15 de maig de 2017

El que no pot ser no pot ser

No és no. Sembla mentida però amb  un eslògan tan senzill es por arribar a cap del govern. Bé, es pot arribar a una posició que permeti aspirar a ser-ne. Se’n sortirà en Pedro Sánchez? Serà altre cop secretari general del Psoe? Es podrà presentar de candidat a les eleccions espanyoles? Es podrà sobreposar al pes de tot l’aparell del partit, al criteri de les velles glòries, dels pesos pesants?  Jo diria que no.  I sabeu què m’ho fa dir? L’experiència.
En Pedro Sánchez tenia tota la legitimitat del món per defensar el seu no és no contra la investidura de Rajoy. Però li van segar l’herba sota els peus quan menys s’ho podia esperar. El que mana oficialment ha d’obeir als que manen de veritat, des de sempre. No podia ser i a més era impossible. On volia anar aquest boig? Si fins si tot parlava de pactar amb els dolents de la pel·lícula – els de Podem o els catalans sobiranistes – contra les indicacions rebudes. Ja ho vareu veure i ho va veure ell mateix. Garrotada i cap a casa.
Ara primàries. Pels avals aconseguits es pot creure que la victòria pot estar-li a l’abast. Té bona premsa entre les bases que decideixen. Guanyarà? Jo diria que no. Per experiència. Fa uns anys, el 1998,  hi va haver primàries al Psoe per decidir qui aspiraria a presidir l’Estat. Hi concorrien Joaquin Almunia i Pepe Borrell. Contra tot pronòstic i contra la voluntat dels que manen, va guanyar en Borrell. La majoria dels socialistes feliços. El seu candidat optaria a governar.
Però no podia ser i no va ser. El compañero Borrell no tenia el plàcet de les patums. Sense saber com, va esclatar un escàndol per frau fiscal de dos antics col·laboradors seus. Va haver de renunciar. Com ja sabeu, el que no pot ser, no pot ser.
Si sou malpensats, creureu que l’escàndol era prou conegut de temps. Que algú el tenia amagat a la màniga per quan convingués fer-ne ús.
I és el moment de pensar si tot l’embolic de la família Pujol i els diners d’Andorra no era conegut, documentat i estudiat des de molts anys abans i guardat al calaix per si de cas calia... Ara sóc jo el malpensat, ja ho sé. Però no deixa de sorprendre que l’escàndol es destapés just quan podia fer més mal al procés sobiranista que va iniciar el partit del vell president. I també quan s’estaven coneixent les trames de corrupció generalitzada del partit popular. Els ha ant tant bé poder amagar sota el nom dels Pujol les pròpies vergonyes!!
En política les casualitats no són mai creïbles. El que ha de passar, passa. I passa en el moment just.


0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada