Jo ho tinc clar: la culpa és dels mestres, que
adoctrinen els alumnes innocents. O potser el mèrit?.
Que les coses ja no passen, succeeixen; que no
es comencen, s’inicien; que no s’acaben, es finalitzen; que no es paren, es detenen;
que no s’engeguen, es posen en marxa; que no s’unten, s’engrassen; que no
s’acosten, s’apropen.... Ja ho sé. Fa temps que es veia a venir. Potser érem als
anys seixanta quan en Jordi Soler ho va profetitzar: esdevindrem folls, proclamà. I tot això sense sortir de la correcció. Com aquell acudit de fa molts anys d’un
client que entra a l’estanc i demana a la dependenta: damisel·la, em faríeu la mercé d’estampar un segell de vint-i-cinc de
xavalla a l’envelop d’aquesta missiva que vull tirar a la bústia? La
xicota, sorpresa, es mira l’amo demanant ajuda. I l’amo li tradueix: fot-li un sello de ral!!
El que no es pensava segurament el nostre amic
humorista és que de tirar en diríem llençar i de llençar, tirar, just a
l’inrevés per fer-ho fàcil. O que donaríem la volta a tot: Per contes de remenar la cassola li donaríem
voltes; en lloc de capgirar un marcador esportiu li donaríem la volta; per
contes de girar la truita li donaríem la volta.... Fa uns dies un flequer
explicava a la televisió catalana com feia el pa tradicional. Quan va arribar
el moment d’un pa específic ens va dir que calia donar-li la volta. Sabeu com
se’n deia d’aquell pa? Ell mateix ho va dir: pa girat. Sorprenent! Amb
aquesta lògica, si pa girat és un pa
al que se li ha donat la volta, d’un pa que s’hagi girat se n’hauria de dir pa voltat. O no? Jo penso ara que, si fem tantes voltes, ens
podem marejar.
És que queda algú que sàpiga quan una cosa o
una persona és gran, grossa, grassa, gruixuda...? Qui ens ho ha ensenyat? Ningú. Culpa dels
mestres, que adoctrinen els seus alumnes.
Ja ho diu l’Arcadi Espada, que és un
periodista d’origen català que opina a sou als diaris de Madrid: les llengües
fan nosa. “Una lengua suele ser un
desgraciado factor de diversidad. Nada que celebrar” .....” De ahí que la
proliferación de lenguas atente contra la función del lenguaje, que es
posibilitar la comunicación humana. Y de ahí que sea obligación moral de los
hombres trabajar para que el número de lenguas disminuya”. Tot això perquè
està contra d’un corrent de Sociedad Civil Catalana que voldria igualtat entre
les llengües, com a Suïssa o Bèlgica,
posem per cas. Valgue’m déu!! On anirem a parar? “la filóloga Mercè
Vilarrubias, pretende que una ley de lenguas sitúe en el mismo rango de
oficialidad el castellano, el catalán, el gallego y el vasco”.
Que deixin fer...L’escola que adoctrina, la
televisió que adoctrina, la ràdio que adoctrina fan la feina discretament.
Aviat serem al cap del carrer. Tots, com sant Vicens Ferrer tindrem el do de
les llengües: parlant com a casa ens entendran pertot. El miracle altre vegada
és possible. Si escolteu la televisió gallega ho entendreu. Parlen en gallec,
però ni ho sembla.
El president Puigdemont demanava dijous que no
es persegueixi mai més ningú per la llengua que parla. Ho ha dit clar. Clar i
català. Per qui ho vulgui sentir.
