Una vintena d’amics de la Unesco aplegats a la plaça de
Catalunya. Molts anys en poques cares. Algun passavolant que s’hi encanta. Deu
ser migdia i tocaria ser dissabte. No plou, però poc se’n falta i un airet
esmolat remou mansament les branques del
baladre que fa companyia al bust de Prudenci Bertrana. Alguna ullada de sol per
l’esperança. Totes les mirades envolten
el bronze de l’artista, que va modelar en guix un altre gironí, Ricard
Guinó. La trobada ha de servir per
encarrilar l’apadrinament de l’escultura pública per part de la fundació Bertrana.
El president, Joan Domènech, es compromet a tenir-ne cura. Són les petites
coses imprescindibles que mantenen el pols cultural de la vella Girona, la
feina de formiga treballadora que és l’associació d’amics de la Unesco. Poc més enllà, a la plaça del Vi, una xaranga
de diables i tambors ha congregat un centenar de curiosos. Les comparacions són
odioses, per definició.
El nostre passat, simbolitzat dissabte en les figures de
Bertrana i Guinó, Guinó i Bertrana. L’escultor, que va acabar firmant per dret
al costat de Renoir les peces escultòriques (va ser les mans de Renoir
esculpint).Bertrana, massa clarivident, massa sincer, massa honest. Dos
gironins de volada, encara que Bertrana hagués nascut a Tordera. Dos gironins
que devien servat un regust amarg de la seva ciutat, la petita Girona del
tombant entre els segles XIX i XX.
Guinó que trobem a Wikipedia com un “escultor francès
d’origen espanyol”, va haver d’emigrar nord enllà per poder desenvolupar la
seva vocació havent passat per l’escola d’arts i oficis de Girona i per Belles
Arts de Barcelona. Mai no va tornar. Per la seva banda, Bertrana, pintor,
literat i activista cultural, que escandalitzà les ments benpensants de la
ciutat amb el seu Josafat que tornava a posar Girona al mapa literari, i que
gosà denunciar amb Diego Ruíz la bogeria del general-heroi Àlvarez de Castro.
La Girona del seu temps, més grisa i més negra que mai,
ciutat levítica, ciutat de frares i militars, emmurallada, arraulida sota els
campanars omnipresents, freda i humida, resclosida, no va poder oferir cap
futur al jove Guinó del carrer de Sant Josep, ni va poder permetre la rebel·lia
incòmode del pintor-escriptor. Tots dos
van acabar lluny de la seva ciutat. Era inevitable. Penso que és bo que els dos
gironins inadaptats rebin al cap dels anys el reconeixement que se’ls negà en
vida. Un reconeixement compartit, en l’escultura que Guinó va fer de Bertrana.
Al costat del padrí, la presidenta de l’entitat promotora,
Dolors Reig, la professora d’història de l’art, Lluïsa Faxedas; i Glòria
Granell ,Isabel Muradàs, en representació de l’Ajuntament, i Lluís Lucero, com
a lector.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada