Viure sota les bombes

Sabeu què passa? Que vaig néixer el gener del 38. Sé molt bé de què parlo.

El gener del 38 Girona s'arrupia cada vegada que sonaven les sirenes. Els que podien es ficaven als refugis, als soterranis, sota les arcades de pedra, si n'hi havia. A fora muralla un cosí havia cavat un túnel sota el marge de la muntanya i allà dins deixàvem passar les males hores que l'aviació italiana dedicava a la ciutat. Quan unes bombes van caure a un centenar de metres de casa i van enfonsar unes cases, la meva família va entendre que era el moment de buscar més bon sopluig i ens vam anar a refugiar a Adri.

De manera que dec tenir un coneixement gairebé innat del que és un bombardeig. Sento instintivament el xiulet de les bombes. I cauen. No paren de caure. Fa dies que han sonat les sirenes i encara sonen. Aparentment els avions enemics busquen objectius estratègics però, com passa sempre, els efectes col·laterals són tan o més importants que els declarats com a directes. Ho heu patit? Ho heu vist? Us retrunyen les orelles? Us han ferit? Teniu alguna víctima a la família? Si heu dit que no, teniu molta sort.

Bombardegen els partits que lideren el procés, les entitats que fan costat al procés... És fàcil veure els efectes sobre un FC Barcelona, culpable de deixar el camp a les forces civils reivindicatives: l'exèrcit d'inspectors de l'agència tributària ha oblidat totes les entitats esportives per concentrar forces al voltant del que consideren un bastió de l'independentisme. La primera baixa va ser el president Rosell... Però han trobat altra vegada aliats ben pagats fora d'Espanya i no paren de caure pedregades des de les altes instàncies esportives, amb sancions per la Masia, per les estelades, per accions al camp...

Ja fa dies que tenim assetjat el president Mas i membres del seu govern per les forces de la fiscalia espanyola. No n'hi ha pas prou. Ara la guàrdia civil assalta els locals de CDC per buscar proves de suposats delictes en el finançament, unes quantes baixes en forma de presoners de guerra. I les sirenes continuen sonant.

Que no passa res? Bombes sense parar. Avui he rebut un paper d'hisenda. Deu ser la felicitació per les Fires, he pensat. Però no. Han decidit que fa no sé quants anys –els justos per ser-hi a temps– no vaig afinar prou amb la declaració de renda. Amablement, em deixen pagar dos mil euros de més. No és que el paper ho digui clar, però he entès que les bombes que ens envien són cares. Algú les ha de pagar.

Sí, ja podeu ben riure. El bombardeig no s'atura. Els avions van passant, com quan jo vaig néixer, i deixen la seva càrrega indiscriminadament sobre els nostres caps.

Ah, i a més ens les fan pagar. A veure si ens trobarem tots a Adri.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Fer volar coloms des d'Ullastret

Si us he de dir la veritat, a mi em feia il·lusió. Havia visitat el poblat ibèric d'Ullastret coincidint amb una de les ocasions que el llac era ple a causa de les pluges persistents que el Daró havia conduït fins allà potser per fer-nos entendre la realitat de les coses. Amb les ruïnes emmirallant-se a l'aigua, era fàcil d'imaginar la possibilitat que la gran capital ibèrica d'Indigècia potser havia tingut sortida al mar. I, posats a fer volar la imaginació, es podria creure, ves perquè no, que el nom d'Ullastret fes referència a un pas difícil que calgués navegar entre el mar i el llac. Fer volar coloms, ja ho veieu, i poca cosa més.

Un grau és un port. De manera que ja tenim, si més no de nom, un port a Pals

Fa unes setmanes vaig visitar Pals. Es fa difícil des del Padró imaginar un port que fos la base de les caravel·les del Colom català que fa dies que cueja pels cenacles erudits, amb pros i contres esgrimits amb passió. De Pals al mar hi ha una tirada. Però certament una tirada plana, que s'ha vestit de conreus d'arròs o de verdes pistes de golf. Sempre ha estat així aquell paisatge? Segur que no. Però com ha canviat? Fa de mal saber. Ara, deixeu que us expliqui la meva sorpresa ingènua quan ben aviat, circulant cap a mar, m'adono que la platja de Pals té el nom de platja del Grau. Ep! El grau és el port. Ho hauríeu de saber i segur que ho sabeu. Per si queda algun dubte penseu en el Grau de València, el Grau de Castelló i tants d'altres. Un grau és un port. De manera que ja tenim, si més no de nom, un port a Pals.

Tornem a Ullastret. Miro el mapa i inundo amb la ment els arrossars i les planes de Pals i veig que del grau fins a la llacuna hi ha una distància relativament curta. Estem parlant d'una zona d'aiguamolls, que el Ter ha anat modelant des que –per raons polítiques que ara seria de mal explicar– li fou obligada la desembocadura al sud del Montgrí, o des d'abans. De manera que torno a pensar en un poblat ibèric de 6.000 ànimes, capital d'un extens territori, que aplega a les seves sitges el gra de molts tributs, i que comercia per mar amb una àmplia zona de la Mediterrània oriental. Que el pas era estret? Només cal utilitzar petites embarcacions des del port fins al llac. Encara fer volar coloms.

Però sento un reportatge en el que el director del museu, Gabriel Prado, reconeix

que han estudiat amb col·legues alemanys el tema i que han arribat a la conclusió que és molt probable aquell accés marítim des del llac d'Ullastret fa 2500 anys. Abans que els romans vinguessin i canviessin el curs de la història.

I abans que els sediments del Ter fessin recular la costa i amaguessin alguna pàgina del nostre passat. Fins i tot la del Colom, que potser va volar des d'aquestes costes cap a les noves terres, encara que aquesta hipòtesi requi tant a tanta gent.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Festa, per si de cas

No. Li dic que no. Quan parlen del Día de la Raza no estan pas parlant de la raça aragonesa, encara que sigui la festa del Pilar i el Pilar sigui a Saragossa. Entesos?

—Doncs de què parlen?

—Perdoni, jo diria que, d'un temps ençà, ja li han canviat el nom. Ara en diuen, si no vaig errat, Día de la Hispanidad. És a dir, que, si de cas, estaven parlant de la raça hispànica. Si hi hagués races –cosa que els científics han posat en dubte de fa temps– hi hauria una raça hispànica, com hi ha una raça blanca i una raça negra.

—Deixi, deixi, no sigui incorrecte políticament.

—Ho veu? Res de races. La hispanitat és una qualitat –genètica?, política?, geogràfica?, filosòfica?, històrica?– que té la gent que en algun moment ha tingut alguna cosa a veure amb l'autoritat dominant a la península Ibèrica.
Dic jo, per dir alguna cosa.

—A veure si ho entenc. Si algú prové d'una família que ha donat grans i nobles noms a la història d'aquesta terra és hispànic. Cisneros, pensant en el cardenal; Olivares, pensant en el comte duc; Díaz de Vivar, pensant en el Cid... Abderraman, pensant en el califa de Còrdova...

—Ep, cagada! No, no. Ens estem descuidant del més
important: cal, a més a més, que sigui un nom ben cristià.
I encara una altra cosa imprescindible: ha d'enraonar castellà. Tots els indis sud-americans, purs o de sang barrejada, són hispànics si han après alguna forma de llengua castellana. I els filipins, pel sol fet que algun avantpassat
la parlés.

—Ens estem fent un embolic. Els belgues i holandesos, que van tenir l'honor històric de pertànyer a la corona espanyola, no són hispànics?

—No. Ells són protestants. Prou volia el rei fer-los canviar d'idea i convertir-los
en hispànics. Però les coses van anar com van anar. Ells s'ho perden.

—Els deu saber greu... Però ho poden resoldre ara mateix. Només cal que es facin guàrdies civils. Immediatament tindran tots els drets d'hispanitat i el patronatge del Pilar.

—Ja veig que està de broma.

—Perdoni. No me n'he sabut estar. Però, bromes a part, pensi que deu haver-hi algun motiu per triar com a patrona una verge tan aragonesa. Faci memòria: la bandera era l'aragonesa; la patrona, aragonesa... Es veu clar l'intent
del nacionalisme espanyol més ranci d'apropiar-se símbols aragonesos.

—De tota manera jo avui faré festa. Tot això que tinc.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Un editorial de combate. De Ramón Cortarelo.

Por fin los genios de la Meseta se dan cuenta de la crisis del Estado español. Confiaban en la nulidad residente en La Moncloa para soslayar la "cuestión catalana" sin mostrar el pelo de la dehesa. Y descubrieron que la nulidad ha hecho lo que cabía esperar de él: nada. Y eso con suerte porque donde ha hecho o dicho algo ha sido para empeorarlo todo.

Y ahora la cuestión revela su imponente naturaleza de crisis constitucional, se quiera o no.

En el pasado, cuando el nacionalismo español, sempiternamente dominante, se veía en peligro recurría el expeditivo método de bombardear Barcelona para mostrar a los catalanes su fraterno afecto. Entre bromas y veras todavía hace poco recordaba esta práctica uno de los padres de la Constitución, lamentablemente fallecido. Pero es poco realista. Ni en sueños cabe pensar en una agresión militar del tipo que sea contra Cataluña. Europa no lo permitiría.

No se pueden emplear las armas. Pero se empleará todo lo demás. En primer lugar, los jueces y el conjunto del ordenamiento jurídico con una plétora de recursos, prohibiciones, suspensiones, pleitos querellas, todo lo que pueda ahogar la administración catalana. Y, por supuesto, los medios de comunicación. ¿No acaban de hacer besar o jurar la bandera al personal de TVE? Como cuando los soldados van a entrar en combate. Un editorial de El País equivale a un bombardeo ideológico, político, moral. El de hoy, Mas pende de un hilo, es una pieza ciegamente partidista y una muestra de la falsedad y los embustes con que los medios españoles contribuyen a la manipulación y el engaño de sus lectores. No tiene desperdicio. Un editorial es una pieza de opinión. Pero hasta en los editoriales ha de respetarse la regla de oro de que las opiniones son libres, pero los hechos son sagrados y no es el caso. El editorial tiene tres facetas muy lamentables: 1) falsea los hechos; 2) su opinión es libre, pero muy injusta; 3) contribuye a la campaña del miedo y a legitimar un gobierno cuya incompetencia y corrupción ha llevado al país a este desastre.

1. Falsea los hechos. Sostiene El País que Mas ha perdido el plebiscito del 27 de septiembre. Ese plebiscito que el nacionalismo español, incluido El País, negó hasta el 26 de ese mes. Y, por tanto, ha perdido en el fondo las elecciones mismas. Debacle del 27 de septiembre, dice, porque, cuando quieren meter miedo, los españoles hablan gabacho. Y, por si quedara algún incrédulo diciendo que el independentismo en realidad ha ganado las elecciones y el referéndum, El País sostiene que "la prensa internacional de calidad y las cancillerías" han dictaminado lo contrario. Es justo al revés. La prensa internacional dio por ganador al independentismo. El truco radica en ese "de calidad". Si les muestras Il Corriere della Sera, por ejemplo, hablando de victoria independentista te dirán que no es "de calidad". Y lo de las cancillerías es tan chistoso que debe de habérsele ocurrido a Margallo. En todo caso ¿no eran unas elecciones autonómicas normales? ¿Por qué acudir a los medios extranjeros para difundir una trola más? Porque nadie da crédito a las trolas de la prensa española. Ni ellos.

2. Opinión injusta. El País tiene ojeriza a Mas. Es una muestra de la actitud cada vez más reaccionaria y retrógrada del medio, pues cree que cabe ignorar y reprimir o suprimir un amplio movimiento social espontáneo y mantenido por la voluntad de la gente a base de descabezarlo. Realmente muy típico de quien no cree que la gente tenga autonomía de juicio y exprese civilizadamente sus preferencias, de quien no entiende la democracia ni de lejos, de quien piensa que todo lo que se mueve es obra de un caudillo. Como el mismo Mas dice, lo han investigado hasta la pata de Adán... y no han podido sacarle nada. Así que van por él en otro terreno: el del desprestigio personal, su ridiculización y el juicio injustamente negativo sobre sus motivaciones. Habla El País de que el M.H. va de semitapado en cuarto lugar en la lista. La expresión lleva mala uva y trata de vincular a Mas con la tradición corrupta del PRI mexicano del tapado. Y ¿qué habría dicho El Paíssi hubiera ido en primer lugar de la lista? Jefatura, movimiento, nazismo, populismo, personalismo, etc. Hicieron bien los indepes poniéndolo en cuarto lugar, así los otros no saben qué decir. Y claro lo dejan.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Banderes al vent de tramuntana

Vigilen, és clar que vigilen. És la seva feina. Que què vigilen? No li sabria dir, però pot estar segur que els guàrdia civils que ressegueixen la costa catalana tenen alguna missió. Per exemple: evitar que els extracomunitaris  desesperats que venen de països llunyans desembarquin impunement. O no?

  - Potser sí que té raó. Però no he pas sentit dir que hagin impedit en els últims anys cap desembarcament. Vostè n’ha sabut alguna cosa?

  - No. Jo tampoc. Però no és només el tràfic de persones. Hi ha el contraban. El tabac, les drogues, jo què sé. Sempre hi ha gent que fa negoci saltant-se  les fronteres i els drets de duana.

  - No li diré pas que no.  Però és que no tenim duanes des de fa una colla d’anys.

  - Perdoni, tota la ratlla de la costa és una frontera. Es pot entrar de tot si es té els mitjans necessaris. Ells ho han d’impedir. Vigilen.

  - Digui-m’ho a mi. Aquest dia, pels volta de la Diada, els civils van detectar una embarcació amarrada al port de Colera que duia il·legalment una estelada penjada al pal.

  - No foti!! Una estelada? Això sí que és un delicte perseguible. I Més en una zona geogràfica tan perillosa.

  - Perillosa?

  - . Que no sap com bufa la tramuntana? Una bandera penjada al nord de la Costa Brava pot onejar de forma escandalosa hores i hores.

  - Doncs deu ser per això que per les mateixes dates les forces de l’ordre estatals van detectar i controlar, només als ports de Llançà, Colera i Portbou,, una dotzena d’embarcacions engalanades amb senyeres estelades.

  - I com han reaccionat?

 - Com havien de reaccionar: aplicant la legislació vigent. I quatre-cents euros de sanció als propietaris respectius.  Cal escarmentar els infractors de la llei.

  - És que la llei prohibeix penjar una estelada al màstil dels vaixells? O a la popa?

 - Jo diria que no és aquest  el problema. La llei obliga els vaixells espanyols a tenir una bandera espanyola. Si no en duen cap de penjada, no passa res si la tenen per posar. Ara, no en poden pas penjar-ne una altra si no hi ha l’oficial. La sanció ve per aquí.

  - Llavors vostè tenia raó: els guàrdia civils de la costa catalana vigilen. No tinc gaire clar si la seva vigilància és útil, si aporten seguretat, si impedeixen  tràfics il·legals, si ajuden els navegants... Tot això no ho sé. El que ja tinc clar és que escarmenten els mariners massa arriats que no arrien les estelades.

  - Pensi que per aquells verals hi va haver un petit terratrèmol fa pocs dies. Imagini el que podria haver passat si no haguessin retirat les estelades dels ports.

  - És ben clar: amb uns serveis de vigilància tan notables s’ha evitat posar el país en greus perills.

  - I han aplegat uns cinc mil euros, que sempre venen bé.

Torna a l'inici

Continua llegint »