Semblaria que a
l’ambaixada espanyola li requés que els antics alumnes i els antics mestres de
l’escola d’Encamp organitzessin un dinar per retrobar-se, uns dies abans que el
centre es tanqués. No ho sé. Jo em penso
que n’haurien d’estar orgullosos. Les escoles espanyoles – i les franceses –
han fet una tasca molt important al Principat quan era més necessari, quan
Andorra ni podia pensar en tenir mestres propis. Que si en fa de tems? Diuen
que tot comença quan el rei Alfons XIII aporta 6000 pessetes perquè el bisbe
d’Urgell pugui proveir una escola que
compensi la que acaba d’obrir el príncep francès. Si se n’ha fet de feina en tants anys!!
Que ara les coses
han canviat, per bé, i ja no valen tants professors? Extraordinari. Cal
adaptar-se a les noves necessitats. El mèrit no està pas en el nombre d’aules,
sinó en la feina feta i demostrada.
En tot cas, fa uns
dies, al pavelló d’Encamp es van reunir uns centenars de vells alumnes – alguns, famílies senceres – amb una dotzena de mestres de diverses èpoques. Uns
parlaments, uns quants records, una mica d’espectacle i el dinar de germanor.
Que hi faltava gent? I és clar que sí. Molts dels que hi havien de ser ni van
rebre la convocatòria, que es va haver de fer precàriament. D’altres ho van saber, però quan ja no s’ho podien
organitzar per ser-hi. Alguns, lamentablement, ja no eren entre nosaltres. Hi
veig trobar a faltar molts alumnes que m’hauria agradat veure fets i drets.
Un antic director,
de quan els mestres venien a Andorra des de la delegació de Lleida, el senyor
Rodríguez, va fer una evocació emotiva d’alguns noms que sempre seran recordat
a Encamp per la seva labor educativa. Segur que tots mereixien el petit record.
No eren de la meva època. Jo, perdoneu que ho digui, per timidesa potser, per
covardia, vaig ser incapaç de fer el que el cor em demanava: pujar els quatre esglaons de l’escenari,
demanar el micròfon i proclamar la meva gratitud i la meva admiració per un
mestre que no podíem oblidar de cap de les maneres tots aquells que l’havíem
conegut: l’Antoni Bafaluy Coromina. Ell, discret, amable, atent, treballador,
professional, havia sigut un pilar de l’escola espanyola d’Encamp. Estic segur
que ningú ho podria negar. Van ser molts anys de pedagogia, d’amor als alumnes,
de sacrifici i dedicació. Un aragonès arrelat a Andorra, que tenia l’escola al
cap tan quan en va ser director com quan conduïa els ganàpies de sisè per
orientar-los en els camins de la vida.
No vaig gosar dir
res. Ningú en va dir res. Però estic ben segur que molts dels que callàrem, com
jo, l’enyoren. L’escola d’Encamp no hauria sigut igual si ell no se n’hagués
enamorat. Enamorat de l’escola, de la
parròquia, del país. Es va casar amb
l’amiga Meritxell però mai va deixar d’estimar els seus altres amors andorrans.
De fet, la Meritxell ho simbolitzava tot.
Emotiu i afectuós... Andorra ens roba el cor.