El 23 de febrer,
aquell 23 de febrer, el rei se’n va quedar amb les ganes. Ya no puedo volverme atrás,
va haver de dir als seus militars i guàrdia civils. Però li feia mal al cor, segur, haver de
plantar-se davant la fidel infanteria desplegada al Congrés del Diputats per
salvar la Pàtria. Tan bonic. Todos al suelo. I els pretensiosos que es crien amb el dret de posar o no posar
reis només perquè els havien votat quatre desinformats, a callar. El capità general de tots els exèrcits va
haver de cridar l’alto a la corrua de sergents condecorats i estrellats que li oferien
una victòria plàcida. La victòria de les essència pàtries.
No va poder ser.
L’estratègia recomanava aturar el cop. Tots els sables a casa. Els tancs a la
caserna. Ja ho tinc tot estudiat i preparat. No patiu: la Loapa i els
reglaments, les interpretacions modulades de les lleis, els tribunals de tots
nivells, els partits endeutats amb la banca amiga, la conferència episcopal
sota pali, les lleis orgàniques del rodet parlamentari, els negocis bruts dels
de casa i dels de fora... Calia salvar la lletra grossa de la sagrada Constitució. Era el passaport per passar les fronteres
europees. No podem pas perdre el passaport.
Mentre tinguem el tinguem a la butxaca tot anirà bé. Podreu escurar
bancs i caixes, escanyar tants pobres com sigueu capaços de fabricar,
centralitzar el que convingui, canviar lleis laborals, rebentar el mercat
immobiliari després de saquejar el paisatge i els recursos naturals. Ho
enteneu? La constitució, ben llegida pels ulemes de la llei, dóna per molt.
I va aturar el
cop. Moltes gràcies majestat. A disposar.
Però el pare ja
és fora. El fill, que es va dir Felip per què quedés clar la jeia que li
tocava, també es troba un matí amb un bon grapat de tejeros assaltant la
democràcia. No entren pas al Congreso, ni al Parlament, ni al Senat. Ara ho
tenen més fàcil: l’enemic és als ajuntaments, a les escoles, als centres
cívics, provant de votar. Fan cua per votar. I són catalans. Ara sí, cap
problema. Porres a l’aire i bona estomacada. HO fan molt bé, que són
especialistes ben qualificats. Els deixem fer, que aquests catalans mal
dirigits prou s’han guanyat un escarment. Que n’aprenguin. A por ellos.
I surt el rei
fill i diu sense entrebancar-se que tot està bé, que salvaran el
passaport, i la unitat d’Espanya, i el
sistema, i la llei, i l’ordre i la pau. Oblida els ferits, oblida els
ciutadans, oblida els vots... Creu que les nostres institucions històriques han
estat ocupades i cal rescatar-les. Ens hem de rendir a l’evidència de la força.
No cal parlar de diàleg. Ni de negociació. Sap molt bé que els que manen a
Madrid no volen negociar res perquè ja ho tenen tot. Seure a negociar significa
perdre alguna cosa.
Si no fos
irreverent diria que tenim un rei abduït per forces ocultes. Però no ho dic. No
fos cas...
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada