29 de març de 2014

Condemnats a negociar sense defallir

No hi haurà cap més remei: negociar. Caldrà que els polítics de les dues bandes esmolin les armes dialèctiques, seguin ben còmodes, acumulin paciència i assumeixin que el procés serà llarg, feixuc, tenaç, complicat i esgotador. Perquè, diguem-ho clar, s’han de negociar moltes coses, les que es volen negociar i es que es consideren intocables, amb ratlles vermelles i sense ratlles vermelles. Tot s’haurà de negociar i de moltes maneres. De fet, ha s’està negociant, amb gestos, declaracions, lleis, proclames, manifestacions, cartes, visites i silencis. Tot forma part dels prolegòmens de la negociació. Cada banda intenta començar des de posicions de força, amb avantatges de la mena que sigui. Com ha de ser.
Però què s’ha de negociar? Depèn dels prolegòmens. Segons com vagin les coses i qui pugui marcar el terreny, s’haurà de discutir i posar-se d’acord, primer de tot, en com i quan es pot consultar el poble per saber què vol. Aquest és el primer pas. Després, segons els resultats, caldrà dialogar i establir com i en quines condicions es porta a terme el que s’hagi decidit. Si es fes la consulta tal com està plantejada ara mateix des del Parlament, un “sí, sí”  majoritari exigiria negociar com es fa la separació, en qui temps, amb quines conseqüències. Què és d’uns i què és dels altres. I què deu cada part, que es compromet a fer o a no fer per sortir-ne més ben parats. Aquesta ruta la marquen els que propugnen decididament la separació.
Alternativament, una part de la ciutadania i dels polítics proposen buscar un nou encaix a l’Espanya del futur. Aquests es podrien estalviar la consulta inicial –sembla - , però no  pas la negociació: caldrà trobar la fórmula consensuada que permeti superar les reticències actuals, fruit de tants segles de desengany. Com que l’equilibri regnant és fruit de la imposició armada, una negociació que corregeixi els desacords seria la més àrdua i més feixuga imaginable. Els “vencedors” haurien d’acceptar que no hi ha “vençuts”, assumir una igualtat de drets actualment impensable. És molt difícil que els que sempre han tingut raó acceptin que els contraris també tenen la seva. La transició va provar de ser això, amb resultats coneguts, interessants sabent d’on veníem, però prou limitats. Caldria posar sobre la taula les condicions que cada banda creu suficients, en igualtat de condicions. Però això és possible ara mateix, sense saber la força real a les urnes de cada part. Per tant, la consulta prèvia també és imprescindible.

Aquestes i d’altres combinacions de pactes i consultes es esperen en el futur que s’estén al nostre davant. L’ordre és indiferent si tenim clar, ells i nosaltres, que la ciutadania té la darrera paraula, la definitiva. Digui el que digui el TC o el Papa de Roma, serem el que volguem ser. 

Continua llegint »