Chalandon, periodista d’origen tunisià ja havia estat guardonat amb el premi Albert Londres pels seus articles sobre el conflicte d’Irlanda del Nord. De manera que estava amarat del tema. No li conec obra anterior, que veig llarga i reconeguda, però diria que per servir-nos la història ha hagut de inventar-se un estil narratiu propi, original, directe, ric, contundent, potser esclatant, definitiu, clar. Sembla com si Sorj ens expliqués el que va passar assegut en un pub irlandès, potser amb la veu una mica exaltada per la cervesa enriquida amb dosis d’alcohol de més graduació. Se li entén tot: el que diu i el que no diu. Ell esdevé la història a través de la paraula.
Li pregunten a un dels protagonistes: tu ets anglès? I ell respon: no, al contrari.
He pensat avui en la novel·la de Chalandon tot sentint notícies de la campanya electoral, dels polítics d’aquí i dels politics d’allà. La xerrameca habitual, les frases fetes, la demagògia obligada, el recargolament de les idees per dir blanc sense deixar de dir negre. Els polítics que, tots, treballaran per Catalunya, pel nostre bé, pel futur del país, pels nosaltres i pels nostres fills. Gent d’aquí, de tota la vida; gent de fora; gent que no vindrà mai si no és de vacances; gent que cobra per dir el que diu; gent que no dirà mai el que pensa, si és que pensa alguna cosa... Tots fent el soroll just perquè no sentim el que hauríem d’escoltar: la veu del sentiment, del ventre, de les entranyes. La mica de veritat que tots duem al cor.
Abans de començar la seva història, Sorj Chalandon reprodueix una frase copiada d’un mur de Belfast. Per mi és una editorial per emmarcar, per gravar-la amb foc a la memòria. Perquè nosaltres fem una transició pacífica, cert, però lluitem durament contra un procés violent de molts anys. La frase és aquesta:
Quan la destral entra al bosc, els arbres diuen: mira, el mànec és dels nostres.
Entesos?



Continua llegint »

4 de maig de 2015

Estimar els nostres rius

                       
Saps què hauria de fer el Punt Diari? Netejar tota la llera del Ter. M’entens? Mobilitzar els ajuntaments, les associacions de veïns, les entitats culturals, les escoles, els minyons escoltes... Poble per poble, des de les fonts fins al mar. A poc a poc, setmana a setmana. Si el diari es posés al davant de l’empresa, en parlés cada dia, publiqués les fotos, aquesta gran feinada tan necessària es podria fer en uns mesos. Al diari li aniria prou bé, perquè la gent el seguiria i se’l faria seu  i el compraria,  i al país encara més, que tindria un riu net. Que te’n sembla?
Érem, si no m’erro, al 1980 o 81. Qui em feia la proposta era en Gibert, el de la sabateria del mateix nom al carrer Nou, més conegut llavors per la seva implicació decidida en els viatges de malats a Lurdes, amb la confraria dels Dolors de la processó de setmana santa i, probablement, amb els manaies. Un ciutadà amb idees i empenta. Tenia tanta raó!!  La idea era bona, factible, enraonada, adient. El Punt Diari, gairebé acabat de néixer, necessitava implicar-se, liderar, fer propostes, ser útil, convertir-se en necessari. Algun dia us en parlaré de què havia de ser el Punt Diari. Penseu que els seus amos eren els lectors, agrupats en una cooperativa. Serà un altra dia.
En tot cas, en aquell moment no ens hi varem veure amb cor. Ja en miràvem de fer de coses, però no donàvem per tant. Fer un diari cada dia, distribuir-lo, trobar-li anunciants i subscriptors... Ho vam deixar per més endavant.
Ara recordo la idea d’en Gibert perquè acabo de llegir dues notícies que es complementen: per una banda els veïns de Ripoll han treballat voluntàriament i amb ganes, per netejar la llera dels seus dos rius, el Ter i el Freser. Per una altra, en Lluís Roure, que sap trobar nous arguments cada dia per a demostrar la filigrana del seu art pictòric, ha dedicat una exposició al Claustre de Figueres, que repassa el viatge del riu dels rius gironins, el Fluvià, des del Grau d’Olot fins al golf de Roses. Acompanyen al pintor de Vilademat, els seus amics el també pintor Josep Estarriola i l’escripor Joan Carreras. Amb el material que els tres han sumat editen un llibre únic que té com a tema el riu i els seus paisatges.
No me’n puc estat de rememorar aquell vell projecte d’en Gibert. I adonar-me de com es podia haver enriquit la idea – si l’haguéssim pogut dur a terme – amb aportacions de persones de la qualitat de l’amic Roure, que ben segur no hauria dubtat ni un moment de posar els seus pinzells privilegiats al servei de la idea de netejar el Ter de dalt a baix, amb tots els pobles de bracet per fer possible l’empresa.
Crec en la voluntat de la gent. I sempre m’ha sabut greu no haver pogut assumir el projecte cívic de fa tants anys.


Continua llegint »