26 de maig de 2016

Batalla aèria al meu carrer

Ja m’agradaria haver fet la foto. Però les coses van anar massa de pressa. Érem al costat de la muralla, just darrere de les vetlladores. El passeig és ampli i hi ha força vegetació, privada i pública.  Llavors veiem el gavià. Ve de cap el turó, passa per davant del Portal Nou i puja cap a Sant Domènec. Vola baix, feixuc, gairebé exhaust pel pes d’un colom que porta a la boca i que ves a saber on ha caçat. En alguns forats de la muralla hi tenen niu moltes parelles de coloms. Passa davant nostre i gairebé vola arran de terra. Es veu clar que no pot traginar el seu botí. Finalment, acaba aturant-se al  mig del carrer, just davant d’un autobús que ha hagut de frenar per no esclafar les dues aus.
Suposo que la proximitat del vehicle l’ha convençut. Deixa el colom – que ja deu ser mort, perquè ni es belluga – a terra i alça una volada en direcció contrària, reculant, potser per fer temps fins que el bus hagi passat.
En el seu vol de tornada, o d’espera, s’acosta a un pi d’àmplia copa acollidora.  Sembla que  prova de fer-hi una parada per reposar abans de tornar a la feina. Però llavors veiem la sorprenent aparició d’una garsa que ataca el gavià – David contra Goliat, per les mides – i aconsegueix allunyar-lo del carrer i de la muralla. El bec petit s’imposa sobre el gran bec.
 És clar, el que pensem d’entrada és que la garsa està fent costat al pobre colom, que n’és l’aliat. Ens agrada creure que els animals pensen com nosaltres, actuen com nosaltres, són com nosaltres. Per això les faules d’animals tenen tant predicament.  La cigala i la formiga podrien ser veïnes nostres, viure al mateix replà. Les coneixem de tota la vida...  Ens imaginem un món construït a imatge i semblança nostra.
També podem creure que la garsa té el niu molt pròxim, amb la descendència exposada als depredadors. El seu atac és la manera de fer saber al visitant que serà mal rebut si pensa canviar la grisa agonia del colom perdut  per la vivor blanc-i-negra dels seus fills.
Si espereu un final brillant, amb lliçó moral compresa, ho sento. Probablement el colom va acabar esclafat conta el quitrà del carrer.
 La garsa sí, segur que la veuré quan, sigil·losa i vigilant, busqui entre la gespa alguna engruna del pinso del gat de casa. La veuré sense poder assegurar que sigui la mateixa que va sortir al carrer a defensar l’espai aeri que comparteix amb els coloms de la muralla.

Per cert, quan les petites garses s’acosten al territori del gat – que ho fan alguna vegada -  és fàcil que s’estableixi una mena de joc inofensiu, que sol acabar amb una intervenció maternal  poc  amistosa.  No se’n refia gens del gat. I és cert que no li he vist caçar mai cap garsa, però sí que sol enxampar algun colomí despistat i en deixa només un escampall de plomes tristes. 

Continua llegint »

8 de maig de 2016

Modest Urgell i Girona

Modest Urgell té explicat com a mínim en dues versions, escrites a mà i ricament il·lustrades, com una gitaneta li va predir l’èxit com a artista i que la seva sort estava lligada al capvespre. Fa uns dies llegia aquells textos prefabrians davant d’un petit auditori reunit al menjador de la Casa Masó.
La lectura – i la preparació de la lectura, sobretot – va ser un goig per mi. El pintor es reivindica contra els acadèmics que havien rebutjat la seva obra i es permet – animus jocandi – insultar-los i comparar-los amb porcs. Al costat d’un garrí amb collar daurat escriu “un acadèmic y jurat del any MDCCCLXXII grasó, retxonxo, autoritari, tonto: vist un, vistos tots... tots tallats baix lo mateix patró. Molt empaque, lentes d’or, frac, guans,  citas y medallas, per anar a la profesor...”
Repassa una mica la seva estada a Girona, al carrer de la Força, “sense altre companyia que un quinqué de petroli que sempre’ns feia mala cara”.. “Viviam de bacallà ab patatas, bacallà.... ab ilusions: d’auques de rodolins y quatre dibuixos o ninots mal pagats...però eram felisos”. A Girona es va empescar l’auca de El hombre cuchara, del que se sent molt orgullós en veure que al cap de cinquanta anys encara el compren els infants.
Després li arriben els reconeixements i  els premis. Li plouen els encàrrecs i comença un nova i bona vida. Es traslladen al millor pis del barri del Mercadal. Deixen el bacallà i es passen  al lluç amb pèsols i les confitures. Tot això a Girona. Hi munta un Museu Municipal. Hi exposa diverses vegades, sempre amb bona acollida.
Però em goso preguntar: quant de temps va viure en Modest Urgell a Girona? L’estudiosa Milagros Torres, en un treball publicat a la Revista de Girona, considera que només un any, el 1868. Més tard sembla difícil, ja que  situa Urgell el 1870 a Olot, on s’havia refugiat fugint de Barcelona a causa d’una epidèmia. Però podem pensar si els anys “olotins” del pintor ho són totalment. Sí, certament, hi tenia amistat amb en Vayreda, en Galway i d’altres col·legues d’ofici. Però podria ben ser que hi passés temporades sense deixar el pis de Girona.  No en trobo cap constància, llevat de la datació clara d’un dels llibrets manuscrits, “Gerona, MCMIV”.  Vivia encara a Girona el 1904? Sabem que a partir de 1895 és professor a Llotja a Barcelona, però això l’impedeix viure a Girona?
Les dates són sempre confuses. A wiquipedia llegim que el 1868, el mateix any que el sabíem pintant auques al carrer de la Força de Girona, l’Urgell és a París,on rep la influència  dels moviments artístics dominants: el realisme de Courbet i de l’escola de Barbizon...  Com quedem? Girona o París? 
També he de dir que les seves datacions són sovint confuses. A quina data situa la premonició en que basa la història?. Titula: La gitaneta de l’any MDCCCXLII,  (1842). Si havia nascut el 1839, tenia llavors 3 anys. Però més endavant diu que la gitaneta  li va dir la bonaventura quan tenia uns 8 anys. A la segona pàgina titula Octubre de MDCCCLV  per situar-hi la gitaneta negra com la nit. (1845) Tindria 6 anys.  Però a la pàgina 19 escriu: Som al MCMXIII (1913) Per l’Octubre s’acompliran els LXV (65) anys que aquella gitaneta... Està parlant de l’any 1848. Per tant, el pintor hauria fet 9 anys.  Ja em sembla més enraonat.
El cas és que Girona va pesar molt en la memòria del pintor. Quants anys hi va viure està per saber.



Continua llegint »