De llavors ençà la
humanitat ha crescut molt. Entenc que devia ser difícil de suportar aquesta
despesa social tan extensiva i gratuïta. Al cel tenen abundància de tot, però
tant? A més, amb això de la interculturalitat
i la tolerància religiosa, el privilegi que en aquells anys devíem tenir
només ens cristians catòlics creients , calgué estendre’l – en aplicació de la justícia universal - a
tots els humans, creients i no creients, cristians o musulmans, jueus,
budistes... En fi, que la cosa es va fer
complicada i l’àngel de la guarda s’ha perdut com els serenos de les nits
fosques ciutadanes.
La modernitat ens
ha dut una altra figura semblant: l’inspector d’hisenda. D’uns anys cap aquí
tots tenim un inspector d’hisenda al costat que no ens deixa mai, que ho sap
tot, que vetlla per nosaltres i s’assegura que fem bé la declaració, que paguem
el que ens toca pagar i que fins i tot en nom del Padre – no sé per quin motiu ho diu en castellà - ens ajuda a confessar els ingressos. En cert sentit tot plegat és una ajuda, cert.
Però sovint també ens engavanya una mica la presència inevitable, silenciosa,
invisible, tossuda, del nostre inspector d’hisenda.
Si ets com jo, una
persona senzilla, de vida rutinària i previsible, l’inspector acaba fent-se
inapreciable. Alguna vegada t’envia un avís en forma de sanció empipadora, però
només per recordar-te la seva vigilant presència discreta. Ara bé, si tens una
feina de responsabilitat, creativa, que demana una atenció absoluta, tenir al
costat un inspector d’hisenda ha de ser un handicap de mal suportar. Si et dediques a la cirurgia, a la investigació, al dret, a les finances, a
la política. Si ets jugador de futbol, posem per cas, o president d’un gran
club.
M’aturo en el
darrer cas perquè els inspectors que acompanyen les figures del futbol es fan
visibles molt sovint. Enteneu perquè va plegar de president del Barça el senyor
Sandro Rosell? Diuen que havia suportat un reguitzell de visites d’inspecció
inesperades. I els jugadors? Jugar a futbol, com operar o fer càlcul
matemàtic, amb un inspector invisible al
costat resulta molt complicat.
Ara mateix, mentre
escric aquestes quatre reflexions innocents, sento un alè al clatell que em
recorda que estem en temps de la renda i que el meu inspector haurà llegit tot
això quan la revisi. Penso en en Messi i
al seu pare als jutjats, recordo els
problemes d’en Mascherano, d’en Neymar...
Per cert, el Barça
és un club privilegiat. Pel que llegeixo als diaris, és el que té més àngels
d’hisenda al seu servei.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada