31 d’octubre de 2016

Caminar, senzillament

He de reconèixer que jo badava. Alguna cosa m’ha cridat l’atenció i he girat el cap. Passejava pel bell mig de la Rambla. Era un capvespre suau de tardor. Les taules dels cafès estaven atapeïdes de clients. He observat que un dels trams de la terrassa, el de més cap al Pont de Pedra, estava ben buit. De manera que he imaginat que l’establiment que el serveix havia tancat. I he girat el cap, per pura curiositat. Patam! Un fort cop al braç i a la mà contra alguna cosa dura.
-Perdoni - he sentit que em deien de molt a prop. I he entès la situació: m’acabava d’atropellar un ciclista. Per sort, no m’ha fet caure.
Me l’he mirat amb mala cara. Els ciclistes tenen un concepte de la circulació viària diferent: ells no s’aturen als semàfors, passen pels passos zebra com si tinguessin preferència, circulen per les voreres, marxen tranquil·lament pels carrers contra direcció... i roden per la Rambla. Jo no sé si ho poden fer o no. No sé si tenen codi de circulació com els altres conductors. El cas és que ho fan. Com que no contaminen, com que fan esport, com que són gent moderna i progre... Es veu que ho poden fer. Si més no, ho fan amb perfecte impunitat. Per cert: sabeu si tenen alguna assegurança de responsabilitat?
No ha sigut res, em dic a mi mateix i començo a pujar cap a les Pedreres – perdoneu la immodèstia, però baix néixer i visc a les Pedreres, a tocar de la muralla. Quan sóc al Portal Nou i estic a punt de travessar-lo, gairebé ja és fosc. No hi fa res. Quan jo era menut només hi havia una bombeta de 25 wats encastada entre les pedres de la muralla per il·luminar tota la pujada. Ja era molt. Si es fonia aquella bombeta estàvem unes nits esperant que la lluna ens ajudés a saber on posar els peus. Ara hi ha llum a dojo, tan a les escales com al carrer de baix. De manera que he pogut veure prou bé un home que venia per l’esquerra i que s’ha arraconat per deixar-me passar sota el portal. Educadament. El que no podia veure és que arran de paret hi duia un gos petitó i probablement polit. I encara menys que entre el gos i el seu amo hi havia una corretja.
Ja he dit que el gos era petit. Per sort. He ensopegat amb la corretja invisible i no he caigut perquè el gos ha cedit...
Sí, he arribat sencer a casa. Tots els ossos sencers i al seu lloc. Puc estar content. He travessat mitja Girona vella, he tingut dos accidents i he arribat il·lès. Cada dia és més perillós viure a ciutat.  Abans, fa molt de temps, tothom sabia què havia de fer al carrer. Caminar per la vorera dreta, deixar pas a les senyores i a les persones grans, córrer a fer l’amistat als capellans... Tot ha canviat, per bé o per mal.



Continua llegint »

24 d’octubre de 2016

Condemnats per la llei

Jo bé que ho recordo. La llei espanyola posava les dones sota “protecció” dels homes, pel seu bé, naturalment, per respecte i per amor. Una dona no podia fer res sense l’autorització del pare si era soltera o del marit si era casada. Una dona no podia comprar, ni vendre, ni hipotecar, ni avalar, ni treure’s el passaport, ni viatjar, ni casar-se... sense autorització. La llei és la llei. (Ara no ve al cas recordar que, gràcies al Dret civil català que es va mantenir vigent, les catalanes podien viure amb força més llibertat).
En tot cas, no hi havia divorci. I les parelles estaven condemnades a mantenir-se juntes fins que la mort posés remei als problemes de convivència que es poguessin presentar. Pel bé de la dona, es evident. Imagineu el cas pitjor que pugueu imaginar. Una persona espanyola que s’ha equivocat a l’hora de triar parella. Es pot trobar convivint per sempre més amb algú infidel, borratxo, brut, maleducat, malgastador, gandul, garrepa, invertit... No es podia divorciar. La llei, sempre la llei, per salvar la família i els bons costums, el tenia aferrat a la sagrada unió del matrimoni.
Quines bogeries, direu vosaltres, els joves. Doncs us equivoqueu. No eren bogeries, era la Llei, en majúscules. La Llei de Déu i la Llei del govern. Entesos? Com ho és la llei de la sagrada Constitució, interpretada pels que poden, la que ens impedeix als catalans decidir el nostre futur. (Sí, perdoneu, aquí volia anar a raure).
No cal pas equiparar la unió de Catalunya amb la resta d’Espanya amb un matrimoni amb problemes, que es podria fer. No. El que intento explicar és que les lleis, quan es mantenen contra la lògica imperant a la societat que les ha d’obeir, són males lleis. De fet, més que lleis, són imposicions. I quan la llei és una imposició ja no parlem de democràcia. Estem parlant de dictadura.
Tornem a començar. Sembla clar que hi ha un problema de convivència a Espanya. Un problema que s’ha manifestat amb més o menys virulència reiteradament al llarg de tres segles. Un problema que només les etapes – llargues per cert – de règims dictatorials han amagat. No us sembla, no sembla als responsables de Madrid, que el més lògic i més normal seria asseure’s a parlar les dues parts – o les tres, o les que calgui – al voltant d’una taula i mirar de trobar una solució raonable, que fos acceptada per tots?
El president Puigdemont va anar a Madrid i els ho va dir. Volem seure a la taula de negociacions, no pas a la banqueta dels acusats.

A la sala no hi havia cap representant del govern. No tenien cap interès en saber què els anava a dir.  Però hi havia set ambaixadors estrangers preocupats pel problema espanyol. Hi eren perquè creien que hi havien de ser. Algú s’estava equivocant.

Continua llegint »

19 d’octubre de 2016

El quiosc de la Gran Via


Doncs sí, em sap greu que tanquin un quiosc a Girona. Però què hi farem, tampoc serà un cataclisme. Recordeu que fa uns quants anys n’hi havia un de ben maco a la cantonada del carrer Nou amb la Gran Via? No? Doncs hi era. Feia el seu servei. Però devia ser una nosa urbanística i es va enderrocar.
-         Es ben veritat -  em diu un amic de memòria llarga – i es va compensar amb una llibreria-quiosc a l’altra vorera. Hi va durar molts anys.
-         Exacte. Ara, per servir els lectors de la zona del govern civil – o com se’n digui  -   tenim el quiosc de la 22,  que és a quatre passes, amb la  placeta Jordi de Sant Jordi inclosa.
-         I encara li volia preguntar una cosa. Vostè sap de qui era la concessió del quiosc?
-         No en tinc ni idea - li responc.
-         Perquè, sap, quan el van obrir les que venien els diaris eren d’una comunitat de monges de l’Opus Dei. Unes monges que anaven sense hàbit – cosa ben sorprenent en aquells temps – i que tenien una casa o un convent o un pis, a la carretera de Santa Eugènia. Diria que els primers anys, set o vuit com a mínim, eren monges o novícies, les venedores del quiosc.
-         Em deixa parat. Les monges de l’Opus Dei tenien un quiosc?  Hi penso i no puc deixar de recordar que l’Associació de la Premsa de Catalunya també en tenia un a Barcelona. Era una mena de subvenció dissimulada de l’Ajuntament als periodistes. No crec que encara el tinguin.
-         I els dependents eren del ram, vull dir, eren periodistes?
-         No, home. L’associació llogava el quiosc a qui li pagués més bé.
-         Doncs ja lliga. En aquells anys l’Opus estava creixent a Girona. Potser tenien unes monges que s’havien de mantenir i l’ajuntament els va concedir el negoci de la Gran Via. El que caldria saber és si pagaven el mateix cànon que les altres concessions similars o bé si era una subvenció.
-         Això ara farà de mal saber. El que ens podrien explicar és si el darrer concessionari era un particular o bé encara constava a nom de les monges, que el tenien subarrendat.
-         Tot podria ser. De tota manera, recordi que a la Plaça de Catalunya n’han tancat un altre, de quiosc. I l’han tirat a terra. No devia pas ser un gran negoci.
I ho deixem aquí, sense tenir més informació de la que teníem. Potser en saben més coses els milers de signants que han protestat pel tancament. O potser no. Caldria que l’Ajuntament ho aclarís. No pas per res,, només perquè quedés escrit a la petita història de la ciutat.


Continua llegint »

4 d’octubre de 2016

Una Girona de cine

 Deixem’-ho  clar: quan Gironella va publicar Los cipreses creen en Dios  va situar Girona al mapa. Si més  no a Espanya. Va ser el primer gran best seller espanyol i es va traduir a la majoria de les llengües civilitzades. No és una gran novel·la, però té un evident interès temàtic, un tractament dels personatges (la majoria reals, gironins, amb nom modificat) notable i, sense ser imparcial, que no podia ser-ho, ens explica la situació prèvia a la guerra civil des del punt de vista dels vencedors sense esdevenir un pamflet. Hauria volgut dur-la al cine, que era el gran mitjà de l’època. Sembla ser que Hollywood li va pagar un milió de pessetes pels drets, però no es fa filmar. I que Iquino també s’hi va trencar les banyes sense acabar de concretar res.
A Gironella n’hi van quedar les ganes. I quan va saber d’un grup gironí que feia cinema al voltant d’en Jordi Lladó – De quinze a setze anys, La mare, El pobret – amb important reconeixement en el camp amateur,  decidí que era el seu moment. Va escriure un petit argument basat en la seva experiència personal al seminari i a la Girona esquifida i rància de la seva adolescència i ens el va oferir. Miraculosament, el projecte va anar endavant. En  Jordi Sarasa, en Jaume Peracaula, en Jessy Portas, la Kelly Llaveria, en Quico Viader,  la Mariàngels..., tot el “Grup de Girona”, i encara amics i coneguts com en Carles Vivó, ‘Isidre Vicens, en Pere Dillet i tants d’altres que sento oblidar es van aplegar per fer possible una pel·lícula inclassificable, que no era ni del tot amateur ni del tot professional, ni tan sols cinema independent. Era, Amor adolescente, fet per un grup d’adolescents gironins. Va tenir un cert recorregut pels cinemes d’art i assaig i a l’Orient de Girona es va projectar quinze dies seguits – cosa insòlita llavors – amb la sala plena.
50 anys després, restaurada dels danys ocasionats pel temps i digitalitzada, Amor adolescente va cloure el 28 Festival de Cinema de Girona, amb una projecció a l’Albeniz que va mobilitzar sobretots amics i familiars dels responsables d’aquella aventura.  Mig segle és mig segle. Amor adolescente ha esdevingut un document  extraordinari per explicar aquella Girona levítica que tantes plomes han provat d’explicar i que les generacions que ens segueixen difícilment podran entendre. Quan Gironella escrivia el seu argument a París imperava la nouvelle vague... Nosaltres encara estàvem filmant campanades de la catedral.

Cert, vaig pensar tot rellegint aquelles imatges, aquella Girona era depriment, opressiva, aclaparadora. Però en Quico i la Kelly ja podeien anar a la Devesa en moto. Us imagineu com era la Girona d’abans de la moto? Rambla amunt i Rambla avall. 

Continua llegint »