23 de desembre de 2016

El meu conte de Nadal 2016


El somni del rei


Aquell rei sabia fer la seva feina. Va regnar més de quaranta anys, trenant aliances, conjugant casaments interessats, valorant els consellers més fidels,  posant en evidència les trames de palau, escollint amb seny els col·laboradors més eficients i tallant caps de corruptes, de conspiradors, de venuts, de traïdors. Va ser aliat fidel dels amics poderosos, encertant sempre la carta més potent, la jugada guanyadora. Era respectat i temut entre els més nobles del regne. No es va fer estimar pel poble perquè en aquells temps convulsos els reis no s’estimaven. Eren amos absoluts de vides i d’hisendes, tenien la força i tenien els drets. Per sobre dels reis només regien els déus. Però el nostre rei, hàbil i savi, havia entès molt aviat que els déus de la seva època eren canviants i manejables, que ajudaven els forts contra els febles i que els seus servidors eren molt sensibles al diner, al poder i a l’afalac. El regnat del nostre rei va passar a la història com una etapa de prosperitat i bonança: es van construir temples esplèndids, es bastiren ciutats modernes i endreçades, es van fer aqüeductes, ponts, palaus, fortaleses. Hi havia feina i el poble solia tenir a l’abast  un bocí de pa per enganyar la gana.
Però una nit d’estiu, tan xafogosa que l’aire semblava poder-se tallar amb un ganivet, havia rebut el regal de mitja dotzena de manyagues donzelles espectaculars – l’ambaixador egipci tenia aquesta mena de detalls sempre que podia – i se les havia endut al palau acabat d’estrenar arran de mar, amb uns pocs col·laboradors íntims. Va pensar que estaria més tranquil sense els retrets inevitables d’alguna de les seves dones oficials, sempre geloses – ni que fos per cortesia. La vetllada va ser perfecte, pel seu gust. Les noies eren tendres i desprenien un aroma sorprenent que el marejava una mica. Van córrer el millor vi i les més selectes viandes. Els músics discrets resseguien els balls que dibuixaven els peus de les noies. Aviat el palau esdevingué un tàlem enorme del que ell n’era el centre i les ballarines coixins folrats de seda. Feia molts dies que no s’havia sentit tan jove, tan fort, tant potent. Hauria pogut ... Deixem-ho aquí. La nit va ser llarga i no ens en calen més detalls. Quan clarejava es va adormir profundament. Es va fer el silenci a palau, les cortines cobriren els finestrals, el majordom reial pagà discretament els serveis i els silencis pactats i un alè d’aire matiner va entrar de la banda de mar.
Va ser llavors que va tenir aquell somni per primera vegada. El recordava després confusament amb els seus consellers que provaven d’interpretar-lo. Una mena d’estel que queia flamejant en la foscor de la nit, infants arrapats al pit de la mare, els mercats dels pobles i ciutats del reialment curulls de les mercaderies més inesperades, diners i joies omplint les butxaques de tothom, arbres que florien i fruitaven tres vegades cada any, els rius i torrents més ressecs vessaven aigua clara i fresca a tot arreu, els pobles esdevenien ciutats i les ciutats imperis. Però aquell bé de déu es truncava de cop: els rius s’eixugaven, els camps esdevenien erms, el palau del rei s’engrunava, la gana esgarrapava pobres i rics, s’escampaven estranyes malalties i ningú en sabia el remei. No en recordava gaires detalls més. I els savis consultats coincidien: és com el somni de les vaques del faraó, set anys de riquesa, set anys de pobresa. No hem pas de patir. Teniu els graners prou plens per set o més anys.
Però el rei patia. Potser que els endevins tinguin raó, pensava, però no n’estava segur. A més, el somni enigmàtic es repetia cada nit des del dia de la festa amb l’ambaixador egipci. Es repetia i es feia més nítid, més concret, però també es ramificava i abastava més detalls difícilment explicables, inconnexes, incoherents. De vegades semblava que tot passava ara mateix, sota el reu regnat, potser en els anys immediats, però sovint s’adonava que les festes o les angoixes del seu poble s’allargaven en els segles, molt més enllà de la vida dels seus fills i dels seus nets. Ell hi participava llavors des de molt lluny, com l'espectador d’una tragèdia grega que contempla les intervencions de déus enjogassats en les inermes vides dels humans. Va veure, posem per cas, com el poble es revoltava contra els invasors i el país era ocupat, devastat, arrasat fins que no en quedava pedra sobre pedra. Va veure el temple, el gran temple que ell mateix havia fet construir i que era la joia de la seva corona, enrunat i cremat: un mur simbòlic ennegrit pel fum acollia els plors i els laments col·lectius. Va veure els camps abandonats, les cases buides, el poble dispers per tot el món conegut. Eren els anys de les vaques magres? Potser sí.
Sovint el somni evocava els anys o els segles gloriosos. Tornava a aparèixer l’estel flamejant subratllant el naixement d’aquell infant extraordinari, l’esclat de la notícia benèfica arreu. L’arribada de milers de pelegrins, de caravanes de comerciants, de visitants il·lustres, els mercats curulls, l’or i la plata sobreeixint de totes les caixes de palau, els usurers oferint diners als miserables a cap preu, els camps de blat rossos a punt de segar, les fonts que ragen vi i ragen mel, les festes als carrers, els edificis públics alçant-se orgullosos entre les construccions privades incomptables. Les vaques grasses, segurament.
Però les vaques magres es menjaven les grasses i les grasses es menjaven les magres. Els rics robaven els pobres i els pobres robaven els rics. Fins que no quedava res per robar.
Una nit es va despertar suat d’angoixa: havia assistit impotent al naixement d’un nen – el mateix nen de sempre – i l’havia vist créixer. Inexplicablement, aquell nen no parava de créixer. En poc segons del somni es feia gran, es feia home, es feia gegant, es feia un monstre gelatinós que ho envaïa tot. Era tant gran que ofegava animals, plantes, homes, estels. El nen havia esdevingut una massa indefinible, una mena de miasma invisible que es respirava, que es menjava, que es feia pensament.  Tot era el nen. El nen ho era tot. Va sentir com el nen se li ficava a la sang i era la seva sang, i la sang inflava el seu cervell més i més, fins que el dolor va resultar insuportable. Va fer un gran crit que alarmà tota la gent de palau. Havia de fer alguna cosa. I la va fer.

Foren convocats a palau els tres experts més reconeguts en interpretació de somnis. Volia una resposta i no els deixaria marxar fins que la tingués: clara i concisa. Calgué, és clar. repassar tots els detalls de cada somni, les coincidències, les diversitats, els matisos. Foren llargues sessions meticuloses, feixugues, provant d’establir els elements més importants, els detalls significatius, els accents, les modulacions dels mateixos temes. Foren molts dies de treball – el rei va delegar tots els afers de govern per dedicar-se només als savis – que es complicaven més cada cop que un altre somni aportava nous aspectes o variacions inexplicables. Deu dies de recopilació van semblar suficients.
Es van confegir llistes de símbols per desxifrar: corrues de dones avançant cap a la foguera, homes nus flagel·lant-se el cos, àngels gegantins i platejats escampant arreu el foc i la mort, carros sense cavall esclafant homes i hisendes, velles gemint inconsolables caminant cap a la tenebra, esclats de foc inimaginables en mig de populoses ciutats, milions de cadàvers vivents avançant cap als forns que els havien de cremar, homes que esclataven com magranes en mig de les multituds....
Llavors els savis es tancaren als salons que tenien assignats i deliberaren llargament fins a poder expressar amb un únic relat el que tots intuïen. Finalment es presentaren al rei i declararen:
Majestat, sou un rei afortunat, elegit dels déus, marcat pels astres. Heu rebut un avís extraordinari i teniu a les vostres mans el destí de la història de la Humanitat. El cabal d’informació que heu rebut és un tresor inacabable. És tan ampli, tan extens, tan profund, que serà impossible que les nostres limitades capacitats humanes el puguin mai interpretar totalment. Potser passaran segles i encara els homes l’estudiaran i en faran noves lectures. Però demaneu concreció i mirarem de satisfer els vostres lògics desitjos. Tenim molts elements a sobre de la taula. Anirem per parts. Primer tenim l’estel que es repeteix invariable a cada somni. És un fet real, majestat: fa pocs dies va aparèixer al firmament un punt de llum inexplicable. Molts el varen poder veure i tots nosaltres intentàvem interpretar l’avís, el senyal, el signe que el cel ens enviava. No ens posàvem pas d’acord. El vostre somni reiterat ho explica en lligar tossudament l’estrella misteriosa amb el naixement d’un infant. El dia que esclatà el cel va néixer un rei, un déu, un profeta, algú que ha de canviar el món de dalt a baix. I com que heu estat alertat personalment a través del somni, hem pensat que el naixement havia de ser a palau, a la vostra capital, al vostre regne, si més no. Ens hem informat i no sembla que les vostres esposes, ni les vostres filles, ni les vostres nores esperin cap fill. Aquest nen anunciat naixerà fora de palau, però al vostre regne. Potser ja ha nascut. Probablement  el dia del vostre primer somni.
La sorprenent puixança de l’infant sembla indicar que el seu esperit, el seu poder, el seu pensament, prevaldran sobre molt amplis territoris, potser més enllà del regne, pels regnes veïns, per tota la terra. Eteri com el veieu, com se us presenta, no sembla un cabdill militar, però milers de cabdills portaran la mort i la destrucció sobre els homes en nom seu. Veiem la conquesta estenent-se com una plaga inexorable que anorrea els pobles i els homes només amb el pensament, amb la por, amb funestes esperances vanes. En nom del nen rei, soldats heroics i sacerdots glorificats robaran, saquejaran, violaran, enganyaran, es trairan els uns als altres, faran guerres beneïdes i cremaran públicament els discrepants, es perseguiran els savis i els honestos ...
Majestat,  no estem parlant d’un rei. No estem parlant d’un líder religiós, no heu somniat l’estel d’una revolta. És la revolta. Els pares contra els fills i els fills contra els pares. Els germans contra els germans. 
Els àngels gegants que travessen sovint el cel del vostre somni no semblen pas esperits protectors. Tal com els imagineu podrien ser màquines voladores, prenyades de mort a punt d’anorrear centenar de milers de persones amb la seva potència destructiva. Heu vist esclats de foc enlluernador devorant ciutats senceres, heu sentit el tro esgarrifós de volcans invisibles que emergeixen inesperadament en mig de ciutats de grandària  insospitable. El fum fètid elevant-se sobre tots els caps, fent de l’aire un element putrefacte que cobreix de lepra i d’úlceres purulentes els cossos dels que sobreviuen al  primer espetec de foc.
I les velles gemegants? – va preguntar el rei, només per donar peu als savis – són només ploraneres pel dol?
No, savi rei. Les heu vist cremar. Heu sentit el foc sota els vostres peus quan les somniàveu. Eren pobres, majestat, i pagaven amb el foc fins a la mort la ràbia del poble. Ho sabeu bé: quan cal reprimir la majoria, cal trobar bocs expiatoris. Les vostres velles gemegant eren els bocs. O pagaven l’enveja de delators falsaris que es repartien el botí amb els botxins. Tot això, res de nou. Però la pluja de foc sobre els homes afamats amagats com rates a les rases enfangades i pudentes, els monstres metàl·lics vomitant escuma roent sobre les multituds, els desesperats lliurant-se a la fam dels lleons per ser riota de la xusma o els infants immolant-se com un gra de pus que esclata en mig de la gentada són coses mai vistes. 
Heu pogut contemplar un món sense cap intimitat, amb ulls vigilants arreu, orelles atentes a totes les parets, nassos malignes ensumant els pensaments i les emocions, mans vestides de ferro esgarrapant les túniques més fines i els parracs més humils. Però, sobretot, heu conegut l’opressió de les consciències, el domini sobre els desitjos, la manipulació de la carn i de l’esperit. Homes que es mortifiquen i es flagel·len el cos, que viuen arraulits en caus de bèsties salvatges com gossos  que es consumeixen en la pròpia ràbia. 
I el somni repetit indica que tanta indignitat quedarà al servei dels més poderosos, els més cruels. La usura, transvestida de mil formes impensables prevaldrà sobre tots els humans. L’or, la plata i la terra, la riquesa, el poder, es concentren paulatinament en unes poques mans, les dels sacerdots de la banca i les dels sacerdots dels temples. 
Les màquines que heu vist, majestat, no són pas vehicles celestials ni visitants dels inferns. Totes treballen al servei dels poderosos, movent-se en guerres sense sentit que permeten controlar el pa dels miserables, la voluntat dels pobles, l’aigua dels rius i dels mars. Màquines escampades per la terra habitada i llaurada, per les boscúries salvatges de continents desconeguts, pels oceans que ara dominen els monstres de l’abisme, pels cels dels esparvers i dels ocells. Ginys creats per imposar el pensament i dirigir les esperances dels humans, per esclafar la raó i anihilar la llibertat. L’aire serà com un beuratge del que els humans en respiraran les certeses i les veritats que decideixin instaurar per dominar el present i inventar el futur.
El rei va callar. Es reclogué ben sol a les sales més altes del seu palau provant d’entendre i de pair l’amarga resposta dels seus savis. Havia de fer alguna cosa. Els déus  l‘havien triat i l’havien advertit. Però com podia afrontar aquella responsabilitat amb els seus mitjans de rei?
Al cap de tres dies de dejuni i d’insomni es va decidir.
 Cridà els seus generals i els seus consellers polítics. Calia trobar el nen anunciat per l’estrella. Un dels savis va provar de situar el naixement sobre el territori dominat pel monarca. Amb risc evident d’equivocar-se va posar una creu sobre el mapa. Aquí, va dir.
Les tropes més fidels, simulant ser bandolers per no enterbolir la imatge reial, van pentinar els pobles de la rodalia buscant infants nascuts en els dos darrers anys. Tots eren degollats, sense misericòrdia. Va ser una tragèdia que aquella gent no oblidaria mai més i quedaria escrita en els annals més sagrats. 
Les esposes del rei, que alguna cosa en sabien d’aquella carnisseria, van clamar davant el seu amo demanant clemència. El rei va dir: si un braç està podrit, cal tallar-lo. Tot és per fi de bé. Aquests infants salvaran moltes vides. I van quedar tanquil·les.
Ell, el rei, va viure encara molts anys i sempre va creure que se n’havia sortit, que havia salvat el seu poble i el món sencer de totes les misèries somniades. 
Nosaltres, amb l’avantatge que ens dona la història, sabem que aquella decisió criminal no va tenir èxit. El que no podrem saber mai és com haurien anat les coses si tot hagués sortit com esperaven el rei i els seus consellers.

4 comentaris:

  • Carmel Gamell says:
    23 de desembre de 2016 a les 17:54

    Llarc amb contingut,però molt intens i bó.

  • Jordi Torres Clapera says:
    26 de desembre de 2016 a les 12:17

    Intrigant, contundent, crític, perspicaç i amb el punt just de sarcasme al final. Excel·lent!

  • Jordi Bosch says:
    26 de desembre de 2016 a les 20:24

    Uf!!! Pius demà el tornarè a llegir no es pas tant sencill com el del nen Jesus nena.Bon 2017 😆😆😀😀

  • Pius Pujades says:
    29 de desembre de 2016 a les 18:21

    Moltes gràcies pels vostres comentaris!!!

Publica un comentari a l'entrada