18 de gener de 2017

El triangle social gironí

Aquests dies de festa he aprofitat per rellegir dos llibres que passen a Girona. De Josep Mª  Gironella tenia pendent acabar els seus Los cipreses creen en Dios. Resulta que en el moment del seu èxit esclatant, fa tants anys que ni me’n recordo, el vaig començar a llegir a la biblioteca que tenia la Caixa al costat de la seva seu de Santa Clara. No havia arribat a mig que el llibre va desaparèixer de les lleixes perquè l’havien deixat en préstec.  Llavors em va saber greu, però quan en va tornar algun exemplar, el meu interès s’havia esllanguit prou com perquè el deixés per més endavant.  Al cap de més de mig segle l’he tornat a començar i no he pas arribat tant endavant com quan era jove. Se m’ha fet molt feixuc.
En canvi  Las leyes de la frontera de l’amic Cercas, del que en  temia que hagués perdut la frescor de la primera lectura, m’ha tornat a sorprendre amb un devessall de matisos perduts o oblidats, amb la constatació d’un ritme literari ferm i convincent.  Confirmo la primera impressió: és una bona novel·la, potser la millor de l’autor. Si li hagués de fer algun retret diria que les dues veus narradores, la de l’advocat i la del director de la presó, són massa idèntiques, es confonen i delaten una única mà, un mateix cervell, un mateix estil, d’en Cercas, és clar. De tota manera, per nota.
Però no he pas vingut a fer crítica de llibres, que no és el meu rol. Parlo de dues grans novel·les que expliquen la meva ciutat al món. Què tenen en comú? Primer de tot, i salvant les distàncies en el temps, els dos protagonistes són fills de funcionari.  Petit funcionari: un de correus  i un de la Diputació.  Bé, que en Cercas, fill de funcionari, jugui aquesta carta és lògic; que en Gironella ho faci, demana més explicacions.
La Girona dels anys 30 i la dels anys 70, i segurament la de molts anys abans, té un paisatge humà en el que el funcionariat és transcendent, definitori.  Una ciutat on hi viuen, a més dels sabuts múltiples  capellans, frares i monges i dels regiments de la tropa – sempre s’ha sabut – Girona: capellans i militars  - els cossos funcionarials que treballen al govern civil, a l’audiència, a hisenda, a sindicats,  a la diputació , a l’ajuntament, a correus, a la tabacalera, al servei del blat, al cadastre, als jutjats, a la policia, a la guàrdia civil, a obres públiques, a ensenyament, a agricultura, a urbanisme, a  la confederació hidrogràfica, a sanitat i ves a saber quants més. Funcionaris, la major part dels quals eren i potser són encara enviats des de Madrid, provisionalment, esperant un destí més bo. I encara, per molts anys, castigats a la capital més llunyana per raons polítiques o laborals...
Enteneu que vull dir? Sobre una petita comunitat de botiguers, petits terratinents, industrials menuts, artesans atrafegats i trista classe obrera, la clova aclaparadora del triangle de poder: capellans, militars i funcionaris.

En va sortir aquella Girona grisa  i negra que denunciàvem, potser sense acabar-la d’entendre. 

Continua llegint »

4 de gener de 2017

Independència inevitable

No em feu dir com, que no sóc jo qui ha de dir-ho. Però caldrà arribar a la independència, pesi a qui pesi. Ja sé que queden dubtes, recels, interrogants, fantasmes. Però què hi podem fer? No deixen cap més sortida. Parlen de diàleg, però ningú pren la paraula. Cap oferta sobre la taula, cap suggeriment, cap porta per sortir de l’embolic en que ens ha posat la història. Que as catalans no els agraden les condicions que ens han imposat? Doncs ens haurem de fer fotre. Lentejas: las comes o las dejas.  No els fa ni fred ni calor que el poble que més va votar a favor de la Constitució post-franquista hagi dit prou. Ells agafen el text com a document sagrat i el van llegint com més els convé. Sembla que tot plegat hagi sigut una jugada preparada. Oi que volíeu democràcia? Doncs ja la teniu. Oi que volíeu una constitució? Doncs ja la teniu. Ara, com s’interpreta la constitució i qui la interpreta ho decidim nosaltres. Entesos?
I no és pas que no sàpiguen quin és el problema. El que passa és que no el volen resoldre perquè ha estan bé com estan. En més d’una ocasió, a la cadena episcopat 13 –la d’Intereconomia – l’ex-ministre Garcia Margallo ha detallat, davant les orelles perplexes dels comentaristes habituals, les coses que caldria fer per desactivar l’independentisme català i evitar el que ja li sembla inevitable – la definitiva partició de l’Espanya heretada.
Què proposa doncs el senyor García Margallo?  Coses ben senzilles que sedueixin els catalans no independentistes.  Coses de sentit comú. Per exemple que creu imprescindible l’aplicació immediata de la clàusula addicional tercera de l’Estatut, que marca les inversions que l’Estat està obligat a fer a Catalunya. Ell mateix s’adona que, si s’hagués complet amb el que estableix aquesta llei orgànica, no haurin calgut les aportacions “en préstec” que ha fet el FLA. Recomana reconèixer que Catalunya és una nació, sense que això li  permeti, de moment, celebrar el referèndum. Delimitar de manera clara les competències de l’Estat i deixar totes les altres a la Generalitat, sense interferències. Fer una llei de llengües, que permeti a tots els espanyols conèixer totes les llengües espanyoles, per aconseguir el respecte imprescindible entre tots. Respectar el principi d’ordinalitat...
Quan els tertulians de la caverna li oposen els sabuts arguments de la llei, la igualtat, la lleialtat, i totes aquells frases que han après per rebatre els arguments dels nacionalistes catalans, ell respon amb l’evidència: quan vam entrar a governar el separatistes eren el 18 per cents dels catalans; ara són el 57 per cent: alguna cosa haurem fet malament.
Però les tesi del senyor Margallo no triomfaran mai, ni ell serà el successos de Rajoy, com s’havia arribat a pensar. De manera que, com ja he dit alguna altra vegada, a Madrid es començarà a parlar de solucions per encaixar Catalunya el dia abans de la independència. O potser l’endemà.

Continua llegint »