22 de juliol de 2016

La romaguera dels Parmisano

De fet, es veia a venir. Els que coneixem en Rafel Nadal de temps, diria de sempre, estàvem segurs que la faria grossa. Sap mirar el panorama, sap delimitar el paisatge, entén la situació, analitza les persones, dibuixa el mapa de les relacions i dels fets, planifica, ordena, aprofundeix, mana i demana, coneix el secret i el misteri de les coses humanes. Els seus ulls, que regalen un somriure amable i intel·ligent, irònic potser, foteta i comprensiu alhora, tenen una visió perifèrica inexplicable  i una capacitat per enfocar les coses molt per sobre del que en podem esperar.

Repeteixo: es veia a venir. Després de les narracions més o menys autobiogràfiques - Quan érem feliços, Quan en dèiem xampany - que ens van permetre saber del seu talent literari, havia de venir una novel·la contundent, global, definitiva, que posés en evidència la professionalitat, l'ofici, la capacitat, l'enginy d'en Rafel. N'ha sortit La maledicció dels Parmisano, un autèntic monument d'arquitectura verbal, en el que s'ha conjugat harmònicament la traça descriptiva de l'autor amb la a capacitat per generar i aglutinar els esforços professionals de l'editor, de l'agent literari i de molt amics i coneguts.

A pocs mesos de l'edició del llibre, ja s'ha traduït a vuit o nou llengües, com estava previst. Era, és un llibre pensat, preparat, manufacturat per abastar els mercat internacionals. L'escenari històric (la guerra europea en el moment del seu desenllaç, amb els últims espetecs del feixime), el marc geogràfic (les terres italianes que vessen al mar Tirrè, a la part posterior de la bota italiana), el paisatge llunyà però conegut a l'hora (un terrer plenament mediterrani, que es podria trobar fàcilment a casa nostra)... són camp abonat a la projecció fàcil fronteres enllà. I aquesta mateixa familiaritat d'aromes i de llums, acosta la narració al lector català, que transita els camins de la història d'en Nadal amb la sensació de no moure's mai de casa.

Tot això és veritat. I per tot això La maledicció dels Palmisano és un bon llibre que em permeto recomanar. Però a mi, ves per on, m'ha guanyat el cor amb les seves acurades referències a la flora local que acompanya els protagonistes al llarg del seu periple aparentment llunyà. Apunto només, de la pàgina 343 - del meu exemplar - aquesta descripció i dieu-me si no us sentiu com a casa:

"Caminaven entre ortigues i esbarzers. Riu avall, la vegetació es va anar fent més variada; les farigoles, els romanís i les roses silvestres baixaven pels pendents fins arran d'aigua i es barrejaven amb  els arítjols, les malves i els caps d'ase; també hi creixien llentiscles  i ginjolers i, de tant en tant, es veien alguns tamarius, que anunciaven la proximitat del golf de Tàrent. Els esbarzers eren plens de mores.... Es van estirar damunt el llistò, a l'ombra dels joncs i dels canyers"

Sí, ja ho sé. A Girona tenim romagueres, de les que en collim les mores. En català estandard en diuen esbarzers. Ells s'ho perden. No poden excusar un retard dient que "he trobat una romaguera" o parlar d'algú que és "tan amable com una romaguera als collons", parlant en plata. En fi, deixem-ho córrer. 

Continua llegint »

5 de juliol de 2016

Un futur en llibertat

A mi que no em vinguin amb punyetes. No tindrem referèndum pactat per dos motius: primer, perquè saben que el sí guanyaria; segon, perquè, si perdés, els sobiranistes ja haurien guanyat pel sol fet de veure reconegut el  poble català com a subjecte polític.
Com pot dir que guanyaria? Com ho sap? - em pregunta un lector.
Doncs ho sé perquè la gent té dos ulls a la cara. Veuen com n'és d'absurda la situació actual, en la que es proclama que tots els espanyols som iguals, però als catalans se'ns exigeix deixar de ser-ho. Les enquestes i els resultats electoral són clamorosos: la gran majoria vol canviar els termes de la relació amb la resta d'Espanya. Els més tebis votarien quedar-se però volen poder-s'hi pensar i decidir. És ben evident que si es desitja continuar a Espanya però en unes condicions més raonables i menys oneroses, cal poder pactar el nou encaix des de la llibertat. Si voleu una Espanya federal cal tenir primer la independència, perquè només es poden federar entitats polítiques sobiranes.
Se'ns repeteixen arguments absurds com a dogmes. No podem fer un referèndum perquè la Constitució no ho permet. És com si primer et lliguessin les cames i després et diguessin que no pots córrer perquè tens les cames lligades. Expliquen que el model escocès no és aplicable a Catalunya perquè Escòcia es va unir voluntàriament al Regne Unit. Potser ni s'adonen que amb aquest argument reconeixen que Catalunya no ha entrat mai lliurement a Espanya. Que la unitat s'ha creat i mantingut a còpia de conquestes militars reiterades.
A l'Espanya del segle XXI ja no val aquell pacte tàcit que va permetre anar tirant, resignant-se a l'usurpació del poder polític per part de Castella a canvi del mercat de les colònies americanes. El dia que es va perdre Cuba i Filipines, el pacte va deixar de tenir sentit. I les engrunes del petit mercat estatal, el de les barreres duaneres, es va acabar el dia que entràrem al Mercat Comú. No eren pactes, perquè no es van negociar mai, però van servir per tenir manses les elits econòmiques catalanes.
Potser sí que el nostre futur estarà lligat al dels altres pobles d'Hispània.  La geografia i la història creen lligams molt forts i molt contundents. Potser sí. Però, en tot cas, la relació i els lligams no podran ser els que ha imposat la força de les armes. Caldrà una tasca mútua de seducció, un procés d'enamorament, ben possible si creix en les dues direccions i sense imposicions de cap mena.
Serem el que decidim ser. I Espanya serà també el que els espanyols vulguin que sigui. Podrem dir que som si realment som lliures. Junts o separats. Aquella España, una grande y libre, dels franquistes ja no existeix. S'han acabat els jous i les fletxes.  Per sort.


Continua llegint »