Clamar en mig del desert

Trucada. Ja hi som. És el meu lector preferit, que sovint se’m queixa. Veiem que voldrà avui.- Ja em sap greu molestar. Però  fa molts dies que espero que dediqui quatre paraules al terrible drama dels palestins esclafats pels jueus al camp de concentració de Gaza. Però no hi ha res a fer. Està tan espantat com la majoria dels que escriuen...

Continua llegint »

La història menuda (Narcís Comadira/ diari Ara)

 Hi ha la gran història, la que surt als llibres, la que configura la vida comuna. Ara, aquests dies, amb la mort del papa Francesc, el conclave i l’elecció de Lleó XIV n’hem viscut una pàgina important. Però no és pas d’aquesta història de què vull parlar. Ja n’han parlat a bastament diaris, ràdios i televisions, això que en diuen els mitjans de comunicació. No, vull parlar d’una mena d’història que per mi és tan interessant...

Continua llegint »

Els meus lectors reben i comenten el llibre d'Adri

El llibre El meu paradís d'Adri, d'editorial Gavarres, ha anat trobant els lectors per als que estava pensat.  Algun m'ha fet arribar la foto i d'altres un comentari.  N'he resumit els que m'han semblat més engrescadors. Espero que no els sàpiga greu. I, si us sembla oportú, podeu enviar-me comentaris o fotos per afegir-les aquí... ...

Continua llegint »

Arbres i gossos al Turó

Jo sempre n’he dit el turó, el Turó. Forma part del paisatge de la meva infància. S’alça al final de carrer de casa, ara passeig, a tocar de la pujada de les Pedreres. Què deu fer? Cinc metres d’altura? Potser quatre? En aquells anys i fins molt tard, quan van retirar l’hospital militar del vell convent de la Mercè, aquell turó només tenia...

Continua llegint »

Miracle a la Cort Real

     A mitjans de setembre de l’any passat vaig escriure: Faig doncs la crida: qui tingui testimonis gràfics de la cantonada entre la Cort Real i les Voltes d'En Rosés, de la Botigueta de la Cort Reial, tal com la va deixar en Lluis Güell, que les faci públiques. Era un crit de socors per intentar...

Continua llegint »

El meu paradís d'Adri (primer tast)

..... Fou com obrir un calaix molt antic, perfumat amb oblidades aromes una mica resclosides, com fullejar les pàgines d’un àlbum de fotografies recremades i descolorides, com descobrir les perdudes cartes d’un amor impossible rovellades pels anys i la humitat. Però va aparèixer davant meu, com en una pel·lícula esgrogueïda, un seguit...

Continua llegint »