23 de desembre de 2016

El meu conte de Nadal 2016


El somni del rei


Aquell rei sabia fer la seva feina. Va regnar més de quaranta anys, trenant aliances, conjugant casaments interessats, valorant els consellers més fidels,  posant en evidència les trames de palau, escollint amb seny els col·laboradors més eficients i tallant caps de corruptes, de conspiradors, de venuts, de traïdors. Va ser aliat fidel dels amics poderosos, encertant sempre la carta més potent, la jugada guanyadora. Era respectat i temut entre els més nobles del regne. No es va fer estimar pel poble perquè en aquells temps convulsos els reis no s’estimaven. Eren amos absoluts de vides i d’hisendes, tenien la força i tenien els drets. Per sobre dels reis només regien els déus. Però el nostre rei, hàbil i savi, havia entès molt aviat que els déus de la seva època eren canviants i manejables, que ajudaven els forts contra els febles i que els seus servidors eren molt sensibles al diner, al poder i a l’afalac. El regnat del nostre rei va passar a la història com una etapa de prosperitat i bonança: es van construir temples esplèndids, es bastiren ciutats modernes i endreçades, es van fer aqüeductes, ponts, palaus, fortaleses. Hi havia feina i el poble solia tenir a l’abast  un bocí de pa per enganyar la gana.
Però una nit d’estiu, tan xafogosa que l’aire semblava poder-se tallar amb un ganivet, havia rebut el regal de mitja dotzena de manyagues donzelles espectaculars – l’ambaixador egipci tenia aquesta mena de detalls sempre que podia – i se les havia endut al palau acabat d’estrenar arran de mar, amb uns pocs col·laboradors íntims. Va pensar que estaria més tranquil sense els retrets inevitables d’alguna de les seves dones oficials, sempre geloses – ni que fos per cortesia. La vetllada va ser perfecte, pel seu gust. Les noies eren tendres i desprenien un aroma sorprenent que el marejava una mica. Van córrer el millor vi i les més selectes viandes. Els músics discrets resseguien els balls que dibuixaven els peus de les noies. Aviat el palau esdevingué un tàlem enorme del que ell n’era el centre i les ballarines coixins folrats de seda. Feia molts dies que no s’havia sentit tan jove, tan fort, tant potent. Hauria pogut ... Deixem-ho aquí. La nit va ser llarga i no ens en calen més detalls. Quan clarejava es va adormir profundament. Es va fer el silenci a palau, les cortines cobriren els finestrals, el majordom reial pagà discretament els serveis i els silencis pactats i un alè d’aire matiner va entrar de la banda de mar.
Va ser llavors que va tenir aquell somni per primera vegada. El recordava després confusament amb els seus consellers que provaven d’interpretar-lo. Una mena d’estel que queia flamejant en la foscor de la nit, infants arrapats al pit de la mare, els mercats dels pobles i ciutats del reialment curulls de les mercaderies més inesperades, diners i joies omplint les butxaques de tothom, arbres que florien i fruitaven tres vegades cada any, els rius i torrents més ressecs vessaven aigua clara i fresca a tot arreu, els pobles esdevenien ciutats i les ciutats imperis. Però aquell bé de déu es truncava de cop: els rius s’eixugaven, els camps esdevenien erms, el palau del rei s’engrunava, la gana esgarrapava pobres i rics, s’escampaven estranyes malalties i ningú en sabia el remei. No en recordava gaires detalls més. I els savis consultats coincidien: és com el somni de les vaques del faraó, set anys de riquesa, set anys de pobresa. No hem pas de patir. Teniu els graners prou plens per set o més anys.
Però el rei patia. Potser que els endevins tinguin raó, pensava, però no n’estava segur. A més, el somni enigmàtic es repetia cada nit des del dia de la festa amb l’ambaixador egipci. Es repetia i es feia més nítid, més concret, però també es ramificava i abastava més detalls difícilment explicables, inconnexes, incoherents. De vegades semblava que tot passava ara mateix, sota el reu regnat, potser en els anys immediats, però sovint s’adonava que les festes o les angoixes del seu poble s’allargaven en els segles, molt més enllà de la vida dels seus fills i dels seus nets. Ell hi participava llavors des de molt lluny, com l'espectador d’una tragèdia grega que contempla les intervencions de déus enjogassats en les inermes vides dels humans. Va veure, posem per cas, com el poble es revoltava contra els invasors i el país era ocupat, devastat, arrasat fins que no en quedava pedra sobre pedra. Va veure el temple, el gran temple que ell mateix havia fet construir i que era la joia de la seva corona, enrunat i cremat: un mur simbòlic ennegrit pel fum acollia els plors i els laments col·lectius. Va veure els camps abandonats, les cases buides, el poble dispers per tot el món conegut. Eren els anys de les vaques magres? Potser sí.
Sovint el somni evocava els anys o els segles gloriosos. Tornava a aparèixer l’estel flamejant subratllant el naixement d’aquell infant extraordinari, l’esclat de la notícia benèfica arreu. L’arribada de milers de pelegrins, de caravanes de comerciants, de visitants il·lustres, els mercats curulls, l’or i la plata sobreeixint de totes les caixes de palau, els usurers oferint diners als miserables a cap preu, els camps de blat rossos a punt de segar, les fonts que ragen vi i ragen mel, les festes als carrers, els edificis públics alçant-se orgullosos entre les construccions privades incomptables. Les vaques grasses, segurament.
Però les vaques magres es menjaven les grasses i les grasses es menjaven les magres. Els rics robaven els pobres i els pobres robaven els rics. Fins que no quedava res per robar.
Una nit es va despertar suat d’angoixa: havia assistit impotent al naixement d’un nen – el mateix nen de sempre – i l’havia vist créixer. Inexplicablement, aquell nen no parava de créixer. En poc segons del somni es feia gran, es feia home, es feia gegant, es feia un monstre gelatinós que ho envaïa tot. Era tant gran que ofegava animals, plantes, homes, estels. El nen havia esdevingut una massa indefinible, una mena de miasma invisible que es respirava, que es menjava, que es feia pensament.  Tot era el nen. El nen ho era tot. Va sentir com el nen se li ficava a la sang i era la seva sang, i la sang inflava el seu cervell més i més, fins que el dolor va resultar insuportable. Va fer un gran crit que alarmà tota la gent de palau. Havia de fer alguna cosa. I la va fer.

Foren convocats a palau els tres experts més reconeguts en interpretació de somnis. Volia una resposta i no els deixaria marxar fins que la tingués: clara i concisa. Calgué, és clar. repassar tots els detalls de cada somni, les coincidències, les diversitats, els matisos. Foren llargues sessions meticuloses, feixugues, provant d’establir els elements més importants, els detalls significatius, els accents, les modulacions dels mateixos temes. Foren molts dies de treball – el rei va delegar tots els afers de govern per dedicar-se només als savis – que es complicaven més cada cop que un altre somni aportava nous aspectes o variacions inexplicables. Deu dies de recopilació van semblar suficients.
Es van confegir llistes de símbols per desxifrar: corrues de dones avançant cap a la foguera, homes nus flagel·lant-se el cos, àngels gegantins i platejats escampant arreu el foc i la mort, carros sense cavall esclafant homes i hisendes, velles gemint inconsolables caminant cap a la tenebra, esclats de foc inimaginables en mig de populoses ciutats, milions de cadàvers vivents avançant cap als forns que els havien de cremar, homes que esclataven com magranes en mig de les multituds....
Llavors els savis es tancaren als salons que tenien assignats i deliberaren llargament fins a poder expressar amb un únic relat el que tots intuïen. Finalment es presentaren al rei i declararen:
Majestat, sou un rei afortunat, elegit dels déus, marcat pels astres. Heu rebut un avís extraordinari i teniu a les vostres mans el destí de la història de la Humanitat. El cabal d’informació que heu rebut és un tresor inacabable. És tan ampli, tan extens, tan profund, que serà impossible que les nostres limitades capacitats humanes el puguin mai interpretar totalment. Potser passaran segles i encara els homes l’estudiaran i en faran noves lectures. Però demaneu concreció i mirarem de satisfer els vostres lògics desitjos. Tenim molts elements a sobre de la taula. Anirem per parts. Primer tenim l’estel que es repeteix invariable a cada somni. És un fet real, majestat: fa pocs dies va aparèixer al firmament un punt de llum inexplicable. Molts el varen poder veure i tots nosaltres intentàvem interpretar l’avís, el senyal, el signe que el cel ens enviava. No ens posàvem pas d’acord. El vostre somni reiterat ho explica en lligar tossudament l’estrella misteriosa amb el naixement d’un infant. El dia que esclatà el cel va néixer un rei, un déu, un profeta, algú que ha de canviar el món de dalt a baix. I com que heu estat alertat personalment a través del somni, hem pensat que el naixement havia de ser a palau, a la vostra capital, al vostre regne, si més no. Ens hem informat i no sembla que les vostres esposes, ni les vostres filles, ni les vostres nores esperin cap fill. Aquest nen anunciat naixerà fora de palau, però al vostre regne. Potser ja ha nascut. Probablement  el dia del vostre primer somni.
La sorprenent puixança de l’infant sembla indicar que el seu esperit, el seu poder, el seu pensament, prevaldran sobre molt amplis territoris, potser més enllà del regne, pels regnes veïns, per tota la terra. Eteri com el veieu, com se us presenta, no sembla un cabdill militar, però milers de cabdills portaran la mort i la destrucció sobre els homes en nom seu. Veiem la conquesta estenent-se com una plaga inexorable que anorrea els pobles i els homes només amb el pensament, amb la por, amb funestes esperances vanes. En nom del nen rei, soldats heroics i sacerdots glorificats robaran, saquejaran, violaran, enganyaran, es trairan els uns als altres, faran guerres beneïdes i cremaran públicament els discrepants, es perseguiran els savis i els honestos ...
Majestat,  no estem parlant d’un rei. No estem parlant d’un líder religiós, no heu somniat l’estel d’una revolta. És la revolta. Els pares contra els fills i els fills contra els pares. Els germans contra els germans. 
Els àngels gegants que travessen sovint el cel del vostre somni no semblen pas esperits protectors. Tal com els imagineu podrien ser màquines voladores, prenyades de mort a punt d’anorrear centenar de milers de persones amb la seva potència destructiva. Heu vist esclats de foc enlluernador devorant ciutats senceres, heu sentit el tro esgarrifós de volcans invisibles que emergeixen inesperadament en mig de ciutats de grandària  insospitable. El fum fètid elevant-se sobre tots els caps, fent de l’aire un element putrefacte que cobreix de lepra i d’úlceres purulentes els cossos dels que sobreviuen al  primer espetec de foc.
I les velles gemegants? – va preguntar el rei, només per donar peu als savis – són només ploraneres pel dol?
No, savi rei. Les heu vist cremar. Heu sentit el foc sota els vostres peus quan les somniàveu. Eren pobres, majestat, i pagaven amb el foc fins a la mort la ràbia del poble. Ho sabeu bé: quan cal reprimir la majoria, cal trobar bocs expiatoris. Les vostres velles gemegant eren els bocs. O pagaven l’enveja de delators falsaris que es repartien el botí amb els botxins. Tot això, res de nou. Però la pluja de foc sobre els homes afamats amagats com rates a les rases enfangades i pudentes, els monstres metàl·lics vomitant escuma roent sobre les multituds, els desesperats lliurant-se a la fam dels lleons per ser riota de la xusma o els infants immolant-se com un gra de pus que esclata en mig de la gentada són coses mai vistes. 
Heu pogut contemplar un món sense cap intimitat, amb ulls vigilants arreu, orelles atentes a totes les parets, nassos malignes ensumant els pensaments i les emocions, mans vestides de ferro esgarrapant les túniques més fines i els parracs més humils. Però, sobretot, heu conegut l’opressió de les consciències, el domini sobre els desitjos, la manipulació de la carn i de l’esperit. Homes que es mortifiquen i es flagel·len el cos, que viuen arraulits en caus de bèsties salvatges com gossos  que es consumeixen en la pròpia ràbia. 
I el somni repetit indica que tanta indignitat quedarà al servei dels més poderosos, els més cruels. La usura, transvestida de mil formes impensables prevaldrà sobre tots els humans. L’or, la plata i la terra, la riquesa, el poder, es concentren paulatinament en unes poques mans, les dels sacerdots de la banca i les dels sacerdots dels temples. 
Les màquines que heu vist, majestat, no són pas vehicles celestials ni visitants dels inferns. Totes treballen al servei dels poderosos, movent-se en guerres sense sentit que permeten controlar el pa dels miserables, la voluntat dels pobles, l’aigua dels rius i dels mars. Màquines escampades per la terra habitada i llaurada, per les boscúries salvatges de continents desconeguts, pels oceans que ara dominen els monstres de l’abisme, pels cels dels esparvers i dels ocells. Ginys creats per imposar el pensament i dirigir les esperances dels humans, per esclafar la raó i anihilar la llibertat. L’aire serà com un beuratge del que els humans en respiraran les certeses i les veritats que decideixin instaurar per dominar el present i inventar el futur.
El rei va callar. Es reclogué ben sol a les sales més altes del seu palau provant d’entendre i de pair l’amarga resposta dels seus savis. Havia de fer alguna cosa. Els déus  l‘havien triat i l’havien advertit. Però com podia afrontar aquella responsabilitat amb els seus mitjans de rei?
Al cap de tres dies de dejuni i d’insomni es va decidir.
 Cridà els seus generals i els seus consellers polítics. Calia trobar el nen anunciat per l’estrella. Un dels savis va provar de situar el naixement sobre el territori dominat pel monarca. Amb risc evident d’equivocar-se va posar una creu sobre el mapa. Aquí, va dir.
Les tropes més fidels, simulant ser bandolers per no enterbolir la imatge reial, van pentinar els pobles de la rodalia buscant infants nascuts en els dos darrers anys. Tots eren degollats, sense misericòrdia. Va ser una tragèdia que aquella gent no oblidaria mai més i quedaria escrita en els annals més sagrats. 
Les esposes del rei, que alguna cosa en sabien d’aquella carnisseria, van clamar davant el seu amo demanant clemència. El rei va dir: si un braç està podrit, cal tallar-lo. Tot és per fi de bé. Aquests infants salvaran moltes vides. I van quedar tanquil·les.
Ell, el rei, va viure encara molts anys i sempre va creure que se n’havia sortit, que havia salvat el seu poble i el món sencer de totes les misèries somniades. 
Nosaltres, amb l’avantatge que ens dona la història, sabem que aquella decisió criminal no va tenir èxit. El que no podrem saber mai és com haurien anat les coses si tot hagués sortit com esperaven el rei i els seus consellers.

Continua llegint »

22 de novembre de 2016

L’hora de seure i negociar

Serà veritat? El nou govern estantís de Mariano Rajoy sembla que es comença a plantejar el repte català seriosament. Si més no, envia la vicepresidenta a tantejar el terreny. Ja és molt. Potser s’han adonat, o  algú els ha fet adonar, que el Procés del que s’han rigut tantes vegades és un entrebanc polític que necessita desllorigador.
Que sigui el PP qui es posi a dialogar, a negociar, a parlar, per mirar de resoldre el problema que Espanya té a Catalunya, em sembla bé. Són els més aferrissats defensors de la unitat, de la legalitat, de la constitució, de d’immobilisme Per això, precisament per això, són els que poden pactar alguna cosa. Ells representen les velles essències pàtries, els dogmes inalterables de la nació, l’esperit heroic de història, la veritat.
Recordeu?  Els socialistes – tan patriòtics i tan bons espanyols com es proclamaven – van intentar una sortida negociada al problema de Catalunya. Maragall i Zapatero arribaren a pactar un Estatut que podia haver garantit uns anys d’anar passant, potser una porta oberta a un final feliç per a tothom. Calgué, és clar, perpetrar i escenificar les retallades i els cops de ribot dels amics d’Alfonso Guerra. Era una via d’esperança. I com a via d’esperança els catalans la vam assumir majoritàriament, amb totes les reticències que feien al cas.
Però, és clar, els socialistes no podien resoldre el problema: no eren el partit de l’Estat, el de la bandera, el del sagrat tresor de les essències nacionals. De manera que els que es consideraven i eren considerats els tutors de la pàtria imperial s’estriparen els vestits, els uniformes i les sotanes. No podia ser. I no seria. Tenien les eines que calien per entrebancar aquella tímida iniciativa i demostrar al món qui manava de veritat a les altes esferes del poder espanyol. L’Estatut de Maragall i Zapatero va ser rebolcat i esmicolat, primer als carrers espanyols – aplegant firmes “contra Catalunya” – i després al Constitucional.
Així que ha quedat clar: si hi ha d’haver alguna mena d’acord – tan si és per a organitzar un referèndum com si és per tornar a encaixar les diverses nacions que conformen l’Estat – ha de ser negociat, pactat, lligat amb el Partit Popular i els poders fàctics que s’hi senten representats.
Ja sé – ho sabem tots – que res no serà fàcil. Però és el moment i es donen les circumstàncies. El partit de Rajoy no pot fer-se responsable de perdre per sempre i del tot la joia de la corona espanyola, de. I hi està condemnat si no troba la manera d’acordar una sortida digne a allò que ells anomenen problema català.

Em permeto suggerir, des de al modèstia d’aquest paper, que tornin a llegir-se l’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya el  30 de setembre de 2005. Allà hi ha una base prou ferma per començar a negociar. 

Continua llegint »

7 de novembre de 2016

Caure del cavall, com havia de ser

Al final ha anat a terra. Ha sigut de forma complicada, entre polèmiques i malentesos. La figura eqüestre del general Franco, que havia senyorejat el castell de Montjuic barceloní i que darrerament estava situat com a reclam de l’exposició sobre el franquisme al davant del Born, va anar violentament a terra. Devia ser el seu destí.
M’estaré prou de d’entrar en el debat de si la mostra que s’ha instal·lat al Born era encertada de si el lloc era l’adient, de si la figura decapitada -  qui, quan, com? – havia de situar-se a l’entrada. Com que no he pogut visitar l’exposició, no puc contextualitzar els fets,  callo. Ara, de l’estàtua m’agradaria parlar-ne un moment.
Sabeu, quan jo estava a l’Avuí, el periodista Joan Castellò-Rovira em va convidar un vespre a participar al programa que emetia en directe des del restaurant La Dorada. Devíem ser a mitjans dels vuitanta. He buscat referències a internet i només he trobat: “Las cenas de la radio. Programa dónde citaba a intelectuales del momento y cenando en el Restaurante "La Dorada" de Barcelona se creaba una atmosfera muy cómoda y cálida para alargar las conversaciones y casi hacer olvidar que era un programa que se emitía en directo. No sé pas si vaig bé. No he pretès mai ser un intel·lectual ni semblar-ho. A mi em va convidar com a periodista. Els altres companys d’àpat i xerrada eren polítics. Sento que la memòria em falli, però només recordo la presència de l’Heribert Barrera. A més, el programa que férem era en català, cosa que no sembla adir-se gaire al títol que he trobat.
En tot cas, no és greu. El sopar va ser bo i la conversa amena i variada. Al final, quan els micròfons ja eren apagats, seguint el fil de la conversa, ens lamentàvem que al cap d’alguns anys de democràcia, encara hi hagués plantada a Montjuic l’escultura de Franco a cavall. Estàvem indignats. I a algú –no m’explico perquè, però em sembla que va ser a mi – se li va acudir que si els cinc o sis comensals que estàvem reunits allà ens ho proposéssim, podíem esmenar aquell anacronisme. Què ens podia passar? Eren moments de canvis, de sorpreses. Tots érem més o menys coneguts... Un dels comensals va recordar que tenia accés fàcil a algun cartutx de dinamita i va haver-hi un moment que idea semblava quallar.
No, no va passar res. El seny i segurament la por es van imposar. Ens vam acabar el cafè i cadascú a casa seva. Érem gent d’ordre. Han hagut de passar moltes coses perquè el cavall i el cavaller anessin a terra. Abans, és clar, l’havien dut discretament als magatzems municipals on algú, més agosarat que nosaltres, l’havia escapçat. Però ha anat a terra.
 Si va per mi, s’hi pot ben quedar.


Continua llegint »

31 d’octubre de 2016

Caminar, senzillament

He de reconèixer que jo badava. Alguna cosa m’ha cridat l’atenció i he girat el cap. Passejava pel bell mig de la Rambla. Era un capvespre suau de tardor. Les taules dels cafès estaven atapeïdes de clients. He observat que un dels trams de la terrassa, el de més cap al Pont de Pedra, estava ben buit. De manera que he imaginat que l’establiment que el serveix havia tancat. I he girat el cap, per pura curiositat. Patam! Un fort cop al braç i a la mà contra alguna cosa dura.
-Perdoni - he sentit que em deien de molt a prop. I he entès la situació: m’acabava d’atropellar un ciclista. Per sort, no m’ha fet caure.
Me l’he mirat amb mala cara. Els ciclistes tenen un concepte de la circulació viària diferent: ells no s’aturen als semàfors, passen pels passos zebra com si tinguessin preferència, circulen per les voreres, marxen tranquil·lament pels carrers contra direcció... i roden per la Rambla. Jo no sé si ho poden fer o no. No sé si tenen codi de circulació com els altres conductors. El cas és que ho fan. Com que no contaminen, com que fan esport, com que són gent moderna i progre... Es veu que ho poden fer. Si més no, ho fan amb perfecte impunitat. Per cert: sabeu si tenen alguna assegurança de responsabilitat?
No ha sigut res, em dic a mi mateix i començo a pujar cap a les Pedreres – perdoneu la immodèstia, però baix néixer i visc a les Pedreres, a tocar de la muralla. Quan sóc al Portal Nou i estic a punt de travessar-lo, gairebé ja és fosc. No hi fa res. Quan jo era menut només hi havia una bombeta de 25 wats encastada entre les pedres de la muralla per il·luminar tota la pujada. Ja era molt. Si es fonia aquella bombeta estàvem unes nits esperant que la lluna ens ajudés a saber on posar els peus. Ara hi ha llum a dojo, tan a les escales com al carrer de baix. De manera que he pogut veure prou bé un home que venia per l’esquerra i que s’ha arraconat per deixar-me passar sota el portal. Educadament. El que no podia veure és que arran de paret hi duia un gos petitó i probablement polit. I encara menys que entre el gos i el seu amo hi havia una corretja.
Ja he dit que el gos era petit. Per sort. He ensopegat amb la corretja invisible i no he caigut perquè el gos ha cedit...
Sí, he arribat sencer a casa. Tots els ossos sencers i al seu lloc. Puc estar content. He travessat mitja Girona vella, he tingut dos accidents i he arribat il·lès. Cada dia és més perillós viure a ciutat.  Abans, fa molt de temps, tothom sabia què havia de fer al carrer. Caminar per la vorera dreta, deixar pas a les senyores i a les persones grans, córrer a fer l’amistat als capellans... Tot ha canviat, per bé o per mal.



Continua llegint »

24 d’octubre de 2016

Condemnats per la llei

Jo bé que ho recordo. La llei espanyola posava les dones sota “protecció” dels homes, pel seu bé, naturalment, per respecte i per amor. Una dona no podia fer res sense l’autorització del pare si era soltera o del marit si era casada. Una dona no podia comprar, ni vendre, ni hipotecar, ni avalar, ni treure’s el passaport, ni viatjar, ni casar-se... sense autorització. La llei és la llei. (Ara no ve al cas recordar que, gràcies al Dret civil català que es va mantenir vigent, les catalanes podien viure amb força més llibertat).
En tot cas, no hi havia divorci. I les parelles estaven condemnades a mantenir-se juntes fins que la mort posés remei als problemes de convivència que es poguessin presentar. Pel bé de la dona, es evident. Imagineu el cas pitjor que pugueu imaginar. Una persona espanyola que s’ha equivocat a l’hora de triar parella. Es pot trobar convivint per sempre més amb algú infidel, borratxo, brut, maleducat, malgastador, gandul, garrepa, invertit... No es podia divorciar. La llei, sempre la llei, per salvar la família i els bons costums, el tenia aferrat a la sagrada unió del matrimoni.
Quines bogeries, direu vosaltres, els joves. Doncs us equivoqueu. No eren bogeries, era la Llei, en majúscules. La Llei de Déu i la Llei del govern. Entesos? Com ho és la llei de la sagrada Constitució, interpretada pels que poden, la que ens impedeix als catalans decidir el nostre futur. (Sí, perdoneu, aquí volia anar a raure).
No cal pas equiparar la unió de Catalunya amb la resta d’Espanya amb un matrimoni amb problemes, que es podria fer. No. El que intento explicar és que les lleis, quan es mantenen contra la lògica imperant a la societat que les ha d’obeir, són males lleis. De fet, més que lleis, són imposicions. I quan la llei és una imposició ja no parlem de democràcia. Estem parlant de dictadura.
Tornem a començar. Sembla clar que hi ha un problema de convivència a Espanya. Un problema que s’ha manifestat amb més o menys virulència reiteradament al llarg de tres segles. Un problema que només les etapes – llargues per cert – de règims dictatorials han amagat. No us sembla, no sembla als responsables de Madrid, que el més lògic i més normal seria asseure’s a parlar les dues parts – o les tres, o les que calgui – al voltant d’una taula i mirar de trobar una solució raonable, que fos acceptada per tots?
El president Puigdemont va anar a Madrid i els ho va dir. Volem seure a la taula de negociacions, no pas a la banqueta dels acusats.

A la sala no hi havia cap representant del govern. No tenien cap interès en saber què els anava a dir.  Però hi havia set ambaixadors estrangers preocupats pel problema espanyol. Hi eren perquè creien que hi havien de ser. Algú s’estava equivocant.

Continua llegint »

19 d’octubre de 2016

El quiosc de la Gran Via


Doncs sí, em sap greu que tanquin un quiosc a Girona. Però què hi farem, tampoc serà un cataclisme. Recordeu que fa uns quants anys n’hi havia un de ben maco a la cantonada del carrer Nou amb la Gran Via? No? Doncs hi era. Feia el seu servei. Però devia ser una nosa urbanística i es va enderrocar.
-         Es ben veritat -  em diu un amic de memòria llarga – i es va compensar amb una llibreria-quiosc a l’altra vorera. Hi va durar molts anys.
-         Exacte. Ara, per servir els lectors de la zona del govern civil – o com se’n digui  -   tenim el quiosc de la 22,  que és a quatre passes, amb la  placeta Jordi de Sant Jordi inclosa.
-         I encara li volia preguntar una cosa. Vostè sap de qui era la concessió del quiosc?
-         No en tinc ni idea - li responc.
-         Perquè, sap, quan el van obrir les que venien els diaris eren d’una comunitat de monges de l’Opus Dei. Unes monges que anaven sense hàbit – cosa ben sorprenent en aquells temps – i que tenien una casa o un convent o un pis, a la carretera de Santa Eugènia. Diria que els primers anys, set o vuit com a mínim, eren monges o novícies, les venedores del quiosc.
-         Em deixa parat. Les monges de l’Opus Dei tenien un quiosc?  Hi penso i no puc deixar de recordar que l’Associació de la Premsa de Catalunya també en tenia un a Barcelona. Era una mena de subvenció dissimulada de l’Ajuntament als periodistes. No crec que encara el tinguin.
-         I els dependents eren del ram, vull dir, eren periodistes?
-         No, home. L’associació llogava el quiosc a qui li pagués més bé.
-         Doncs ja lliga. En aquells anys l’Opus estava creixent a Girona. Potser tenien unes monges que s’havien de mantenir i l’ajuntament els va concedir el negoci de la Gran Via. El que caldria saber és si pagaven el mateix cànon que les altres concessions similars o bé si era una subvenció.
-         Això ara farà de mal saber. El que ens podrien explicar és si el darrer concessionari era un particular o bé encara constava a nom de les monges, que el tenien subarrendat.
-         Tot podria ser. De tota manera, recordi que a la Plaça de Catalunya n’han tancat un altre, de quiosc. I l’han tirat a terra. No devia pas ser un gran negoci.
I ho deixem aquí, sense tenir més informació de la que teníem. Potser en saben més coses els milers de signants que han protestat pel tancament. O potser no. Caldria que l’Ajuntament ho aclarís. No pas per res,, només perquè quedés escrit a la petita història de la ciutat.


Continua llegint »

4 d’octubre de 2016

Una Girona de cine

 Deixem’-ho  clar: quan Gironella va publicar Los cipreses creen en Dios  va situar Girona al mapa. Si més  no a Espanya. Va ser el primer gran best seller espanyol i es va traduir a la majoria de les llengües civilitzades. No és una gran novel·la, però té un evident interès temàtic, un tractament dels personatges (la majoria reals, gironins, amb nom modificat) notable i, sense ser imparcial, que no podia ser-ho, ens explica la situació prèvia a la guerra civil des del punt de vista dels vencedors sense esdevenir un pamflet. Hauria volgut dur-la al cine, que era el gran mitjà de l’època. Sembla ser que Hollywood li va pagar un milió de pessetes pels drets, però no es fa filmar. I que Iquino també s’hi va trencar les banyes sense acabar de concretar res.
A Gironella n’hi van quedar les ganes. I quan va saber d’un grup gironí que feia cinema al voltant d’en Jordi Lladó – De quinze a setze anys, La mare, El pobret – amb important reconeixement en el camp amateur,  decidí que era el seu moment. Va escriure un petit argument basat en la seva experiència personal al seminari i a la Girona esquifida i rància de la seva adolescència i ens el va oferir. Miraculosament, el projecte va anar endavant. En  Jordi Sarasa, en Jaume Peracaula, en Jessy Portas, la Kelly Llaveria, en Quico Viader,  la Mariàngels..., tot el “Grup de Girona”, i encara amics i coneguts com en Carles Vivó, ‘Isidre Vicens, en Pere Dillet i tants d’altres que sento oblidar es van aplegar per fer possible una pel·lícula inclassificable, que no era ni del tot amateur ni del tot professional, ni tan sols cinema independent. Era, Amor adolescente, fet per un grup d’adolescents gironins. Va tenir un cert recorregut pels cinemes d’art i assaig i a l’Orient de Girona es va projectar quinze dies seguits – cosa insòlita llavors – amb la sala plena.
50 anys després, restaurada dels danys ocasionats pel temps i digitalitzada, Amor adolescente va cloure el 28 Festival de Cinema de Girona, amb una projecció a l’Albeniz que va mobilitzar sobretots amics i familiars dels responsables d’aquella aventura.  Mig segle és mig segle. Amor adolescente ha esdevingut un document  extraordinari per explicar aquella Girona levítica que tantes plomes han provat d’explicar i que les generacions que ens segueixen difícilment podran entendre. Quan Gironella escrivia el seu argument a París imperava la nouvelle vague... Nosaltres encara estàvem filmant campanades de la catedral.

Cert, vaig pensar tot rellegint aquelles imatges, aquella Girona era depriment, opressiva, aclaparadora. Però en Quico i la Kelly ja podeien anar a la Devesa en moto. Us imagineu com era la Girona d’abans de la moto? Rambla amunt i Rambla avall. 

Continua llegint »

30 de setembre de 2016

El final de Pedro Sánchez

 Pedro Sánchez té molta sort. Ell va entrar en política disposat a arribar molt amunt, amb idees, amb ambició, amb conviccions. Les coses li anaven força bé. Llavors, ves per on, va tenir un cop de sort. Per neutralitzar la pugna entre els partidaris dels dos bàndols del socialisme espanyol, diguem que de retruc, el van elegir secretari general. El primer secretari general sortit d’unes primàries. Extraordinari.
I, naturalment, el secretari general passa a ser el candidat a president de govern. No ho té pas fàcil, però ves a saber. De més verdes en maduren. El partit està en hores baixes i a les urnes pinten bastos. Als socialistes els ha sortit un competidor per l’esquerra. Només es poden salvar els mobles quedant segons.
De cop, una altre cop de sort. L’aritmètica electoral posa sobre el tauler polític de Madrid uns resultats enverinats. Ningú està en situació de formar govern. Tothom demana una gran coalició dels socialistes amb els populars. Tots els poders fàctics del país ho tenen clar: no es pot deixar governar ni a Podemos, ni donar joc als nacionalistes. A més, ha crescut el bolet de Ciutadans que és obedient a totes les consignes. Un bloc de tres. Ja està decidit.
Però  Pedro Sánchez s’adona de dues coses: la primera, que en el govern de gran coalició no hi pintarà res, ni ell ni el partit que representa; la segona, que si dona suport al PP el lideratge de l’oposició queda en mans de Podemos. Mal negoci en tots sentits. Rajoy, veient que no li posen les coses fàcils, deixa passar a Sánchez al davant. Aquest ho prova sabent que no se’n sortirà, però espera aconseguir visibilitat política que bé mereix un esforç.
Les segones eleccions demostren que la visibilitat no ha estat suficient. Els resultats del PSOE són una mica més dolents. Però no s’ha produït el sorpasso temut. De manera que cal esperar la segona ensopegada de Rajoy, incapaç d’aplegar voluntats fora dels seus i dels de Ciutadans.
Clamen els poders per una abstenció que Sánchez no està disposat a donar. Ell, ben mirat, podria ser president. Només li cal sumar les discrepàncies contra Rajoy. Però els seus abominen de Podemos i dels sobiranistes. Paciència. Cal paciència. Ningú no vol les terceres eleccions. De manera que acabaran cedint. Serà president, per poc que li surti bé la jugada. Potser serà la seva oportunitat de resoldre el problema territorial, pactant un nou encaixa negociat, potser trobarà la manera de col·laborar amb els esquerranosos de Podemos.
.Salten totes les alarmes. Anatema!!! Què carai s’ha cregut aquest beneit? El fotran fora en quatre dies abans que no es posi la militància a l’esquena. Morirà políticament,  esclar. Però té molta sort.

 En altres temps, quan el general Prim va voler modernitzar Espanya i afrontar els problemes eterns del país, el van estossinar pels carrers de Madrid.

Continua llegint »

20 de setembre de 2016

Quaranta anys de procés

Totes les entrades de l’Escala estaven controlades per la guàrdia civil. Però no devíem fer cara de sospitosos i vam poder passar. S’havia format una petita aglomeració a la platja, entre les barques adormides a la sorra i  les cases.  S’esperava alguna cosa, nerviosament. Us puc dir que hi havia molts tricornis destacant entre les dotzenes de ciutadans. De tota manera també sabíem que més de quatre dels que es movien entre la gent eren guàrdia civils de paisà.  Estava anunciat de dies: d’allà en sortiria una columna de la Marxa de la Llibertat. Ells ho havien d’impedir. Petits grupets, turistes despistats, curiosos, probablement futurs marxaires, caminat o ocupant les terrasses dels bars.
A les set, inesperadament, es va sentir la traca. Un retronar de petards escandalós que ens posà l’ai al cor per uns instants. Tothom mirant per descobrir l’origen del soroll. Algun coet semblava venir de mar. I llavors tot va canviar. Quan ens n’adonàrem teníem entre nosaltres, aparegudes del no res, tres enormes gallines blanques, cada una portada per dues persones. Estructures de fusta i cartró, com veiérem més tard.  Van començar a avançar. Al seu darrera una llarga cadena humana, amb homes i dones de totes les edats, seguia tot corejant els lemes de la marxa: “Poble català posat a caminar” i les reivindicacions ja sabudes de llibertat, amnistia i estatut.  Ningú els impedia el pas. Els guàrdies, seguint probablement les instruccions rebudes, van desaparèixer.  Mentre avançava la cadena s’anava engruixint perquè molts s’hi afegien. Aparegueren algunes pancartes. Aplaudiments populars mentre la marxa, que ja devia tenir més de cinc-centes persones, es dirigia pels carrers plens de gent cap a la plaça de l’Ajuntament. Cants, crits, aplaudiments. La festa de la llibertat somniada al voltant de les gallines simbòliques.
Però la festa es va acabar aviat. Es va sentir una sirena policial. De la part alta de la vila baixaven tres jeeps, un cotxe patrulla i dues motos en direcció a la plaça. La caravana policial es va aturar a pocs metres dels manifestants.  En van saltar, cetme en mà i molta ràbia a la cara, unes dotzenes de guàrdies que iniciaren l’operació de manual que tenien preparada. Al cap de pocs minuts, les tres gallines eren una pila de fustes trencades i cartons esquinçats. Corredisses, crits de protesta, insults, detencions indiscriminades, més crits, més insults, més detencions... Crits d’”unitat,unitat” tornaven l’ànim resistent als que fugien i es reagrupava la força popular. Els detinguts, amb els braços enlaire o a l’esquena, eren conduits cap als jeeps. Entre els 27 detinguts  - no tinc clar si els periodistes s’han comptat - el “captaire” Ferran García Fària i Albert Pons, així com els quatre corresponsals que cobríem la informació. Diversos grups de manifestants es presentaren a la caserna demanant ser detinguts, però les dependències ja eren plenes.  Finalment s’aconseguí una calma tensa davant els ulls estorats dels turistes sorpresos.
No he pogut precisar en nombre exacte de detencions a l’Escala, però els diaris de dia 5 parlen d’un centenar a tot Catalunya.  Els periodistes fórem escarmentats amb una retenció de quatre o cinc hores. La resta de detinguts van anar a raure a la presó de Girona. Quan, gràcies a les gestions dels directors dels diaris – en el meu cas de l’Amic Ibáñez Escofet – passada la mitja nit estava en un bar escalenc redactant una crònica d’urgència que passaria des d’allà mateix per telèfon (el telèfon del bar, naturalment).
Malgrat la contundència de la repressió, la Marxa, les cinc columnes de la Marxa, continuaren els camins que tenien programats des de Girona, Oliana, Esterri d’Àneu, la Sènia i, naturalment, l’Escala durant les setmanes d’aquell estiu.
Tot i que no consta al  trajecte que va transcendir, vaig assistir al pas de la Marxa per Lloret de Mar. A la meva crònica del Tel/eXpres parlo de 500 manifestants. Devia ser el recompte dels organitzadors. La memòria em diu que no devien arribar al centenar, però no ho podria assegurar. Era la columna 5, procedent de Tossa de Mar. El pas de la columna va ser pacífic i ordenat, malgrat que hi havia un bon desplegament de policia municipal, governativa  i guàrdia civil. Pel que recordo estava anunciat un concert de Ramon Muntner i Marina Rossell, que no es va poder fer per falta del preceptiu permís. Els marxaires havien negociat amb l’ajuntament el seu pas per la vila. En absència inexplicada de l’alcalde, Jordi Martínez, es va responsabilitzar de tot el tinent d’alcalde Joan Domènech. Es desplegaren diverses pancartes i es cridaren els eslogans de la Marxa en tot el recorregut des del passeig fins a l’església. I es dissolgueren pacíficament. El tarannà de les forces de seguretat va ser similar al que s’havia manifestat els dies anteriors a Sant Feliu i a Tossa.
Cada Onze de Setembre, quan els catalans ocupem els carrers reclamant llibertat, no fem res més que sumar-nos, al cap dels anys, a l’empenta agosarada i decidida de les columnes reivindicatives de fa quatre dècades.
 Catalunya vol decidir el seu futur.



Continua llegint »

5 de setembre de 2016

La visita a Madrid amb en Vidal i Gayolà i en Lluís Pla

He deixat passar uns dies sense intervenir. Agraeixo l’esforç de memòria que ha fet l’amic Vidal i Gayolà  sobretot per atribuint-me un cert protagonisme en l’article que dedica a Narcís Jordi Aragó. El text, que em vaig permetre reproduir aquí mateix, mereix unes anotacions que només confirmen els records de l’amic. Potser el lector ho agrairà.
Anàvem a Madrid per intentar salvar com fos la continuïtat de Presència. Demanàrem audiència al llavors director general de premsa Alejandro Fernández Sordo. Copio, perquè ens entenguem: “este abogado y político asturiano fue uno de los hombres clave en el franquismo y en los albores de la Transición, ocupando entre otros muchos cargos la Dirección General de Prensa en la dictadura y el Ministerio de Relaciones Sindicales”. Jugàvem una carta grossa i el primer èxit – de fet, l’únic -  va ser que ens rebés.
La delegació de Presència havia de ser, per justificar l’argumentari previst, del consell d’administració. Però, a la pràctica, no n’hi havia. I, si n’hi havia, actuava a ombra. Legalment, figuraven com a consellers el fill Bonmatí, en Joan Ribas, en Vidal i Gayolà i en Lluís Pla. El fill Bonmatí poc podia dir quan el seu pare havia venut la revista, aclaparat de sancions. En Joan Ribas “va declinar la invitació”. Em vaig oferir a ocupar el seu lloc. Jo creia que es podia fer alguna cosa.
Suplantar en Joan Ribas va ser una imprudència, evidentment. Tots sabem que, quan s’entra en un organisme oficial, el primer que fan és demanar-te el dni. No tinc clar que en aquells anys la cosa fos tan sistemàtica. El règim se sentia tant fort que no podia ni imaginar que entrés algú que no era qui deia ser. A la secretaria ens demanaren els noms, però no calgué ensenyar els papers. Recordo que en dir Joan Ribas Feixas vaig remarcar la “i” de Feixas, erròniament. Va colar.
Si rellegiu com faig jo el diàleg que en Joan Vidal recorda, vam arribar a un punt de la conversa al voltant de la maionesa que semblava obrir una escletxa per megocioar. Però, la veritat és que ja tenien els tancs a la platja i no els podien pas retirar. Els devia haver costat molt situar-los-hi. Vist des d’ara, penso si la maniobra no havia estat pactada abans amb la Conferència Episcopal, que no devia pas mirar amb bons ulls la línia pre-democràtica i catalanista que sostenia Narcís Jubany amb el petit setmanari gironí. Fins i tot puc imaginar que en Joan Ribas ja coneixia la correlació de forces reals que estaven en joc. Això explicaria que no anés a Madrid. En tot cas, només ell ho pot dir.
Com una anècdota final diré que els tres representants del consell d’administració de Presència, en sortir del Ministerio, vam aturar-nos a comprar un dècim cadascú de la rifa. A veure si tenim més sort, ens vam desitjar. En acabar la compra, la dona de la loteria ens va preguntar: ¿son catalanes, verdad?.  Ho vam confirmar. I jo, ingènuament, deia als companys: Com ho ha sabut? En Pla, rient, em va respondre: home, si li has parlat tota l’estona en català!!

Tornava a ser jo mateix. 

Continua llegint »

29 d’agost de 2016

Un text de Vidal i Gayolà sobre Preséncia

Joan Vidal i Gayolà recorda, amb motiu de la mort de l'amic Narcís-Jordi Aragó,  el nostre intent desesperat per salvar Presència de les ires del franquisme. M'he permès copiar el text perquè admiro la memòria d'en Joan i crec que el seu testimoni ajuda a situar moltes coses al seu lloc. Hi trobo a faltar un parell de noms, però això no és important i, segur, trobaré el moment d'afegir-los, a benefici dels historiadors

Narcís-Jordi Aragó, en el record

JOAN VIDAL I GAYOLÀ
L'any 1965 Manuel Bonmatí fundava la revista Presència, inicialment redactada en castellà i dirigida per Carmen Alcalde. La revista s'editava a Girona però es feia a Barcelona i l'esperit combatiu dels seus redactors originava conflictes permanents amb les autoritats del règim que es traduïen en sancions continuades. Al cap de dos anys la revista havia acumulat multes per import de 170.000 pessetes i el Sr. Bonmatí estava disposat a tancar-la. En el seu llibre Periodisme sota sospita en Narcís-Jordi Aragó explica com, en aquelles circumstàncies, Presència va passar a mans d'un grup de joves inquiets, col·laboradors de Vida Catòlica, setmanari portaveu de l'Acció Catòlica del Bisbat de Girona que també estava en crisi, no pas de diners com Presència però sí de lectors, gràcies a la col·laboració econòmica del Bisbat de Girona.
En Narcís-Jordi Aragó, en Pere Madrenys, en Ricard Dalmau, en Francesc Ferrer i en Joan Ribas s'encarregaren de la revista i començaren a cercar col·laboradors disposats a compartir les idees que exposava en Francesc Ferrer en un article editorial de l'any 1967, que citava en Narcís-Jordi Aragó en el seu llibre, abans esmentat, que deia: “La revista vol ajudar a crear una nova visió de la nostra col·lectivitat on els valors permanents de l'home, de la democràcia, de les minories ètniques, de les cultures que volen ser, i de la justícia social siguin conreats i respectats en la més alta civilització.” Es tractava de promoure la democràcia i la justícia social i de defensar la llengua i la cultura catalanes i jo hi estava molt d'acord. En Joan Ribas, amb qui jo treballava aleshores, em va convidar a participar-hi i vaig formar part del cos de redactors des del primer moment. Recordo la primera reunió en el despatx d'una agència de publicitat que tenia la seva seu, si no recordo malament, a la plaça del Marquès de Camps. Allí vaig conèixer Narcís-Jordi Aragó i els qui a partir d'aquell moment serien els meus companys.
En els inicis de la revista i gairebé durant tot els seu recorregut, l'heroi d'aquella publicació combativa, perseguida, multada, temporalment suprimida i finalment recuperada fou en Narcís-Jordi Aragó. El proselitisme de l'equip inicial va donar com a resultat una nòmina extensa de col·laboradors que participaven amb molta irregularitat i amb una qualitat molt desigual a omplir les pàgines de la revista (jo mateix era un d'aquests) i l'Aragó, a darrera hora, apressat per la urgència de portar els papers a la impremta acabava redactant ell mateix els articles que feien falta per completar-la, assumia la responsabilitat de fer possible l'edició setmanal comptant amb la col·laboració inestimable de la impremta Curbet, donava la cara per tots plegats davant la delegació provincial del Ministerio de Información y Turismo que vetllava –i ja us podeu imaginar de quina manera– per evitar els excessos d'aquella colla de gent inclassificable i per subsistir durant l'època en què va ser vigent l'estat d'excepció durant el qual es va tornar al règim de censura prèvia. És cert que tots li donàvem suport, que alguns companys com en Joan Ribas, que es va encarregar de la gestió econòmica de la revista, hi van ajudar molt, però el pes principal el suportava ell, i el miracle es repetia setmanalment.
La revista acabava fent-la ell, malgrat l'existència del consell de redacció del qual vaig formar part en la primera època juntament amb en Pius Pujades, en Francesc Ferrer, en Joan Ribas i alguns altres companys. En les reunions comentàvem les col·laboracions rebudes i parlàvem de l'actualitat i de com l'havíem de reflectir a la revista, sobretot quan es produïen fets punyents com per exemple el protagonitzat pel general governador militar de la plaça i província de Girona, que va ordenar, a toc de cornetí, la retirada de les tropes que rendien honors a la processó de Corpus i de tots els militars que hi assistien quan el bisbe Jubany, en acabar la cerimònia i després de beneir el poble reunit sota les escales de la catedral va entonar el Crec en un Déu en català. Hores de debat i ganes d'explotar frenades per la prudència, exercicis d'equilibri i ganes de salvar la revista però érem un roc a la sabata i el 21 de maig de 1971, gràcies a la insistent persecució de la direcció general de Premsa, atiada pel sinistre governador civil Victoriano Anguera, la revista va ser clausurada. En Narcís-Jordi Aragó explica detalladament en el seu llibre com el director general de Premsa els va convocar a Madrid, a ell i a Manuel Bonmatí, que encara era oficialment l'editor de la revista, i com els va explicar que ens tenien al punt de mira i que tard o d'hora dispararien. Feia dies que tramitàvem la constitució de Presència SA, per assumir la titularitat de la revista i alliberar el Sr. Bonmatí de les pressions i amenaces que rebia, però després d'aquella entrevista vam accelerar les gestions i finalment el 9 de gener de 1971 el Ministerio de Información y Turismo inscrivia Presencia S.A., com empresa editora, però no va servir de res. El MIT ens va fer una inspecció només de començar i totes les dades eren correctes però al cap de pocs dies una nova inspecció, ara de la delegació provincial del Ministeri de Treball, ordenada per Victorino Anguera, descobria que el director i els redactors que havíem inscrit en el registre, i que treballaven de franc, no havien estat donats d'alta ni havien cotitzat a la seguretat social, i aquesta infracció laboral, que anys després el Tribunal Suprem va determinar que no era motiu suficient, va ser aprofitada per cancel·lar la inscripció i tancar la revista. Ens ho comunicava el director general de Premsa el 21 de maig de 1971. L'Aragó va fer gestions, sense èxit, prop de persones influents per evitar el que semblava inevitable i com a últim recurs, a la desesperada, vam acordar que el consell d'administració de Presència SA demanés entrevista al director general de Premsa per intentar pactar les condicions de la continuïtat oferint, si calia, el cap del nostre director. Ens va dir: “Si sóc jo el qui fa nosa podeu oferir la meva dimissió.” Era la seva criatura però estava disposat a apartar-se per salvar-li la vida. Hi vam anar en Lluís Pla, en Pius Pujades i jo. En Pius Pujades, que no era membre del consell d'administració, hi venia en substitució d'un altre company que no va poder venir. En Pius, doncs, es feia passar per una persona que no era, i tots temíem, ell més que ningú, que ens comprovessin la identitat. Hi vam anar el dia 13 de juliol de 1971, el dia que enterraven el general Muñoz Grandes, el qui fou general en cap de la 250 divisió d'infanteria de la Wehrmacht (la División Azul), que amb 18.000 homes, va combatre amb Hitler al front oriental contra la Unió Soviètica, en la Segona Guerra Mundial. No era cap bon auguri.
En arribar al ministeri ens van acompanyar al despatx del director general, que era immens, que contenia, entre altres elements del mobiliari, una taula enorme plena de números de Presència curosament classificats. L'espera va ser curta i va entrar el personatge gastant una evident prepotència.
Ens vam presentar, li vam dir que érem els membres del consell d'administració de Presència SA i que vetllant per la inversió dels accionistes, que es veuria greument amenaçada si la inscripció de la revista era cancel·lada, ens veníem a oferir per pactar els canvis que fossin necessaris per evitar el tancament. Com que sabíem que el tenien enfilat, li vam oferir treure el director i pactar el substitut i amb una gran ingenuïtat li volíem fer creure que nosaltres, els administradors, no teníem res a veure amb la redacció i que el que ens interessava era salvar els diners que hi havíem posat. Arribats a aquest punt, ens va interrompre de forma contundent i ens va recomanar que no ens esforcéssim, i que si li ensenyàvem els nostres DNI ens diria immediatament els articles que havíem escrit i els pseudònims que havíem utilitzat, si era el cas, i aquí ens va començar a tremolar el pols pensant en la suplantació d'identitat d'en Pius Pujades.
Després, assumint el paper de progressista, ens va dir que érem la fàbrica de reaccionaris més important del país, que anàvem més enllà del que era recomanable i que amb la nostra actitud entorpíem els intents d'obertura del règim perquè excitàvem els immobilistes i creàvem reaccionaris, i com si hi tinguessin cap interès ens va dir que el procés d'obertura política corresponia al govern i que no l'havíem de torpedinar amb el nostre comportament. Vam insistir i ens va dir, contundent i lacònic “no hay nada que hacer; la mahonesa se ha cortado” i en Pius, amb una desimboltura impressionant, li va contestar que sempre hi havia solució i va iniciar un sorprenent diàleg culinari que si la memòria no em falla va ser més o menys així:
Pius: “Perdone, pero cuando la mahonesa se corta, con un poco de limón, y un poco de voluntad puede volver a cuajar.”
D.G.: “No, qué me va a contar a mi, yo que tengo una chacha menorquina muy experta.”
Pius: “Le aseguro que sí. Si lo intenta verá que con un poco de esfuerzo y voluntad se puede recuperar.”
Però el director general no estava de romanços i trencant el diàleg va dir, més o menys: “Lo que me estan pidiendo es tan insólito como lo hubiese sido que durante el desembarco de Normandía, cuando los aliados ya habían tomado la playa de Omaha y establecido la cabeza de puente hubiesen salido los alemanes con la bandera blanca en la mano y les hubiesen dicho «retírense, que de ahora en adelante seremos buenos chicos».” I va engegar, contundent, la frase definitiva “Yo ya tengo los tanques en la playa.” I aquí es va acabar tot. Només de sortir vam telefonar als companys i vam quedar per veure'ns al vespre. No hi havia res a fer. Vam plorar plegats però no vam llançar la tovallola, vam recórrer contra la decisió i al cap d'uns anys Narcís-Jordi Aragó, de qui guardaré sempre un record inesborrable, tornava a dirigir la revista amb la mateixa generositat i dedicació de sempre, com si el temps no hagués passat. Que descansi en pau,


Continua llegint »

24 d’agost de 2016

El somni del petit Aragó

L’Aragó anava per bisbe. Quan devia tenir cinc o sis anys, des del balcó de la casa on vivia al carrer de Ciutadans, va veure passar la processó de Corpus. Ah, les processons de corpus d’aquells temps!!  Ni us ho podeu imaginar. Paperets, serpentines, ginesta, catifes de flors, música celestial i militar, corrues de ciris encesos plorant cera pels carrers empedrats, l’àliga, els gegants, els capgrossos, les nenes-núvies i els nens-mariners de primera comunió, els sagristans i els escolans amb els pebeters fumejant l’aroma exòtic de l’encens. I, davant la filera d’autoritats endiumenjades i uniformades, el tàlem solemne que cobria el pas vacil·lant del bisbe Cartañá, aco,mpanyant amb dignitat estantissa la gran i feixuga custòdia d’or flamejant. La gent de genolls, silenci. Era una autèntica apoteosi de fe, de poder, de respecte, de por, d’esperança, de sacrifici, de submissió. Déu etern en mig del poble. I el bisbe a la seva dreta.
El petit Narcís Jordi ho va veure clar: de gran, seria bisbe. Volia ser bisbe. Aquell bisbe. Entrà al seminari, amb gran alegria de la seva mare, i creixé en “edat i saviesa”. El camí era bo i la meta semblava difícil però a l’abast. Fins que s’entrebancà amb les lletres. Li agradava llegir i li agradava escriure. Un dia devia escriure alguna cosa que la moral del senyor bisbe i els seus pastors van trobar fora de lloc – al seminari van haver de fer les dutxes d’amagat perquè a palau les trobaven immorals – i la carrera triomfal somniada es va estroncar. S’havia acabat el bisbe i començava a néixer l’escriptor i periodista que va ser.  L’Aragó que jo vaig conèixer i que ara comencem a enyorar.
Sí, és cert, per indicació del pare procurador, va estudiar dret i va arribar a exercir d’advocat. Però l’home de lletres havia arribat per quedar-se. Intel·ligent, treballador, constant, fidel a si mateix, es va arrecerar a l’ombra de la seu: Vida Catòlica, Resurexit, La Passió, Presència i tantes coses més que se m’escapen o que he olblidat. Jo el recordo de professor de Colores, a la Salut de Terrades.
M’haureu de perdonar, com segur que ell faria, si, aclaparat per tantes pàgines i programes que aquests dies se li han dedicat, obvio recordar l’Aragó més evident. Em sumo de cor a tots els elogis. El meu, ves per on, hi suma la meva convicció que, si les coses haguessin anat d’una altra manera, l’Aragó hauria arribat a bisbe, un bon bisbe. I el dubte final de si, ben mirat, no ho va ser tota la vida.
Si el meu vot serveix de res, el té a favor.   




Continua llegint »

22 d’agost de 2016

La dictadura dels moralistes

Perdoni,  però jo he vist joves monges catòliques i del país banyant-se a la platja amb tota la negror de l’hàbit cobrint el seu cos. I no fa pas tants anys. Ben mirat,  quan encara hi havia monges. Perquè ara mateix les que queden les hem de considerar residuals, una espècia en extinció. Estic segur que si les poques monges actuals van a banyar-se, en res es coneixerà la seva adscripció a un convent.
De manera que si trobo una noia amb burkini a la platja, me la miraré com si veiés una practicant del noble esport del submarinisme. Ben pensat, una usuària del burkini és més “normal” que una monja catòlica dels anys  50 o 60 fent la banyota amb l’hàbit posat.
Perquè, sabeu, a mi em sembla que tothom ha de ser lliure de vestir-se com li vingui de gust, a la platja i al carrer. Amb respecte pels altres, naturalment. I em sembla ben poc important si es vesteix d’una determinada manera per raó de la moda, a causa de la religió que professa, per comoditat o per mirar de trobar parella. Per tant estic totalment en contra dels  intents dels manaires a decidir com hem d’anar vestits. Com més manaires, més normes per tothom.
-Perdoni, però hi ha gent que es passa... Els que van en banyador fora de les platges, posem per cas. O els que volen fer nudisme on no tocaria.
Té raó. Ja he dit que cal respectar els altres. Però m’ha de reconèixer que el concepte de respecte pot tenir moltes interpretacions. Em respecten els que llueixen una cresta de cabells de colors al cap?  I els nois que corren pel carrer amb la caputxa posada encara que no faci fred ni plogui? O els militars que ensenyen les estrelles a l’uniforme pel carrer? O les vestes de setmana santa? I, ja que hi som, els capellans amb sotana? I els turistes amb mitjons i sandàlies? I, parlant de turistes, ens respecten algunes noies que ofereixen orgulloses l’espectacle del greix embotit del seu cos sota la vermellor insultant de les hores de platja?  Preguntes.
Sap què li dic? Que no puc pas esperar que tothom es vesteixi al meu gust. Respecto la llibertat de tots, encara que no m’agradi la seva tria. Admeto, a més, que l’autoritat democràtica imposis algunes normes mínimes per evitar disbauxes. Ara, quedi clar: no respecto els que no respecten la llibertat dels altres i els obliguen – amb arguments diversos i sempre discutibles – a vestir d’una manera determinada.
Recordeu  - segur que pocs ho recorden - quan al rector del poble establia la llargada de les mànigues i de les faldilles? Entesos.


Continua llegint »

15 d’agost de 2016

Potser no hi seran a temps

I la llengua, és clar. Els emprenya la llengua. Un petit error a televisió espanyola i salta a l'èter espanyol la versió catalana d'una crònica dels Jocs. No ha passat res, però cal demanar disculpes. Entenguem-nos: diria que ho van fer força bé. Però quan el got és massa ple, una gota de més sobra. Ho recordeu? “La lengua siempre ha sido compañera del imperio”. Bé, no tenen imperi, però els queda la llengua. Més cites: “que se consiga el empeño sin que se note el cuidado”. L'imperi. Ara parlen de l'imperi de la llei, potser perquè no en tenen cap més. Ja podem notar el empeño perquè els falta ben poc per haver conseguido el efecto.
Sabeu, fa pocs dies sentia un tertulià dels habituals a les cadenes de Madrid, que evidenciava que, finalment, s'han adonat que la qüestió catalana s'ha d'afrontar. Ell, l'Eduardo Martín, que és convidat per la seva fidelitat a les idees del PSOE, va exclamar, davant la sorpresa indignada dels seus companys de taula, a 13 TV, que calia negociar amb Catalunya, i que ja estaven fent tard. Que la independència era imminent i que, com més tard negociessin per evitar-la, més car els costaria. Els indignats i sorpresos li van preguntar què oferiria per negociar. Ell ho tenia clar: la Constitució ha d'assumir que Catalunya és una nació, primer; i assegurar un molt bon finançament. El van deixar per inútil, naturalment.
No va pas parlar de la llengua, potser perquè no va tenir temps. Però si s'hagués de plantejar, com ell proposava, una nova manera de mirar-nos, un estat que vulgui ser just no pot oblidar la llengua de més de dotze milions de ciutadans. No pot ser que la gran majoria ignori el català i el vegi, anant molt lluny, com una mania de quatre analfabets, de quatre maniàtics que es volen fer veure. A 150 universitats del món s'ensenya el català. A les espanyoles, set. I als instituts? I a les escoles primàries? Són capaços de llegir quatre versos de Maragall: “Escolta Espanya  la veu d'un fill que et parla en llengua no castellana”. No. S'ha fomentat la ignorància. El menysteniment. Machado els va dir –paraules al vent– “Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus harapos desprecia cuanto ignora”. Ho torno a dir: paraules al vent. No hi ha pitjor sord que el que no hi vol sentir.
Eduardo Martín potser ho començava a entendre: som una nació, tenim una cultura i una llengua. Necessitem poder-nos administrar per continuar essent el que som i el que volem ser. A dins o a fora.
I els tribunals diran el que vulguin. Les coses són com són, tossudament. Des dels poders s'han repartit les cartes, ben marcades. Però la jugada és perdedora per ells. Inevitablement.

Continua llegint »