Després de llegir el llibre de Manuel Ayllón sobre Ferran el Catòlic, em va quedar un dubte raonable: si queda prou clar que el descobriment de les Amèriques es va fer amb diners, iniciativa i suport de la corona d'Aragó, com és que el rei quan abandona Castella i es refugia als seus dominis deixa en mans castellanes el negoci de les Índies? Fa de mal entendre. Un home tan lúcid, tan calculador, tan espavilat. Què devia pensar?
Algun malintencionat pot dir ara: és ben clar que això només es pot entendre si oblidem d'una vegada per sempre l'absurda idea del Colom català, de la sortida des de Pals i de tanta invenció com s'ha publicat sense gaire fonament en els darrers anys. És el que vostè diu, que Ferran deixés les Índies per Castella només pot voler dir que eren de Castella des del primer dia. Potser tindria raó. Però potser no. Anem a pams.
Primer de tot, Ferran no renuncia pas a les Índies, que passaran, ell ja ho té clar, al seu nét. Que hi passin per un camí o per l'altre és poc important des del punt de vista familiar. En segon lloc, pensem: Amèrica era un bon negoci polític en aquell moment? Per a Castella, segur que sí, perquè havia acabat la conquesta peninsular, tenia una gran població per alimentar i necessitava noves terres. Per a la corona aragonesa, en canvi, hauria estat un problema greu: tots els territoris controlats pels comtes de Barcelona havien sofert greument les successives pestes. Arreu faltaven mans per conrear la terra i els terratinents feien mans i mànigues per assegurar-se mà d'obra. Obrir una porta de sortida tan gran en aquestes condicions hauria estat suïcida.
I encara, Ferran se'n tornava als seus dominis, es casava amb Germana de Foix, provava de crear una nova potència entre Castella i França. Si Castella no tenia cap més vàlvula per alleugerir el seu problema de sobrepoblació, seria difícil que no girés com sempre els seus ulls cap a Aragó. Una guerra constant amb Castella faria molt difícil consolidar el projecte polític del comte-rei. Resultava molt més barat políticament deixar en mans castellanes el regal –encara embolicat i de mal valorar– que quedar-se'l i haver-lo de defensar amb les dents cada dia.
Aquesta podria ser l'explicació. Algun dia els historiadors diran si les meves suposicions agosarades són encertades o són disbarats monumentals. Per si de cas fossin disbarats, demano disculpes i em permeto excusar les meves elucubracions per l'onada de calor que hem patit aquesta setmana. A veure si, al final, resultarà que és veritat això de l'escalfament global del planeta i tot el que se'n deriva. En tornarem a parlar quan canviïn les condicions climatològiques. Ho prometo.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada