Anasagasti ho té clar

Tratar a Catalunya como una colonia forma parte del leitmotiv nacional de España

Por Iñaki Anasagasti (*)

(Especial de INCAT).- Si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el expolio que padecen todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes?

Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el 58%?¿Quién no querría ver aumentada la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuviésemos seguridad social propia?

¿Quién puede defender que el “Ministerio de Cultura” haga un gasto anual por cada español de 47 euros y por cada catalán sólo de 5 euros?

¿Quién querría viajar con el 40% de los trenes construidos por el Estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?

¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo?

¿Quién puede defender que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya?

¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20 mil millones de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno?

¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso?

Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas?

Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20 kilómetros de autovías mientras que en Madrid se hayan terminado cerca de 900 en idéntico
periodo? ¿Se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español?

¿Se puede aceptar el agravio que hemos sufrido con el AVE? En Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316 euros por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198 por andaluz, 894 por madrileño,574 por aragonés y 407 por castellanomanchego.

¿Se puede aceptar pagar peajes y más peajes?

Con la dependencia de Catalunya con respecto a España, nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos.

España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte de su leitmotiv nacional.-

(*) Periodista, escritor, legislador, dirigente del Partido Nacionalista Vasco (PNV).

Torna a l'inici

Continua llegint »

Isidre Vicens

Ens queden, això sí, els teus paisatges. Per sempre. I  mirant els paisatges que ens vas deixar tindrem també la teva mirada. Una mirada humil, carregada de sorpresa, de curiositat infinita, de comprensió. La mirada d’aquell nen pagès de Montfullà, que s’encantava a les portes del mas, amb un mar de boira matinera aclofada sobre el pla de Salt i de Girona fins al peu dels campanars de la ciutat que emergien com un miracle de pedra retallat al cel. Els peus a terra, la terra de cada dia, la del treball i el fruit; la vista navegant sense cap trava, lliure, esperançada, oberta a tots els misteris.

Ens queden els teus paisatges. Els dels camps dibuixats a cop d’arada sobre la policromia del terrer que prou coneixes: els vermells de l’argila, els ocres magres, els verds i els blaus dels marges de les feixes, els grisos trepitjats dels camins...  Perquè la teva mirada destriava sàviament. No buscava la natura esquerpa i salvatge sinó que amanyagava sense dir-ho el treball del llaurador sofert, la sàvia geometria dels conreus, la sinuosa i assenyada xarxa dels camins. Veies i senties la feina callada de les famílies amb l’aixada a la mà, les hores de suor sota el sol de la sega, les angoixes de la secada o la por de la calamarsa. Pintes poques persones als teus paisatges. Però hi són. Hi seran sempre. Sense la seva presència oculta no entendríem res.

Després, és clar, la teva Girona de pedra.  Les cases sobre el riu, els campanars com batalls retrunyint en l’àmplia campana del cel. També ens els has deixat, amb l’alè dels picapedrers enganxat a les parets humides, els vells carrerons d’història encrostonada, les vides senzilles i anònimes dels paletes i els fusters, i els vidriaires. Moltes vegades vides arrodides en la foscor freda del braser. També la gent, la gent de la teva Girona, queden per sempre en la teva pintura.  Gent que ha treballat i ha lluitat, sovint en silenci, al teu costat. Gironins com tu, de pedra picada.

Ens queda, és clar, a més a més i sobretot, la teva mà oberta a tothom, la teva disposició a assumir responsabilitats, sempre a punt per sumar esforços en la lluita per la llibertat i per la justícia. Gairebé cent anys maldant per un món més just i més lliure, contra els senyors de la guerra, primer;  contra l’ofec dels botxins, després; al costat del més feble sempre. Quan era impossible, quan era difícil i ara mateix, fins la setmana passada, quan alguns dels teus somnis semblen a l’abast.

Quan sigui l’hora de segar el blat madur, recordarem la teva mà menant l’arada.  

Vicens, amic, moltes gràcies.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Tot esperant la trucada

No, és clar que no l’han trucat. De fet, pensem-hi, què li havien de dir? Que el felicitaven? Que el felicitaven perquè? Per haver assumit el paper de diana en el pim, pam, pum que tenen preparat? O potser l’havien d’acompanyar en el sentiment? Perquè, si els heu sentit, estan convençuts que el camí de la política catalana només porta a l’abisme, al desastre, al no res. Així que més valia callar, fer com sempre el paper de l’estruç, amagar el cap sota l’ala, com si no passés res. Menystenir. 

No recorden que, com va constatar Francesc Pujols, l’esperit català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lustres enterradors. No ho volen recordar. Ells a la seva, cap a la unidad de destino en lo universal, sobre la base que unitat vol dir uniformitat en la submissió, que  l’únic destí permès és l’acceptació definitiva de la derrota, el cap cot i passar per caixa. I digui tot el poble amen.

Que els hem d’explicar, si ho saben tot i més bé. Que votem diferent? I què? Ells són més.  Que hem triat un president que no és de seu gust? Val més que ens calcem. Ja vindreu a bord, ens diuen, i ens hi esperen. Vindreu a bord a demanar, com sempre, perquè, voteu el que voteu, la clau de la caixa és nostra. I la caixa. I els diners de la caixa. Entesos? La llei ho  diu. La nostra llei. Podem parlar de tot dins de la llei, de la nostra llei. I tenen raó: nosaltres vam votar massivament la seva Constitució. La vam votar de cor, convençuts, perquè calia sortir tots plegats del mal son del franquisme, perquè volíem sincerament un estat democràtic que ens oferís viure en llibertat, igualtat i fraternitat. Votàrem sortir de l’infern de la dictadura per incorporar-nos a l’Europa democràtica. Decididament. Però no els regalàvem pas cap dret de cuixa sobre la nostra identitat, la nostra cultura, la nostra llengua, els nostres diners, el nostre futur.

No han trucat al president de Catalunya, de moment. Ja ho faran, no patiu.  Entenen prou bé el que hi tenen a perdre en aqueta partida. No cal pas ser gaire espavilat per entendre que s’ho estan jugant tot. I quan dic tot, vull dir tot. Estem parlant del futur, el seu i el nostre.

Els queda només el camí del diàleg i la negociació. Diguin el que diguin, proclamin el que proclamin, ho saben més bé que nosaltres. Però voldrien començar a jugar amb la victòria assegurada, com han fet fins ara, amb les cartes marcades, afermant bé el seu peu al nostre coll. Els agrada poder negociar amb un rival cautivo y desarmado. Si el president s’hi avingués, si acceptés negociar una derrota més o menys digna, llavors sí, hi haurien baralles per ser el primer en trucar amigablement i felicitar el 30è President de la Generalitat de Catalunya.

Trucaran, mal que els requi. 

Torna a l'inici

Continua llegint »

Cantada al Parlament

                         

Quan es perd una votació, encara que el resultat fos perfectament previsible, entenc que no s’estigui content, que no es participi de l’eufòria dels guanyadors, que no s’aplaudeixi, que no es rigui. Quan es perd una votació i el teu rival polític resulta elegit, entenc que no el corris a felicitar.  De manera que no  m’havia d’haver sorprès la panoràmica del Parlament amb tots els diputats d’una banda picat de mans feliços i tots els de l’altra callats i seriosos. I no em va sorprendre. Una investidura no és pas com les eleccions populars, en les que tots poden trobar un motiu per haver guanyat. Si perds, a callar i cap a casa.

El diumenge va passar, és clar. El resultat estava cantat pràcticament des del migdia abans, quan es va saber que  en Carles Puigdemont seria el desllorigador del gran embolic en el que s’havien enfangat els guanyadors de les eleccions catalanes.  Tot i això, no sé si hauria de ser obligat, com en alguns esports, que els perdedors felicitin els guanyadors. Avui per tu demà per mi. Els polítics són d’una altra fusta.  Tot és alegria o tot és tristesa.

Al Parlament català però va produir-se una altra dissonància que considero lamentable: quan va ser l’hora dels adéus i es van posar tots drets per cantar Els Segadors, la bancada de la oposició es va mantenir en silenci. Què volia dir aquell silenci? Que estaven tan moixos que no tenien esma per cantar? Que consideraven que Els Segadors era l’himne dels independentistes?  Home!! Potser alguns dels presents podien pensar que allò no anava per ells, però tan Ciutadans cop el PP, que tan escrupolosament reclamaven el respecte a la llei, i que el president ho fos de tots, haurien de ser els primers de participar activament en la cerimònia: Els Segadors és l’himne nacional de Catalunya – oficialment de la Catalunya autonòmica que ells defensen  - i per tant és el seu himne. Per donar exemple, havien de ser els que més alcessin la veu, els més fervents catalans.

Mantenir-se en silenci col·lectiu com van fer, va ser una manera de desmentir les seves reiterades afirmacions de catalanitat total. Ells, que no paren de denunciar una suposada divisió entre catalans a causa del procés, es separaven amb tota voluntarietat de la majoria quan feien el gest de negar-se a participar en la cantada.  Pensem que no era un grup de gent que es manifesta pel carrer. Es tractava de tots els parlamentaris que feien la clausura d’un acte d’investidura.

Es pot estar enfadat, desconcertat, sorprès, descol·locat quan les coses es giren de forma inesperada en tan poques hores. Però cap diputat de cap parlament del món regalarà als seus oponents la “propietat” de l’himne nacional. Llevat que, per raons que tots podem imaginar, es senti inclòs per força en la comunitat que diu representar. PP i C’s van fer una solemne cantada.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Torrons per a tothom, si és que en queden

                

 Sap què li dic? Que tot això d’Espanya és un embolic massa gros per nosaltres. Nosaltres som gent normal, senzilla, que voldríem viure en pau. Els anys del franquisme ja van ser difícils. Més de quatre estaven ben desorientats entre el raonable no t’emboliquis de la família assenyada i el lluita per una cosa que en diuen democràcia però que vol dir ser europeus com els altres: normals. I quan semblava que ja estava tot fet, - havent-se imposat les idees dels demòcrates - surten els catalans i els bascos i tornen a embolicar la troca. Com quedem? Som tots iguals i normals o no ho som? Es lamentava un votant, bon amic.

Hi penso aquests dies tot paint els torrons per una banda i les negociacions post electorals per una altra. Els torrons, rai! Les eleccions, les d’aquí i les d’allà, un enrenou. No havíem quedat que volíem pau i tranquil·litat? Doncs ja ho veu, cap majoria clara. Que s’espavilin els polítics. Tenen feina llarga i feixuga per dies al seu davant. I mira que hauria estat tot ben fàcil. Només calia que els votants – vostè i jo per dir-ho clar – ens haguéssim posat d’acord en quatre cosetes. Les justes per poder dibuixar els formatges habituals amb una majoria absoluta i unes minories raonables, com era el normal.  No ho teníem assumit tot això tan senzill i còmode? Doncs no.

Als independentistes del senyor Mas els falten sis diputats per poder formar govern sols;  un si la Cup s’absté com havia promès.  Un diputat!! A Madrid encara riuen.

Però tot rient pels resultats catalans, s’ennueguen amb els seus. No és que al PP els falti un diputat, el que els falta és una concentració de tres grups per començar a pensar en evitar unes noves eleccions. Al senyor Rajoy, que és tan amable i simpàtic de natural, li ha caigut la feina de festejar a dues bandes: amb els socialistes del sector oficial (esquivant la carrabina andalusa) i amb els para-falangistes de Ciudadanos.  Ho té fàcil. Els tres partits estan d’acord en una cosa: Catalunya no pot ser diferent.  Diferent de què? Tant li fot. No pot ser diferent en res. Entesos?

Els fidels del senyor Rajoy ja es van haver d’engolir la Constitució del 78, ben a contracor. També s’empassaren el primer Estatut català (embolicant-lo en un gran paquet de cafè i xicòria per a tothom), però no estan pas disposats a passar d’aquí. De fet, viuen per laminar i llimar les diferències que hi troben reconegudes.  I els del Pedro Sánchez, què poden fer? Perduda Catalunya pel seu mal cap, han de compensar espigolant els rostolls de Castella. Què diu del dret a decidir? No sé pas de què em parla. No em vingui amb històries d’altres temps. Nosaltres ho tenim clar: iguals i federals.

Ho veu, amic, tot és fàcil. Cap embolic. No pateixi. Algun dia oferirem a Europa un país ordenat i normalitzat, com ens demanen. De moment, torrons per a tothom. Fins que algú els acabi.

Torna a l'inici

Continua llegint »