Aquests dies de festa he aprofitat per rellegir dos llibres
que passen a Girona. De Josep Mª
Gironella tenia pendent acabar els seus Los cipreses creen en Dios. Resulta que en el moment del seu èxit
esclatant, fa tants anys que ni me’n recordo, el vaig començar a llegir a la
biblioteca que tenia la Caixa al costat de la seva seu de Santa Clara. No havia
arribat a mig que el llibre va desaparèixer de les lleixes perquè l’havien
deixat en préstec. Llavors em va saber
greu, però quan en va tornar algun exemplar, el meu interès s’havia esllanguit
prou com perquè el deixés per més endavant.
Al cap de més de mig segle l’he tornat a començar i no he pas arribat
tant endavant com quan era jove. Se m’ha fet molt feixuc.
En canvi Las leyes de la frontera de l’amic
Cercas, del que en temia que hagués
perdut la frescor de la primera lectura, m’ha tornat a sorprendre amb un
devessall de matisos perduts o oblidats, amb la constatació d’un ritme literari
ferm i convincent. Confirmo la primera
impressió: és una bona novel·la, potser la millor de l’autor. Si li hagués de
fer algun retret diria que les dues veus narradores, la de l’advocat i la del
director de la presó, són massa idèntiques, es confonen i delaten una única mà,
un mateix cervell, un mateix estil, d’en Cercas, és clar. De tota manera, per
nota.
Però no he pas vingut a fer crítica de llibres, que no és
el meu rol. Parlo de dues grans novel·les que expliquen la meva ciutat al món.
Què tenen en comú? Primer de tot, i salvant les distàncies en el temps, els dos
protagonistes són fills de funcionari.
Petit funcionari: un de correus i
un de la Diputació. Bé, que en Cercas,
fill de funcionari, jugui aquesta carta és lògic; que en Gironella ho faci,
demana més explicacions.
La Girona dels anys 30 i la dels anys 70, i segurament la
de molts anys abans, té un paisatge humà en el que el funcionariat és
transcendent, definitori. Una ciutat on
hi viuen, a més dels sabuts múltiples
capellans, frares i monges i dels regiments de la tropa – sempre s’ha
sabut – Girona: capellans i militars -
els cossos funcionarials que treballen al govern civil, a l’audiència, a
hisenda, a sindicats, a la diputació , a
l’ajuntament, a correus, a la tabacalera, al servei del blat, al cadastre, als
jutjats, a la policia, a la guàrdia civil, a obres públiques, a ensenyament, a
agricultura, a urbanisme, a la
confederació hidrogràfica, a sanitat i ves a saber quants més. Funcionaris, la
major part dels quals eren i potser són encara enviats des de Madrid,
provisionalment, esperant un destí més bo. I encara, per molts anys, castigats
a la capital més llunyana per raons polítiques o laborals...
Enteneu que vull dir? Sobre una petita comunitat de botiguers,
petits terratinents, industrials menuts, artesans atrafegats i trista classe
obrera, la clova aclaparadora del triangle de poder: capellans, militars i
funcionaris.
En va sortir aquella Girona grisa i negra que denunciàvem, potser sense
acabar-la d’entendre.
