Independència inevitable

No em feu dir com, que no sóc jo qui ha de dir-ho. Però caldrà arribar a la independència, pesi a qui pesi. Ja sé que queden dubtes, recels, interrogants, fantasmes. Però què hi podem fer? No deixen cap més sortida. Parlen de diàleg, però ningú pren la paraula. Cap oferta sobre la taula, cap suggeriment, cap porta per sortir de l’embolic en que ens ha posat la història. Que as catalans no els agraden les condicions que ens han imposat? Doncs ens haurem de fer fotre. Lentejas: las comes o las dejas.  No els fa ni fred ni calor que el poble que més va votar a favor de la Constitució post-franquista hagi dit prou. Ells agafen el text com a document sagrat i el van llegint com més els convé. Sembla que tot plegat hagi sigut una jugada preparada. Oi que volíeu democràcia? Doncs ja la teniu. Oi que volíeu una constitució? Doncs ja la teniu. Ara, com s’interpreta la constitució i qui la interpreta ho decidim nosaltres. Entesos?

I no és pas que no sàpiguen quin és el problema. El que passa és que no el volen resoldre perquè ha estan bé com estan. En més d’una ocasió, a la cadena episcopat 13 –la d’Intereconomia – l’ex-ministre Garcia Margallo ha detallat, davant les orelles perplexes dels comentaristes habituals, les coses que caldria fer per desactivar l’independentisme català i evitar el que ja li sembla inevitable – la definitiva partició de l’Espanya heretada.

Què proposa doncs el senyor García Margallo?  Coses ben senzilles que sedueixin els catalans no independentistes.  Coses de sentit comú. Per exemple que creu imprescindible l’aplicació immediata de la clàusula addicional tercera de l’Estatut, que marca les inversions que l’Estat està obligat a fer a Catalunya. Ell mateix s’adona que, si s’hagués complet amb el que estableix aquesta llei orgànica, no haurin calgut les aportacions “en préstec” que ha fet el FLA. Recomana reconèixer que Catalunya és una nació, sense que això li  permeti, de moment, celebrar el referèndum. Delimitar de manera clara les competències de l’Estat i deixar totes les altres a la Generalitat, sense interferències. Fer una llei de llengües, que permeti a tots els espanyols conèixer totes les llengües espanyoles, per aconseguir el respecte imprescindible entre tots. Respectar el principi d’ordinalitat...

Quan els tertulians de la caverna li oposen els sabuts arguments de la llei, la igualtat, la lleialtat, i totes aquells frases que han après per rebatre els arguments dels nacionalistes catalans, ell respon amb l’evidència: quan vam entrar a governar el separatistes eren el 18 per cents dels catalans; ara són el 57 per cent: alguna cosa haurem fet malament.

Però les tesi del senyor Margallo no triomfaran mai, ni ell serà el successos de Rajoy, com s’havia arribat a pensar. De manera que, com ja he dit alguna altra vegada, a Madrid es començarà a parlar de solucions per encaixar Catalunya el dia abans de la independència. O potser l’endemà.

Torna a l'inici