28 de setembre de 2015

És l’hora de la feina

Sí, tots estem mirant els formatges dels resultats electorals, amb els colors de cada partit, fent les sumes i les restes. Però, sigui quin sigui el color predominant, cal recordar que la feina de veritat encara està per fer. I que l’hem de fer tots plegats, com el que som, un sol poble.
Que quina és la feina? Sembla mentida que m’ho pregunteu. Cal començar a negociar, des d’ara mateix, des d’ahir si es pogués. Hem de sumar totes les forces per negociar amb tothom el nostre futur d’acord amb els resultats. I d’acord amb tot allò que ja no és discutible. Som una nació, tenim dret a decidir com ens volem organitzar, amb qui volem pactar i què volem pactar.
Hem demostrat que el nostre futur ens interessa, i molt, a tots, amb una participació extraordinària en unes eleccions que no podien ser el que volien ser però que tampoc eren el que volien que fossin. El dibuix del formatge que tenim al davant és el nostre retrat, la nostra imatge explicada en xifres. És cert que té moltes lectures possibles, algunes interessades. Però n’hi ha una d’indiscutible: som un poble divers, plural, en què tenen cabuda múltiples maneres d’imaginar el futur. Però estem disposats a dialogar, a raonar, a discutir i a lluitar perquè aquesta diversitat pugui continuar convivint pacíficament i raonablement per assegurar un futur esperançador als nostres fills.
El que tu vas votar ahir diumenge, amic lector, ja no té importància. El que vaig votar jo, tampoc. Aportàrem la nostra pinzellada particular al gran quadre que representa la nostra realitat col·lectiva. Nostra, de tots. Ara és l’hora de defensar-la. Som com som, i no com voldrien que fóssim. Sobretot, som lliures per continuar creant-nos a nosaltres mateixos.
Catalunya s’ha forjat sempre així al llarg de la història. Som un país de pas, gresol d’identitats i de cultures. Les diferències ens uneixen i ens enriqueixen. Afrontem les dificultats i les tempestes amb el cor fort i l’esperança tossuda davant les incerteses i els problemes.
Mireu el formatge d’aquest matí. La nostra cara que es mostra nítidament al món. No podem permetre que ens la desfigurin interessos externs amagats darrere proclames suades i promeses imperials. Ens en podem sentir orgullosos. Som com ens ha fet el transcurs de la història, a patacades massa sovint, amb cops de sort algunes vegades, sempre amb l’esforç decidit del poble –un poble que mai ha estat igual, mai ha sigut el mateix, com el riu que passa cap al mar, amb aigua nova cada dia– construït a poc a poc sobre milions de voluntats individuals de millora, de creixement, de superació.
Som i serem un país d’oportunitats. Tenim l’oportunitat de ser un país consolidat i fort. Només depèn de nosaltres. Depèn de tu, de mi, dels que han votat com tu o com jo, i dels que han votat colors diferents. I dels que no han votat. No patiu. Votaran en la convocatòria vinent.

Continua llegint »

21 de setembre de 2015

Abans del recompte definitiu

Si li he de dir la veritat espero  que tinguem un resultat prou clar, que puguem fer números fàcils després de les eleccions del 27. Sumar i restar.  Ens han portat  fins aquí, fins a unes eleccions plebiscitàries, que és una mena d’invent  legal per saber què carai pensem els catalans sobre la futura relació amb Espanya, malgrat no poder convocar el referèndum que caldria.
-                  -  Això rai! Només ha de sumar els sís i els nos.
-                  -  Entesos, amic. Però com que ningú haurà pogut votar ni sí ni no, la cosa es complica. S’hauran de sumar  vots de candidatures diverses.  Alguna de prou ambigua...
-                 -  Jo, com gairebé tothom, ho tinc clar: sumem el Junts pel sí  i la Cup per una banda i els altres per l’altra. La majoria guanya.
-            -  D’acord, en principi. Però, la majoria de vots, com demanen alguns, o d’escons, com diuen els altres?  I encara, em vol dir per quins set sous hem de comptar les paperetes del Catalunya sí que es pot com si fossin nos? 
-              - Deixi-m’ho pensar.  En un referèndum es compten els vots; en unes eleccions, els escons.  Si jugues a la brisca no et poden demanar que facis el recompte de punts com a la butifarra, dic jo. Però si es dona el cas que es guanya – o es perd - de les dues maneres, tot estaria més clar.
-                 -  Estigui segur que els contraris al Procés voldran comptar vots.  On posa els de Podem...?
-            -   Pel que fa als vots dels de Podem (i també els d’Unió i PSC), com que demanen un referèndum legal i pactat que de moment no es pot fer, els hauríem de considerar  abstencions.  Voten uns partits que s’abstenen de decidir fins que es donin les circumstàncies ideals.
-                  - Si, home!
-                -  Ho veig clar: només es poden sumar com a nos els vots del PP i de Ciutadans. Ep! Si  és que fem unes eleccions plebiscitàries. Ja li dic: comptar els que volen un referèndum legal i acordat com a vots negatius seria tan erroni com comptar-los com a positius.  No sabem què votarien si haguessin de triar entre el sí i el no.
-                   - Vostè m’ho està posant molt difícil.
-                - Gens. Com que formalment són unes eleccions, el que valen són els escons que treu cada partit, i els diputats decidiran el que han de fer. Aquestes són les regles del joc que ens han deixar jugar. 
-                -  A Madrid estan espantats: han fet que tothom ens avisi que ens faran fora d’Europa. Què en pensa?
-          - El més lògic: Europa vol tranquil·litat. Si no ens movem, contents. Si ens movem tenen un problema: qui pagarà el deute d’Espanya?  Ells, primer de tot, volen cobrar. Una Espanya minimitzada farà fallida. Són faves comptades. De manera que des de totes les instàncies es buscarà la manera d’aconseguir o bé que ens quedem (amb un nou acord) o que assumim una part del deute espanyol.  De les dues maneres ens mantenim a la U. E. Els interessa a ells, els espanyols els primers.


Continua llegint »

16 de setembre de 2015

Un article que no s'ha perdut

A començaments del 2006, la Diputació de Girona va editar un llibre de la col·lecció Josep Pla dedicat a Josep Fontbernat. Era un llibre coral, amb molta aportació de l'Emili Casademont però també de Carles Fontserè, Víctor Gay, Joan Gay i pròleg de Montserrat Vayreda. A mi m'encarregaren l'epíleg, que vaig escriure amb molt de gust. El llibre es va editar i en tinc un exemplar a les mans. Però no es va distribuir. Sembla que el meu text no havia agradat a la  filla de l'homenatjat, la Marylou. Un paper d'en Dani Vivern va substituir els meus records en l'edició que finalment va sortir al carrer. Jo escrivia això:

                       



 El retorn de Josep Fontbernat


De fet, tot va començar amb un malentès. M’explico.
Em va venir a veure al Punt Diari un xicot d’Anglès a qui no coneixia. Es deia – he sabut que és mort de fa anys – Joaquim Moreno, Quimet. No sé si va demanar per mi perquè era el director o perquè em llegia la columna diària Punt i seguit. Tant li fa. Em va dir que era del PSC, que li agradava el diari que estàvem fent i que ens podia ajudar. Havia localitzat, a Perpinyà, unes fotografies de l’enterrament del poeta Antonio Machado, inèdites, úniques, sensacionals. Podíem ser es primers de publicar-les si convencíem les filles de Josep Fontbernat que ens les cedissin. Bé, que ens les venguessin.
Val a dir que, llavors, el nom d’en Fontbernat em deia poca cosa. Formava part, això sí, d’un llunyà panorama d’estels del firmament català d’una època anorreada per la  guerra. Però prou difuminat per l’amnèsia col·lectiva imposada pel franquisme. Probablement, no hauria estat capaç de situar el nom més enllà del núvol gris i tèrbol de la tempesta bèl·lica.
Ara, Machado sí que tenia cara i ulls. Formava part del cos cultural que, per ser castellà, s’impartia als instituts, malgrat les seves idees. De manera que em vaig apuntar a la idea de recuperar aquelles fotos. No és pas que anéssim gens grassos, llavors, al Punt. Ben al contrari, passàvem uns dels moments més difícils, fins al punt que havíem de mirar la pesseta cada dia. Però em va semblar que, a més de l’èxit de publicar-les, aquelles fotos es podien negociar i vendre a alguna agència. Si tot anava com em prometia en Moreno, les fotos ens podien sortir barates si sabíem trobar la manera de posar-les al mercat a bon preu i afavorir així aquelles germanes que no coneixia.
Vam concertar una entrevista i, carretera amunt, cap a Perpinyà. Anàvem en el meu cotxe. Pel camí, ves per on, parlàvem ben poc de les fotografies o de Machado. Vam parlar sobretot dels Fontbernat. En Moreno, que havia fer certa amistat amb les filles, em va explicar que passaven un mal moment des de la mort del pare. Que la Josette  estava impedida, que la Marylou era mare soltera, amb un noi adolescent. Segons el parer del meu acompanyant, la situació econòmica angoixant que patien havia impulsat la Marylou – impedida de treballar a causa de la dependència absoluta de la seva germana – a buscar un fill que li donés dret als ajuts familiars francesos. Ves a saber si tenia raó. En tot cas, vaig conèixer el noi, que era la nineta dels ulls de mare i tieta.
La casa de les germanes Fontbernat era una planta baixa en un carrer humil que crec recordar pròxim a l’estació,  la gare, el centre de l’univers dalinià. Formaven una família admirable, animosa i orgullosa del seu pare, del que parlaven i que celebraven sempre que en tenien ocasió. Després de les presentacions, vam entrar a parlar de les fotografies. Era una col·lecció de força qualitat, que oferia ben diverses perspectives d’un enterrament. S’hi veia molta gent, però no hi vam saber reconèixer cap cara. Era un enterrament important, això sí. Calia, abans de res, que algú més entès identifiqués els personatges que acompanyaven el dol. Ho faríem, naturalment.
Es va parlar de preu. En Quim ja m’havia avançat que les germanes necessitaven els diners i que calia ajudar-les. Vam fer una oferta ajustada i la van acceptar. Vam parlar força estona intentant esbrinar si eren el que elles pensaven. Tenien alguns dubtes, certament. Calia fer certes consultes des del diari. El cas és que ens vam entendre. Potser m’equivoco però penso que en vam pagar  vint-i-cinc mil pessetes. De manera que vam enfilar la carretera cap a Girona amb les fotos a la butxaca.
En arribar, en Quim em va convèncer que les hi deixés un dia perquè ell coneixia un veterà d’Anglès que podia identificar algun dels personatges assistents al sepeli. Ho vam fer així. Però quan l’endemà me les va tornar em va confessar que n’havia fet còpies per si les germanes Fontbernat es desdeien del tracte. “Com que ja saben que n’hi ha més còpies...”, va dir. No sé pas què n’hauria fet d’aquelles còpies si el tractes s’hagués trencat.  Però el problema no va pas venir per aquest cantó. Al cap d’un parell de dies, la Marylou va trucar per aclarir les coses: s’ho havien rumiat bé i havien arribat a la conclusió que aquell enterrament no podia ser de cap manera el d’Antonio Machado. Segur que era d’un personatge important, però no pas de Machado. Potser de Pompeu Fabra o d’algun altre català de l’exili. El seu pare no hauria pas tingut les fotos si fos de Machado.
De manera que van tornar a fer el camí a Perpinyà, cua entre cames. Vam retornar les fotos i vam recuperar els diners. Sempre em va quedar el dubte: ¿sabien des del primer moment les germanes Fontbernat que les fotos no eren pas del l’enterrament de Machado? Ho sabia en Quim Moreno? No seria gens difícil de creure que, en una conversa dels tres sortís la possibilitat que tinguessin a les mans el reportatge que deien, que valoressin el seu interès històric, i que en Quin les animés a vèncer els seus dubtes raonables i decidissin publicar-les. Si fos així, s’entendria fàcilment que després, soles, en parlessin i s’adonessin que la versió tenia poques possibilitats de ser certa i que ben aviat tothom s’adonaria del que podia ser un frau. De manera que va decidir desfer el malentès. En cap moment vaig creure que ens volguessin fer passar gat per llebre. De fet, l’interès de les dues germanes estava centrat en tot moment en reivindicar la figura del seu pare, injustament oblidat per un país que tornava a entrar en la normalitat després de tants anys de dictadura. Aquelles dones es feien estimar. Això explica potser l’excés de cel d’en Quim per ajudar-les.
De les converses amb les dues germanes – altrament amables i honestes, senzilles i franques – en va sortir una certa amistat i una sintonia humana important. La vaig reflectir en alguns texts a la meva columna diària, sense pretensions erudites. I com que em feren saber que el gran Josep Fontbernat, el seu pare, estava enterrat a Andorra, en una tomba oblidada, sense ni tan sols una làpida que recordés el seu nom, se’m va acudir que calia fer-hi alguna cosa. Llavors ja havia situat el nom Fontbernat en el meu mapa cultural. Què podia fer? Què podíem fer els gironins per reconciliar-nos amb la nostra pròpia història? Si més no, posar la làpida sobre la tomba andorrana del que podia haver estat president de la Generalitat per mèrits ben contrastats. I vaig demanar als lectors que em fessin costat. Havia de ser un petit homenatge al gran home que va ser, però també una mena d’acte de desgreuge per a les seves filles.
Per sort, les coses van anar bé. A la resposta popular, generosa, s’hi va sumar ben aviat l’ajuntament d’anglès. I en lloc de la simple làpida es va decidir el trasllat de les restes al cementiri del poble on va créixer. I allà és encara.
Lamentablement, les coses van sempre molt de pressa. Em diuen que el vell cementiri on hi ha la tomba de Josep Fontbernat, el cementiri vell d’Anglès, ha quedat mig oblidat després que s’inaugurés el nou. La tomba que visita la filla Marylou a Anglès, quan és al poble amb la seva família,  no està pas en les condicions que mereix el nom de Fontbernat i el que representa. Jo diria, un cop més, que cal fer-hi alguna cosa. I ara ho hauria de fer l’ajuntament d’Anglès, que ha sabut dedicar al l’Home dels Cent Homes una sala a l’hostal d’entitats que el consistori ha fet a Can Sendra.
Si en poden sortir de coses del malentès d’unes fotografies.

Pius Pujades


    

Continua llegint »

13 de setembre de 2015

Banderes als balcons

Sabeu? Fins i tot em fa una mica de vergonya. Jo crec que als lectors del nostre diari no cal parlar-los més del procés, de les votacions, de la manifestació de la Diada... Si en queda algun que no està plenament convençut  que el nostre país ens necessita desesperadament per poder tirar endavant, no cal que li digui res. Deu tenir unes conviccions a prova de bomba i no em veig pas amb cor de fer-li canviar el criteri.  Cadascú compra la premsa i mira les televisions que vol. I sol triar els mitjans que li confirmen el que ja pensava A mi m’agradaria poder publicar algun article – meu o dels molts col·laboradors del Punt – a la premsa de Madrid. Només per si algú té el mínim interès en entendre el que està passant.
Però l’opinió dels contraris cada vegada es porta menys. La televisió pública catalana,  criticada sovint per parcial i sectària, ha acabat essent un model de professionalitat. És ben normal que a les seves tertúlies hi tinguin veu representants de les diverses opcions ideològiques, amb força equilibri. Això, perdoneu, als mitjans estatals que paguem tots, i als privats de Madrid que ves a saber qui paga,  no passa. Si cal parlar del procés, conviden els de sempre, contraris decidits a cap canvi en l’ statu quo territorial. Potser hi enquibeixen algun català, però sol ser dels del morro fort: C’s, PP o similars.
Els demòcrates del País, tan progres com són, fa dies dedicaven una pàgina a entrevistar ciutadans de Barcelona que tenen una bandera espanyola al balcó. . Ja se sap que la notícia és que l’home mossegui el gos. Un reportatge humà, d’actualitat, per saber com ho viuen això del procés, si tenen algun problema amb els veïns, si  se senten poc apreciats... Interessant. De manera que van trobar quatre o cinc catalans amb el balcó guarnit amb la bandera espanyola. El treball era honest. Bàsicament tots deien que ningú els havia recriminat  la seva opció. De tota manera, em pregunto si no hauria estat més informatiu per als lectors del diari que algú els expliqués com és que la majoria dels balcons amb bandera hi tinguin la catalana, estelada o no.

Fa dies que no hi passo, però recordo que temps enrere, al carrer Oviedo de Girona, prop del grup Sant Narcís, s’hi  podia veure ben estesa una gran bandera espanyola.  La persistència del símbol en aquell balcó era una prova evident del ben veïnatge en matèria patriòtica.  A mi no em calia anar a entrevistar ningú per saber-ho. Pocs dies abans de la Diada vaig constatar que aquella bandera ja no hi és. Veus? Sí que m’agradaria saber què ha passat. Però El País no m’ho deurà pas explicar. En canvi, n’he trobat una altra de ben ufanosa a Santa  Eugènia, prop de Can Ninetes. Me’n sento content, de viure en un país lliure. 

Continua llegint »

7 de setembre de 2015

Les monges de Sant Josep



Quin anar i venir d'autobusos, dissabte! Pelegrins d'arreu que volien ser-hi quan es comencés la beatificació de les tres vetlladores Fidela Oller, Josefa Monrabal i Facunda Margenat, assassinades al començament de la guerra civil, a Gandia i a Barcelona. Van pel camí de ser declarades santes per l'Església catòlica. Em sembla bé. Tots els ordes religiosos miren de fer valer els mèrits dels seus membres per poder lluir medalles ben merescudes. Són processos llargs i costosos, amb molt de paperam i aportacions pecuniàries considerables –pel que he pogut saber– que només s'han pogut escurçar en algun cas molt especial, per motius que no puc conèixer. Bé per les Vetlladores, que ja tenen tres beates noves en procés per acompanyar la fundadora Maria Gay.
A mi les vetlladores sempre m'han estat molt pròximes. De fet, tinc la casa mare davant d'on vaig néixer i d'on visc (amb la muralla pel mig, tot sigui dit). Alguna vegada he explicat com les veia sortir als vespres, fent files de dues en dues, cap als domicilis on havien de tenir cura dels malalts. Anaven a vetllar. No sé ben bé per què han deixat d'anomenar-les amb el nom de la feina que feien i que encara deuen fer, potser de manera més moderna, és clar. Caminaven en silenci, negres, amb els caps coberts amb el que Josep Maria Gironella va definir com a “apéndices almidonados”, que eren com ales que els naixien al clatell.
De les tres beatificades dissabte, dues eren de les nostres comarques, una de Girona mateix, l'altra de Banyoles. Elles també han posat Girona al mapa. Potser no tant com el rodatge de Joc de trons. 
Descansin en pau les tres beates. Van viure en temps difícils, perillosos per a tothom. Se'n van fer la pell i potser per res, només per l'hàbit que duien.
A Girona, si no totes, moltes de les vetlladores que vivien al convent del carrer del Portal Nou es van salvar –em diuen persones que saben de què parlen– amagant-se a corre-cuita a Ca la Pilar, al número 11 del carrer de Sant Josep. Algú de confiança va tenir la idea genial i salvadora que l'últim lloc on les buscarien seria una casa de putes reconeguda. Això les va salvar.
Aquí cal recordar que tres sants ben lligats a Girona són sant Narcís, sant Fèlix i santa Afra, i que es van conèixer precisament en un temple de Venus, que venia a ser un prostíbul de l'època, quan els nois van anar a amagar-s'hi. De manera que no cal escandalitzar-se. Afra es va convertir i va ser santa. Què va passar amb les noies de la Pilar? Vés a saber.

Continua llegint »

1 de setembre de 2015

De la catedral a Empuriabrava



De qui depèn? És la pregunta d'una amable lectora, que signa Carme Vidal, referint-se a la cobdícia evident dels que munyen la mamella que és la catedral de Girona com a monument visitable. Ella, com feia jo mateix en un paper anterior, contraposa els interessos econòmics dels que porten el negoci amb les necessitats espirituals dels fidels –que encara en queden.
Sí, però la culpa no és pas del bisbe, ni dels capellans. Ells no cobren pas les entrades –intervé un amic a qui no havia pas demanat el parer. Entesos, li dic, però segur que tenen un conveni amb l'empresa que explota el negoci, i cobren cada mes religiosament el que han pactat. I han pogut pactar xifres més altes com més difícil fan que entri gent sense pagar, amb l'excusa de les misses.
Una altra lectora, de Castelló d'Empúries, em fa arribar la seva queixa pel meu escrit “Convivència a la Costa Brava”. Em diu, resumint: “Ens hem construït una casa amb piscina a Castelló d'Empúries. Com li passa a la majoria dels que ens fem una casa, quan hi vas a viure falten moltes coses, en el nostre cas, part de la tanca del jardí. Per
això, en un parell d'ocasions, és cert, que va entrar un noi, no importa de quina nacionalitat, a dins de casa. [...] No se'n va emportar res [...] Les solucions que vam prendre [...] van ser dràstiques: en primer lloc, trucar al ferrer del poble [...] perquè acabés la tanca i posés una porta amb pany. I en segon lloc, com que l'intrús era un menor, parlar amb els seus familiars per intentar apartar-lo d'aquest món. [...] Mai em passaria pel cap ni perseguir el lladre, ni pujar-lo al meu cotxe [...] com vostè ha escrit. [...] L'encoratjo que deixi el periodisme d'opinió i es dediqui a la novel·la i també que [...] visiti el nostre municipi per comprovar que la convivència entre el nucli històric i Empuriabrava és immillorable.”
La senyora llicenciada té bona part de raó. La primera redacció del meu article no concretava el municipi on passava la història. Podia ser Castelló, però també Calonge, Castell d'Aro, Torroella... Amb aquesta indefinició, els detalls personals que figuraven al text no assenyalaven una persona determinada. Però quan vaig repassar l'escrit em vaig adonar que, si no concretava on passaven els fets, no era comprensible per al lector. De manera que hi vaig afegir els noms de lloc, oblidant llavors de difuminar la protagonista, com calia. Li demano disculpes. A mi m'interessava la història per la seva simbologia. No novel·lava pas quan escrivia detalls, potser matisables, per fer entenedora la narració. Per sort o per desgràcia tinc a la memòria altres fets similars o comparables.
En tot cas, gràcies per contestar. Sempre és bo tenir tots els punts de vista.

Continua llegint »