Deixem’-ho clar: quan Gironella va publicar Los cipreses creen en Dios va situar Girona al mapa. Si més no a Espanya. Va ser el primer gran best
seller espanyol i es va traduir a la majoria de les llengües civilitzades. No
és una gran novel·la, però té un evident interès temàtic, un tractament dels
personatges (la majoria reals, gironins, amb nom modificat) notable i, sense
ser imparcial, que no podia ser-ho, ens explica la situació prèvia a la guerra
civil des del punt de vista dels vencedors sense esdevenir un pamflet. Hauria
volgut dur-la al cine, que era el gran mitjà de l’època. Sembla ser que Hollywood li va pagar un
milió de pessetes pels drets, però no es fa filmar. I que Iquino també s’hi va
trencar les banyes sense acabar de concretar res.
A
Gironella n’hi van quedar les ganes. I quan va saber d’un grup gironí que feia
cinema al voltant d’en Jordi Lladó – De
quinze a setze anys, La mare, El pobret – amb important reconeixement en el
camp amateur, decidí que era el seu
moment. Va escriure un petit argument basat en la seva experiència personal al
seminari i a la Girona esquifida i rància de la seva adolescència i ens el va
oferir. Miraculosament, el projecte va anar endavant. En Jordi Sarasa, en Jaume Peracaula, en Jessy
Portas, la Kelly Llaveria, en Quico Viader, la Mariàngels..., tot el “Grup de Girona”, i
encara amics i coneguts com en Carles Vivó, ‘Isidre Vicens, en Pere Dillet i
tants d’altres que sento oblidar es van aplegar per fer possible una pel·lícula
inclassificable, que no era ni del tot amateur ni del tot professional, ni tan
sols cinema independent. Era, Amor
adolescente, fet per un grup d’adolescents gironins. Va tenir un cert recorregut
pels cinemes d’art i assaig i a l’Orient de Girona es va projectar quinze dies
seguits – cosa insòlita llavors – amb la sala plena.
50
anys després, restaurada dels danys ocasionats pel temps i digitalitzada, Amor adolescente va cloure el 28 Festival
de Cinema de Girona, amb una projecció a l’Albeniz que va mobilitzar sobretots
amics i familiars dels responsables d’aquella aventura. Mig segle és mig segle. Amor adolescente ha esdevingut un document extraordinari per explicar aquella Girona
levítica que tantes plomes han provat d’explicar i que les generacions que ens
segueixen difícilment podran entendre. Quan Gironella escrivia el seu argument
a París imperava la nouvelle vague...
Nosaltres encara estàvem filmant campanades de la catedral.
Cert,
vaig pensar tot rellegint aquelles imatges, aquella Girona era depriment,
opressiva, aclaparadora. Però en Quico i la Kelly ja podeien anar a la Devesa
en moto. Us imagineu com era la Girona d’abans de la moto? Rambla amunt i
Rambla avall.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada