29 de juny del 2015

Remoure la majoria silenciosa

Contra el catalanisme, la demagògia. Ara se n’han adonat. Havien oblidat la vella fórmula, que va interpretar tant eficaçment Alejandro Lerroux a les primeries del segle passat. Semblava tan infantil, tan gastada, de tan curta volada, que ni hi pensaven. A ells, els grans ideòlegs de la sagrada unitat d’Espanya, el que els feia trempar era creure que tenien a Catalunya un exèrcit latent de patriotes dorments, d’espanyols irreductibles, de nostàlgics de les velles misèries familiars, que es despertarien a toc de trompeta quan arribés l’hora. Ara, quan es veuen el sant Martí a la cantonada, s’adonen que no, que als seus soldats latents se’ls en fot si Catalunya es queda a Espanya o se’n va.
I han retrobat, potser sense voler, el model lerrouxista: populisme barat, promeses infinites, denúncies generalitzades - massa sovint justificades - foguerades anarquistes. Tot el que el ciutadà vol sentir, tot el que vol somniar. Casa per tothom, feina per tothom i per sempre, vacances pagades i ben pagades, salut per donar i per vendre, cultura a baix preu, universitat de parvulari, televisió a la carta, aparcament a peu de carrer. Ni impostos ni taxes ni tributs ni contribucions. La propietat dels altres és un robatori. Que paguin ells. Els de sempre: els rics, els poderosos, els polítics, els empresaris, els famosos de la pantalla, la casta... I els corruptes, tots a la presó, amb judici ràpid i havent tornat tots els diners. Els nostres diners, els de la jubilació anticipada, els de la baixa de llarga durada, els de l’acomiadament improcedent, els de l’atur i els dels cursos de formació. Xauxa.
Mireu si els ha estat fàcil mobilitzar les masses que callen davant el procés independentista. Només calia repartir caramels a la porta de les escoles. Ja ho sabien: els costaria perdre molt de poder als ajuntaments, a les diputacions, als governs autonòmics, potser perdran l’estat. De moment, però, el que cau de la mà dreta l’entoma la mà esquerra i tot queda a casa. Que es desfoguin, que ja tornaran a bordo.
Mentrestant, els indignats es mouen, ara sí, i l’onada es pot endur aigua avall els processos i les mobilitzacions, el futur. A grans mals, grans remeis. Potser al final no haurà passat res. Al cap i a la fi, si s’ha de podar algun arbre no serà pas el seu. Les crisis serveixen per aquestes coses. Crisi econòmica, més rics; crisi política, més poder als poderosos de sempre.
El 58, l’escriptor Vidal Cadellans - acabat de premiar amb el Nadal de novel·la per No era de los nuestros - confessava a un amic que no tenia cap esperança: Espanya passava d’uns anys en que qualsevol analfabet podia crear un ateneu cultural a uns altres en que manava un sargent condecorat.

Però qui recorda Vidal Cadellans?

Continua llegint »

21 de juny del 2015

Tres pinzellades sobre tres noms

Deixeu que us parli de pintors gironins. Són notícia perquè s’exposen les obres de dos vells amics: per una banda l’Enric Marquès, que perdérem massa aviat ja fa una colla d’anys, i del que ara en podem conèixer una extensa mostra antològica a la Casa Pastors, davant de la catedral, amb motiu del dipòsit acordat entre la família i l’ajuntament gironí; per una altra, a les Bernardes de Salt, en Lluís Bosch Martí, que torna a primer terme amb el seu Quixot dels anys setanta presidint una mostra de la pintura més actual del seu taller. Són artistes ben diferents, però que tenen, al meu entendre, moltes coses en comú. Sobretot són dos personatges rebels, inconformistes, amb remarcable càrrega ideològica. En Bosch Martí proclama als quatre vents en cada pinzellada el rebuig declarat al sistema, a l’ordre establert o imposat, als cànons comercials, avançat de sempre a l’inconformisme dels indignats que ara mateix han saltat al primer pla de l’escena social i política. No és estrany que el visitant de les exposicions d’en Bosch Martí acabi acompanyat de l’autor, que amplia de viva veu allò que la tela només suggereix. Diria, al cap de molts dies de conèixer-lo, que en Lluís té tantes coses a dir que no ni caben mai en el quadre.
En Marqués també tenia moltes coses a dir. Potser també massa. En la seva obra hi trobareu la denúncia, la revolta, la indignació. Algunes de les seves peces són cartells, pasquins, que ens criden a la lluita social. La seva estada a París, llarga i fructífera, li va donar una sòlida base ideològica marxista que procurava portar a la pintura, amb la tossuderia del deixeble més aplicat. De vegades amb troballes espectaculars, de vegades quedant-se en l’intent agosarat. Però a sota, al costat, per sobre, hi ha l’Enric Maqués que mira el paisatge de la seva Girona, de la seva Llagostera, els camps de conreu, les teulades amb la xemeneia acollidora, els carrers de la seva infantesa, els veïns xerrant a peu de carrer, la vida de cada dia, manyaga i entranyable, que destil·len poesia per tots costats. Rarament es troben aquests dos móns que l’Enric vivia intensament. Algunes vegades el cap i el cor corrien paral·lels, però massa sovint transitaven vies divergents.
Abans d’acabar, avui que parlem de pintors amics, deixeu que tingui un record amarg per la figura de l’Antoni Pitxot, que ens ha deixat. El vaig veure fa poc mesos, al seu Cadaqués, a la seva república independent del Sortell, amable, assenyat, tímid, servicial, treballador, com sempre. Probablement ja sabia que li quedava poc temps. L’aprofitava pintant i pintant, gastant en art totes les hores de llum dels seus dies. Era un home del renaixement, culte, discret, elegant. Per a molts, un amic.




Continua llegint »

15 de juny del 2015

El viacrucis de la renda

Se'n va anar al gestor de sempre, com una rutina anual, per fer això de la renda. Res, un tràmit. De fet, els d'Hisenda ja ho tenen tot. Una comprovació davant l'ordinador, deixar que el programa faci la feina i saber si aquest any pagarà 50 euros o n'hi tornaran 20, que és el que passa sempre.
Val a dir que la senyora s'ha jubilat aquest any. Ah, caram!! S'ha jubilat. Això canvia les coses.
Que ha cobrat més que l'any passat? No, més no. Diria que igual, o poca diferència. Jo no he pas notat canvis. Entesos.
Doncs miri, senyora, els amics d'Hisenda i el programa que fa els càlculs diuen que ha de pagar tres mil euros i escaig. Com diu? Que s'ha begut l'enteniment? S'ha equivocat algú. Les dades deuen ser errònies. Que no, que tot està bé, però...
La senyora s'enfada. No li agrada que li prenguin el pèl. Ni els diners, és clar. I comença un viacrucis de visites: a la Generalitat, que era on treballava abans, a classes passives, que són les que ara li paguen el sou cada mes, a casa d'un amic jubilat de temps, a Hisenda... Tothom s'adona de l'abús, sense saber explicar ben bé com pot explicar-se.
Bé, sí que li van trobant detalls: que si el pagador de quan treballava havia calculat la retenció només sobre els mesos que havia d'anar a la feina, que si els de les classes passives també... Però tanta diferència feia de mal entendre o explicar. O, potser, és que la senyora jubilada no tenia cap ganes d'acabar d'entendre que hauria de pagar el mig milió llarg de pessetes.
Com que no n'acabava de treure l'aigua clara i no apareixia l'error que ella encara creia evident, va tornar al gestor. Ara duia tots els papers fruit de les seves visites. Van repassar-los acuradament, xifra per xifra, amb paciència digna de millor causa. Tot anava quadrant. On era el problema?
Van treure la declaració de l'any passat. Havent cobrat pràcticament el mateix, li tornaven 6 euros. Acarats els dos documents, es va entendre el problema: els simpàtics funcionaris que li pagaven la jubilació, potser per animar una col·lega que passava “a millor vida”, no li feien cap retenció. De manera que podia creure que guanyava tant com quan treballava sense haver d'anar a la feina. Molt bé. Però ningú va avisar la senyora que quan arribés el moment ja l'estarien esperant per fer-li pagar tot de cop.
Es podia veure: l'any anterior li havien retingut del sou mensual més de 5.000 euros; aquest any només se n'hi havien quedat dos mil. Ja ho tenim. Tres mil de l'ala que pot pagar en dos còmodes terminis.
I si no els tinc?, pregunta la contribuent. Sempre pot demanar un crèdit. Ja veurà com algun banc serà tan amable de fer-li confiança.

Continua llegint »

8 de juny del 2015

Tot té solució: algunes idees

Sí, ja ho sé. Ho entenc perfectament. Si ara em poso a parlar dels xiulets del Camp Nou em dedicareu una sonora xiulada merescuda. Quan llegiu aquest paper, probablement el Barça ja tindrà el triplet, ja l'haureu celebrat i ja l'estareu paint. Els xiulets s'han esvaït en l'oblit. Quedaran com una anècdota més de la final de copa, guanyada i gairebé oblidada. I si hem perdut a Alemanya... Perdoneu, no ho vull ni imaginar.

Però entenc que els amics de Madrid, els creadors d'opinió de Madrid, els polítics de Madrid, les persones de seny de Madrid, tinguin encara el cor dolgut pel que consideren una ofensa als símbols comuns. Demanen encara un càstig exemplar, contundent, definitiu. No queda clar qui s'ha de castigar. Però això té poca importància. Els seguidors del Bilbao i els del Barça, els dos clubs, la federació, els mossos, els serveis de seguretat, qui sigui, ha de ser escarmentat. I, en tot, cas, si les lleis no ho permeten, cal canviar-les immediatament. Mai més una xiulada antipatriòtica.
Havien proposat suspendre el partit, fer-lo jugar a porta tancada, clausurar el camp, posar sancions econòmiques... Jo ho tinc clar. Tenen poques possibilitats de fer callar els xiuladors. Però en tenen. Primera, poden prohibir que els dos equips causants de l'escàndol puguin jugar cap més final. Com? No ho sé, però poden organitzar la copa del Rei dels clubs que no xiulen. Que perdrien diners? Què hi farem. També tenen la possibilitat de conxorxar-se amb els àrbitres i assegurar-se que els dos clubs reis de la copa siguin eliminats casualment en les edicions que vénen. Als grans mals, grans remeis. El fi justifica els mitjans en qüestions d'alta política. Discretament, és clar. Un mal dia el pot tenir tothom. Però ja veig que són solucions de mal aconsellar. Cal guardar les formes.
Finalment poden decidir-se per una solució legal. A Madrid els agraden les lleis. En fan i en desfan cada dia. És el seu camp de batalla, el seu hortet, la seva especialitat. En viuen, de fer lleis: ara per als uns, ara per als altres. De lleis a mida se n'han fet sempre. Com ho poden fer? Molt fàcil: es deixa de celebrar la copa del Rei i es passa a jugar la copa. D'aquesta manera ja no cal la presència reial ni calen himnes extraesportius. Ho veieu? S'ha acabat el problema.
Com diu? Que això seria reconèixer que els xiulaires han guanyat? I què? Que els patriotes espanyols no ho poden acceptar? Com ho sap? I si fessin un referèndum per decidir-ho? Triar entre la vergonya de la xiulada assegurada i la tranquil·litat d'una competició sense connotacions polítiques.
Que no els agraden els referèndums? N'estan segurs? Podrien fer una consulta per saber si volen fer un referèndum... És una idea

Continua llegint »

1 de juny del 2015

Roses i cireres de la discòrdia

Jo, amb armes i bagatges, al costat de Roser Castanyer Bach, que escriu al director per contradir un article de Manuel Cuyàs sobre els orígens mitològics de Girona Temps de Flors. De la secció femenina de la Falange Espanyola de les JONS, res de res. Una excusa i prou, fingiment, comèdia, sobretot astúcia. Ho diu clar i català: “Si no feies veure que eres dels que remenaven les cireres, no tenies cap possibilitat de moure't.” Exacte, dic jo. Per remenar les cireres calia fer veure que les remenaves. I la millor manera de fer-ho veure era remenar-les, és clar. El cercle perfecte.
Ara, deixeu-m'ho dir abans que no exploti: una joveneta gironina que es deia Roser de nom de pila, Castanyer de primer cognom i Bach (flors de Bach) de segon, estava predestinada a superar tots els obstacles per participar en un concurs de flors i fruits fa seixanta anys. Si s'havien de remenar cireres feixistes, se'n remenaven. O es feia veure que se'n remenaven.
Ja és coincidència que la senyora Rosa parli, precisament, de cireres. Fa quinze dies, en aquesta mateixa columna, em permetia escriure una mena de paràbola en què els pinyols de cirera tenien un paper protagonista. Els pinyols apareixien casualment entre la merda que abocaven a la plaça del poble per denigrar-lo. Ara ho entenc: segur que aquella merda ideològica simbòlica havia sortit dels femers dels remenadors de cireres. Em sembla raonable. Se les podien pagar.
He començat dient que em poso al costat de la senyora Rosa, que, per cert, no va pas rebatre el meu paper de la quinzena passada. No ho devia fer perquè no calia. Al cap i a la fi, no té importància que denunciés la complicitat dels promotors del concurs amb el feixisme, amb assassinats, amb la corrupció moral, amb les deportacions... El que és greu de veritat és que en Cuyàs digui que allò de les flors “va començar com una activitat carrinclona”. No fotem! L'amic es va passar. Carrinclona! On s'ha vist. Mai una flor serà carrinclona.
No sé si la primera mostra es va fer al claustre de Sant Pere de Galligants. Recordo una exposició de flors i fruits a la sala municipal de la Rambla. Però potser és més tardana. O anterior. Al diari Los Sitios del 9 de maig del 53 hi llegeixo: “[...] la Sección Femenina de FET y de las JONS, colaborando en los actos organizados por la Cámara Oficial Sindical Agraria en honor de San Isidro Labrador, celebra los siguientes festejos a través de su regiduría de la Hermandad de la Ciudad y el Campo: en la iglesia del grupo San Narciso, camaradas de la Sección Femenina y Juventudes efectuarán la ofrenda de flores y frutos al santo, celebrándose también un concurso de ramos en el que se entregarán varios premios”. Ja hi havia cireres?

Continua llegint »