La naturalesa humana
Era cosa sabuda des
del fons del temps: Déu es faria home. Tots els àngels del cel, quan cantaven
les seves glòries, ho deien en algun moment. Cert que no tenien una idea molt
clara de què volia dir fer-se home. El concepte escapava de la seva capacitat
de comprensió. Però estava escrit i seria. A la terra, després de la creació,
si no abans, també existia el convenciment difús, eteri, inconcret i
inexplicable de la voluntat divina d’assumir la realitat humana. Déu habitarà
entre nosaltres, deien sovint els més preparats, els estudiosos, els mags, els
endevins, els sacerdots de les religions més diverses, amb esperança, amb fe,
amb convenciment. Era cosa assumida.
Però passaven els
anys, passaven els segles, passaven els mil·lennis i Déu no venia. O, si
venia, no es donava a conèixer als humans. Alguns espavilats inventaven
històries suggerents que convertien en déus els reis o els poderosos. Els
pobles, carregats de fe i d’ignorància, assumien aquestes divinitats humanes
que els presentaven amb honors i gloria ben terrenals, com havien acceptat déus
mutats en muntanyes, en rius, en arbres, en forces de la naturalesa. Però el
pas del temps i la dura realitat els acabava conduint al desengany inevitable.
Quedava només, arrapat als cors, el convenciment etern de la prometença divina:
Déu es faria home.
Quan entràvem en la
primera lluna nova de l’any 2600 de la
rata xinès, el 753 ad urbe condita
de Roma, quan ningú s’ho esperava, un matí qualsevol Déu va dir que havia
arribat el moment. No explicà perquè havia esperat tant ni perquè tocava ara.
Ningú gosà preguntar-li. Era així i així seria per sempre. Tothom a la feina.
Pel que sé, tot
seguit es fa formar una comissió d’àngels notables encarregada de convertir en
realitat la voluntat divina. Hi havia molta feina. Sabien el quan, que tant
s’havia fet esperar. Però calia decidir el com i encara trobar el lloc més
indicat per al gran esdeveniment, perquè la Terra, si bé era un minúscul puntet
menyspreable en l’espai infinit de l’Univers, tenia una enorme complexitat de
vides, de societats, de cultures, d’interessos, de projectes, de guerres, de
règims polítics, que calia estudiar cas per cas la influència i les
conseqüències que la presència divina podia provocar. Aviat s’adonaren que mai
tindrien prou informació per prendre una decisió assenyada si no comptaven amb
assessors humans, gent coneixedora de les diferents realitats. Llavors, sense
perdre un instant, feren una tria dels més savis entre els savis de la Terra i
els proposaren participar en les tasques de la comissió. Sembla ser que alguns
dels escollits declinaren educadament l’encàrrec, potser perquè no es van
creure, al cap de tants anys, que la vella profecia s’estés complint, potser
perquè trobaren massa feixuga la responsabilitat que els venia a sobre. El cas
és que, finalment, es nomenaren set assessors ben triats entre les ments més
preparades de la Humanitat. Hi havia un notable de l’Índia, un escriba egipci,
un astròleg xinès, un filòsof grec, un mestre de Mesopotàmia, un senador romà i
un pastor del Tíbet.
La comissió divina i
els seus set assessors organitzaren la feina. Com seria la humanització de Déu?
Apareixeria en mig d’una multitud i proclamaria la seva divinitat? Seria
presentat a les autoritats d’algun dels grans imperis? Es fondria d’incògnit
entre la gentada de qualsevol mercat? Havia de prendre la figura d’un
respectable ancià, d’un jove atlètic, d’un nen enjogassat? Què el faria
distingible de la resta dels humans?
Calia que fos reconegut des del primer moment?
Després de molt
parlar, el mesopotami va trobar un camí que semblava correcte: primer calia
decidir on es produiria el gran fet i després adaptar la forma i els detalls al
lloc i a les circumstàncies del lloc. I encara va afegir: jo deixaria que els
mateixos habitants de l’indret triat decidissin el com, per assegurar que tot
anirà bé.
L’astròleg xinès va
trobar-ho encertat. Es va animar i va proposar que els assessors visitessin
tants imperis, cultures, ciutats, països i pobles del món com el temps els
permetés, els oferissin la possibilitat d’hostatjar el Déu fet home i que
proposessin la millor manera de rebre’l. Tots hi estigueren d’acord, però calia
molt de temps per arribar a tots els racons del petit però enrevessat món dels
humans. El projecte era inviable. Caldrien anys, molts anys, per fer arribar la
notícia a tot arreu, per preparar les propostes, per estudiar-les. Impossible.
Humanament impossible. Però els tres àngels de la comissió intervingueren:
ells, que vivien en l’eternitat de Déu,
podien aturar el temps de la Terra, establir una mena de parèntesi en el
devenir de la història, fins que la tasca encomanada als assessors fos
acomplerta. Seria un temps que viurien de més, de propina. La solució celestial
va crear molts dubtes als savis, sobretot al filòsof grec, però aviat tots s’hi
avingueren de cor. Què hi podien perdre?
Des d’aquell moment,
els set savis escamparen la nova per la terra, visitaren imperis i ciutats,
pobles oblidats entre els gels del nord i tribus nòmades dels deserts,
emperadors poderosos invencibles, reietons de poblats perduts a la selva,
generals comandant exèrcits en batalles inacabables i solitaris caps tribals
menant ramats a la recerca de l’aigua imprescindible, sacerdots de déus
venjatius, predicadors de meravelles, profetes, mags i qualsevol que exercís
algun tipus d’autoritat entre els homes del seu temps. Tots podien participar
en la gran decisió divina. Havien de presentar un projecte pel cas que el seu
poble, el seu territori, la seva comunitat, hostatgés l’home-déu.
Les propostes anaren
arribant a les mans dels assessors. Impossible ressenyar-les totes en tant poc
espai. N’hi havia de tota mena, originals, simples, rebuscades, espectaculars,
sorprenents, estrafolàries, humils, incomprensibles, barroeres, lògiques. Veien
a Déu entrant a la ciutat amb un seguici de mil elefants, el feien l’onzè fill
d’un príncep de la dinastia mil·lenària dominant, el presentaven com un gegant
de deu metres d’alt, proposaven un cap de lleó sobre les espatlles d’un brau,
el feien néixer infant de mare verge, el convertien en emperador, en monjo, en arquitecte, en mag...
Però llavors les
coses es van complicar. Els dirigents d’alguns països s’adonaren que si el seu
territori era escollit per acollir Déu fet home en podrien treure molt de
rendiment, en tots sentits: esdevindrien la capital del món, centre de
peregrinacions, mirall de tots els pobles de la terra, l’eix inevitable del
creixement econòmic, polític i cultural de la Humanitat. Entès això, dedicaren
tots els esforços a assegurar-se la nominació definitiva. Com si s’haguessin
posat d’acord, iniciaren dues carreres paral·lels i simultànies, competint
entre elles. La primera pugna va ser constructiva: calia tenir les millors
carreteres, els millors ponts, els millors aqüeductes, els millors temples, les
millors places, els millors palaus, els millors mercats per poder servir les
multituds que s’hi congregarien, ben segur. Fien els projectes, dotaven els
pressupostos corresponents i ho enviaven tot a la comissió per complementar la seva
proposta inicial. Artesans, artistes, enginyers, però sobretot esclaus, van
tenir feina llarga. Es feren enormes fortunes gràcies a aquella febrada
constructora: guanys, sous, comissions, i corrupció generalitzada.
La segona carrera
era subterrània, però igualment competitiva: calia guanyar-se els assessors.
Van entendre que la decisió dependria majoritàriament del que proposessin els
set savis que treballaven sobre el terreny. De manera que les seves visites
eren preparades com si fossin visites de reis: grans festes, inacabables
tiberis, vi dolç a dojo, somriures amables per no acabar. I les companyies que
calguessin, primer discretes, més endavant sense embuts. Una corrua de les
noies més joves, més boniques, més tendres, més dolces (i dels joves més bonics,
més tendres, mes dolços) del país es dedicava a amorosir els dies d’estada del
visitant. Els assessors, primer amb cert pudor, després sense vergonya de cap
mena, assaborien aquella vida regalada i es deixaven estimar a tot arreu on
anaven. Repartien esperances generosament. Ells treballaven per Déu i veien
prou bé que se’ls valorés la feina.
Com que els serveis
secrets i diplomàtics del països en pugna mantenien informats els respectius
caps dels esforços de la competència, aviat els assessors començaren a rebre
petits obsequis complementaris: uns cavalls per al viatge, esclaus per a les
feines més feixugues, cartes de crèdit per les despeses del camí, petits
exèrcits d’acompanyament i defensa,
vestits de seda i vellut per les parades, joies, or...
No queda gens clar
quan va durar aquell parèntesis temporal ideat per la comissió celestial. Però
va ser llarg. Els assessors no acabaven mai la feina. Sempre hi havia noves
terres per visitar i velles visites per repetir. Si fos per ells, encara avui
no s’haurien decidit. Els creixien els dubtes com bolets després de la pluja.
Els àngels de la comissió es van adonar de la situació tard, però se
n’adonaren. Allò no portava enlloc. De manera que demanaren audiència a Déu i
li exposaren el seu problema. No sabien com triar.
Déu va dir: dueu-me
totes les propostes. N’hi havia centenars de milers. En va agafar una a l’atzar
i va dir: serà aquesta. I aquella va ser.
No cal explicar res
més: ja sabeu com va anar tot plegat.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada