6 de juny de 2017

Fer les amèriques

La cúpula del Casal Català.



És curiós. Uns dies a Buenos Aires, amb l’escapada obligada fins a Iguazú,  i ja em veig amb cor d’opinar sobre el cel i la terra. Els periodistes som així, de pretensiosos.
A primer cop d’ull, què us diria? Doncs que l’Argentina, si no fos que està a més de deu mil quilòmetres mar enllà, seria un bon candidat per entrar a la Unió Europea.  Molt més que la Turquia que ho pretén de tants anys. L’Argentina que vaig poder veure és un país completament europeu. Alguns comparen Buenos Aires amb Madrid, d’altres amb Barcelona. A mi em recordava més la capital catalana, tot i faltar-li, com és lògic, el pòsit d’història d’abans de l’aventura americana. Els carrers ben alineats, l’acompanyament del verd a les voreres, els colors dels taxis, la vida apressada als carrers... Potser com la Barcelona d’abans de Maragall i el seu Barcelona posa’t guapa.
Perquè, això sí, la ciutat es veu que ha anat de baixa, que ha viscut un creixement espectacular en èpoques d’eufòria econòmica però que després ha hagut d’estrènyer -se el cinturó de forma sostinguda. Es fa difícil caminar per moltes de les seves àmplies voreres a causa dels esvorancs que ningú no es preocupa de reparar. El vianant ha de mirar a terra si no vol ensopegar. I també es fa evident que el comerç no passa bons moments: si voleu obrir una botiguera segur que trobareu local adient sense gaire problemes. Hi ha moltes persianes abaixades. Però cal fixar-s’hi. No és pas evident. Es veu una oferta comercial potent i comparable a les millors ciutats del món.
La crisi, que dura d’anys, es nota potser en el parc de vehicles. Hi ha molt trànsit. Les marques són majoritàriament europees i japoneses, però es veu que la majoria dels vehicles traginen molta història a l’esquena. Els concessionaris ensenyen els nous models als aparadors amb ofertes contundents de terminis i facilitats. Però no vaig veure circular cotxes de nivell modest ni segones marques: ni Seat, ni Skoda, ni Kia, ni Tata, per dir noms que em sonen. Imagino que l’argentí prefereix un Mercedes usat que un vehicle nou de marca poc reconeguda.
La moneda argentina és el peso, que val poquet. Per un euro te’n donen 18 o 19. La inflació s’ha contingut una mica. La gent parla del 40 per cent, però les dades comprovables la situen ara en el 25 per cent. Curiosament no es veu interès en cobrar les coses en moneda estrangera. Fins i tot fan complicat col·locar-la als bancs  (demanen tenir-hi compte corrent) i les oficines que s’hi dediquen fan el tràmit farragós. No vaig acabar d’entendre el problema. Potser venen d’èpoques amb forta evasió de capital i s’han tornat suspicaços. Ho comprendria.
Una visita a un museu i uns desplaçaments en autobús em permeteren entendre que hi ha molta gent treballant per poca feina, cosa que fa pensar que ho han de fer per pocs diners. Ells es queixen de sous baixos i preus cars. Segurament tenen raó.
Ara, si hagués de fer un pronòstic, diria que el país anirà endavant per poc que endrecin l’economia i l’administració. Tenen tanta aigua¡¡¡ Les ribes del Rio de la Plata són un immens delta que deu produir o hauria de produir una riquesa comparable a les desembocadures del Nil o del Mekong.
L’Argentina ha sigut un país ric, ple d’oportunitats. Algun dia explicaré com un rebesavi meu, ebenista de professió, hi va anar a fer les amèriques, amb dona i criatures. Si les coses li haguessin anat bé - i era el més fàcil llavors -jo no seria al món.
Ja en parlarem.




0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada