29 d’agost de 2016

Un text de Vidal i Gayolà sobre Preséncia

Joan Vidal i Gayolà recorda, amb motiu de la mort de l'amic Narcís-Jordi Aragó,  el nostre intent desesperat per salvar Presència de les ires del franquisme. M'he permès copiar el text perquè admiro la memòria d'en Joan i crec que el seu testimoni ajuda a situar moltes coses al seu lloc. Hi trobo a faltar un parell de noms, però això no és important i, segur, trobaré el moment d'afegir-los, a benefici dels historiadors

Narcís-Jordi Aragó, en el record

JOAN VIDAL I GAYOLÀ
L'any 1965 Manuel Bonmatí fundava la revista Presència, inicialment redactada en castellà i dirigida per Carmen Alcalde. La revista s'editava a Girona però es feia a Barcelona i l'esperit combatiu dels seus redactors originava conflictes permanents amb les autoritats del règim que es traduïen en sancions continuades. Al cap de dos anys la revista havia acumulat multes per import de 170.000 pessetes i el Sr. Bonmatí estava disposat a tancar-la. En el seu llibre Periodisme sota sospita en Narcís-Jordi Aragó explica com, en aquelles circumstàncies, Presència va passar a mans d'un grup de joves inquiets, col·laboradors de Vida Catòlica, setmanari portaveu de l'Acció Catòlica del Bisbat de Girona que també estava en crisi, no pas de diners com Presència però sí de lectors, gràcies a la col·laboració econòmica del Bisbat de Girona.
En Narcís-Jordi Aragó, en Pere Madrenys, en Ricard Dalmau, en Francesc Ferrer i en Joan Ribas s'encarregaren de la revista i començaren a cercar col·laboradors disposats a compartir les idees que exposava en Francesc Ferrer en un article editorial de l'any 1967, que citava en Narcís-Jordi Aragó en el seu llibre, abans esmentat, que deia: “La revista vol ajudar a crear una nova visió de la nostra col·lectivitat on els valors permanents de l'home, de la democràcia, de les minories ètniques, de les cultures que volen ser, i de la justícia social siguin conreats i respectats en la més alta civilització.” Es tractava de promoure la democràcia i la justícia social i de defensar la llengua i la cultura catalanes i jo hi estava molt d'acord. En Joan Ribas, amb qui jo treballava aleshores, em va convidar a participar-hi i vaig formar part del cos de redactors des del primer moment. Recordo la primera reunió en el despatx d'una agència de publicitat que tenia la seva seu, si no recordo malament, a la plaça del Marquès de Camps. Allí vaig conèixer Narcís-Jordi Aragó i els qui a partir d'aquell moment serien els meus companys.
En els inicis de la revista i gairebé durant tot els seu recorregut, l'heroi d'aquella publicació combativa, perseguida, multada, temporalment suprimida i finalment recuperada fou en Narcís-Jordi Aragó. El proselitisme de l'equip inicial va donar com a resultat una nòmina extensa de col·laboradors que participaven amb molta irregularitat i amb una qualitat molt desigual a omplir les pàgines de la revista (jo mateix era un d'aquests) i l'Aragó, a darrera hora, apressat per la urgència de portar els papers a la impremta acabava redactant ell mateix els articles que feien falta per completar-la, assumia la responsabilitat de fer possible l'edició setmanal comptant amb la col·laboració inestimable de la impremta Curbet, donava la cara per tots plegats davant la delegació provincial del Ministerio de Información y Turismo que vetllava –i ja us podeu imaginar de quina manera– per evitar els excessos d'aquella colla de gent inclassificable i per subsistir durant l'època en què va ser vigent l'estat d'excepció durant el qual es va tornar al règim de censura prèvia. És cert que tots li donàvem suport, que alguns companys com en Joan Ribas, que es va encarregar de la gestió econòmica de la revista, hi van ajudar molt, però el pes principal el suportava ell, i el miracle es repetia setmanalment.
La revista acabava fent-la ell, malgrat l'existència del consell de redacció del qual vaig formar part en la primera època juntament amb en Pius Pujades, en Francesc Ferrer, en Joan Ribas i alguns altres companys. En les reunions comentàvem les col·laboracions rebudes i parlàvem de l'actualitat i de com l'havíem de reflectir a la revista, sobretot quan es produïen fets punyents com per exemple el protagonitzat pel general governador militar de la plaça i província de Girona, que va ordenar, a toc de cornetí, la retirada de les tropes que rendien honors a la processó de Corpus i de tots els militars que hi assistien quan el bisbe Jubany, en acabar la cerimònia i després de beneir el poble reunit sota les escales de la catedral va entonar el Crec en un Déu en català. Hores de debat i ganes d'explotar frenades per la prudència, exercicis d'equilibri i ganes de salvar la revista però érem un roc a la sabata i el 21 de maig de 1971, gràcies a la insistent persecució de la direcció general de Premsa, atiada pel sinistre governador civil Victoriano Anguera, la revista va ser clausurada. En Narcís-Jordi Aragó explica detalladament en el seu llibre com el director general de Premsa els va convocar a Madrid, a ell i a Manuel Bonmatí, que encara era oficialment l'editor de la revista, i com els va explicar que ens tenien al punt de mira i que tard o d'hora dispararien. Feia dies que tramitàvem la constitució de Presència SA, per assumir la titularitat de la revista i alliberar el Sr. Bonmatí de les pressions i amenaces que rebia, però després d'aquella entrevista vam accelerar les gestions i finalment el 9 de gener de 1971 el Ministerio de Información y Turismo inscrivia Presencia S.A., com empresa editora, però no va servir de res. El MIT ens va fer una inspecció només de començar i totes les dades eren correctes però al cap de pocs dies una nova inspecció, ara de la delegació provincial del Ministeri de Treball, ordenada per Victorino Anguera, descobria que el director i els redactors que havíem inscrit en el registre, i que treballaven de franc, no havien estat donats d'alta ni havien cotitzat a la seguretat social, i aquesta infracció laboral, que anys després el Tribunal Suprem va determinar que no era motiu suficient, va ser aprofitada per cancel·lar la inscripció i tancar la revista. Ens ho comunicava el director general de Premsa el 21 de maig de 1971. L'Aragó va fer gestions, sense èxit, prop de persones influents per evitar el que semblava inevitable i com a últim recurs, a la desesperada, vam acordar que el consell d'administració de Presència SA demanés entrevista al director general de Premsa per intentar pactar les condicions de la continuïtat oferint, si calia, el cap del nostre director. Ens va dir: “Si sóc jo el qui fa nosa podeu oferir la meva dimissió.” Era la seva criatura però estava disposat a apartar-se per salvar-li la vida. Hi vam anar en Lluís Pla, en Pius Pujades i jo. En Pius Pujades, que no era membre del consell d'administració, hi venia en substitució d'un altre company que no va poder venir. En Pius, doncs, es feia passar per una persona que no era, i tots temíem, ell més que ningú, que ens comprovessin la identitat. Hi vam anar el dia 13 de juliol de 1971, el dia que enterraven el general Muñoz Grandes, el qui fou general en cap de la 250 divisió d'infanteria de la Wehrmacht (la División Azul), que amb 18.000 homes, va combatre amb Hitler al front oriental contra la Unió Soviètica, en la Segona Guerra Mundial. No era cap bon auguri.
En arribar al ministeri ens van acompanyar al despatx del director general, que era immens, que contenia, entre altres elements del mobiliari, una taula enorme plena de números de Presència curosament classificats. L'espera va ser curta i va entrar el personatge gastant una evident prepotència.
Ens vam presentar, li vam dir que érem els membres del consell d'administració de Presència SA i que vetllant per la inversió dels accionistes, que es veuria greument amenaçada si la inscripció de la revista era cancel·lada, ens veníem a oferir per pactar els canvis que fossin necessaris per evitar el tancament. Com que sabíem que el tenien enfilat, li vam oferir treure el director i pactar el substitut i amb una gran ingenuïtat li volíem fer creure que nosaltres, els administradors, no teníem res a veure amb la redacció i que el que ens interessava era salvar els diners que hi havíem posat. Arribats a aquest punt, ens va interrompre de forma contundent i ens va recomanar que no ens esforcéssim, i que si li ensenyàvem els nostres DNI ens diria immediatament els articles que havíem escrit i els pseudònims que havíem utilitzat, si era el cas, i aquí ens va començar a tremolar el pols pensant en la suplantació d'identitat d'en Pius Pujades.
Després, assumint el paper de progressista, ens va dir que érem la fàbrica de reaccionaris més important del país, que anàvem més enllà del que era recomanable i que amb la nostra actitud entorpíem els intents d'obertura del règim perquè excitàvem els immobilistes i creàvem reaccionaris, i com si hi tinguessin cap interès ens va dir que el procés d'obertura política corresponia al govern i que no l'havíem de torpedinar amb el nostre comportament. Vam insistir i ens va dir, contundent i lacònic “no hay nada que hacer; la mahonesa se ha cortado” i en Pius, amb una desimboltura impressionant, li va contestar que sempre hi havia solució i va iniciar un sorprenent diàleg culinari que si la memòria no em falla va ser més o menys així:
Pius: “Perdone, pero cuando la mahonesa se corta, con un poco de limón, y un poco de voluntad puede volver a cuajar.”
D.G.: “No, qué me va a contar a mi, yo que tengo una chacha menorquina muy experta.”
Pius: “Le aseguro que sí. Si lo intenta verá que con un poco de esfuerzo y voluntad se puede recuperar.”
Però el director general no estava de romanços i trencant el diàleg va dir, més o menys: “Lo que me estan pidiendo es tan insólito como lo hubiese sido que durante el desembarco de Normandía, cuando los aliados ya habían tomado la playa de Omaha y establecido la cabeza de puente hubiesen salido los alemanes con la bandera blanca en la mano y les hubiesen dicho «retírense, que de ahora en adelante seremos buenos chicos».” I va engegar, contundent, la frase definitiva “Yo ya tengo los tanques en la playa.” I aquí es va acabar tot. Només de sortir vam telefonar als companys i vam quedar per veure'ns al vespre. No hi havia res a fer. Vam plorar plegats però no vam llançar la tovallola, vam recórrer contra la decisió i al cap d'uns anys Narcís-Jordi Aragó, de qui guardaré sempre un record inesborrable, tornava a dirigir la revista amb la mateixa generositat i dedicació de sempre, com si el temps no hagués passat. Que descansi en pau,


Continua llegint »

24 d’agost de 2016

El somni del petit Aragó

L’Aragó anava per bisbe. Quan devia tenir cinc o sis anys, des del balcó de la casa on vivia al carrer de Ciutadans, va veure passar la processó de Corpus. Ah, les processons de corpus d’aquells temps!!  Ni us ho podeu imaginar. Paperets, serpentines, ginesta, catifes de flors, música celestial i militar, corrues de ciris encesos plorant cera pels carrers empedrats, l’àliga, els gegants, els capgrossos, les nenes-núvies i els nens-mariners de primera comunió, els sagristans i els escolans amb els pebeters fumejant l’aroma exòtic de l’encens. I, davant la filera d’autoritats endiumenjades i uniformades, el tàlem solemne que cobria el pas vacil·lant del bisbe Cartañá, aco,mpanyant amb dignitat estantissa la gran i feixuga custòdia d’or flamejant. La gent de genolls, silenci. Era una autèntica apoteosi de fe, de poder, de respecte, de por, d’esperança, de sacrifici, de submissió. Déu etern en mig del poble. I el bisbe a la seva dreta.
El petit Narcís Jordi ho va veure clar: de gran, seria bisbe. Volia ser bisbe. Aquell bisbe. Entrà al seminari, amb gran alegria de la seva mare, i creixé en “edat i saviesa”. El camí era bo i la meta semblava difícil però a l’abast. Fins que s’entrebancà amb les lletres. Li agradava llegir i li agradava escriure. Un dia devia escriure alguna cosa que la moral del senyor bisbe i els seus pastors van trobar fora de lloc – al seminari van haver de fer les dutxes d’amagat perquè a palau les trobaven immorals – i la carrera triomfal somniada es va estroncar. S’havia acabat el bisbe i començava a néixer l’escriptor i periodista que va ser.  L’Aragó que jo vaig conèixer i que ara comencem a enyorar.
Sí, és cert, per indicació del pare procurador, va estudiar dret i va arribar a exercir d’advocat. Però l’home de lletres havia arribat per quedar-se. Intel·ligent, treballador, constant, fidel a si mateix, es va arrecerar a l’ombra de la seu: Vida Catòlica, Resurexit, La Passió, Presència i tantes coses més que se m’escapen o que he olblidat. Jo el recordo de professor de Colores, a la Salut de Terrades.
M’haureu de perdonar, com segur que ell faria, si, aclaparat per tantes pàgines i programes que aquests dies se li han dedicat, obvio recordar l’Aragó més evident. Em sumo de cor a tots els elogis. El meu, ves per on, hi suma la meva convicció que, si les coses haguessin anat d’una altra manera, l’Aragó hauria arribat a bisbe, un bon bisbe. I el dubte final de si, ben mirat, no ho va ser tota la vida.
Si el meu vot serveix de res, el té a favor.   




Continua llegint »

22 d’agost de 2016

La dictadura dels moralistes

Perdoni,  però jo he vist joves monges catòliques i del país banyant-se a la platja amb tota la negror de l’hàbit cobrint el seu cos. I no fa pas tants anys. Ben mirat,  quan encara hi havia monges. Perquè ara mateix les que queden les hem de considerar residuals, una espècia en extinció. Estic segur que si les poques monges actuals van a banyar-se, en res es coneixerà la seva adscripció a un convent.
De manera que si trobo una noia amb burkini a la platja, me la miraré com si veiés una practicant del noble esport del submarinisme. Ben pensat, una usuària del burkini és més “normal” que una monja catòlica dels anys  50 o 60 fent la banyota amb l’hàbit posat.
Perquè, sabeu, a mi em sembla que tothom ha de ser lliure de vestir-se com li vingui de gust, a la platja i al carrer. Amb respecte pels altres, naturalment. I em sembla ben poc important si es vesteix d’una determinada manera per raó de la moda, a causa de la religió que professa, per comoditat o per mirar de trobar parella. Per tant estic totalment en contra dels  intents dels manaires a decidir com hem d’anar vestits. Com més manaires, més normes per tothom.
-Perdoni, però hi ha gent que es passa... Els que van en banyador fora de les platges, posem per cas. O els que volen fer nudisme on no tocaria.
Té raó. Ja he dit que cal respectar els altres. Però m’ha de reconèixer que el concepte de respecte pot tenir moltes interpretacions. Em respecten els que llueixen una cresta de cabells de colors al cap?  I els nois que corren pel carrer amb la caputxa posada encara que no faci fred ni plogui? O els militars que ensenyen les estrelles a l’uniforme pel carrer? O les vestes de setmana santa? I, ja que hi som, els capellans amb sotana? I els turistes amb mitjons i sandàlies? I, parlant de turistes, ens respecten algunes noies que ofereixen orgulloses l’espectacle del greix embotit del seu cos sota la vermellor insultant de les hores de platja?  Preguntes.
Sap què li dic? Que no puc pas esperar que tothom es vesteixi al meu gust. Respecto la llibertat de tots, encara que no m’agradi la seva tria. Admeto, a més, que l’autoritat democràtica imposis algunes normes mínimes per evitar disbauxes. Ara, quedi clar: no respecto els que no respecten la llibertat dels altres i els obliguen – amb arguments diversos i sempre discutibles – a vestir d’una manera determinada.
Recordeu  - segur que pocs ho recorden - quan al rector del poble establia la llargada de les mànigues i de les faldilles? Entesos.


Continua llegint »

15 d’agost de 2016

Potser no hi seran a temps

I la llengua, és clar. Els emprenya la llengua. Un petit error a televisió espanyola i salta a l'èter espanyol la versió catalana d'una crònica dels Jocs. No ha passat res, però cal demanar disculpes. Entenguem-nos: diria que ho van fer força bé. Però quan el got és massa ple, una gota de més sobra. Ho recordeu? “La lengua siempre ha sido compañera del imperio”. Bé, no tenen imperi, però els queda la llengua. Més cites: “que se consiga el empeño sin que se note el cuidado”. L'imperi. Ara parlen de l'imperi de la llei, potser perquè no en tenen cap més. Ja podem notar el empeño perquè els falta ben poc per haver conseguido el efecto.
Sabeu, fa pocs dies sentia un tertulià dels habituals a les cadenes de Madrid, que evidenciava que, finalment, s'han adonat que la qüestió catalana s'ha d'afrontar. Ell, l'Eduardo Martín, que és convidat per la seva fidelitat a les idees del PSOE, va exclamar, davant la sorpresa indignada dels seus companys de taula, a 13 TV, que calia negociar amb Catalunya, i que ja estaven fent tard. Que la independència era imminent i que, com més tard negociessin per evitar-la, més car els costaria. Els indignats i sorpresos li van preguntar què oferiria per negociar. Ell ho tenia clar: la Constitució ha d'assumir que Catalunya és una nació, primer; i assegurar un molt bon finançament. El van deixar per inútil, naturalment.
No va pas parlar de la llengua, potser perquè no va tenir temps. Però si s'hagués de plantejar, com ell proposava, una nova manera de mirar-nos, un estat que vulgui ser just no pot oblidar la llengua de més de dotze milions de ciutadans. No pot ser que la gran majoria ignori el català i el vegi, anant molt lluny, com una mania de quatre analfabets, de quatre maniàtics que es volen fer veure. A 150 universitats del món s'ensenya el català. A les espanyoles, set. I als instituts? I a les escoles primàries? Són capaços de llegir quatre versos de Maragall: “Escolta Espanya  la veu d'un fill que et parla en llengua no castellana”. No. S'ha fomentat la ignorància. El menysteniment. Machado els va dir –paraules al vent– “Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus harapos desprecia cuanto ignora”. Ho torno a dir: paraules al vent. No hi ha pitjor sord que el que no hi vol sentir.
Eduardo Martín potser ho començava a entendre: som una nació, tenim una cultura i una llengua. Necessitem poder-nos administrar per continuar essent el que som i el que volem ser. A dins o a fora.
I els tribunals diran el que vulguin. Les coses són com són, tossudament. Des dels poders s'han repartit les cartes, ben marcades. Però la jugada és perdedora per ells. Inevitablement.

Continua llegint »

2 d’agost de 2016

President David



Els anys!!  I la memòria, és clar.
Fa unes setmanes em trucava l’amic David Marca. Estava escrivint un article – que vareu poder llegir al diari del 10 de juliol  – i no recordava com es deia un capellà protestatari que s’havia plantat davant la Generalitat... En fi, casualment, jo sí que recordava el nom: era en Xirinacs.  Sembla ser que el mossèn  va visitar el president Tarradellas el  mateix dia que nosaltres li anàvem a presentar els primers exemplars del Punt-Diari. Ho he llegit a l’article d’en Marca i no gosaria pas contradir-li el record. A mi la presència del mossèn se m’ha esborrat.
Sí que tinc clara una fotografia en la que se’ns veu amb en Jordi Negre, en Just i el mateix Marca  regirant les pàgines dels diaris, amb la figura del President al darrera. Ens acabava de fer notar que a la col·lecció que li dúiem hi mancava un número.  I comprovàvem que era ben veritat. Més ben dit, que l’havíem saltat sense voler.
La memòria i els anys. En David recorda que hi era com a president d’Hermes.  Per ser ben fidel a les coses havia d’haver escrit president d’Edicions Comarcals, empresa fundadora del Punt Diari. En David va continuar formant part del Consell d’administració  d’Edicions Periòdiques de les Comarques i també d’Hermes Comunicació. Al despatx de Tarradellas hi havia el president d’Edicions Comarcals, l’amic David, que ho era per una decisió presa per quatre persones, en Marca, en Just Casero, en Quim Pla i jo mateix. La veritat és que va ser una decisió improvisada. Com que ens calia un nom per acabar d’omplir els papers oficials, ens reunírem i vam votar.  En Marca va tenir dos vots (el seu i el meu); en Pla dos més (el d’en Just i el seu). Quedàrem perplexos. Però en David ho va resoldre ràpid. Saps què, va dir a l’amic Pla, fem-ho per edat. Tu que ets més gran seràs president.  No hi enteníem res. Més gran en Pla? Quants anys teniu? Naturalment en Marca li passava molt anys a en Pla. Així, seré jo el president i tu siguis el vicepresident. I es va acabar el problema.  Va mantenir-se com a  directiu del diari, passant per totes les empreses titulars del Punt, fins a l’entrada de l’actual propietari.
Jo diria que és diferent que una empresa de comunicacions es digui Edicions Comarcals o que es digui Hermes. El nom indica les intencions. Les d’Edicions Comarcals no són gens amagades; les d’Hermes, si mirem el nom a wikipèdia, es fan més críptiques. Llegeixo: “En la mitologia grega, Hermes era el missatger dels Déus Olímpics, de les fronteres i dels viatgers, dels pastors, dels oradors, de l'enginy, dels literats i poetes, de l'atletisme, dels pesos i mesures, dels invents i en general del comerç, de l'astúcia, dels lladres i dels mentiders.”
Algú recorda quina era la idea del que batejà l’empresa? Potser l’amic David ho té al cap.

Continua llegint »