21 de novembre de 2012

Matemàtiques preelectorals


L'autor busca precedents històrics sobre la idea del federalisme. A la foto, estelades al castell del Montgrí.
Alexandre Deulofeu, un dels molts savis figuerencs més oblidats, va desenvolupar la seva matemàtica de la història en una dotzena de llibres. No us en faré ara un resum impossible. Però em permeto aplegar alguns fragments que em semblen de sorprenent actualitat. Quan parla de l'imperi espanyol i hi aplica la seva teoria, la llei que ha extret dels seus estudis sobre totes les civilitzacions conegudes, concreta:
“L'imperi espanyol quedava constituït... l'any 1479. Si, a aquesta data, hi afegim cinc segles i mig, que és la durada de vida de tots els imperis, ens n'anem a l'any 2029. Som, doncs, avui, l'any 1972, a 57 anys de la fi de l'imperi. Què és el que passarà? Si no fem cas de la llei, estem abocats a la fase caòtica, és a dir, a la liquidació total de l'imperi amb lluites ferotges del poder central contra els pobles peninsulars: Catalunya, Bascònia, Galícia, Andalusia, Aragó...” I proposa, com a alternativa coherent –el 1972!– “una descentralització gradual, segons el grau d'evolució de les nacionalitats hispàniques per tal de transformar un estat centralitzat en una comunitat de pobles lliures”. (La segona onada imperial a Europa, pàg. 142)
Deulofeu està convençut que els pobles que conformen Ibèria, Portugal inclòs, configuren una unitat determinada per la geografia i la història. Creu que la tendència centrípeta que ha dut el país a la situació actual va ser imposada per les cases reials estrangeres, Àustries i Borbons, especialment ferotge sota els Borbons. Escriu: “En realitat, no ha existit un domini de Castella sobre els altres pobles peninsulars; aquest domini l'han exercit aquestes cases reials estrangeres, i aquest domini es va exercint des del 1914 fins avui, és a dir, 260 anys... dos segles... de màxima decadència dels pobles hispànics... Avui sabem el que passarà. Continuarà la lluita entre el poder centralitzat i els pobles hispànics que volen tornar al règim de llibertat que han tingut en les anteriors èpoques de fraccionament. En aquesta lluita sabem que al voltant de l'any 2000 els pobles ibèrics aconseguiran el retorn a la seva llibertat.”
Per resoldre la crisi política que descriu proposa: “Els darrers governants del poder centralitzat haurien de ser els primers a facilitar aquesta descentralització, no pas d'una manera gradual, sinó total... començant per donar plena independència als pobles que la desitgin.” (pàg. 374 i 375). Com que creu en la força del factor geogràfic i racial immutable i la necessitat de relació i convivència, preveu una federació de tots els pobles ibèrics.
Ep, ¿està fent costat, tants anys abans, a la campanya de Pere Navarro? Jo crec que no. Al PSC li falta assumir que només es poden federar els pobles que són lliures.

Continua llegint »

6 de novembre de 2012

Huracans sobre Catalunya


                               
El Sandy ha arrasat la costa est dels Estats Units. Una colla de morts, grans desgràcies, moltes pèrdues. De moment, els càlculs parlen de 15.000 milions d’euros en destrosses. Una tragèdia que ha commogut el món, potser perquè ha afectat Manhatan. Si ens hagués passat aquí, del Sandy ni en parlarien o en parlarien en un breu a la pàgina 4 dels diaris. Al cap i a la fi, amics, Catalunya pateix els efectes econòmics del Sandy cada any, des que sabem comptar les balances fiscals. La gran onada del centralisme espanyol s’enduu cap a Madrid més de 16.000 milions cada temporada, sense que ens declarin zona catastròfica. Es veu que és normal. Ens ha tocat viure en una part del món on els ciclons no tenen nom, no solen matar gent (si deixem de banda els morts que hem enterrat com a herois cada vegada que ens hem revoltat) i estan plenament controlats des de l’agencia tributària.
Què hi podem fer? Hem de deixar de ser “solidaris”? Podem ser egoistes fins a l’extrem de negar als nostres amics de més enllà de l’Ebre el seu dret constitucional enviar-nos l’anual onada de recaptadors? Seriem capaços de condemnar a la ruïna els pobres administradors de la hisenda pública espanyola per salvar-nos nosaltres de la dosi anual d’huracà sense nom? Ells, que tant ens estimen, que vetllen per nosaltres, que dosifiquen les inversions per estalviar-nos empatxos, que es preocupen que no treballem massa, ofegant les empreses explotadores, que malden per desviar l’eix natural del comerç mediterrani pensant que el trànsit espatlla els camins, que ens estalvien soroll i contaminació enviant cap a Barajas els avions que voldrien aterrar al Prat, que ens salven de trens i carreteres que els malignes dirigents de port de Barcelona projecten contra nosaltres... Ells, repeteixo, que ens estimen, que vetllen pel nostre bilingüisme que ens fa universals, que no paren de posar davant els nostres nassos l’espantall d’una hipotètica “expulsió” comunitària de Catalunya, si trenca el víncul amb la corona espanyola. Tot pel nostre bé, renunciant fins i tot a l’esperit democràtic que tan preuen.
Per cert, Europa no ens voldrà?  Des de Tailàndia – ja té mèrit – en David Pons ho té clar: “jo vull ser europeu sempre que la UE respecti la voluntat pacífica i democràtica dels seus ciutadans.... Vull que el nou Estat català formi part de la UE , però si ells ens volen mesells, oprimits, asfixiats, perseguits, sotmesos i dòcils, prefereixo...deixar la UE i iniciar un camí propi que de ben segur serà igualment satisfactori.
Potser Europa serà menys desinteressada que Espanya i valorarà la possibilitat de cobrar la part del deute espanyol que assumim. Sense estimar-nos tant, podria ser que es diguessin, en castellà, “de lo perdido saca lo que puedas”.

Continua llegint »