18 de maig de 2017

La vacuna basca

Si jo hagués d’inventar-me un estat com Espanya, esteu-ne ben segurs, hi posaria un país com Euscadi de torna.
-          Com vol dir, de torna?
-          Això, que acabi de fer el pes. Vostè s’imagina com seria Espanya sense el País Basc? Impossible. No existiria. Ara mateix, llegeixi els diaris, el govern de Rajoy no podria aprovar els pressupostos. Ho veu?
-          Perdoni – replico al meu lector – això és pura anècdota. 
-          Ja ho sé. Però pensi. Vostè creu que el castellà seria el que és? Ja deien els savis que el castellà neix del contacte del llatí peninsular amb els dialectes de les valls esquerpes del nord. La jota, la zeta i tantes altres coses.
-          Bé, algun savi sí, però no pas tots.
-          I què hi fa? Els que ho diuen ho pensen perquè hi ha una base.  Però és igual. Anem a les guerres carlines. Vostè és conscient de com va condicionar la història hispànica aquell rosari de conflictes? Sí ja sé que es van estendre també a Catalunya i més enllà. Però la força va ser al nord.
-          Potser sí...
-          I eta? Vol ignorar la influència d’eta en el devenir de la transició després del franquisme? L’anomenada lluita contra eta va ser el ciment que va soldar el nacionalisme espanyol en un moment prou delicat. I encara avui el cuiden, l’efecte eta. O es pensa que tenen els presos dispersos per justícia? Eta encara ajuda a inventar una mena de destí comú, un argument nacional compartit.
-          Però si eta ja ha plegat...
-          Queda el fantasma, que els polítics espanyols poden treure a passejar cada vegada que els convé. La lluita basca contra Espanya, el terrorisme i tot això, va servir de vacuna. Vostè sap els diners que es van repartir amb l’excusa d’eta. Riguis d’en Roldan, que només va fer el que feien tots però sense dissimular.
-          No sabria què dir-li.
-          No m’ha de dir res. I de la llengua? Sap què?  Si encara es parla una mica de basc és perquè el necessitaven a Madrid.
-          A Madrid? No l’entenc.
-         Doncs és la vacuna. Miri, un país com Espanya, plurinacional i pluriligüístic, sobretot plurilingüístic, necessita que algú parli basc. Si no hi hagués el basc tothom hauria hagut d’assumir que calia conèixer totes les llengües oficials de l’estat. I seria ben fàcil. Escolti, si en té l’oportunitat, la televisió de Galicia. S’adonarà que ho entén gairebé tot sense haver estudiat mai gallec. I el català seria ben assequible per poc que s’ensenyés a les escoles. No tindrien cap excusa. Però és clar, qui té els nassos d’obligar als espanyols a aprendre el basc?   Doncs ja està. Amb el castellà ja en tenen prou. De manera que els bascos són imprescindibles per fer i mantenir un estat castellà. I per aprovar els pressupostos d’en Rajoy.
-          Potser té raó, si més no en part. Els convenen el País Basc i Navarra. Encara que els constin tan cars com els costen.

-          Ep! Que badem? Ha de dir “ que ens costen”. Entesos?

Continua llegint »

15 de maig de 2017

El que no pot ser no pot ser

No és no. Sembla mentida però amb  un eslògan tan senzill es por arribar a cap del govern. Bé, es pot arribar a una posició que permeti aspirar a ser-ne. Se’n sortirà en Pedro Sánchez? Serà altre cop secretari general del Psoe? Es podrà presentar de candidat a les eleccions espanyoles? Es podrà sobreposar al pes de tot l’aparell del partit, al criteri de les velles glòries, dels pesos pesants?  Jo diria que no.  I sabeu què m’ho fa dir? L’experiència.
En Pedro Sánchez tenia tota la legitimitat del món per defensar el seu no és no contra la investidura de Rajoy. Però li van segar l’herba sota els peus quan menys s’ho podia esperar. El que mana oficialment ha d’obeir als que manen de veritat, des de sempre. No podia ser i a més era impossible. On volia anar aquest boig? Si fins si tot parlava de pactar amb els dolents de la pel·lícula – els de Podem o els catalans sobiranistes – contra les indicacions rebudes. Ja ho vareu veure i ho va veure ell mateix. Garrotada i cap a casa.
Ara primàries. Pels avals aconseguits es pot creure que la victòria pot estar-li a l’abast. Té bona premsa entre les bases que decideixen. Guanyarà? Jo diria que no. Per experiència. Fa uns anys, el 1998,  hi va haver primàries al Psoe per decidir qui aspiraria a presidir l’Estat. Hi concorrien Joaquin Almunia i Pepe Borrell. Contra tot pronòstic i contra la voluntat dels que manen, va guanyar en Borrell. La majoria dels socialistes feliços. El seu candidat optaria a governar.
Però no podia ser i no va ser. El compañero Borrell no tenia el plàcet de les patums. Sense saber com, va esclatar un escàndol per frau fiscal de dos antics col·laboradors seus. Va haver de renunciar. Com ja sabeu, el que no pot ser, no pot ser.
Si sou malpensats, creureu que l’escàndol era prou conegut de temps. Que algú el tenia amagat a la màniga per quan convingués fer-ne ús.
I és el moment de pensar si tot l’embolic de la família Pujol i els diners d’Andorra no era conegut, documentat i estudiat des de molts anys abans i guardat al calaix per si de cas calia... Ara sóc jo el malpensat, ja ho sé. Però no deixa de sorprendre que l’escàndol es destapés just quan podia fer més mal al procés sobiranista que va iniciar el partit del vell president. I també quan s’estaven coneixent les trames de corrupció generalitzada del partit popular. Els ha ant tant bé poder amagar sota el nom dels Pujol les pròpies vergonyes!!
En política les casualitats no són mai creïbles. El que ha de passar, passa. I passa en el moment just.


Continua llegint »

5 de maig de 2017

Flor de saüc a taula

A casa tenim dos saüquers al jardí.  No crec que els hagi plantat ningú. Probablement són fills o nets d’un antic exemplar de grans dimensions que creixia arran de marge quan jo era petit. En aquells temps el saüquer era molt útil perquè el tronc i les branques de l’arbust són molt característiques: al centre del cilindre de fusta hi ha una nucli tou i fàcil d’extreure. Triant la branca adient, en fèiem petadores, que eren una joguina útil i divertida. Per si no sabeu què és o què era una petadora, m’explico. Teníeu el cilindre llenyós, buit per dintre, com el canó d’una arma de foc, de mig centímetre de diàmetre el fora o poc menys. Penseu que els projectils eren lledons, aquells fruits en forma de boleta verda que fa el lledoner.
Bé, ja tenim mitja petadora. Llavors calia trobar un branquilló de lledoner i aprimar-lo fins que encaixés exactament amb el forat del cilindre. Li deixàvem una mica de mànec, per empunyar aquell èmbol.  El branquilló polit havia de poder-se desplaçar amunt i avall com un èmbol veritable. Ja teníem l’arma.
Llavors collíem lledons a grapats. Es col·locava un lledó a cada punta de la petadora. Amb el branquilló empenyíem amb força el lledó d’una banda comprimint l’aire de l’interior del cilindre. Llavors, amb un pet sec, sortia disparat el lledó de l’altre cantó.
Perquè us explico tot això? Bé, som al maig i ja fa dies que els dos saüquers van florir espectacularment. La meva àvia collia aquestes flores, les deixava assecar i en feia aigua de flor de saüc, que anava bé per moltes coses que no us sabria concretar. Al restaurant la Calèndula de Regencós, de la flor de saüc en fan un xampanyet  ben raonable. Trobareu la recepta, que és prou antiga, per poc que la busqueu.
I parlant de receptes, les flors de saüc, ben arrebossades i fregides, són un plat simpàtic, bonic i gustós. Al cap de tants anys de veure les umbel·les blanques decorant el meu jardí m’he decidit a fer-ne una menjada. Avalo l’ús culinari de la flor de saüc. A més, deixeu-m’ho dir, les flors talades no esdevindran fruits i jo ho agrairé. El fruit del saüquer fa com una mena de gotims de boletes morades, vermelloses. No seria cap problema si no fos que els ocells – les garses, els coloms i potser algun altre –són consumidors del fruit madur del saüc que els és un llamí. No em sabria cap greu si no fos que després, paït el tiberi, venen a defecar a l’entorn de casa. Les mostres que deixen arreu són fortament acolorides de morat. I aquell morat és difícil d’esborrar. Els ocells són poc agraïts, és veu. Paguen amb excrements de colors la fruita que han menjat al meu jardí.

Que no m’ho posin més difícil, que em puc dedicar a collir totes les flors abans no acabi la festa floral de Girona. Tinc ou i farina de sobres...

Continua llegint »