Consti
que no m’ho crec. Ho anoto només per si els fets tenen algun fonament.
Resulta
que l’Ajuntament de Castelló té una llicenciada en dret a la seva plantilla.
Aquesta senyora té una casa amb jardí i probablement piscina molt a prop del
nucli urbà. Una tarda del juliol passat, com que feia calor – això sí que m’ho
crec - , havia fet una capbussada i estava al jardí. De cop, veu un home
d’aspecte nord africà que surt de la casa i es dirigeix cap a la porta
exterior. Té un moment de dubte. És algú conegut que la busca? No gosa cridar-lo per aclarir les coses. El
desconegut ja és fora abans que reaccioni. Va cap a la casa per mirar
d’entendre què ha passat. No hi ha cap porta oberta, no han robat res, tot està
bé.
Es
tranquil·litza. Però al cap d’un parell de dies, també quan és a la piscina,
torna a veure el visitant que surt del domicili i desapareix carrer enllà. Ara
comença a pensar que estan prenent vistes per entrar-li a robar. No seria pas
gaire estrany. Recorda moltes altres situacions de veïns o coneguts que han
sigut visitats a deshora, amb mals resultats. Abans de pensar-hi gaire, ja està
vestida, ja ha pujat al cotxe i ja es dirigeix a Empúriabrava on coneix – la
seva relació amb la justícia li facilita - el domicili d’un dels líders del
grup que més s’avindria a les característiques dels seus visitants. El troba.
Es coneixen, és clar. Li diu: fes el favors de venir amb mi i el fa pujar al
cotxe.
No
tinc constància del que es van dir pel camí, que tampoc és gaire llarg, des de
la zona dels canals fins a la vila vella. No té importància. El vehicle s’atura
just davant la casa de l’advocada. Llavors li diu:
-Mira, aquesta és la meva casa. Vull viure
tranquil·la, de manera que fes el que hagis fe fer perquè no em visitin els
lladres que tu coneguis. (No us puc garantir que les paraules fossin exactament
aquestes, però el seu sentit, anava en aquesta direcció).
-Estigui
tranquil·la. De cap manera ningú gosaria entrar aquí. Mai, escolti mai.
-Com
que mai? Fa dos dies em va entrar un individu, i avui un altre. Avui, encara no
fa una hora que era al meu jardí.
L’home
es mostra sincerament indignat. Com és possible? Si tots saben que no s’ha
d’entrar mai a les cases del poble. La part històrica de Castelló no es pot
tocar. Empuriabrava és diferent, és clar. Però Castelló de cap manera.
La
meva font, que la prudència necessària no em permet explicitar, acaba
informant-me que és conegut pel rodal que d’Empúriabrava – i potser de poblets
costaners pròxims – en surt de tant en tant un carregament – la font diu un
container – de gènere robat cap a mercats del Marroc.
És
clar que, ves a saber. Potser només són històries que escampen les males
llengües.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada