14 de febrer del 2018

Plaça sí, plaça no.

Sí. tots som Girona. I vaig signar un manifest queixant-me de la decisió de l'Ajuntament de la ciutat de canviar el nom de la plaça de la Constitució pel  plaça de l'1 d'Octubre, tal com em proposava l'amic Josep Quintanas. Ja entenia que alguns dels promotors o signants utilitzarien la lògica literal del text - el que jo signava - com a palanca contra les legítimes aspiracions catalanes de fer valer el resultat democràtic del referèndum. Però no crec que sigui honest prejutjar les intencions. Llegit el paper, em semblà defensable, raonable. Crec que una Constitució que va ser aprovada de forma clamorosa pels catalans mereix una plaça a la ciutat de Girona. Al cap i a la fi, per bé o per mal, som on som gràcies a aquella llei.
Naturalment que hi hauria fet matisos, al document; però no estava al meu abast.
Hauria preferit que deixés clar que els signants, si més no alguns dels signants, hauríem optat per dedicar a l' 1 d'octubre una altra plaça; que el nostre suport al nom antic no volia pas dir que validéssim l'ús obscè que està fent el govern de Madrid del text legal; que defensar el nom no es podia pas interpretar com donar per bones les lectures interessades,  partidistes i retorçades que han donat peu a empresonaments i exilis dels nostres representants polítics més destacats; que mantenir el nom de la plaça no era un atac al Procés ni als seus protagonistes...
Per mi, perdoneu, potser  la Plaça de la Constitució hauria d'haver pogut ser la plaça de la Constitució Catalana - que espero tenir aviat -  per a uns, i la plaça de la Constitució Espanyola, per als altres. No sé si el decret que li va posar el nom concretava que estava parlant de la del 78. Si ho feia, només hauria calgut que el ple municipal aclarís que no es referia a cap constitució concreta. Eliminar la referència, la concreció. Perquè estic a favor de viure sota el paraigua legal d'una Constitució. Democràtica i que sigui respectada.
Quan l'anomenada Carta Magna no s'utilitza per ajudar i promoure la convivència entre els ciutadans i entre els pobles, sinó que es converteix en arma per perseguir, empresonar, insultar i estossinar els adversaris polítics, no s'està respectant ni els ciutadans, ni els pobles ni la Constitució. Quan sempre es llegeix el text legal en el sentit ocult que li van imposar de sotamà les sales de banderes de les casernes i els interessos de les oligarquies regades pel franquisme, no es respecte ni l'esperit dels redactors de la constitució ni la voluntat del poble que la va votar.
Tots som Girona. I no és bo que ens barallem per un nom. Un nom pot tenir molts significats: uns només som ciutadans; uns altres són,sobretot, de Ciutadans. uns volem la Constitució per ser lliures; d'altres  volen una constitució que ens exclogui com a poble.

La plaça rai. Sempre serà del poble.

Continua llegint »

1 de febrer del 2018

Ha arribat el juny?


La vella cançó popular, Els Segadors, adoptada pels lluitadors de la sublevació catalana contra els abusos  de Felip IV, és en el fonament de l’himne nacional català. La lletra actual és d’Emili Guanyavents escrita el 1889; la música fou adaptada per Francesc Alió el 1892. La versió més antiga coneguda comença constatant que el rei  ha declarat la guerra a Catalunya. Era ben cert. Se’n va dir la Guerra dels Segadors i el moment culminant i més conegut fou el Corpus de Sang, al que es fa referència implícita en la lletra popular.

Ai, ditxosa Catalunya
Qui t’ha vist tan rica i plena!
Ara el rei nostre senyor
declarada ens té la guerra.


La lletra actual del nostre himne és menys bel·ligerant. I no parla del rei. De fet, es devia assumir com a oficial en temps de la Generalitat republicana. No era pas previsible una restauració com la que hem tingut. Les nostres discrepàncies amb el govern de Madrid no passaven pas per monarquies, llavors. Lamentablement, avui, ara mateix, podríem prou bé rehabilitar la vella cançó quan ens apleguem a les places de les ciutats i dels pobles per reivindicar els nostres drets.  Felip VI – ves per on, el nom li escau – també ens ha declarat la guerra. El seu discurs després del referèndum no deixava cap dubte: en la pugna entre la legitimitat democràtica catalana i la legitimitat constitucional del govern de Madrid, ell feia costat a Madrid.
Quina tristesa! Quina pena. Aconsellat per qui l’aconsellés, va perdre la oportunitat d’exercir com a rei constitucional de veritat, erigint-se en mediador i moderador entre les dues legitimitats.
Felip Vi ha dimitit com a mediador. Era una de les poques competència que ningú li hauria discutit. S'ha declarat incompetent. Ell podia oferir una sortida, una solució, però ha preferit enverinar el problema. Perquè, desenganyem-nos, el problema hi és. Les dues bandes ho reconeixen. El que no diuen des de Madrid és que han optat per la garrotada seca per no haver de seure a negociar. I el problema català només es pot resoldre negociant, escoltant les dues parts, mirant d'entendre l'adversari. Les garrotades _ ara que ja no poden enviar la cabra de la legió_ mai seran definitives. Al final, caldrà pactar una sortida.
Entenc que ens és difícil d'entendre que tota la gesticulació de les dues parts, forma part del que podríem anomenar  pre-negociació. Estem discutint com seurem a la taula. Catalunya demana cadires iguals a banda i banda. Madrid vol un setial i espera tenir-nos agenollats a terra. Per això fan servir el rei, amb la seva trona majestàtica.
Il·lusos buscàvem mediadors a fora. El mediador per construcció era el rei. Però se'ns ha declarat incompetent. Com deia la cançó, declarada ens té la guerra.

Torna a l'inici

Continua llegint »