Desmemòria florida

Tota la merda al mig de la plaça: runa, escombraries, deixalles, brossa. Es tractava d’això, de fer entendre als perdedors que no eren pas un poble. Eren només un femer, un abocador, una mena de pou negre del món. Havien perdut. Els que no havien mort, els que no eren a la presó, els que no havien hagut de fugir, no eren pas innocents. Només la magnanimitat i la condescendència dels vencedors explicava que poguessin habitar encara el poblet mig derruït. I havien de treballar amb les seves mans culpables en la tasca d’abocar cada dia més porqueria a la que havia estat orgullosa plaça major, per merèixer el permís per reconstruir les seves cases.

Calladament, els vilatans capcots s’anaren organitzant per sobreviure, acceptant l’autoritat arbitrària dels invasors, encarnada  sovint en persones del mateix poble, com sol passar. Res d’extraordinari.

Però les coses es van allargar molts anys. I ben aviat, per algun atzar ben previsible, entre els fems de la plaça hi va anar a parar algun pinyol de cirera. I com que no li van faltar fems ni l’aigua de la pluja, nasqueren algunes petites plantes entre la runa i la porqueria. Aquelles brots verds inesperats haurien mort ben segur abans de créixer de no ser que alguns veïns se’ls feren seus i començaren a tenir-ne cura: en treien les herbes del voltant, les regaven, apartaven les pedres que els impedien desenvolupar-se, les femaren quan ja s’havien esgotat les deixalles de l’època més difícil, les aclariren si convenia. Primer ho feien discretament, per no molestar l’autoritat. Després van adonar-se que els mateixos que havien creat el femer a la plaça també miraven de tenir cura dels petits cirerers inesperats i se’ls miraven com si fossin seus. Al cap i a la fi, deien, la merda que contenia els pinyols l’havien abocada ells.

De manera que, entre tots, convertiren aquella plaça condemnada en un jardí que cada primavera floria i fruitava en benefici de tots, veïns i visitants – amb el temps, les cireres d’aquell poblet es feren famoses arreu. En parlaven viatgers en les seves cròniques,  les cantaven els trobadors que recorrien el país, pintors d’arreu venien a pintar la meravella d’aquella plaça enjardinada, modèlica per l’ordre de la plantació, la bellesa del seu jóc de colors, la fresca ombra que amorosia les tardes de passeig, l’alegria de la quitxalla enfilada a les branques abastant els fruits madurs, la retrobada harmonia dels edificis del vell poble reparat al voltant del jardí.

I un dia, ves per on, algú va pensar en fer un homenatge als “creadors” del jardí de la plaça. Santa innocència!!
Ara que Girona acaba de viure el seu anyal esclat de flors em ve a la memòria el vell conte del  poble vençut.

Torna a l'inici