7 de març de 2016

El meu conte de Nadal 2015

                                

La naturalesa humana


Era cosa sabuda des del fons del temps: Déu es faria home. Tots els àngels del cel, quan cantaven les seves glòries, ho deien en algun moment. Cert que no tenien una idea molt clara de què volia dir fer-se home. El concepte escapava de la seva capacitat de comprensió. Però estava escrit i seria. A la terra, després de la creació, si no abans, també existia el convenciment difús, eteri, inconcret i inexplicable de la voluntat divina d’assumir la realitat humana. Déu habitarà entre nosaltres, deien sovint els més preparats, els estudiosos, els mags, els endevins, els sacerdots de les religions més diverses, amb esperança, amb fe, amb convenciment. Era cosa assumida.
Però passaven els anys,  passaven els segles,  passaven els mil·lennis i Déu no venia. O, si venia, no es donava a conèixer als humans. Alguns espavilats inventaven històries suggerents que convertien en déus els reis o els poderosos. Els pobles, carregats de fe i d’ignorància, assumien aquestes divinitats humanes que els presentaven amb honors i gloria ben terrenals, com havien acceptat déus mutats en muntanyes, en rius, en arbres, en forces de la naturalesa. Però el pas del temps i la dura realitat els acabava conduint al desengany inevitable. Quedava només, arrapat als cors, el convenciment etern de la prometença divina: Déu es faria home.
Quan entràvem en la primera lluna nova de l’any 2600 de la rata xinès, el 753 ad urbe condita de Roma, quan ningú s’ho esperava, un matí qualsevol Déu va dir que havia arribat el moment. No explicà perquè havia esperat tant ni perquè tocava ara. Ningú gosà preguntar-li. Era així i així seria per sempre. Tothom a la feina.
Pel que sé, tot seguit es fa formar una comissió d’àngels notables encarregada de convertir en realitat la voluntat divina. Hi havia molta feina. Sabien el quan, que tant s’havia fet esperar. Però calia decidir el com i encara trobar el lloc més indicat per al gran esdeveniment, perquè la Terra, si bé era un minúscul puntet menyspreable en l’espai infinit de l’Univers, tenia una enorme complexitat de vides, de societats, de cultures, d’interessos, de projectes, de guerres, de règims polítics, que calia estudiar cas per cas la influència i les conseqüències que la presència divina podia provocar. Aviat s’adonaren que mai tindrien prou informació per prendre una decisió assenyada si no comptaven amb assessors humans, gent coneixedora de les diferents realitats. Llavors, sense perdre un instant, feren una tria dels més savis entre els savis de la Terra i els proposaren participar en les tasques de la comissió. Sembla ser que alguns dels escollits declinaren educadament l’encàrrec, potser perquè no es van creure, al cap de tants anys, que la vella profecia s’estés complint, potser perquè trobaren massa feixuga la responsabilitat que els venia a sobre. El cas és que, finalment, es nomenaren set assessors ben triats entre les ments més preparades de la Humanitat. Hi havia un notable de l’Índia, un escriba egipci, un astròleg xinès, un filòsof grec, un mestre de Mesopotàmia, un senador romà i un pastor del Tíbet.
La comissió divina i els seus set assessors organitzaren la feina. Com seria la humanització de Déu? Apareixeria en mig d’una multitud i proclamaria la seva divinitat? Seria presentat a les autoritats d’algun dels grans imperis? Es fondria d’incògnit entre la gentada de qualsevol mercat? Havia de prendre la figura d’un respectable ancià, d’un jove atlètic, d’un nen enjogassat? Què el faria distingible de la resta dels humans?  Calia que fos reconegut des del primer moment?
Després de molt parlar, el mesopotami va trobar un camí que semblava correcte: primer calia decidir on es produiria el gran fet i després adaptar la forma i els detalls al lloc i a les circumstàncies del lloc. I encara va afegir: jo deixaria que els mateixos habitants de l’indret triat decidissin el com, per assegurar que tot anirà bé.
L’astròleg xinès va trobar-ho encertat. Es va animar i va proposar que els assessors visitessin tants imperis, cultures, ciutats, països i pobles del món com el temps els permetés, els oferissin la possibilitat d’hostatjar el Déu fet home i que proposessin la millor manera de rebre’l. Tots hi estigueren d’acord, però calia molt de temps per arribar a tots els racons del petit però enrevessat món dels humans. El projecte era inviable. Caldrien anys, molts anys, per fer arribar la notícia a tot arreu, per preparar les propostes, per estudiar-les. Impossible. Humanament impossible. Però els tres àngels de la comissió intervingueren: ells, que vivien en l’eternitat de Déu,  podien aturar el temps de la Terra, establir una mena de parèntesi en el devenir de la història, fins que la tasca encomanada als assessors fos acomplerta. Seria un temps que viurien de més, de propina. La solució celestial va crear molts dubtes als savis, sobretot al filòsof grec, però aviat tots s’hi avingueren de cor. Què hi podien perdre?
Des d’aquell moment, els set savis escamparen la nova per la terra, visitaren imperis i ciutats, pobles oblidats entre els gels del nord i tribus nòmades dels deserts, emperadors poderosos invencibles, reietons de poblats perduts a la selva, generals comandant exèrcits en batalles inacabables i solitaris caps tribals menant ramats a la recerca de l’aigua imprescindible, sacerdots de déus venjatius, predicadors de meravelles, profetes, mags i qualsevol que exercís algun tipus d’autoritat entre els homes del seu temps. Tots podien participar en la gran decisió divina. Havien de presentar un projecte pel cas que el seu poble, el seu territori, la seva comunitat, hostatgés l’home-déu.
Les propostes anaren arribant a les mans dels assessors. Impossible ressenyar-les totes en tant poc espai. N’hi havia de tota mena, originals, simples, rebuscades, espectaculars, sorprenents, estrafolàries, humils, incomprensibles, barroeres, lògiques. Veien a Déu entrant a la ciutat amb un seguici de mil elefants, el feien l’onzè fill d’un príncep de la dinastia mil·lenària dominant, el presentaven com un gegant de deu metres d’alt, proposaven un cap de lleó sobre les espatlles d’un brau, el feien néixer infant de mare verge, el convertien en emperador, en  monjo, en arquitecte, en mag...
Però llavors les coses es van complicar. Els dirigents d’alguns països s’adonaren que si el seu territori era escollit per acollir Déu fet home en podrien treure molt de rendiment, en tots sentits: esdevindrien la capital del món, centre de peregrinacions, mirall de tots els pobles de la terra, l’eix inevitable del creixement econòmic, polític i cultural de la Humanitat. Entès això, dedicaren tots els esforços a assegurar-se la nominació definitiva. Com si s’haguessin posat d’acord, iniciaren dues carreres paral·lels i simultànies, competint entre elles. La primera pugna va ser constructiva: calia tenir les millors carreteres, els millors ponts, els millors aqüeductes, els millors temples, les millors places, els millors palaus, els millors mercats per poder servir les multituds que s’hi congregarien, ben segur. Fien els projectes, dotaven els pressupostos corresponents i ho enviaven tot a la comissió per complementar la seva proposta inicial. Artesans, artistes, enginyers, però sobretot esclaus, van tenir feina llarga. Es feren enormes fortunes gràcies a aquella febrada constructora: guanys, sous, comissions, i corrupció generalitzada.
La segona carrera era subterrània, però igualment competitiva: calia guanyar-se els assessors. Van entendre que la decisió dependria majoritàriament del que proposessin els set savis que treballaven sobre el terreny. De manera que les seves visites eren preparades com si fossin visites de reis: grans festes, inacabables tiberis, vi dolç a dojo, somriures amables per no acabar. I les companyies que calguessin, primer discretes, més endavant sense embuts. Una corrua de les noies més joves, més boniques, més tendres, més dolces (i dels joves més bonics, més tendres, mes dolços) del país es dedicava a amorosir els dies d’estada del visitant. Els assessors, primer amb cert pudor, després sense vergonya de cap mena, assaborien aquella vida regalada i es deixaven estimar a tot arreu on anaven. Repartien esperances generosament. Ells treballaven per Déu i veien prou bé que se’ls valorés la feina.
Com que els serveis secrets i diplomàtics del països en pugna mantenien informats els respectius caps dels esforços de la competència, aviat els assessors començaren a rebre petits obsequis complementaris: uns cavalls per al viatge, esclaus per a les feines més feixugues, cartes de crèdit per les despeses del camí, petits exèrcits d’acompanyament  i defensa, vestits de seda i vellut per les parades, joies, or...
No queda gens clar quan va durar aquell parèntesis temporal ideat per la comissió celestial. Però va ser llarg. Els assessors no acabaven mai la feina. Sempre hi havia noves terres per visitar i velles visites per repetir. Si fos per ells, encara avui no s’haurien decidit. Els creixien els dubtes com bolets després de la pluja. Els àngels de la comissió es van adonar de la situació tard, però se n’adonaren. Allò no portava enlloc. De manera que demanaren audiència a Déu i li exposaren el seu problema. No sabien com triar.
Déu va dir: dueu-me totes les propostes. N’hi havia centenars de milers. En va agafar una a l’atzar i va dir: serà aquesta. I aquella va ser.
No cal explicar res més:  ja sabeu com va anar tot plegat.






0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada