18 d’agost del 2015

L'hora de dinar

Remenant per internet trobo casualment una prova d'exàmen de llengua catalana que es basa en un article meu de l'any 2008. Se'n diu ·L'hora de dinar. Ni me'n recordava. Narra una situació real, molt humana, que em devia afectar llavors. M'ha fet gràcia rellegir-lo. És per això que el reprodueixo per a vosaltres. No us hi poso les preguntes, que no són pas fàcils. A mi m'hauria costat força respondre-les. Cliqueu aquí per continuar




L'hora de dinar

 

   La nena és xinesa però es podria dir Núria o Montserrat. Va ser adoptada per una parella gironina quan ja tenien un fill encara menut. S’ho havien promès abans de casar-se, potser en conèixer els estralls que causava entre les nenes la política del fill únic que va decretar el govern xinès. Els pares naturals devien esperar un nen que els assegurés una vellesa plàcida. Mala sort. Va ser nena i va anar a raure en un hospici, abandonada. S’havia de fer fotre.  Però va tenir una mica de sort de cara i és aquí, tan catalana com tu i com jo, amb els seus ulls d’ametlla.
   Ara té quatre anys. S’estima els nous pares i el nou germà gran, i els avis i els tiets. Ha fet amics i s’ha educat com una ciutadana de  profit. Sap que no es parla amb la boca plena, que s’ha de dir gràcies quan li donen alguna cosa, que toca banyar-se abans d’anar a dormir. Va a la guarderia i té nous companys. Coneix totes les places de la ciutat que tenen gronxadors i és feliç quan escolta les aventures de  la Caputxeta Vermella o dels tres porquets i pateix per la integritat d’en Patufet quan el petit  heroi gosa amagar-se sota una col per aixoplugar-se. Segur que té un àngel de la guarda que vetlla per ella quan s’escapa uns instants de  la vigilància protectora dels  pares. Estudiarà i es farà gran, si tot va com ha d’anar, i serà una gironina preparada i conscient. Segur.
   Avui dina a casa dels avis. L’àvia l’apeixa repartint cullerades: una per al papa, una per a la mama, una per  al germanet, una per a l’avi, una per a la nina… Però la xiqueta té poca gana, avui. Romanceja amb la boca plena i està per tot  menys pel menjar. Aviat se’n cansa. No en vol més. Ara ja pensa a tornar a les joguines, en la nina que li ha comprat la mare…
   L’àvia ho prova tot.  Ha de  créixer, s’ha de fer gran. I busca arguments de  tota mena. Que si no menja es  posarà malalta, que no es pot  llençar el menjar, que…
   Finalment troba un argument de  pes: pensa en tants  nens com hi ha al món que no tenen res per menjar. L’àvia ha viscut la postguerra i sap de què parla. Ha vist a la televisió els infants desnodrits que s’inflen de panxa en terres llunyanes. Ha sentit centenars de vegades les xifres esgarrifoses dels menuts que  moren de gana arreu. Se’n sent culpable.
   Insisteix: els nens que es moren de gana. Els nens que no tenen res per menjar…
   Però la petita xinesa catalana veu la cullera que branda l’àvia com una amenaça al davant dels seus ulls i busca la paraula que l’alliberi del petit suplici que l’amoïna ara mateix. Ho ha sentit potser  a l’escola. Vés a saber. Ella diu  només:
   —  Que es fotin.
   Els  nens són cruels, ho hauríeu de  saber. Els arguments dels grans ja marcaran la seva vida,  algun dia. Avui  la nena no té gana.

Torna a l'inici

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada