29 de febrer de 2016

Hotels a l’alçada del campanar

A tots ens passa el mateix: sentim tocar campanes però no sabem d’on venen. Sovint, és clar.
Jo visc una mica lluny de la catedral. I, com que no sóc de missa, les campanades de la seu em rellisquem molt. Ni les sento. Tan me fot si toquen hores o toquen a morts. Faig com els de Riudaura, que quan plou la deixen caure.
Dit això, perdonin, he de dir ben clar que a mi, de sempre, les que em poden produir mala jeia són les campanes, ben civils, del rellotge de l’Ajuntament.  Que si toquen? És clar que toquen. Quatre vegades, cinc amb la repetició, cada hora.  Entenen el suplici? Podria estar malalt, podria patir d’insomni, podria tenir problemes familiars... Podria tenir un hotel. S’imaginen si tingués un hotel? Què dirien els meus estadans si cada quinze minuts els engegués el despertador de l’Ajuntament a tota vela? Segur que es queixarien i demanarien compensacions pel martiri sofert en propi timpà. I jo a pagar. O tancar l’establiment.
Facin memòria, els més vells. Recorden que fa uns anys, no pas tants, al carrer de Ciutadans hi havia dos hotels de cert supòsit? No? Els refrescaré les idees. Eren l’Hotel Italians i ‘l’Hotel Centre. Si no m’equivoco Josep Pla té escrit que hi pernoctava algunes vegades quan venia a Girona. Què? On són? Perquè creuen que han tancat i no se n’ha obert cap més al carrer? Per les campanes. Les campanes de l’Ajuntament. En poden estar segurs.  El problema és greu. El carrer de Ciutadans s’havia arribat a conèixer, ja fa anys, com el carrer de les Albergueries. Ho enteneu?
Com diu? Que hi ha un alberg juvenil? El Cerverí de Girona?Que és al mateix edifici on en Josep Tarrés va muntar la Residència Internacional?
És clar, en Tarrés. L’amic Tarrés no té problema  de campanes.  Si hagués sabut com fer-ho hauria convertir Casa Pastors en un hotel, que podria ser el més important de Girona.  Hauria fet una campanya internacional per promocionar un establiment singular amb concert de campanes assegurat. I els turistes haurien picat. Melòmans d’arreu del món farien cua per tenir habitació llogada els dies assenyalats que tenen ració extra de campanades.

Que d’això en diuen màrqueting? No foti. Veus? Ja sé una cosa nova. Per cert, fa dies que no sento les campanes de l’Ajuntament. Em penso que sordejo una mica. Em sap greu. Les trobo a faltar. 

Continua llegint »

22 de febrer de 2016

Preguntes retòriques

El primer secretari del PSC, Miquel Iceta, demana als líders de Podem que expliquin què volen preguntar exactament en el referèndum que propugnen per resoldre el problema de Catalunya. Vol concreció. Entesos. Ells, els socialistes catalans, es van passar uns anys reivindicant una consulta legal i pactada. No podien pas explicitar la pregunta perquè, és clar, primer calia pactar-la. No la van arribar a pactar mai amb ningú, perquè, com ja sabien per endavant, no hi havia cap interlocutor espanyol disposat a posar el tema sobre la taula. Com que ells i els seus germans del centre tenen bon nas, un dia es van adonar que començava a albirar -se la possibilitat que naixessin noves formacions polítiques que no fessin gaire escarafalls davant la seva proposta. Això podia ser un compromís. De manera que, sigil·losament, van abandonar la posició de la consulta inconcreta i van passar al federalisme per concretar. La pilota, com més lluny, millor.
Quan els emergents de Podemos – que podrien ser la clau per a un nou govern a Espanya – reivindicaren clarament el referèndum per Catalunya, el senyor Iceta devia tenir un cobriment de cor. Els ha anat de poc. Si arriben a badar un parell d’anys més, els podíem haver agafat pel mot, amb els pixats al ventre, que diuen al meu poble. Imagineu-vos, ara mateix, quan Pedro Sánchez pot assolir la presidència amb el suport de Podemos, i tots dos partits  reivindicant una consulta pactada. Els veig asseguts a la taula negociadora proposant preguntes possibles. Llavors tindria sentit que Miquel Iceta demanés a Iglésies quina pregunta proposen. I, si no li estava bé, fes una contra-oferta.  Tal com ho tenen ara, penso que el socialista català ha fet senzillament una pregunta retòrica. Per sortir al diari. El PSOE i el PSC no estan per consultes. Ara ja no. Ni pactades ni sense pactar. Parole, parole, parole.
Federalisme, canvis de constitució, reforma del Senat,  la lluna i el cove. Prometre no fa pobre. Però no ens emboliquem. Els dos últims socialistes de pes que es miraren Catalunya amb ganes de salvar Espanya foren Maragall i Zapatero. Van imaginar una transició pacífica de les imposicions al pacte. Modificar l’Estatut per construir un federalisme asimètric, polint les arestes constitucionals que calgués. De la llei a la llei, pacíficament, sense trencadissa. Era possible. Però Zapatero va guanyar les eleccions massa aviat, sorprenentment, després de l’atemptat de Madrid. No va haver-hi temps per fer pair als barons totpoderosos el projecte. Calia una legislatura per fer treballar tot el socialisme espanyol amb l’ariet de l’Estatut contra el PP. No fou possible.  I ja ho sabeu: el ribot d’Alfonso Guerra treballat sense fre al Congrés, primer; la rebufada pepera al Constitucional després. La sentència contra la veu mansa del poble que havia dit sí, malgrat tot.
Quina pregunta? Pregunta en Miquel Iceta.
Si jo fos de Podem li respondria: i vostè què n’ha de fer?


Continua llegint »

20 de febrer de 2016

Aturar els pederastes, de debó

               
El papa Francesc ho té clar: si un bisbe coneix algun cas de pedofília entre els seus capellans ha de denunciar-ho a les autoritats civils. Si es limita a canviar de parròquia el responsable, hauria de dimitir.
Entesos. Sembla que el Vaticà reacciona amb contundència. Ja comença a ser hora. Potser hi té alguna cosa a veure la presentació de la pel·lícula 'Spotlight', de Thomas McCarthy, que es basa en investigacions periodístiques sobre els abusos sexuals de 70 capellans de Boston, amagades per les autoritats eclesiàstiques fins que els tribunals han pogut posar al descobert els fets i condemnat la jerarquia a sancions multimilionàries. El film sembla evidenciar que el problema no era de casos individuals concrets i limitats sinó que es tracta d’una desviació sistèmica. 
Mentrestant, a l’estat espanyol se’n parlava poc, del tema. El mantell del silenci ho tapava tot. No ho havia denúncies O n’hi havia que es quedaven en l`’àmbit dels convents o de les sagristies. Evitar l’escàndol. I en aquest prudent evitar l’escàndol hi entrava la impunitat dels abusadors i dels que ho toleraven. Està per veure quants casos més acaben sortint a la llum si els tribunals actuen amb fermesa i les víctimes silencioses perden la por i superen la vergonya. De centres religiosos catòlics dedicats a la formació dels infants en tenim la geografia plena. Prou se n’han preocupat d’assegurar-se una legislació favorable per tenir un control de bona part del sistema educatiu espanyol.
Exposar els nostres infants a la lascívia de degenerats capaços d’abusar de l’autoritat que els conferim sembla un error en el que no hauríem de caure. No sé si n’hi ha prou amb les advertències papals, l’eficàcia de les quals està per demostrar. La societat civil hauria de prendre consciència del problema, avaluar de forma sistemàtica la situació global i obligar a l’autoritat a  prendre les decisions pertinents per evitar riscos en una qüestió tan greu.
Si us he de ser franc, no sé si legislant i vigilant n’hi ha prou. Penso que l’Església hauria de replantejar-se moltes qüestions, decidir si està en condicions d’oferir un servei a la societat com és l’educació dels infants, saber detectar les vocacions que tenen més a veure amb desviacions sexuals que amb la religió i repensar seriosament el tema del celibat. Que faci el que cregui que ha de fer. Però que se’n coneguin els resultats i es tingui garantia suficient abans de reclamar, com reclama sens aturador, el seu dret acaparar la major part de l’ensenyament provat del país.  Fins ara les coses no han pas anat per aquest camí.

No es pot deixar oberta la possibilitat que siguin els més culpables els que assumeixin la responsabilitat de vetllar per la seguretat dels alumnes. 

Continua llegint »