30 de setembre de 2016

El final de Pedro Sánchez

 Pedro Sánchez té molta sort. Ell va entrar en política disposat a arribar molt amunt, amb idees, amb ambició, amb conviccions. Les coses li anaven força bé. Llavors, ves per on, va tenir un cop de sort. Per neutralitzar la pugna entre els partidaris dels dos bàndols del socialisme espanyol, diguem que de retruc, el van elegir secretari general. El primer secretari general sortit d’unes primàries. Extraordinari.
I, naturalment, el secretari general passa a ser el candidat a president de govern. No ho té pas fàcil, però ves a saber. De més verdes en maduren. El partit està en hores baixes i a les urnes pinten bastos. Als socialistes els ha sortit un competidor per l’esquerra. Només es poden salvar els mobles quedant segons.
De cop, una altre cop de sort. L’aritmètica electoral posa sobre el tauler polític de Madrid uns resultats enverinats. Ningú està en situació de formar govern. Tothom demana una gran coalició dels socialistes amb els populars. Tots els poders fàctics del país ho tenen clar: no es pot deixar governar ni a Podemos, ni donar joc als nacionalistes. A més, ha crescut el bolet de Ciutadans que és obedient a totes les consignes. Un bloc de tres. Ja està decidit.
Però  Pedro Sánchez s’adona de dues coses: la primera, que en el govern de gran coalició no hi pintarà res, ni ell ni el partit que representa; la segona, que si dona suport al PP el lideratge de l’oposició queda en mans de Podemos. Mal negoci en tots sentits. Rajoy, veient que no li posen les coses fàcils, deixa passar a Sánchez al davant. Aquest ho prova sabent que no se’n sortirà, però espera aconseguir visibilitat política que bé mereix un esforç.
Les segones eleccions demostren que la visibilitat no ha estat suficient. Els resultats del PSOE són una mica més dolents. Però no s’ha produït el sorpasso temut. De manera que cal esperar la segona ensopegada de Rajoy, incapaç d’aplegar voluntats fora dels seus i dels de Ciutadans.
Clamen els poders per una abstenció que Sánchez no està disposat a donar. Ell, ben mirat, podria ser president. Només li cal sumar les discrepàncies contra Rajoy. Però els seus abominen de Podemos i dels sobiranistes. Paciència. Cal paciència. Ningú no vol les terceres eleccions. De manera que acabaran cedint. Serà president, per poc que li surti bé la jugada. Potser serà la seva oportunitat de resoldre el problema territorial, pactant un nou encaixa negociat, potser trobarà la manera de col·laborar amb els esquerranosos de Podemos.
.Salten totes les alarmes. Anatema!!! Què carai s’ha cregut aquest beneit? El fotran fora en quatre dies abans que no es posi la militància a l’esquena. Morirà políticament,  esclar. Però té molta sort.

 En altres temps, quan el general Prim va voler modernitzar Espanya i afrontar els problemes eterns del país, el van estossinar pels carrers de Madrid.

Continua llegint »

20 de setembre de 2016

Quaranta anys de procés

Totes les entrades de l’Escala estaven controlades per la guàrdia civil. Però no devíem fer cara de sospitosos i vam poder passar. S’havia format una petita aglomeració a la platja, entre les barques adormides a la sorra i  les cases.  S’esperava alguna cosa, nerviosament. Us puc dir que hi havia molts tricornis destacant entre les dotzenes de ciutadans. De tota manera també sabíem que més de quatre dels que es movien entre la gent eren guàrdia civils de paisà.  Estava anunciat de dies: d’allà en sortiria una columna de la Marxa de la Llibertat. Ells ho havien d’impedir. Petits grupets, turistes despistats, curiosos, probablement futurs marxaires, caminat o ocupant les terrasses dels bars.
A les set, inesperadament, es va sentir la traca. Un retronar de petards escandalós que ens posà l’ai al cor per uns instants. Tothom mirant per descobrir l’origen del soroll. Algun coet semblava venir de mar. I llavors tot va canviar. Quan ens n’adonàrem teníem entre nosaltres, aparegudes del no res, tres enormes gallines blanques, cada una portada per dues persones. Estructures de fusta i cartró, com veiérem més tard.  Van començar a avançar. Al seu darrera una llarga cadena humana, amb homes i dones de totes les edats, seguia tot corejant els lemes de la marxa: “Poble català posat a caminar” i les reivindicacions ja sabudes de llibertat, amnistia i estatut.  Ningú els impedia el pas. Els guàrdies, seguint probablement les instruccions rebudes, van desaparèixer.  Mentre avançava la cadena s’anava engruixint perquè molts s’hi afegien. Aparegueren algunes pancartes. Aplaudiments populars mentre la marxa, que ja devia tenir més de cinc-centes persones, es dirigia pels carrers plens de gent cap a la plaça de l’Ajuntament. Cants, crits, aplaudiments. La festa de la llibertat somniada al voltant de les gallines simbòliques.
Però la festa es va acabar aviat. Es va sentir una sirena policial. De la part alta de la vila baixaven tres jeeps, un cotxe patrulla i dues motos en direcció a la plaça. La caravana policial es va aturar a pocs metres dels manifestants.  En van saltar, cetme en mà i molta ràbia a la cara, unes dotzenes de guàrdies que iniciaren l’operació de manual que tenien preparada. Al cap de pocs minuts, les tres gallines eren una pila de fustes trencades i cartons esquinçats. Corredisses, crits de protesta, insults, detencions indiscriminades, més crits, més insults, més detencions... Crits d’”unitat,unitat” tornaven l’ànim resistent als que fugien i es reagrupava la força popular. Els detinguts, amb els braços enlaire o a l’esquena, eren conduits cap als jeeps. Entre els 27 detinguts  - no tinc clar si els periodistes s’han comptat - el “captaire” Ferran García Fària i Albert Pons, així com els quatre corresponsals que cobríem la informació. Diversos grups de manifestants es presentaren a la caserna demanant ser detinguts, però les dependències ja eren plenes.  Finalment s’aconseguí una calma tensa davant els ulls estorats dels turistes sorpresos.
No he pogut precisar en nombre exacte de detencions a l’Escala, però els diaris de dia 5 parlen d’un centenar a tot Catalunya.  Els periodistes fórem escarmentats amb una retenció de quatre o cinc hores. La resta de detinguts van anar a raure a la presó de Girona. Quan, gràcies a les gestions dels directors dels diaris – en el meu cas de l’Amic Ibáñez Escofet – passada la mitja nit estava en un bar escalenc redactant una crònica d’urgència que passaria des d’allà mateix per telèfon (el telèfon del bar, naturalment).
Malgrat la contundència de la repressió, la Marxa, les cinc columnes de la Marxa, continuaren els camins que tenien programats des de Girona, Oliana, Esterri d’Àneu, la Sènia i, naturalment, l’Escala durant les setmanes d’aquell estiu.
Tot i que no consta al  trajecte que va transcendir, vaig assistir al pas de la Marxa per Lloret de Mar. A la meva crònica del Tel/eXpres parlo de 500 manifestants. Devia ser el recompte dels organitzadors. La memòria em diu que no devien arribar al centenar, però no ho podria assegurar. Era la columna 5, procedent de Tossa de Mar. El pas de la columna va ser pacífic i ordenat, malgrat que hi havia un bon desplegament de policia municipal, governativa  i guàrdia civil. Pel que recordo estava anunciat un concert de Ramon Muntner i Marina Rossell, que no es va poder fer per falta del preceptiu permís. Els marxaires havien negociat amb l’ajuntament el seu pas per la vila. En absència inexplicada de l’alcalde, Jordi Martínez, es va responsabilitzar de tot el tinent d’alcalde Joan Domènech. Es desplegaren diverses pancartes i es cridaren els eslogans de la Marxa en tot el recorregut des del passeig fins a l’església. I es dissolgueren pacíficament. El tarannà de les forces de seguretat va ser similar al que s’havia manifestat els dies anteriors a Sant Feliu i a Tossa.
Cada Onze de Setembre, quan els catalans ocupem els carrers reclamant llibertat, no fem res més que sumar-nos, al cap dels anys, a l’empenta agosarada i decidida de les columnes reivindicatives de fa quatre dècades.
 Catalunya vol decidir el seu futur.



Continua llegint »

5 de setembre de 2016

La visita a Madrid amb en Vidal i Gayolà i en Lluís Pla

He deixat passar uns dies sense intervenir. Agraeixo l’esforç de memòria que ha fet l’amic Vidal i Gayolà  sobretot per atribuint-me un cert protagonisme en l’article que dedica a Narcís Jordi Aragó. El text, que em vaig permetre reproduir aquí mateix, mereix unes anotacions que només confirmen els records de l’amic. Potser el lector ho agrairà.
Anàvem a Madrid per intentar salvar com fos la continuïtat de Presència. Demanàrem audiència al llavors director general de premsa Alejandro Fernández Sordo. Copio, perquè ens entenguem: “este abogado y político asturiano fue uno de los hombres clave en el franquismo y en los albores de la Transición, ocupando entre otros muchos cargos la Dirección General de Prensa en la dictadura y el Ministerio de Relaciones Sindicales”. Jugàvem una carta grossa i el primer èxit – de fet, l’únic -  va ser que ens rebés.
La delegació de Presència havia de ser, per justificar l’argumentari previst, del consell d’administració. Però, a la pràctica, no n’hi havia. I, si n’hi havia, actuava a ombra. Legalment, figuraven com a consellers el fill Bonmatí, en Joan Ribas, en Vidal i Gayolà i en Lluís Pla. El fill Bonmatí poc podia dir quan el seu pare havia venut la revista, aclaparat de sancions. En Joan Ribas “va declinar la invitació”. Em vaig oferir a ocupar el seu lloc. Jo creia que es podia fer alguna cosa.
Suplantar en Joan Ribas va ser una imprudència, evidentment. Tots sabem que, quan s’entra en un organisme oficial, el primer que fan és demanar-te el dni. No tinc clar que en aquells anys la cosa fos tan sistemàtica. El règim se sentia tant fort que no podia ni imaginar que entrés algú que no era qui deia ser. A la secretaria ens demanaren els noms, però no calgué ensenyar els papers. Recordo que en dir Joan Ribas Feixas vaig remarcar la “i” de Feixas, erròniament. Va colar.
Si rellegiu com faig jo el diàleg que en Joan Vidal recorda, vam arribar a un punt de la conversa al voltant de la maionesa que semblava obrir una escletxa per megocioar. Però, la veritat és que ja tenien els tancs a la platja i no els podien pas retirar. Els devia haver costat molt situar-los-hi. Vist des d’ara, penso si la maniobra no havia estat pactada abans amb la Conferència Episcopal, que no devia pas mirar amb bons ulls la línia pre-democràtica i catalanista que sostenia Narcís Jubany amb el petit setmanari gironí. Fins i tot puc imaginar que en Joan Ribas ja coneixia la correlació de forces reals que estaven en joc. Això explicaria que no anés a Madrid. En tot cas, només ell ho pot dir.
Com una anècdota final diré que els tres representants del consell d’administració de Presència, en sortir del Ministerio, vam aturar-nos a comprar un dècim cadascú de la rifa. A veure si tenim més sort, ens vam desitjar. En acabar la compra, la dona de la loteria ens va preguntar: ¿son catalanes, verdad?.  Ho vam confirmar. I jo, ingènuament, deia als companys: Com ho ha sabut? En Pla, rient, em va respondre: home, si li has parlat tota l’estona en català!!

Tornava a ser jo mateix. 

Continua llegint »