A començaments del 2006, la Diputació de Girona va editar un llibre de la col·lecció
Josep Pla dedicat a Josep Fontbernat. Era un llibre coral, amb molta aportació de l'Emili Casademont però també de Carles Fontserè, Víctor Gay, Joan Gay i pròleg de Montserrat Vayreda. A mi m'encarregaren l'epíleg, que vaig escriure amb molt de gust. El llibre es va editar i en tinc un exemplar a les mans. Però no es va distribuir. Sembla que el meu text no havia agradat a la filla de l'homenatjat, la Marylou. Un paper d'en Dani Vivern va substituir els meus records en l'edició que finalment va sortir al carrer. Jo escrivia això:
El
retorn de Josep Fontbernat
De fet, tot va començar amb un malentès. M’explico.
Em va venir a veure al Punt Diari un xicot d’Anglès a qui
no coneixia. Es deia – he sabut que és mort de fa anys – Joaquim Moreno,
Quimet. No sé si va demanar per mi perquè era el director o perquè em llegia la
columna diària Punt i seguit. Tant li fa. Em va dir que era del PSC, que
li agradava el diari que estàvem fent i que ens podia ajudar. Havia localitzat,
a Perpinyà, unes fotografies de l’enterrament del poeta Antonio Machado,
inèdites, úniques, sensacionals. Podíem ser es primers de publicar-les si
convencíem les filles de Josep Fontbernat que ens les cedissin. Bé, que ens les
venguessin.
Val a dir que, llavors, el nom d’en Fontbernat em deia poca
cosa. Formava part, això sí, d’un llunyà panorama d’estels del firmament català
d’una època anorreada per la guerra.
Però prou difuminat per l’amnèsia col·lectiva imposada pel franquisme.
Probablement, no hauria estat capaç de situar el nom més enllà del núvol gris i
tèrbol de la tempesta bèl·lica.
Ara, Machado sí que tenia cara i ulls. Formava part del cos
cultural que, per ser castellà, s’impartia als instituts, malgrat les seves
idees. De manera que em vaig apuntar a la idea de recuperar aquelles fotos. No és
pas que anéssim gens grassos, llavors, al Punt. Ben al contrari, passàvem uns
dels moments més difícils, fins al punt que
havíem de mirar la pesseta cada dia. Però em va semblar que, a més de l’èxit de
publicar-les, aquelles fotos es podien negociar i vendre a alguna agència. Si
tot anava com em prometia en Moreno, les fotos ens podien sortir barates si
sabíem trobar la manera de posar-les al mercat a bon preu i afavorir així
aquelles germanes que no coneixia.
Vam concertar una entrevista i, carretera amunt, cap a
Perpinyà. Anàvem en el meu cotxe. Pel camí, ves per on, parlàvem ben poc de les
fotografies o de Machado. Vam parlar sobretot dels Fontbernat. En Moreno, que
havia fer certa amistat amb les filles, em va explicar que passaven un mal
moment des de la mort del pare. Que la Josette
estava impedida, que la Marylou era mare soltera, amb un noi adolescent.
Segons el parer del meu acompanyant, la situació econòmica angoixant que patien
havia impulsat la Marylou – impedida de treballar a causa de la dependència
absoluta de la seva germana – a buscar un fill que li donés dret als ajuts
familiars francesos. Ves a saber si tenia raó. En tot cas, vaig conèixer el
noi, que era la nineta dels ulls de mare i tieta.
La casa de les germanes Fontbernat era una planta baixa en
un carrer humil que crec recordar pròxim a l’estació, la gare, el centre de l’univers dalinià.
Formaven una família admirable, animosa i orgullosa del seu pare, del que
parlaven i que celebraven sempre que en tenien ocasió. Després de les
presentacions, vam entrar a parlar de les fotografies. Era una col·lecció de
força qualitat, que oferia ben diverses perspectives d’un enterrament. S’hi
veia molta gent, però no hi vam saber reconèixer cap cara. Era un enterrament
important, això sí. Calia, abans de res, que algú més entès identifiqués els
personatges que acompanyaven el dol. Ho faríem, naturalment.
Es va parlar de preu. En Quim ja m’havia avançat que les
germanes necessitaven els diners i que calia ajudar-les. Vam fer una oferta
ajustada i la van acceptar. Vam parlar força estona intentant esbrinar si eren
el que elles pensaven. Tenien alguns dubtes, certament. Calia fer certes
consultes des del diari. El cas és que ens vam entendre. Potser m’equivoco però
penso que en vam pagar vint-i-cinc mil
pessetes. De manera que vam enfilar la carretera cap a Girona amb les fotos a
la butxaca.
En arribar, en Quim em va convèncer que les hi deixés un
dia perquè ell coneixia un veterà d’Anglès que podia identificar algun dels
personatges assistents al sepeli. Ho vam fer així. Però quan l’endemà me les va
tornar em va confessar que n’havia fet còpies per si les germanes Fontbernat es
desdeien del tracte. “Com que ja saben que n’hi ha més còpies...”, va dir. No
sé pas què n’hauria fet d’aquelles còpies si el tractes s’hagués trencat. Però el problema no va pas venir per aquest
cantó. Al cap d’un parell de dies, la Marylou va trucar per aclarir les coses:
s’ho havien rumiat bé i havien arribat a la conclusió que aquell enterrament no
podia ser de cap manera el d’Antonio Machado. Segur que era d’un personatge
important, però no pas de Machado. Potser de Pompeu Fabra o d’algun altre
català de l’exili. El seu pare no hauria pas tingut les fotos si fos de
Machado.
De manera que van tornar a fer el camí a Perpinyà, cua
entre cames. Vam retornar les fotos i vam recuperar els diners. Sempre em va
quedar el dubte: ¿sabien des del primer moment les germanes Fontbernat que les
fotos no eren pas del l’enterrament de Machado? Ho sabia en Quim Moreno? No
seria gens difícil de creure que, en una conversa dels tres sortís la
possibilitat que tinguessin a les mans el reportatge que deien, que valoressin
el seu interès històric, i que en Quin les animés a vèncer els seus dubtes
raonables i decidissin publicar-les. Si fos així, s’entendria fàcilment que
després, soles, en parlessin i s’adonessin que la versió tenia poques
possibilitats de ser certa i que ben aviat tothom s’adonaria del que podia ser
un frau. De manera que va decidir desfer el malentès. En cap moment vaig creure
que ens volguessin fer passar gat per llebre. De fet, l’interès de les dues
germanes estava centrat en tot moment en reivindicar la figura del seu pare,
injustament oblidat per un país que tornava a entrar en la normalitat després
de tants anys de dictadura. Aquelles dones es feien estimar. Això explica
potser l’excés de cel d’en Quim per ajudar-les.
De les converses amb les dues germanes – altrament amables
i honestes, senzilles i franques – en va sortir una certa amistat i una
sintonia humana important. La vaig reflectir en alguns texts a la meva columna
diària, sense pretensions erudites. I com que em feren saber que el gran Josep
Fontbernat, el seu pare, estava enterrat a Andorra, en una tomba oblidada,
sense ni tan sols una làpida que recordés el seu nom, se’m va acudir que calia
fer-hi alguna cosa. Llavors ja havia situat el nom Fontbernat en el meu mapa
cultural. Què podia fer? Què podíem fer els gironins per reconciliar-nos amb la
nostra pròpia història? Si més no, posar la làpida sobre la tomba andorrana del
que podia haver estat president de la Generalitat per mèrits ben contrastats. I
vaig demanar als lectors que em fessin costat. Havia de ser un petit homenatge
al gran home que va ser, però també una mena d’acte de desgreuge per a les
seves filles.
Per sort, les coses van anar bé. A la resposta popular,
generosa, s’hi va sumar ben aviat l’ajuntament d’anglès. I en lloc de la simple
làpida es va decidir el trasllat de les restes al cementiri del poble on va
créixer. I allà és encara.
Lamentablement, les coses van sempre molt de pressa.
Em diuen que el vell cementiri on hi ha la tomba de Josep Fontbernat, el
cementiri vell d’Anglès, ha quedat mig oblidat després que s’inaugurés el nou.
La tomba que visita la filla Marylou a Anglès, quan és al poble amb la seva
família, no està pas en les condicions
que mereix el nom de Fontbernat i el que representa. Jo diria, un cop més, que
cal fer-hi alguna cosa. I ara ho hauria de fer l’ajuntament d’Anglès, que ha
sabut dedicar al l’Home dels Cent Homes una sala a l’hostal d’entitats que el
consistori ha fet a Can Sendra.
Si en poden sortir de coses del malentès d’unes
fotografies.
Pius Pujades
